Imatges d'un dictador, d'un assassí prepotent que com tots els dictadors es creia per damunt de tot i va acabar brutalment torturat i demanant pietat als seus enemics. Però per més que em quede clar el relat que m'estan venent, no puc deixar de pensar en això dels drets humans que els occidentals portem sempre per bandera, ni tampoc, encara que molts ho obliden, que la intervenció occidental contra Gadafi va ser motivada oficialment per un bombardeig aeri contra una multitud de manifestants pacífics. Un bombardeig del que a banda del que ens van contar Chacón i companyia no n'existeix cap prova, ni dels morts, ni del resultat de les explosions. Ni una sola imatge.

Després d’aquella etapa vam vindre 8 anys ben difícils que tots recordareu en què Pego eixia dia sí i dia també als mitjans de comunicació. Carlos Pascual va aconseguir amb les seus formes i la seua política deixar el poble endeutat i enfrontat. En aquells anys el Bloc va fer de punta de llança d’oposició al regim, van haver manifestacions multitudinàries i un corrent ciutadà molt potent que demanava la dimissió de l’alcalde, va ser l’època en que vaig ser regidor. Després del resultat de les eleccions de 2003 el Bloc va buscar un pacte per foragitar  Carlos Pascual i els seus del poder municipal.

L’any 2004 es presenta el projecte de Pego Golf impulsat pel partit de l’actual alcalde Carmelo Ortolà, que contava en les seues files amb el posterior trànsfuga Eduardo Siscar que va amenaçar en repetides ocasions de trencar el pacte i anar-se’n amb Carlos Pascual si no s’aprovava el projecte de Pego Golf fet per un amic seu. L’assemblea del Bloc després de molts mesos de debat intern va decidir per només un vot de diferència donar suport al projecte de Pego Golf a canvi d’unes modificacions mediambientals que després no es van respectar. Va acabar imposant-se l’opció de mantindre el tripartit a tota costa. Després d’aquella decisió molts vam marxa del Bloc, i vam marxar realment enfadats. Enteníem que això no entrava dins del que nosaltres esperàvem d’un partit com el Bloc. A les eleccions de 2007 el Bloc va pagar car el seu suport al tripartit i va perdre 300 vots i un regidor.

(continua)....

L’èxit de vegades depén d’alguna cosa més que de fer les coses ben fetes, vam aprendre en algun lloc que havíem de ser honestos, honrats, equànims, justos. Treballar dur per aconseguir allò que volíem sempre partint del respecte pels altres. Però les hores i les vides passen sense remei a tota velocitat sense que moltes vegades acabem d’entendre la relació entre el comportament correcte i les recompenses que ens dóna aquesta societat. 

Furtar, extorsionar, abusar, mentir, haurien de ser comportaments totalment censurables ara i fa dos mil anys. El problema, el gran problema ve quan aquestos comportaments no només no són censurats sinó que a més són el gran exemple a seguir per una societat líder en fracàs escolar i en consum de cocaïna. El personal està tan sumament anestesiat per Messis, Cristianos, Alonsos, Roucos, Telecincos, anabolitzants i models de cul apretat que s’ha acabat creient que per ser algú en aquesta vida has de ser un triomfador, un Berlusconi qualsevol capaç d’omplir de bitllets de 100 euros l’entrecruix de les teenagers que ell decidisca, amb un gest tant simple com dir m’agrada al facebook.

I clar se senten tant guanyadors, tant en la cresta de l’onada que repetiran una i altra volta la mateixa orgia de despropòsits, presentaran el mateix president corrupte, els mateixos consellers corruptes, els mateixos alcaldes i regidors corruptes i aconseguiran el vot de tots aquells ciutadans que tenen com a meta en aquesta vida poder arribar a ser tant corruptes com els seus candidats.

Però ull, la corrupció generalitzada té un problema; estem arribant al dia en que no hi haurà prou pastís per a tant d’aspirant a corrupte com tenim. I eixe dia la caiguda cap a l’abisme será un camí sense retorn, no només per als corruptes sinó per a la  societat en conjunt.

Molts se setiran enganyats, traïts, desencantats i sense il·lusió per la política. Hem assistit quatre legislatures després al mateix esquema de la safanòria i el garrot que amb tants bons resultats va aplicar el gran Felipe Gonzàlez abans de caure en desgràcia. Ara manarà el PP i d’ací uns anys tornarem a veure un altre candidat del partit de la rosa que tancarà el puny i cantarà la Internacional al costat dels sindicats majoritaris. A l’hora de la veritat  governarà segons els dictats dels bancs, i quan la gent es canse, caurà en desgràcia, tornarà a manar la dreta i a començar de nou.

Gira inexorable la roda de les nostres desgràcies, fins que un dia, no fóra cas, el burro es farte de pegar-li voltes al nano i embestisca amb força contra el garrot, contra la safanòria i contra totes les sues amnèsies i impotències que l’empenten a la infelicitat perpètua.

Estem acostumats a viure sense guerra, ho hem escoltat dels nostres avis i sabem que una situació de guerra és l’antítesi de la felicitat que tots busquem en la nostra existència. Podem veure la guerra per la tele això sí, fins i t tot podem enviar soldats pagats amb els nostres impostos a fer una nova guerra cada 7 o 8 anys, per a què la producció d’armes no s’ature, per arramblar amb tot el que pillem i de pas tindre un enemic exterior que sempre va bé per a que els governants d’ací desvien l’atenció dels problemes.  

Però patir una guerra és una altra cosa, les bombes que cauen, morts, mutilats, refugitats etc.. pensem que això no ens passarà mai però en el fons de nosaltres sabem que si que ens podria passar. 

Fa unes setmanes, abans del terratrèmol del Japó, un grup d’ecologistes van entrar dins de la central nuclear de Cofrents i van colocar unes pancartes. Imagineu que hauria pogut passar si en lloc de pacífics ecologistes es tractara d’un escamot d’elit d’una potència estrangera amb males intencions, imagineu que un grapat de B-52 peguen una passadeta per damunt de Cofrents i ens deixen un regalet per als pròxims dos milions d’anys. 

Parar la guerra està en les nostres mans, parar les situacions apocalíptiques com la que es viu aquestos dies al Japó també. Podríem començar per exigir als nostres governants que tanquen la central nuclerar de Cofrents. Que la tanquen sense més. D’on traurem l’energia que necessitem? La podem traure d’energies renovables i també podem adaptar-nos a una nova situació on no podrem fer certes coses, això és un debat important però secundari, ara el que cal és tancar les centrals nuclears abans que la gent se’n torne a oblidar de quines són les conseqüències de jugar a ser déus.