La metempsicosi d’una dàdiva licantròpica,

Els contorns venustos de sinuoses arestes,

L’araucària resistent d’un jardí sense festes,

Els grumolls onírics d’una lectura esbiaixada,

La teua mà blanca, plena de vida a garberes,

Posats a aprendre de les alternatives del feminisme, res millor que tastar els assajos seriosos i flexibles de Judit Butler com “El gènere en disputa” o “Cossos que importen”. Potser la diferència dins de la teoria feminista (i dins de qualsevol teoria) rau en el fet sobretot de que a l’escala perifèrica – en el moment final de la “gestió de proximitat”—el discurs es mou sota el signe urgent de la necessitat peremptòria i un poc simplificadora, mentre a l’escala central-global el discurs es capbussa en el signes reflexius d’una major llibertat d’elecció i d’anàlisi més oberta, posant boca per amunt totes les cartes racionals i paradoxals de la panoràmica social, sempre sense deixar de banda els supòsits o principis elementals que uneixen els seus conceptes distintius – mínims-- a la praxi quotidiana.

A la col·lecció d’estudis reunits sota el títol “Desfer el gènere”, Judit Butler assumeix un compromís empàtic, des de la seua posició com a activista del drets de la dona, del lesbianisme i del moviment GLBT, per a ponderar els avanços coetanis en matèria del nou parentesc, la psicoanàlisi, el transgènere, la violència social i la tasca de transformació social. Ja des de les primeres pàgines sorprén i es torna admirable el mètode clarificador de Judit Butler, ben armat d’herència filosòfica alemanya, per a construir un discurs sostenible sobre les identitats de gènere i el magma de la sexualitat, encara que potser millor caldria dir que l’autora el que fa és contribuir a netejar higiènicament els discursos públics habituals – a voltes contradictoris, atenalladors, plagats de malentesos, sostinguts per actituds fermes que reposen en hipòtesis insuficientment comprovades--.

Pere Ballart i Jordi Julià (editors), Versions de poesia europea de Màrius Torres, Lleida: Pagès Editors, 2010; conté un estudi exhaustiu dels editors; 271 pàgines en conjunt; llibre regalat des de Barcelona per una amistat que llig Anotacions Rizomàtiques.

Aquesta antologia poètica atresora – almenys-- quatre mèrits: 1) difondre una col·lecció de vora 50 poemes (en bilingüe) d’uns 20 poetes cabdals, pertanyents a 6 llengües del cànon occidental, per a la senzilla lectura plaent o encuriosidora ; 2) explicitar amb precisió filològica els recursos adequats de l’expressió poètica solvent: molt recomanable per a autors novells; 3) mostrar el procés d’aprenentatge evolutiu de Màrius Torres en el domini magistral de l’expressió lírica a través de les traduccions que anava efectuant des del sanatori de Puig d’Olena; 4) servir de testimoni biogràfic de Màrius Torres, al temps que aclareix els seus interessos electius com a autor principal en el marc de la literatura catalana del segle XX.

“Vanament vaig cercar, en la mar sense fons dels plaers, així com en els abismes del coneixement, un lloc en el qual posar l'àncora. Vaig sentir la força quasi resistible amb la que un plaer obri la porta a l'altre; vaig experimentar eixa mena d'exaltació incerta que el plaer et pot provocar; a l'igual que vaig viure el tedi, el desgarrament profund que el segueix. Vaig assaborir els fruits del coneixement i, no poc sovint, vaig gaudir alhora del goig de tastar llur dolçor. Però no acostumava a durar eixe plaer més que l'instant mateix del coneixement, ni acostumava a deixar en mi una petja pregona. Es diria que, més que beure a les fonts de la saviesa, haguera caigut dins d'elles”

Soren Kierkegaard, Gilleleie, 1 d'agost de 1835

“Existeixen sensacions que són somnis, que ocupen com a boira tota l'extensió de l'esperit, que no deixen clarament ser. Com si no haguérem dormit, sobreviu en nosaltres un no-sé-què de somni, i hi ha una torpor del sol del dia escalfant la superfície estancada dels sentits. És una borratxera de ser no-res, i la voluntat és un poal buidat en el jardí per un moviment indolent del peu al passar”

Fernando Pessoa, Llibre del Desassossec

“¡Què no és capaç de fer la gent per avorriment! Estudien per avorriment, preguen per avorriment, estimen, es casen i procreen per avorriment i, finalment, moren d'avorriment!”

