Volia preguntar-te si vas tindre cap problema

El dia que et vaig tirar la canya amb passió,

Si els mots et van posar en cap ardu dilema

O si et sembla que em vaig propassar jo,

Com qui furga en un cas d’expeditiva sol·lució

O com qui ofega rere impostada i casta flema;

De creativitat joganera i decorosa cel·lebració;

¿per què censurar el dolç rastre d’una  vida xalesta?

OH- CARAGOLS AL VAPOR

-         Són caragols! Són caragols!

-         Per què? Per què?

-         Perquè tenen bava i s’arrastren!

Popular sud-valencià

Et tallen com un bacallà amb torta raor

I t’escaliven en pactes de desil·lusió,

I ja els repuntaràs la falsa estretor

Del seu ànim perdut de submissió,

Prepara romer, all i pimentó,

Per a l’aperitiu, pren aquest tovalló!

Només gaudim del sol puixant que expira

en la vesprada càlida que ningú tem:

la verdor oxigenant dels tossals vells,

i el cel cripto-jueu -- vastitud altiva;

que reconsideren el valor de la vida

i moderen eixa actitud baralladissa:

LES ALES IMPOSSIBLES (publicat en l’any 1972)

Sóc un humil vençut que cada dia

amaga la ferida aclaridora

i el zel fallit, mancat de melodia

tot nuvolós de sang somiadora.

Sota el cel blau o gris al buit jo cride

amb clam de pietat desordenada.

ressona a la nit densa del misteri.

No em tempta la gelor de l’angle recte.

M’abelleix l’infinit del vol eteri.

en brut ofici d’esclavó i tenebra,

i encara que el temps porte aromes pures,

m’encercla la presó d’un fang en febra.

del viure tendre i rere les cortines

de les llargues dolceses voluntàries

i les absències diamantines.

i l’abella xuclant la margarida,

i alliberat de llast i fosca lluita

culminaria en carn la meua vida.

En tot complint la llei d’antiga pedra.

Vincle de llum vers la calor germana,

grimpadora carícia de l’hedra.

per un deler que a Déu li és zenital.

Obscurs i amarg entre la boira sure

més lleuger que la fulla tardoral.

i al barranc on s’ou l’eco que el vent furta.

Lluiré en l’esperança esbalaïda

el cor senzill i la paraula curta.

el projecte que falla en l’escomesa,

car volar no és morir i jo voldria

quasi morir volant amb l’ala encesa.

que una unció que al somni li és sagrada.

Home sóc i del llot fins a la rosa

sé que hi ha un tret d’amor divinitzada.

sota la nit indòcil que m’assetja.

Foll de cercar la crida entre boirines

i amb el silenci de ma cauta petja.

Cal ofegar verins irreprimibles.

Sofrir l’estigma com la fera minsa

en el buit de les ales impossibles.

COSQUERELLES

I

Fill meu, a la jornada

Em sembla que vas tard,

I vers els esbarzers

Sempre estàs rodejant.

La metempsicosi d’una dàdiva licantròpica,

Els contorns venustos de sinuoses arestes,

L’araucària resistent d’un jardí sense festes,

Els grumolls onírics d’una lectura esbiaixada,

La teua mà blanca, plena de vida a garberes,

Posats a aprendre de les alternatives del feminisme, res millor que tastar els assajos seriosos i flexibles de Judit Butler com “El gènere en disputa” o “Cossos que importen”. Potser la diferència dins de la teoria feminista (i dins de qualsevol teoria) rau en el fet sobretot de que a l’escala perifèrica – en el moment final de la “gestió de proximitat”—el discurs es mou sota el signe urgent de la necessitat peremptòria i un poc simplificadora, mentre a l’escala central-global el discurs es capbussa en el signes reflexius d’una major llibertat d’elecció i d’anàlisi més oberta, posant boca per amunt totes les cartes racionals i paradoxals de la panoràmica social, sempre sense deixar de banda els supòsits o principis elementals que uneixen els seus conceptes distintius – mínims-- a la praxi quotidiana.

