Per a la línia de Duran Lleida, i en paraules d'Espadaler, “Unió aposta per fer un esforç d’estendre la nostra consciència nacional allà on encara no hi és més que no pas de radicalitzar-la allà on ja hi és”. I això en el marc de la doctrina tradicional d'UDC, que defensa l'opció d'una unió confederal amb els altres pobles d'Espanya.

Aquest punt de vista s'oposa al dels independentistes, capitanejats per l'alcalde de Vic, Josep-Maria Vila d'Abadal. Més que d'una oposició fonamentalment ideològica, es tracta de l'escepticisme que deriva de més de trenta anys d'experiència en la via autonomista, culminada amb l'estrepitós fracàs de la reforma de l'Estatut d'Autonomia.

Al darrere quedaven molts mesos de treball, des que el 1969 s'havia constituït la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. En el si d'aquesta comissió i de la Taula Rodona, va anar germinant la idea i l'organització de l'Assemblea com a àmbit en què poguessin participar no solament els partits, sinó tota mena d'institucions sorgides de la base, unes de legals, com ara col·legis professionals i associacions de veïns, d'altres d'il·legals, com sindicats democràtics - Comissions Obreres, Solidaritat Obrera de Catalunya, Unió Sindical Obrera - i moltes altres més o menys informals: grups cristians de base, l'Assemblea d'Intel·lectuals, etc. Molts del qui no s'enquadraven en partits van donar lloc al moviment dels No Alineats. Amb el temps, els partits aplegats al si de l'Assemblea anaven des de grups que se situaven a l'esquerra del PSUC, com PCE marxista-leninista, fins a un improbable Partit Carlí de Catalunya, i que des del punt de vista nacional català anaven des de l'independentisme del PSAN i del FNC fins a posicions federalistes, com la del Moviment Socialista de Catalunya i la del PSUC, passant pel confederalisme d'UDC.