Georg Büchner, Leonci i Lena

“El tedi és la invasió del temps en el teu sistema de valors. Posa la teua existència en perspectiva i el resultat net és precisament el coneixement i la humiltat. Del primer deriva, prenguem nota, el segon. Quan més aprens de la teua rellevància, tant més humil i condescendent per als teus semblants, per a les busques de pols que pul·lulen a la llum del sol o les que, immòbils, adverteixes ja posades sobre la taula”

Joseph Brodsky

"D'eixe mode em vaig dir que les persones estaven devorades pel tedi. Certament, cal reflexionar un poc per a veure-ho amb claretat, ja que no és una cosa que es detecte immediatament. És com una espècie de pols. Un va i ve sense apercebre's d'ell, el respirem, el mengem, el bevem, però és tan fi i lleu que ni tan sols fa soroll entre els queixals. Tanmateix, tan aviat com ens aturem un segon, es posa damunt nosaltres cobrint-nos el rostre, les mans. Per a llevar-nos de damunt tal pluja de cendra, hem d'estar en agitació constant. D'ací que el món sencer estiga tan agitat"

Georges Bernanos, Diari d'un retor rural

D’estendre mots pulcres em delia

Per a evitar caure de tòs;

Per dalt dels abismes previsibles,

Traçant línies per al record,

Tot se n’anava rere el tors:

Vaig perdre – amb orgull—la partida,

Abans que el gest humà fos nou.

He passat un bon grapat de dies aprenent de les lletres de Herman Melville (1819-1891), d’una de les seues biografies extenses més recents i d’alguns del seus relats que no han envellit gens – en el plànol de les idees i de l’ètica social. En els anys anteriors em vaig fer amb una traducció catalana de Moby Dick, adquirida en temps de millor bonança pressupostària a la llibreria “Ulisses” de Benidorm, al temps que l’anava contrastant amb una edició anglesa. La història de la balena blanca i del capità Ahab ha estat molt popularitzada al llarg del segle XX: han sigut tantes les versions simplificades per a tots els públics (fins i tot els públics infantil i juvenil) que potser hi haja qui s’oblide que eixa novel·la tan coneguda fou també un exercici oceànic de “risc complet” en la carrera per la creació d’un imaginari nou per als Estats Units que s’havien desempallegat de la tutel·la política britànica: ¿com es reinventen les coordenades de la cultura d’un país recent independitzat des de fa poques dècades?

Hassan i Nizam van anar en la seua joventut a Naixpur per a instruir-se en ciència i saviesa, atrets per la fama de Novassak, iman ancià i cèl·lebre. Allí van conéixer a Omar Khayyam, que a la seua ciutat natal estudiava Matemàtiques i Astronomia, tot creant-se entre ells una amistat íntima i lleial. Els tres amics van concloure un pacte solemne:  el qui primer triomfara, estaria obligat a ajudar als altres dos.

El qui ho va aconseguir primer fou Nizam, que va entrar com a secretari i visir del soldà Alp Arlan, el Lleó, i de Malek Xah, fill i net, respectivament de Toghrul Beg, fundador de la dinastia dels Seldjúcides. Els seus dos amics van anar a recordar-li el compromís contret en els seus temps joves. Hassan va demanar – i va obtindre—un càrrec  en la Cort, però es va ficar en intrigues i embolics i aviat va caure en desgràcia, tot retirant-se despitat a les muntanyes del sud del Caspi, i al front d’un exèrcit de rebels va aterrir amb els seus arravataments els països del voltant: va adquirir una cel·lebritat trista, encara entre els croats cristians, que li van posar el renom d’”El Vell de la Muntanya”.

Omar Khayyam, poc  o gens ambiciós, es va limitar a sol·licitar una pensió per a retirar-se a Naixpur i poder dedicar-se a les Matemàtiques i l’estudi del curs dels astres. Quan li van ser concedits 1.200 miktals d’or, va viure plàcidament lliurat a les seues recerques matemàtiques i astronòmiques, i al conreu de la poesia. Es va envoltar d’amics, i amb ells es va absorvir en la contemplació estàtica. Diuen els cronistes que el seu plaer més gran era el de conversar i beure amb les seues amistats al clar de la lluna, en la terrassa de sa casa, allargat mollament en divans coberts de tapissos multicolors, acompanyat de cantants, dansarines i intèrprets de llaüt.