A la col·lecció d’estudis reunits sota el títol “Desfer el gènere”, Judit Butler assumeix un compromís empàtic, des de la seua posició com a activista del drets de la dona, del lesbianisme i del moviment GLBT, per a ponderar els avanços coetanis en matèria del nou parentesc, la psicoanàlisi, el transgènere, la violència social i la tasca de transformació social. Ja des de les primeres pàgines sorprén i es torna admirable el mètode clarificador de Judit Butler, ben armat d’herència filosòfica alemanya, per a construir un discurs sostenible sobre les identitats de gènere i el magma de la sexualitat, encara que potser millor caldria dir que l’autora el que fa és contribuir a netejar higiènicament els discursos públics habituals – a voltes contradictoris, atenalladors, plagats de malentesos, sostinguts per actituds fermes que reposen en hipòtesis insuficientment comprovades--.

Pere Ballart i Jordi Julià (editors), Versions de poesia europea de Màrius Torres, Lleida: Pagès Editors, 2010; conté un estudi exhaustiu dels editors; 271 pàgines en conjunt; llibre regalat des de Barcelona per una amistat que llig Anotacions Rizomàtiques.

Aquesta antologia poètica atresora – almenys-- quatre mèrits: 1) difondre una col·lecció de vora 50 poemes (en bilingüe) d’uns 20 poetes cabdals, pertanyents a 6 llengües del cànon occidental, per a la senzilla lectura plaent o encuriosidora ; 2) explicitar amb precisió filològica els recursos adequats de l’expressió poètica solvent: molt recomanable per a autors novells; 3) mostrar el procés d’aprenentatge evolutiu de Màrius Torres en el domini magistral de l’expressió lírica a través de les traduccions que anava efectuant des del sanatori de Puig d’Olena; 4) servir de testimoni biogràfic de Màrius Torres, al temps que aclareix els seus interessos electius com a autor principal en el marc de la literatura catalana del segle XX.

“Vanament vaig cercar, en la mar sense fons dels plaers, així com en els abismes del coneixement, un lloc en el qual posar l'àncora. Vaig sentir la força quasi resistible amb la que un plaer obri la porta a l'altre; vaig experimentar eixa mena d'exaltació incerta que el plaer et pot provocar; a l'igual que vaig viure el tedi, el desgarrament profund que el segueix. Vaig assaborir els fruits del coneixement i, no poc sovint, vaig gaudir alhora del goig de tastar llur dolçor. Però no acostumava a durar eixe plaer més que l'instant mateix del coneixement, ni acostumava a deixar en mi una petja pregona. Es diria que, més que beure a les fonts de la saviesa, haguera caigut dins d'elles”

Soren Kierkegaard, Gilleleie, 1 d'agost de 1835

“Existeixen sensacions que són somnis, que ocupen com a boira tota l'extensió de l'esperit, que no deixen clarament ser. Com si no haguérem dormit, sobreviu en nosaltres un no-sé-què de somni, i hi ha una torpor del sol del dia escalfant la superfície estancada dels sentits. És una borratxera de ser no-res, i la voluntat és un poal buidat en el jardí per un moviment indolent del peu al passar”

Fernando Pessoa, Llibre del Desassossec

“¡Què no és capaç de fer la gent per avorriment! Estudien per avorriment, preguen per avorriment, estimen, es casen i procreen per avorriment i, finalment, moren d'avorriment!”

