Finalment un tercer vianant que recomana als turistes una pel·lícula on podran conèixer els fets. Ells apunten el nom i disparen el flaixos. El cine interpreta la història. I la història interpreta el fets.

Que veus Rambo entre aquestes dents negres que et configuren el somriure?

Ens hem perdut en el temps? 

O potser vam néixer amb el temps perdut company? 

Un temps sense anima on l’anima i la voluntat dels periodistes, com tu, s’ha diluït en un mon que ha vist morir el periodisme a mans de la imatge i la imatge a mans de la velocitat i la velocitat a mans del absurd i l’absurd a mans pròpies i les mans pròpies a mans del periodisme in-formatiu i ......

Rius Rambo?

Rius a cor obert, perquè valores mes la copa que t’hem pagat que tot aquest reguitzell estúpid de preguntes estúpides

 Foto (com sempre) Pascal Renoux

He cremat tots els textos, coneixia d’antuvi cadascuna de les respostes que ja no pots donar-me i avui, dia del llibre mediatic, maniatic, industrial.

Avui reprenc el cami de la paraula perque també tinc la certesa que els silenci no et fará justicia.

Em diu a cau d’orella  la veu oblidada d’aquella Paula que dorm sense descansar al cementiri de Recoleta en aquest Santiago de Chile gris i avorrit, que el cap de la guàrdia dels milicos va acaronar somrient l’arma un segon abans de disparar-la però la que la mort més dolorosa ha estat descobrir-se renascuda en posters de paper que es venen als mercats que malviuen al voltant del Mapocho.

Jo ara, recolzat a la memòria maleïda d’aquell dia sagnant em demano on és amagat aquest  llibre de la memòria i em retorna el silenci una bufetada seca, buida, brutal, immunda, tacada, morta.

 Plou,i plou, i de lluny  ni els carrers semblen carrers ni nosaltres nosaltres.

Les coses s’estiren, es multipliquen, ens acorralen intentant posseir-nos en una batalla en que tot els hi es favorable esdevenint-se protagonistes de les nostres vides i malsons de les nostres nits. 

Les coses son, coses. Avui pentino aquestes paraules en el cul d’una factura recollida a casa del  avi on em va sorprendre aquesta  ploma que desdibuixa mots amb un so aspre. Em va sorprendre quan la mirava de reüll en mig d’un batibull estúpid de rebuts pagats, llapisos de tota mena, calendaris ofegats per la pols enmig d’una colecció de sobres buids de cartes absents de la companyia telefònica. 

Les coses, son coses, ens succeeixen, ens sobreviuen, no tenen presa i canvien de mans en un mercat de vell com si alguna vegada haguessin tingut l’esma suficient per sentir-se tenir anima en algun racó de les nostres butxaques.
 Les, coses, son, coses.

(foto: Pascal Renoux)

El camino, el camino! Caminante! 

Aquí a Santiago redescobreixo a glopets d’aiguardent la raó oculta del peregrí enmig d’aquest merder ordenat de somriures, regals, mòbils, llibres, suors, pluja, motxilles  i turistes: una bona xocolata calenta amb xurros.

Bombolles d’estiu que semblen fugir carregades d’il·lusió dels balcons i les finestres. Bombolles que esclaten unes contra les altres sense necessitat de paraules. Bombolles atrapades en el mar de somnis dels nostres braços.

Però hi ha una ma, estesa, darrera de cada porta.El nom del futur, la sorpresa més dolça, una ombra de llum darrera de totes lesportes, un somni de somnis, la platja al desert, el recer a la muntanya.  Certament, certament, hi ha una ma estesa darrera de totes les portes

Jo camí d’una reunió estic a punt deixar-me vèncer pel teu mirar vestint-me de tu, humitejant-me de la teva salabror, estendre’m, renovat, vençut, xop,  a la  sorra que estimes sense aturada.

Els nens riuen, les dones criden. Jo retorno a la feina, m’acomiado de tu. Se que no tens anima, que ets transparent, un mirall de l’estupidesa humana  però avui m’he acostat a tu per maleir-te, per demanar-te que deixes en pau els cossos dels homes que fugen d’una Africà que tremola. A vegades amb fa por la teva bellesa salvatge.

Al bar de la cantonada dorm amb el ulls oberts i fuma.

Ha tingut un bon dia avui i es dosifica el verí amb un ritual gairebé mecànic: s’acarona els cabells i acosta lenta la ma com adormida al cendrer i amb un toc suau fa caure les espurnes del cigarret que aixeca suaument mentre deixa caure el cos enrere per retardar encara més el temps golós de prendre l’objecte entre els llavis. 

Un gest repetidament plaent sortit del cor al cos, dolçament com un text sense comes.

La cosa es va tòrcer, com no podria ser d’un altre manera (hi anava jo..) i desprès d’un sopar divertidíssim i en molt bona companyia la  festa “oficial i programada” se’n va anar a pastar fang…  A l’entrada de la discoteca que ja teníem pagada el meu amic es troba amb la sorpresa que li diuen que no reunim els requisits per entrar-hi:  “No doneu el nivell”…., la gent es mosqueja, el meu amic emprenyat ensenya el fax amb les entrades confirmades. Mal rotllo, el grup es desfà, alguns es queden en una terrassa a xerrar, altres, súbitament emparellats, comencen a viure la nit..

 Passejo per la platja humitejant-me els dits, respiro amb força Nit màgica de màgics sense nom i de cossos estesos a la platja. Ha tornat al vampir. Aquetes nits estranyes, magnifiques m’agrada asseure’m i observar, observar… Com un furtiu, lladre d’emocions, ric i ploro amb les emocions dels altres. Una malaltia com un altre qualsevol no us penseu.

l’aire viu que em porta el mar. Un grup que destrossa el so d’una guitarra em convida sense més a fumar amb ells. La nit s’omple de la llum dels petards perduts i la lluna, la lluna, apareix com una reina, com la reina única autentica de la festa. L’aigua tèrbola del mar comença a tenyir-se d’un blau enfosquit trencat per el blanc dels cossos i un batibull de llengües m’esclata a l’orella. Obro els braços, estiro tot el cos i respiro, respiro. Respiro.

Carregades les piles, amb la primera llum del dia enfilo el camí de casa, la Rambla, el Raval, tan viu com sempre escup gent contínuament cap una platja pressa, plena de llum i de festa. Per un moment m’imagino tota aquella gentada a la cua de la discoteca rebent, amb joia, la noticia que no donen el perfil. Somric, i quan el peus cansats em demanen fer una petita pausa un pakistani que somriu més que jo s’acosta oferint-me una llauna de cervesa. No tinc ni per l’autobús, company, li dic, prova amb aquell grup  i amb la ma a l’esquena el desitjo una bona festa i m’assec en una de les poques cadires lliures d’una Rambla més lliure que mai.

El xicot s’acosta de nou, em dona la llauna de cervesa i em retorna el toc a l’esquena mentre em cluca l’ull. Enceto la birra, calenta, amb plaer, aixeco la mirada a la nit màgica i encesa. Sospiro, sospiro  per mi, per tu, per nosaltres engolint l’energia que ens porten els carrers. La lluna blanca i viva omple de vida els rostres i penso en totes les coses fetes i les que ens queden per fer. El meu nou amic segueix rambla amunt i rambla avall cerveses i em recordo la frase màgica: “no pakis, no party” Of course.