Recordo, que pel matí, em van fer saber que alló que tanta por em feia s’havia complert. Vaig baixar al pis dels padrins, vaig creuar la porta de casa, i en veure la padrina m’hi vaig llançar als barços. Vaig plorar com no ho havia fet mai i ella em va abraçar com no ho havia fet mai. Vaig sentir per primer cop el dolor immens de l’ànima que se sent quan algú que tant estimaves se’n va, vaig sentir la impotència del que vol però no pot, vaig descobrir que tot te un principi i un final, que hi ha coses que simplement han de passar, vaig descobrir que la vida s’acaba amb la mort.

I ara ens ha deixat la Padrina Paquita, aquella que em va abraçar amb tanta força i que em va fer sentir que en la mort també es troba l’amor.

La meua padrina, la Senyora Paquita com la coneixia tothom, que sempre m’havia dit que viuria fins als cent anys, però que el passat divendres, quan vam tancar l’hotel, es va voler acomiadar un per un de tot el personal i clients de casa, com si preveies que ja no els tornaria a veure.

La padrina Paquita que era una dóna de molts adjectius i contrastos:

-         Tossuda, compromesa, generosa, dominant, creient, tradicional, moderna, elegant, familiar, atenta, valenta, consumidora compulsiva al mercat del dimarts, riallera, detallista, estalviadora, amiga dels seus, i molts d’altres que el moment no em deixa recordar….

Recordo amb carinyo, quan s’asseia al costat de la nostra havitació de petits i ens explicava contes, recordo la relació tan especial d’amor i odi que tenia amb l’Adelaida, la recordo a la cuina amb el devantal posat i donant ordres, recordo els paquets que feia als meus cosins de Barcelona i que tant maldecap li produïen,la recordo pendent de tots els sants aniversaris i festes, la recordo regant les flors del jardí, la recordo enfadada perquè el meu tiet Agustí encara no havia arribat de Barcelona, la recordo asseguda en la butaca de cuir negre al costat de la llar de foc, la recordo amb el bastó i el “taca-taca” (els meus fills li deien la Iaiadel bastó) voltant pel hall de l’hotel nerviosa buscant el meu pare….

Recordo un dia pujant de Barcelona, tos dos sols, que em va voler explicar  la història de la seua i meua família, la història de casa Pessets. Una història molt dura, de molt sofriment, però també de superació i de molt amor, que em va deixar colpit. Aquell dia vaig entendre que les coses mai son fàcils per molt que alguns s’ho pensin, però sobretot, vaig saber que tenia al meu costat una gran dona.

Les persones que estimes, potser no s’haurien de morir mai, però ho fan, i no hi podem fer res....tan sols ens queda recordar-les i imaginar-nos un altre mon on ara mateix, la padrina Paquita estigui abraçant el padrí Ramon amb la mateixa força que em va abraçar a mi aquell dia.

Ramon

    I ara estic emprenyat, indignat i dolgut amb el degenerat, viciós, mala bèstia, amoral, fastigós, segurament pederasta i més coses que no m'atreveixo a dir que es el Papa Benet XVI. O sigui, el representant de Déu a la terra. El que mai s'equivoca. El que parla "ex catedra". El que viu millor que Déu (i mai millor dit).
   
    Fa uns quatre anys, uns bisbes de la corda del ultraconservador Lefèbvre (li pots posar els mateixos adjectius que a Sa Santedat) varen dir que l'Holocaust jueu no havía existit. Negació total. Els nazis no varen assassinar sis milions de jueus als camps d'extermini. No més moriren uns 200 o 300 mil i no als cámeres de gas, sinó per infermetats varies.

    El Papa anterior ,Joan Pau II, els va excomunicar i ara el nazi actual, els ha llevat la sanció, el qual fa pressuposar que está d'acord amb les seves tesis, que accepta les salvatjades dels seus socis. Per que una cosa es que estiguin d'acord amb el que va succeïr, lo qual coneixent el pelatge no m'estranyaria el més mínim, però el que no pots fer es negar-ho. Es d'imbècils. Hi ha imatges, fotos, testimonis i tot el que vulguis. I els molt animals encara ho neguen. Pot ser es que conten amb el suport del ínclit Saura.