Georg Büchner, Leonci i Lena

“El tedi és la invasió del temps en el teu sistema de valors. Posa la teua existència en perspectiva i el resultat net és precisament el coneixement i la humiltat. Del primer deriva, prenguem nota, el segon. Quan més aprens de la teua rellevància, tant més humil i condescendent per als teus semblants, per a les busques de pols que pul·lulen a la llum del sol o les que, immòbils, adverteixes ja posades sobre la taula”

Joseph Brodsky

"D'eixe mode em vaig dir que les persones estaven devorades pel tedi. Certament, cal reflexionar un poc per a veure-ho amb claretat, ja que no és una cosa que es detecte immediatament. És com una espècie de pols. Un va i ve sense apercebre's d'ell, el respirem, el mengem, el bevem, però és tan fi i lleu que ni tan sols fa soroll entre els queixals. Tanmateix, tan aviat com ens aturem un segon, es posa damunt nosaltres cobrint-nos el rostre, les mans. Per a llevar-nos de damunt tal pluja de cendra, hem d'estar en agitació constant. D'ací que el món sencer estiga tan agitat"

Georges Bernanos, Diari d'un retor rural

D’estendre mots pulcres em delia

Per a evitar caure de tòs;

Per dalt dels abismes previsibles,

Traçant línies per al record,

Tot se n’anava rere el tors:

Vaig perdre – amb orgull—la partida,

Abans que el gest humà fos nou.

He passat un bon grapat de dies aprenent de les lletres de Herman Melville (1819-1891), d’una de les seues biografies extenses més recents i d’alguns del seus relats que no han envellit gens – en el plànol de les idees i de l’ètica social. En els anys anteriors em vaig fer amb una traducció catalana de Moby Dick, adquirida en temps de millor bonança pressupostària a la llibreria “Ulisses” de Benidorm, al temps que l’anava contrastant amb una edició anglesa. La història de la balena blanca i del capità Ahab ha estat molt popularitzada al llarg del segle XX: han sigut tantes les versions simplificades per a tots els públics (fins i tot els públics infantil i juvenil) que potser hi haja qui s’oblide que eixa novel·la tan coneguda fou també un exercici oceànic de “risc complet” en la carrera per la creació d’un imaginari nou per als Estats Units que s’havien desempallegat de la tutel·la política britànica: ¿com es reinventen les coordenades de la cultura d’un país recent independitzat des de fa poques dècades?

Hassan i Nizam van anar en la seua joventut a Naixpur per a instruir-se en ciència i saviesa, atrets per la fama de Novassak, iman ancià i cèl·lebre. Allí van conéixer a Omar Khayyam, que a la seua ciutat natal estudiava Matemàtiques i Astronomia, tot creant-se entre ells una amistat íntima i lleial. Els tres amics van concloure un pacte solemne:  el qui primer triomfara, estaria obligat a ajudar als altres dos.

El qui ho va aconseguir primer fou Nizam, que va entrar com a secretari i visir del soldà Alp Arlan, el Lleó, i de Malek Xah, fill i net, respectivament de Toghrul Beg, fundador de la dinastia dels Seldjúcides. Els seus dos amics van anar a recordar-li el compromís contret en els seus temps joves. Hassan va demanar – i va obtindre—un càrrec  en la Cort, però es va ficar en intrigues i embolics i aviat va caure en desgràcia, tot retirant-se despitat a les muntanyes del sud del Caspi, i al front d’un exèrcit de rebels va aterrir amb els seus arravataments els països del voltant: va adquirir una cel·lebritat trista, encara entre els croats cristians, que li van posar el renom d’”El Vell de la Muntanya”.

Omar Khayyam, poc  o gens ambiciós, es va limitar a sol·licitar una pensió per a retirar-se a Naixpur i poder dedicar-se a les Matemàtiques i l’estudi del curs dels astres. Quan li van ser concedits 1.200 miktals d’or, va viure plàcidament lliurat a les seues recerques matemàtiques i astronòmiques, i al conreu de la poesia. Es va envoltar d’amics, i amb ells es va absorvir en la contemplació estàtica. Diuen els cronistes que el seu plaer més gran era el de conversar i beure amb les seues amistats al clar de la lluna, en la terrassa de sa casa, allargat mollament en divans coberts de tapissos multicolors, acompanyat de cantants, dansarines i intèrprets de llaüt.