25 RUBAIAT

Desperteu-vos, desperteu-vos, dorments!, que l’aurora

Ha llençat ja la pedra a la mar nocturna

Fent fugir els astres, i el Caçador d’Ombres

Ha pres en un feix de llum la Torre Muda.

Posa’t dempeus i oblida aquest efímer món.

Alegra’t, aprofita el goig de cada instant.

Si Natura, dona a la fi, fóra constant,

¿no t’hauria arribat a tu el teu torn?

Et vantes de ser savi, però el passat i el futur

Et turmenten. Entre tots dos volgueres un trosset

De pau. Creu-me: canvia tota eixa gran bogeria

Per un got de vi a on ofegar la teua impotència.

Vi! Tu fas sempre que s’embolique la lògica

Dels setenta dos savis que no paren de discutir.

Ets l’alquimista que transmudes en or

Tot el que posseïm ens ho han regalat: els somriures dels llavis satisfets i la complicitat de l’empatia radiant, la deferència acollidora i els records actius. La memòria personal que recerca l’espurna d’autenticitat entre les paraules artístiques o perdudes, enllà del Temps sostingut que teixeix els “vincles noumènics” d’aquesta època postkantiana. La màxima “puntualitat estructural” possible per a recrear la Vida en majúscules quan el do de l’oportunitat tria la bella senda de l’amistat farcida d’afinitats profundes. El silencis reparadors, admonitoris o equànims que també poden sonar subtilment com una campana de vidre fràgil per a que evitem els riscos de qualsevol moment efímer d’alarma latent. Les passes tranquiles al “corredor mediterrani” que se’ns apropen com una renovada promesa quotidiana d’hàbits oxigenants en la nostra “casa de l’ànima”. Els plànols i mapes d’escala 1=1 a través dels quals hem acceptat les particularitats admirables de cada illa de la humanitat que ens anava omplint d’aigua dolça i saludable els tinells d’aquest vaixell reflotat que fa via pels arxipèlags de l’existència. Els cants dels ocells que piulen misteris matinals en una llengua de llibertat afirmativa i d’autoestima incorruptible: “tot ho tinc! tot ho tinc! el goig i l’instint! el goig i l’instint!”, mentre les aus del semi-paradís accessible els responen amb la lletania harmònica, conscient i esperonadora: “tot ho tens! tot ho tens! el niu i els vents! el niu i els vents!”. Les ocasions del reconeixement mutu que ens permeten pujar uns quants graons en l’ampla escala de la dignitat meritòria i de la supervivència plausible. La curiositat cultural que ens motiva fecundament a fer l’entra-i-surt ben orientat pels laberints bibliogràfics del Llibre Infinit del Món. El nutritiu tros de pa salat de farina sense llevat que anima la nostra taula cripto-jueva amb aliments suficients i plats suculents, cuinats reflexivament amb tendresa i enginy després d’haver obtés una puntuació favorable en la diplomatura mitjana de gastronomia per a solts: “dimoni, tu sí que saps portar el catering!”. Aquesta forma esponjosa de treballisme polifacètic des del qual assumim nous reptes cada setmana a través d’un veritable esperit funcional de servei. La voluntat poètica de trobar en cada imatge i en cada actitud els fils invisibles de la Unitat perceptiva de l'humanisme resolutiu. Així doncs, com és natural, en comprovar que sóc algú que no té necessitat d’altres presents entre la llarga gama de productes necessaris --i accessoris-- dels mercats qualitatius i materials, llavors la Reina Màgica quan em va visitar ahir, senzillament em va regalar una abraçada cordial, va prodigar uns mots ponderatius, aristocràtics, tranquils, exactes, entranyables, i se n’ha tornat al Petit Orient ;-)

-qui ho havia de dir?-:

allargat el recés

més enllà del sospir...

Un altre idioma més

- fluït, autèntic delir -

que he aprés a gaudir,

espill blanc del no-res:

ara és mut elixir

de silenci espés

el do que no respir:

sé callar en francés,

políglot del partir:

l'ara ja no és l'adés...

