Doncs bé a Sant Feliu, anem al revés del món!. Vam començar fa uns anys amb la instal·lació d’un semàfor “intel·ligent” a la carretera que no es posava mai vermell. Encara avui hi ha gent que no entén com funciona i se’l salta. Hem continuat amb els bàdens del carrer Vic que han convertit el carrer en el carrer de la granota, amb l’anarquia en l’aparcament. Som l’únic poble on s’aparca a l’interior de la plaça i a 25 metres d ela policia. I tenim la Quintana rebatejada per la via dels fets com a carrer dels cons.

En teoria normes de trànsit no són discrecionals, i s’han d’aplicar per a tothom igual. Doncs bé el nostre Alcalde en un mateix carrer, la carretera de Sant Miquel multa els veïns que donen a la cantonada de l’Avinguda Catalunya, i edita unes targetes d’aparcament preferent per aparcar sobre l’acera als de la part de l’escorxador. O tots o ningú!. El motiu d’aquesta discrecionalitat no pot ser més trist, tenir el parroquians que van al Parc Usart contents. clientelisme del tronat!.

I per tronat també el seguir potenciant l’anarquia i l’incompliment sistemàtic d eles normes de trànsit per genera la necessitat d’un parking a tocar de la plaça, sense escoltar ni analitzar les alternatives.

De moment el fiasco normatiu aguanta, però aquesta discrecionalitat interessada i clientelar en l’aplicació d’unes normes clares i concises com les de trànsit només és una mostra del que es podria estar produint en altres camps, com per exemple, en el règim urbanístic o l’econòmic de la casa. I l’arbitrarietat sempre genera injustícies.

Tuenti és una xarxa social que disposa de 13’5 milions d’usuaris, genera més de 200 milions de missatges de xat i aquest any ha tingut un creixement del 600% en dispositius Android.

Per Dentzel el canvi fonamental en el comportament de l’usuari vindrà amb l’extensió de l’smartphone de forma universal. Des del seu punt de vista, l’usuari ja va cap a plataformes i això s’accentuarà (ha posat l’exemple d’smartphone’s que ronden el 50€ que s’estan presentant al MWC sobre programari Android que seran accessibles per tothom i arribarà un punt que si no tens un smartphone no estaràs connectat). En aquest sentit augura que si vols competir no pots estar només al web, has de ser multi plataforma. Aquest canvi implicarà una transformació molt gran en la forma de comunicar-nos.

Per Dentzel la web ha passat a un segon terme el més important per una xarxa social com la seva (però augura que per qualsevol) serà l’entorn mòbil. "Pensem que el mòbil està amb nosaltres tot el dia".

Un altre aspecte a comentat ha estat l’aliança entre Tuenti  i Telefónica creant una operadora enfocada al segment més jove. També ha destacat que Tuenti  ja s’ha implantat a Catalunya amb una plantilla de treballadors que en poc temps ha passat de 4 a 25 persones.

D’altra banda, les xarxes socials faciliten que la gent es pugui mobilitzar . La transparència que crea la xarxa canvia els comportaments i components polítics. Avui en dia o estàs a la xarxa o no guanyes.

De totes formes actualment tenim un problema de masses identitats (Twitter, Facebook, Linkedin, WkatsUp, FourSquare, Tuenti...).

Sobre la crisi dels mitjans per Dentzel, els mitjans tradicionals han controlat la informació perquè tenien el monopoli dels canals de distribució (Ha posat com exemple la ràdio que disposa d’unes llicències per emetre). Amb l’arribada de l’era digital han de competir en un entorn on no controlen els canals de distribució.

Respecte a la crisi ha dit que detecta que aquí no hi ha el mateix optimisme i suport a la gent emprenedora que als EUA. I que caldria millorar l’entorn educatiu i canviar actituds.

La crisi és un trencament forçat amb la manera de fer que dúiem. Però també és una oportunitat per recuperar un sistema de valors i hàbits que ens era propi i que estava molt arrelat a la societat catalana. La cultura de l’estalvi, el valor del treball, el valor de l’esforç, el repte de la superació, el entendre que el fracàs sovint forma part de l’aprenentatge...

Crec que la crisi ha de transformar-nos individualment, recuperant part d’aquest valors que havien passat de moda. Però també col·lectivament en repensar les empreses, les administracions i les associacions. Caldrà que moltes entitats i associacions recuperin també l’esperit de principis de segle en que no hi havia finançament públic i es recouria a fórmules imaginatives de mecenatge (així es van fer moltes coses al nostre país). Caldrà replantejar també si ens podem permetre un pavelló, un camp de gespa artificial i una piscina a tots el pobles. O potser és l’hora de mancomunar serveis, de compartir equipaments i de cada poble cerqui la seva especialitat i complementarietat amb els de l’entorn. Això o simplement no ens podrem permetre tenir 946 pobles.