25 RUBAIAT

Desperteu-vos, desperteu-vos, dorments!, que l’aurora

Ha llençat ja la pedra a la mar nocturna

Fent fugir els astres, i el Caçador d’Ombres

Ha pres en un feix de llum la Torre Muda.

Posa’t dempeus i oblida aquest efímer món.

Alegra’t, aprofita el goig de cada instant.

Si Natura, dona a la fi, fóra constant,

¿no t’hauria arribat a tu el teu torn?

Et vantes de ser savi, però el passat i el futur

Et turmenten. Entre tots dos volgueres un trosset

De pau. Creu-me: canvia tota eixa gran bogeria

Per un got de vi a on ofegar la teua impotència.

Vi! Tu fas sempre que s’embolique la lògica

Dels setenta dos savis que no paren de discutir.

Ets l’alquimista que transmudes en or

Tot el que posseïm ens ho han regalat: els somriures dels llavis satisfets i la complicitat de l’empatia radiant, la deferència acollidora i els records actius. La memòria personal que recerca l’espurna d’autenticitat entre les paraules artístiques o perdudes, enllà del Temps sostingut que teixeix els “vincles noumènics” d’aquesta època postkantiana. La màxima “puntualitat estructural” possible per a recrear la Vida en majúscules quan el do de l’oportunitat tria la bella senda de l’amistat farcida d’afinitats profundes. El silencis reparadors, admonitoris o equànims que també poden sonar subtilment com una campana de vidre fràgil per a que evitem els riscos de qualsevol moment efímer d’alarma latent. Les passes tranquiles al “corredor mediterrani” que se’ns apropen com una renovada promesa quotidiana d’hàbits oxigenants en la nostra “casa de l’ànima”. Els plànols i mapes d’escala 1=1 a través dels quals hem acceptat les particularitats admirables de cada illa de la humanitat que ens anava omplint d’aigua dolça i saludable els tinells d’aquest vaixell reflotat que fa via pels arxipèlags de l’existència. Els cants dels ocells que piulen misteris matinals en una llengua de llibertat afirmativa i d’autoestima incorruptible: “tot ho tinc! tot ho tinc! el goig i l’instint! el goig i l’instint!”, mentre les aus del semi-paradís accessible els responen amb la lletania harmònica, conscient i esperonadora: “tot ho tens! tot ho tens! el niu i els vents! el niu i els vents!”. Les ocasions del reconeixement mutu que ens permeten pujar uns quants graons en l’ampla escala de la dignitat meritòria i de la supervivència plausible. La curiositat cultural que ens motiva fecundament a fer l’entra-i-surt ben orientat pels laberints bibliogràfics del Llibre Infinit del Món. El nutritiu tros de pa salat de farina sense llevat que anima la nostra taula cripto-jueva amb aliments suficients i plats suculents, cuinats reflexivament amb tendresa i enginy després d’haver obtés una puntuació favorable en la diplomatura mitjana de gastronomia per a solts: “dimoni, tu sí que saps portar el catering!”. Aquesta forma esponjosa de treballisme polifacètic des del qual assumim nous reptes cada setmana a través d’un veritable esperit funcional de servei. La voluntat poètica de trobar en cada imatge i en cada actitud els fils invisibles de la Unitat perceptiva de l'humanisme resolutiu. Així doncs, com és natural, en comprovar que sóc algú que no té necessitat d’altres presents entre la llarga gama de productes necessaris --i accessoris-- dels mercats qualitatius i materials, llavors la Reina Màgica quan em va visitar ahir, senzillament em va regalar una abraçada cordial, va prodigar uns mots ponderatius, aristocràtics, tranquils, exactes, entranyables, i se n’ha tornat al Petit Orient ;-)

-qui ho havia de dir?-:

allargat el recés

més enllà del sospir...

Un altre idioma més

- fluït, autèntic delir -

que he aprés a gaudir,

espill blanc del no-res:

ara és mut elixir

de silenci espés

el do que no respir:

sé callar en francés,

políglot del partir:

l'ara ja no és l'adés...