Stepan Arkadievitx no havia escollit les seues opinions polítiques o els seus criteris: eixes opinions polítiques o criteris li havien arribat per sí sols, tal com ell no triava la forma dels seus barrets o els seus abrics, sinó que simplement portava els que s’estilaven. I per a ell, que vivia en una certa societat – degut a la necessitat sovint desenvolupada en anys de discreció, d’algun grau d’activitat mental—tenir opinions era tan indispensable com posseir un barret. Si existien raons que el mogueren a preferir el punt de vista liberal al conservador, que també era defensat per molts del seu cercle, aquelles raons no sorgien de que el liberalisme li semblara més racional, sinó del fet que de que estava més en consonància amb la seua forma de vida… I així el liberalisme s’havia convertit en un hàbit d’Stepan Arkadievitx, i li agradava el seu periòdic, tal com li agradava el seu cigar després de sopar, per la boira lleu que difonia en la seua mentalitat”

Extret de Lev Tolstoi, Anna Karenina, citat per David Riesman, “La muchedumbre solitaria” (títol original: “The Lonely Crowd”), publicat per Editorial Paidós, Buenos Aires, 1971, en traducció castellana de Noemí Rosemblat, 375 pàgines.

Per a un nen que li agraden els mapes i els gravats,

És l’univers tan ample com ho puga ser el seu desig.

Que és gran, el món, amb llum de llànties,

I que petit sembla en l’àmbit del record!

Marxem, un bon matí, amb el cervell en flames,

El cor ple de rancúnia i amb el desig amarg,

I anem acompanyats del ritme de l’onada,

Gronxant l’infinit nostre sobre el finit dels mars:

Els uns, molt venturosos, fugint de la pàtria infame,

D’altres, de repulsius bressols, i encara uns quants,

Astròlegs ofegats als ulls d’alguna dona,

De Circe, la tirànica, de perillós perfum.

[Hi ha més: clica avall...]

Hàbitat territorial:

-         Joan Fuster s’educa a la Universitat de València com a llicenciat en dret que no exercirà com a advocat i viu sovint al poble de Sueca (Ribera Baixa-País Valencià).

-         Joe Gould s’educa la Universitat de  Harvard com a filòleg i viu molt sovint als carrers del centre de Nova York

Treballs durant la joventut:

-         Joan Fuster escriu en castellà a periòdics permesos pel franquisme: evoluciona des del postfalangisme fins al valencianisme progressista.

-         Joseph Gould escriu en anglés al New York Reporter, on explica els seus treballs etnogràfics de camp amb els indis txipewa de Dakota i esbossa el seu gran projecte de literatura oral.

Llocs principals d’interacció social:

-         Joan Fuster exerceix el seu mestratge sobretot des de sa casa (una casa immensa, amb una gran biblioteca privada), a on el visiten molts intel·lectuals, artistes, curiosos, tocats de l’ala i polítics valencians. No té carnet de conduir: el porten xòfers admirats.

-         Joe Gould va de bar en bar (és alcohòlic), anima festes privades i “happenings progressistes” com una curiositat humana tolerada, més que com una lluminària o una autoritat humanística. Tampoc té carnet de conduir: usa solitari el metro i el bus amb cèntims escassos.

Moment històric d’expansió intel·lectual (floruit):

-         Joan Fuster: anys 60 del segle XX.

-         Joe Gould: anys 50 del segle XX.

Recursos econòmics:

-         Joan Fuster és sobretot “rendista” i "hereu" (amb el renyó cobert) i li paguen moltes col·laboracions als periòdics.

-         Joe Gould és “homeless” i erudit pidolaire (només demana estranyament els escassos dòlars exactes que necessita en cada moment): el típic subjecte d’atenció dels serveis socials que sobreviu entre els favors anònims de la intempèrie urbana.

 Obres principals:

-         Joan Fuster escriu una poesia mediterrània postexistencialista, despega com a assagista d’idees amb “El descrèdit de la realitat”, construeix “Nosaltres, els valencians”, s’explaia en nombrosos dietaris i llença un “Diccionari per a ociosos”, el seu llibre cult més traduït a d’altres llengües. Com va dir-nos Vicent Salvador en la Nucia: “encara que els seus argumentaris puga semblar que caduquen davant els avanços filosòfics europeus, almenys de Fuster restarà i serà admirable el seu estil literari”.

-         Joe Gould promet una única obra magna i ciclòpia: “Història oral del nostre temps”, bastida en principi a partir d’allò que escolta fragmentàriament a la gent dels carrers, tot incorporant incisives interpretacions; d’eixa obra només es conserven retalls esparsos,  estava suposadament amagada en kilos de paper a una vella granja enrunada de l’extrarradi que és destruïda –sorprenentment-- per l’especulació urbanística.