    Ramón, aquets guarros, no solsament ens volen negar lo evident, sino que ens demanen que ens creguem com a dogma de fé, que un colomet va fornicar amb la Verge María per que tingués un fill de forma immaculada. Per posar un exemple. Tú mateix.

   Com diría el nostre amic Fermí Vallés, "matals fore poc".

    Quim SOSTRES (La Puta)

   Com que tant tú com la majoria de familiars, amics, coneguts i saludats coneixeu bé les meves fiiies i fòbies polítiques i algunes de personals, sabreu que els meus amors no van dirigits precisament cap al PP, i no per la seva política económica i social que comparteixo en part, sinó pel seu profund odi a tot el que olori a nacionalisme en general i a catalanisme en particular, igual que del partit que jo voto només comparteixo el seu Republicanisme i la seva Catalanitat  (i vist lo vist, ja començo a posar en dubte les dos coses. M'estan fallant i molt.).

   Ara m'estic empatollant. No volía parlar d'aixó. El que volía dir es que a partir d'avui, si a la ciutadana Soraya els seus correligionaris no la torturen, lapiden ni la cremen a la foguera com faríen els seus avantpassats, el Partido pujará mitja décima en la meva estimació i ella, bastants punts. Per que sabent on ets, coneixent la tropa que t'envolta i el que et caurá a sobre tant de part dels teus com dels altres, S'ha de tindre molt valor i molt convenciment en el que fas per dur-ho a terme.

   Dit lo dit, per mí, aquesta dona chapeau i barretina. S'ho mereix.

    De tota manera, Ramón, jo hagués triat a la Montse Nebrera. Tinc varis masters en Montses i com a expert crec que aquesta s'ho val, tant política (per aixó la volen fer fora del PPC) com físicament.

   Salut i llarga vida.      J.SOSTRES  (La Puta).

 Després de passar els Nadals i problemes familiars que tú coneixes, he tornat a mirar el nostre bloc. Avui ho he fet i m'he quedat esfaraït. Jo cel.celebrant Festes i anant a enterraments i sense assabentar me de que hem augmentat la família.

 Tal com ho expliques, sembla que et molesti, i perdona si el que dic no es correcte, però honestament penso que que estás molt orgullós de la nova adquisició. Només cal veure com parles d'ella: amb carinyo, posant-la al nivell de la dona, fills i gos i sobre tot, amb un absolut sentit de la propietat i que ningú te la toqui. Es teva i punt. Em sorprèn que no l'hagis batejat.

  Et sorpendrá, però saben com ets, t'estic visualitzant. Coneixes el típic amic que mentres prens una copa, a la que et distreus un moment et treu les fotos dels nens, de la sogra i del gos?. I el matrimoni que et convida a sopar amb la malèvola intenció de clavar-te el video dels vacances? I els que quan hi ha   visites fan fer gracietes als criatutres com ossets hongaresos?. Dons Ramon, no et molestis però jo et veig una mica així.

M'explicaré. T'imagino al Pub (el que tú vulguis) prenent tranquil ament un Gin Tonic de Tanqueray 10 preparat per jo. Arriba un amic i amb tota la educació del món et diu:"Hola Ramón, com estás" i tú ,seriós com un mussol, el mires fixament i sense badar boca, et descordes els pantalons, tels baixes fins els genolls i després, calçotets avall. No hia ha el més mínim somriure. Hi ha tensió a l' ambient. Després puges de quatre grapes a la barra. Tot-hom observa i t'aclama i, llavors sí,amb una mitja rialla penses: Aquí estic jo i la meva morena!!

 De tota manera, com tot es relatiu, podria ser que la nostra amiga et fes mal i sigues emprenyadora. En aquest cas et donaré un consell: la solució la tens a casa. Posaría la ma al foc que si a un tal Ramoooong li expliques el problema en quinze segons ho tens solucionat. No seurás en un mes, però s'ho val.
Salut i llarga vida.

J.SOSTRES