Cal entendre el missatge que ens trasmet la crisi. Un missatge que en el fons és un avís a una Europa acostumada a repartir-se el benestar del món entre ella i Amèrica, i potser no s’ha adonat que ara hi altres actors que competeixen i ambicionen el model de societat que hem construït i que molt sovint no hem sabut defensar ni valorar. Ni ha que no ho volen entendre, persones, entitats i administracions que miren cap a un altre costat i esperen que amaini el temporal i defugen el canvi de mentalitat i de maneres de fer. Però segurament els temps d’abans no tornaran i sobretot no tornaran si no fem el canvi de mentalitat necessari.

- La utopia de la desintermediació s’associa a les xarxes socials. Hi ha una fascinació exagerada per les xarxes socials i la participació. Estem en una societat que va a la caça i captura de l’intermediari. Les professions amb problemes són les d’intermediació (polítics, periodistes...).

Hem arribat un punt en que la gent prefereix el filtrador que el periodista, a google que al professor i una ONG més que al govern.

No ens adonem que en el fons l’ideal de desintermediació sorgeix del món dels mercats. Es basa en el neoliberalisme que creu que el mercat s’autoregula. I no existeix un mercat que s’autoreguli.

- La societat viu en la utopia que tot està a l’abast i no val res. És la consagració de l’aficionat.

- Un dels eslògans més repetits el 15M pel moviment dels indignats és: “els nostres somnis no caben a les vostres urnes”. Cal preguntar-se si els somnis d’alguns no són els malsons d’uns altres com ha passat diversos cops a la història.

- Una societat madura és quan ha après que la política és sempre decepcionant. La qualitat d’un polític es mesura no pels seus ideals sinó pel que està disposat a acceptar com a segona opció, com a renúncia.

La política és una activitat inseparable del compromís. El compromís i l’acord implica per definició la renúncia i per tant porta a la decepció. La política no es fa per aconseguir el que un vol sinó el que és millor per al conjunt o per l’interès general. Ara hi ha gent que diu que els polítics estan lluny de la gent, per a mi el problema és que estan massa a prop i això els porta a no prendre decisions que són impopulars. Es governa a cop d’enquesta o de titular.

En els darrers anys hi hagut una proliferació de grups d’opinió i de pressió a l’entorn dels partits ( han proliferat els Tea Party que són grups de pressió radicals que no tenen una segona opció). Als entorns dels partits hi ha més fanatisme que als partits mateixos.

-Partit és una gran paraula perquè vol dir que ets una part de la societat i no el tot.

- El món de les xarxes socials permet el contacte d’un amb els homogenis. Sovint crea massa espais homogenis que es retroalimenten. Una visió massa homogènia és l’avantsala del fanatisme. La gent que ens porta la contrària ens protegeix de la nostra pròpia bogeria.

- Ara que ja portem un cert temps a la xarxa comencen a aparèixer balanços crítics de les xarxes socials. Tota innovació tecnològica ha anat acompanyada d’una utopia social. Les xarxes socials porten associada la utopia de la societat plana, de la participació... Perquè hi hagut tant hippies que ha acabat en centres tecnològics (Steve Joobs per exemple)?. Perquè han pensat que el que no van aconseguir amb la política ho podrien aconseguir amb la tecnologia. Karl Marx també creia que la xarxa de ferrocarrils a la Índia acabaria amb les castes...

- Hi ha una ingènua creença que la tecnologia democratitza. Però el ciberutopisme beat no ha entès que és la tècnica, el poder i l’estructura social. S’ha pensat que la tècnica flueix en un espai buit. Però la tècnica sempre es produeix en un context social i aquest en determina el resultat. La informació no flueix en el buit. La tecnologia no té efectes democratitzants, ho fa el cotext en que es produeix. Un exemple el tenim en la frustració d’alguns davant l’ús del twitter a la primavera àrab i el resultats electorals posteriors amb l’increment de grups islamistes.

Un altre tòpic és que les xarxes socials globals van en contra del poder i anul·len les asimetries. Això no és així. D’entrada l’arquitectura d’internet no és això. Internet no elimina les relacions de poder sinó que els transforma. A la xarxa hi ha una jerarquia estructural, una jerarquia econòmica (els grans actors de la xarxa: Google, Apple..) i una jerarquia social (hi ha un cert tipus de persones sobrerepresentats). Hi ha gent que pensa que l’activisme del núvol t’eximeix i és substitutiu del carrer. Actuar en el web no t’eximeix d’actuar al món real. L'organització és fonamental per transformar la societat.

- El fet que internet es basi en la facilitat i la confiança també és el seu punt feble.

De llavors ençà, quasi una dècada més tard, les obres per la millora d’aquesta xarxa és absolutament urgent. Algunes de les canonades no compleixen normativa (encara n'hi ha plom o fibrociment) i hi ha pèrdues que acaben resultat elevades en cost per a l’Ajuntament... Per tot això l’Ajuntament socialista actual ha buscat la sortida fàcil (contemplada com a possibilitat al Pla però mai executada). Vendre’s l’aigua a una empresa perquè posi al dia la xarxa a través d'un increment de les taxes al consumidor.

En el passat Ple municipal, l’Alcalde Pere Pladevall i l’equip de govern van aprovar la venda de l’aigua del poble a una empresa privada, una solució que en pobles deficitaris d’aigua és segurament la millor solució però que en un poble com el nostre amb excedent d'aigua pròpia és malvendre un bé que tenim i un perill de sobreexplotació pel sistema hídric que disposem.

La situació a què ens ha abocat l’actual Alcalde ens porta a hipotecar per sempre aquest recurs. A continuació afegeixo un quadre comparatiu que hem publicat a CiU per comparar la situació actual i amb l'aigua privatitzada:

ABANS DE VENDRE’S L’AIGUA

AMB L’AIGUA PRIVATITZADA

El subministrament de l’aigua era municipal

Ara l’empresa privada gestionarà el subministrament de l’aigua

L’explotació dels aqüífers i pous és només per Sant Feliu

L’empresa privada pot connectar la nostra xarxa amb la seva i subministrarà aigua a altres municipis amb el perill de sobreexplotació dels nostres aqüífers.

L’Ajuntament decideix el preu de l’aigua

El Ple aprova el preu que decideixi l’empresa privada (clàusules 1.4 i 1.7 del contracte de venda)

L’aigua és nostra. L’aigua és del poble

Contracte de subministrament per 50 anys (40 anys + 10) a una empresa privada.

Ara que tornem a estar en campanya seria bo recordar-ho, i no només escoltar i veure els discursos buits d'aquells que quan arriben les eleccions tornen a parlar català i a exercir de catalans, a dir aquí, el contrari del que defensen allà. A negar els fruits de la seva gestió, per nefastos resultats que ens hagin portat. La crisi ens ha delibitat econòmicament, socialment i moralment però ens hauria de desvetllar. Ens hauria de servir per recuperar els valors (el valor de l'esforç, del treball, de la paraula donada), ens hauria de servir per saber veure que per ser un bon capità cal quelcom més que somriures buits de pasta de dents cada quatre anys. Ens hauria de servir per ser més autoexigents i alhora exigents amb els ens quan veien bufar el vent i els núvols negres de la tempesta no van dur la nau a port, ni van avisar la tripulació, ni preparar la nau. Que sigui una campanya 'marcada per la crisi' -com no es cansen de dir els mitjans- no té perquè dolent si vol dir que hem après algunes d'aquestes lliçons.

Mentre al mes de maig el govern el govern municipal socialista ens deia que el dèficit era de 70.000 € no en teníem ni per pagar la llum. I de tornada de vacances al nostre irresponsable Alcalde el criden a capítol al Palau de la Generalitat a una reunió dels 50 Ajuntaments més endeutats de Catalunya per veure com s’ha de fer front a una despesa viva de 3.874.311 € que acumula l’Ajuntament. Una despesa que representa una ràtio del 79’77 % quan el límit màxim permès és del 75%. Una despesa que en només un mandat de Pere Pladevall ha passat de milió d’Euros de crèdit pendent de fer l’edifici de l’Ajuntament i la Biblioteca als quasi quatre que devem ara.

El gruixut del cas, és que aquesta despesa, tal i com passa amb el darrer crèdit sol·licitat, no es degut a cap inversió sinó al dèficit de funcionament que dia rera dia va generant la mala gestió i la política de pa i circ que tant bons resultats a curt termini ha donat al nostre “emperador Neró”.

I la situació és més greu si tenim en compte que les poques inversions que ha fet aquests darrers quatre anys: Reforma de Can Buixó, reforma del Centre cívic o el Tanatori; han estat obres finançades en quasi la totalitat pels Fons de desenvolupament local o Llei de Barris que ara han passat millor vida.

Quin futur espera al nostre poble? Doncs fosc!. Ja el 2009 la Diputació de Barcelona va posar en marxa un pla de sanejament que havia de revertir aquesta tendència, però a 2011 els objectius del Pla s’han incomplert flagrantment. I ara ja fa més d’un any que alertem de la perillositat que representa aquest vaixell a la deriva financera en que s’ha convertit la “casa de tots”.

Un cop més, alertem d’aquesta situació i de la necessitat de no hipotecar més el futur dels nostres fills ja que amb la política del govern municipal socialista tindrem ben aviat el futur ben negre perquè no n’hi haurà ni per pagar la llum!.