La seua frase més coneguda:

-         Joan Fuster: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà” (absolutisme progressista: fracassa ;-(

-         Joe Gould: “A l’hivern sóc budista, i a l’estiu nudista!” (hedonisme verbal: molt de moda fins i tot avui en dia ;-)

Obsessions irreductibles:

-         Joan Fuster: l’escepticisme laberíntic i hiperconscient. S’ho pren tot massa seriosament, per molt que empre el sarcasme per a relativitzar.

-         Joe Gould: la família de la que no va gaudir en condicions de normalitat a la seua infança. No disposava d’un background afectiu des del qual edificar-se com a personalitat clara i ben determinada, per dir-ho alla maniera de Pierre Bourdieu.

Caricatura de la seua imatge personal:

-         Joan Fuster és com un corb amb les celles estirades per damunt les ulleres: així el cremen en efígie de cartró-pedra a les falles franquistes de València.

-         Joe Gould era conegut com a “professor gavina” i li té una retirada a una mena de Karl Marx postmodern, destarotat i desorientat, ultraindividualista i afirmatiu; el seu film ens l’explica amb les dosis exactes de ridiculesa i gràcia.

Testimonis que els evoquen:

-         La majoria d’intel·lectuals pro-acadèmics de la llengua catalana del segle XX coneixen les obres de Joan Fuster.  Feia  d’ideòleg  i  estratega del dinamitzador i emprenedor Eliseu Climent, factòtum d’Acció Cultural del País Valencià.

-         Joe Gould és “descobert” per un periodista del New York Times Review of Books, en un reportatge que pega la campanada, després escriu la seua vida en un biografia exhaustiva que serà transvassada al guió d’una pel·lícula entranyable.

Com envelleixen:

-         Joan Fuster fent vida de fadrinot una mica descurat (vestia tot el dia en pijama i batí, fins i tot quan el fotografiaven en les escasses entrevistes de la “ceba”),  resta actiu entre els llibres de sa casa, silenciat pels “media” bipartidistes.

-         Joe Gould  ingressant com a pacient crònic i emmudit d’una residència de salut mental, a on ja no pot fer la vida de “daltabaix dinàmic” d’abans.

-         Joan Fuster: “els senadors només em serveixen per a aconseguir  llibres rars, difícils de trobar: me’ls porten en caixes”

-         Joe Gould:“Potser jo volia una mica d’apreci i notorietat…  i vos vaig entabanar a tots”.

En què s’assemblaven?

-          Joan Fuster fou un intel·lectual ben principal d’una zona perifèrica.

-          Joe Gould era un intel·lectual prou secundari d’una zona central.

La secundarietat agermanava els propòsits, els moda operandi, els resultats i els treballs de tots dos en el marc d’un cànon occidental de l’assaig: en el cas de Joan Fuster, per sentir-se obligat a ser un “divulgador”, un comentarista de l’actualitat periodística, un “aplicador” de teories que ja havien complit el seu cicle en les metròpolis; en el cas de Joe Gould, per no poder afirmar-se amb més dignitat, per haver perdut el tren de la promoció professional, per no encaixar en un ambient més fecund des del qual implementar el seu programa original.

Quina van ser les herències culturals que van deixar?

-          Les obres de Joan Fuster segueixen sent vàlides per a aclarir els contextos històrics d’una epopeia exemplar de redreçament modernitzador i il·lustrat, construït des del País Valencià amb  afany consistent per a crear una visió del món, multi-temàtica i ben interrelacionada.

Se li ha dedicat atenció escassa a l’amistat per considerar-la una relació essencialment afectiva i no institucionalitzada. Això ha portat a aïllar-la dels processos socials i “tipus d’acció” considerats significatius. L’ideal occidental de l’amistat romàntica s’eleva a constant universal i, com l’amor, no sembla tenir més raó ni més història que l’individu.

QUAN L’AMOR IRROMP COM UN VENT OPORTÚ

pels tròpics trempats més terrestres,

dins hores boscants a les selves salvades,

sempre amb la dialèctica fermentativa

és com un doll de les totalitats solars,

com un crit redó que anuncia els estius,

tu i jo en la calidesa d’aquesta estrofa:

trenta mil vincles de miratges lenitius,

amb escapades incessants envers l’U

–oh, la pluja de clarors de la sincronia!–,

transitant l’alé irisat de la nostra casualitat,

tu i jo fonent-nos al trampolí de l’Ésser: