L'ameba digital

A l'agost, sang i xifres

Fri, 30 Jul 2010 03:30:47 +0200

Ja hi som. Arriba un altre agost. Si els processos per corrupció no ho arreglen la sang omplirà les portades dels diaris. Obriran amb successos que durant l'any no omplirien ni una columna. És així. Si sou un assassí egòlatra l'agost és el vostre millor mes: els voltors de la informació passem fam i de tot en fem portada. No ho dic en broma. Per exemple: heu sentit a parlar mai del barem de morts? Segur que no. Tots els diaris en tenen un, conscient o inconscient, però el tenen. És una xifra arbitrària, variable segons el bon humor del cap, l'origen dels cadàvers, la mena de tragèdia, la quantitat de notícies que hi hagi aquell dia i tota mena de paràmetres. És fàcil de comprovar: quants xinesos morts calen perquè s'obri una pàgina d'internacional al diari que llegiu més sovint? Deu? Vint? Centenars? No. Segurament, milers. I, en canvi, quants nord-americans, alemanys o europeus que ja no bateguen poden obrir la secció? Pocs. Comproveu-ho, segur que amb deu ja surten a portada.

De fet, recordo un cap que, quan un redactor li deia que hi havia hagut tot de morts en un país estrany, o que s'hi feien eleccions o hi passava qualsevol cosa, preguntava: -Amb quins països fa frontera?- El redactor es quedava pensant. Mirava cap al sostre i ho intentava. Però fallava. Qui sap de memòria amb quins països fa frontera el Kyrgyzstan? Llavors el cap feia una mirada satisfeta i paternalista: -Això no importa a ningú -deia-. No cal ni que ho escriguis. -I allò no sortia mai. S'oblidava.

Doncs bé, a l'agost, fins i tot de xinesos o d'africans en calen molts menys. Els polítics se'n van de vacances, ningú no fa vagues i els únics que no es prenen un descans són els qui tenen el vici de matar o de fer mal. Ja sigui aquí o a l'estranger, és igual. I si ni tan sols tenim cadàvers com cal, surten els titulars amb xifres i estadístiques. Algú assota un becari o un redactor fins que troba un informe de fa mig any i en treu -agafat pels pèls- un titular que ningú no ha publicat abans. I obre el diari.

L'entrevista

Fri, 09 Apr 2010 02:24:47 +0200

No és estrany que la periodista Elena Serra hagués de desmentir públicament que havia pactat l'entrevista amb l'expresident Jaume Matas. Ella assegurà que s'havia sorprès molt d'aquest rumor perquè tothom qui la coneix sap que té per costum no escriure mai les preguntes de les entrevistes. Només es prepara algunes notes, diu. Ara, allò que em sorprèn a mi és que ella se sorprengui. És molt probable que, de veres, no pactàs res. Però l'entrevista semblava pactada, entre més raons, perquè no va ser incisiva. No aconseguí res de nou.Tal com digué Josep Melià l'endemà, era una entrevista d'innegable interès informatiu. No és criticable que IB3, si podia, emetés una entrevista amb Jaume Matas. Allò que es pot criticar és com es va fer. És evident que era una feina difícil, s'ha de ser molt bon periodista per estar-hi a l'alçada i conèixer bé, de primera mà, tots els detalls del cas Palma Arena. Però, per exemple, per què Serra preguntà a Matas, al final del programa, si havia quedat a l'atur? Ell ja havia intentat fer prou llàstima dient una desena de vegades que s'havia quedat sense feina. Més que una entrevista hi havia moments en què allò semblava un programa especial pensat perquè Matas es rentàs la cara. Durant moltes estones era l'entrevistat, més que no la periodista, qui conduïa el discurs. Serra dubtà d'allò que afirmava. Féu preguntes que Matas esquivà sense respondre i no hi insistí. Quan preguntà a l'expresident sobre els discursos que li escrivia Antonio Alemany, ell desvià el tema i Serra ho oblidà. Per què no li preguntà que, si els enregistraments telefònics li són tan favorables com diu, els vol anul·lar com a prova? La periodista tampoc no demanà, ni tan sols, quines “terceres persones” l'havien ajudat amb la fiança. I hi ha molts més exemples. Només el posà contra les cordes en una ocasió: quan digué que no havia demanat al fiscal en cap Barceló que anàs a la declaració. Després de veure l'entrevista queden moltes preguntes per respondre. És fàcil parlar a pilota passada però allò que queda, sobretot, és dubte. S'havia de fer. Segur. Però calia que fos així?

Article publicat a La Veu de Mallorca.

La nit que plovien ampolles

Thu, 28 May 2009 06:54:54 +0200

Acabo d'arribar casa i encara m'espolso trossos de vidre del cap i de la samarreta. Faig pudor de cervesa que no he begut i em sento esgotat. Avui han plogut ampolles al centre de Barcelona (vegeu-ne el vídeo que hem fet). Moltes s'han trencat al meu voltant i alguna fins i tot ho ha fet damunt meu, a la paret on m'arrecerava. D'altres periodistes no han tingut la sort de sortir-ne tan ilesos. Com que érem a mig camí entre els mossos i els llançadors, que són massa optimistes, hem estat els que hem rebut més.

Per primera vegada he tingut més por dels manifestants que dels policies. Ah, no, que no eren manifestants. No es manifestaven per a res ni contra ningú. Eren seguidors del Barça. Ni això: eren borratxos amb ganes de fer merder. I l'han fet. Ho han aconseguit de ple.

Quan he arribat a la plaça de Catalunya encara no eren les dotze però, a més de les bengales vermelles i la gent enfilada a la font de Canaletes, l'ambient s'escapava de la celebració. Gairebé tothom duia llaunes de cervesa, ampolles de dos litres de combinat o xibeques. Fins i tot he vist una bóta de vi i dues barres improvisades on es venien tota mena de combinats.

Tres anys a la Directa!

Mon, 20 Apr 2009 21:49:53 +0200

Tres anys posant la Directa, vídeo del Setmanari Directa.
Cançó feta per El Nota.

Salem barrejat

Tue, 29 Jul 2008 16:10:00 +0200

A més de quatre hores amb cotxe de Nova York, a l'estat de Massachusetts, hi ha una petita ciutat costanera d'uns quaranta mil habitants coneguda a tot el món: Salem. El procés judicial per bruixeria de 1692 va convertir en víctimes de la histèria col·lectiva moltes de les noies del poble, ni tan sols se'n va escapar la filla de l'alcalde; va ser una carnisseria. Però aquest apartat fosc de la història de Salem l'ha convertida en una ciutat que surt a les pel·lícules de Hollywood i que té una desena de museus sobre bruixeria, una ruta guiada per a cases encantades i una economia basada en bona part amb el turisme intern dels Estats Units.
Nosaltres hi hem anat aquest cap de setmana, però no per això. Una amiga de Brooklyn ens havia convidat a una festa molt especial que organitza cada any el seu tiet, una mena de reunió cultural que reuneix cada estiu els americans d'origen caribeny que viuen a la zona. Unes dues-centes persones s'hi reuneixen per jugar al dòmino, menjar i, sobretot, tocar i escoltar música calypso. Tot, en una zona residencial amb les típiques cases de fusta immenses que surten a les pel·lícules i que sovint acullen diverses generacions d'una mateixa família.
La festa es va fer en una zona residencial sobretot blanca i era una excepció perquè, segons hem pogut comprovar com a mínim a Nova York, hi ha poca barreja cultural a les zones residencials: els blancs viuen amb els blancs i els negres amb els negres, els latinos tenen els seus barris i els xinesos petites ciutats a Manhattan, Brooklyn i Queens. a tot això cal afegir-hi les desenes de Little India, els russos de Coney Island, diverses Little Korea i comunitats de jueus ortodoxos que fan la seva vida a part de la de la resta de la ciutat, en paral·lel. I la separació es pot comprovar també, als locals d'oci: cada comunitat hi ha els seus i a Brooklyn, per exemple, hi ha ben pocs locals amb la mateixa afluència de blancs i de negres, per exemple. Totes aquestes comunitats comparteixen els carrers on treballen i el metro on viatgen i fan que Nova York sembli un puzzle de petites ciutats de tot el món.

Curiositat per un semàfor

Tue, 22 Jul 2008 17:27:25 +0200

Fa un parell de dies caminant de nit pel Soho ens vam trobar això que veieu a la foto: El semàfor de la cantonada dels carrers Mercer i Spring era ple de sabates i bambes penjades. Només aquell, cap dels altres de la zona no en tenia cap, i semblaven sabates noves. En Lucas, un amic que viu a Brooklyn, ens va dir que fa anys una parella de sabates penjades en un fanal o un semàfor volia dir que en una casa propera s'hi venia crack, però que això del semàfor del Soho havia de ser alguna mena de campanya de publicitat. I és que Nova York és una de les capitals del màrqueting de guerrilla. Vosaltres teniu cap idea de què pot ser?

Marcus Garvey i Harlem

Sat, 19 Jul 2008 21:57:27 +0200

Si heu llegit Pandora al Congo, de l'Albert Sánchez Piñol, segur que us sona el nom de Marcus Garvey, un dels personatges principals de la novel·la sobre qui el protagonista escriu unes memòries que han de servir de defensa en un procés judicial. Si no l'heu llegit us recomano que ho feu però segurament és un nom que no us sona de res, tot i que no és només un personatge de novel·la. Marcus Garvey, va existir de veritat, va néixer a Jamaica l'agost del 1887, va fundar la Universal Negro Improvement Association and African Communities League (UNIA-ACL) i va ser un dels pensadors negres més influents del seu moment, un aventurer controvertit que va arribar a influenciar personatges més coneguts com ara Malcolm X. Aquí podeu llegir i escoltar alguns dels seus discursos i aquí podeu veure alguns vídeos sobre la seva vida.
Doncs bé, tot just ahir vàrem anar a veure, al parc Marcus Garvey, enmig del barri de Harlem, un documental projectat a l'aire lliure que explicava la vida d'aquest emprenedor, filòsof, polític i activista panafricà considerat un profeta per a alguns i un farsant per a alguns altres. L'escenari era ideal, perquè Garvey va viure molts anys a Harlem i va contribuir al renaixement del barri.
A les guies s'hi diu que Harlem ha canviat molt, que el carrer 125 n'és un exemple clar i que s'hi pot passejar amb la mateixa seguretat que a qualsevol barri turístic de Nova York. Tot i això no hi vam veure turistes, ni tan sols al carrer 125, i al parc on es projectava el vídeo érem gairebé els únics amb la pell clara. Però la veritat és que de sensació d'inseguretat no en vam tenir cap ni una si descomptem el mexicà drogat amb un atac de paranoia que va irrompre, desorientat, al restaurant africà on vam sopar després de veure el documental. És un barri animat, on la gent surt a prendre la fresca al carrer als vespres d'estiu, amb tranquil·les zones residencials de casetes amb jardí i alguns carrers amb vida nocturna, moltes botigues i venda ambulant. D'entre els locals que val la pena de visitar n'hi ha un que crida força l'atenció i que surt a totes les guies, el Lenox Lounge (a la foto), amb actuacions de jazz en directe i on va treballar Malcolm abans de ser "X".

Spam per sopar

Wed, 16 Jul 2008 17:10:41 +0200

Obro la llauna amb compte en un ritual silenciós per commemorar, a la meva manera i amb un parell de mesos de retard, el trentè aniversari del primer correu brossa, del primer spam. La capgiro i en trec un bloc de color rosat porcí, un conglomerat que em recorda vagament la mortadel·la. Ingredients: Pork with ham, salt, water, modified potato, starch, sugar, sodium nitrite. Em pregunto què és la patata modificada; Puré de patata tractat amb conservants? Patata transgènica? Una patata amb tres ulls i que s'alimenta d'insectes? És una incògnita que queda a l'aire, irresoluble, quan clavo la forquilla per separar la primera làmina de carn enllaunada. La tallo amb un ganivet ben esmolat, amb precisió cirurgiana, i comprovo que per dins el color no canvia. En faig daus i en tasto un: l'spam té un gust que queda a mig camí entre el frankfurt, la mortadel·la i el pernil dolç de baixa qualitat. Em sembla un gust adequat per al producte que va donar nom al correu brossa però, tot i això, és mengívol. Passo els daus per la paella i els afegeixo a l'arròs amb verdures del sopar.

Una mica d'història
Spam és una marca de carn enllaunada de Hormel Foods LLC que ja té setanta anys però que es va fer especialment famosa el 1971 a causa d'aquest gag del Monty Python's Flying Circus. Com que els humoristes de l'absurd no paren de repetir constantment la paraula spam durant el gag, la gent va començar a associar-la amb coses repetitives. Uns anys més tard, el 3 de maig de 1978, Gary Thuerk, un treballador del departament de màrqueting de la desapareguda empresa DEC va enviar un correu electrònic als 393 ordinadors connectats a Arpanet, una xarxa precursora d'internet. Es tractava d'un correu que ningú no havia demanat, que ningú no s'esperava rebre: era propaganda d'un dels productes de DEC. El primer correu brossa no es va quedar sol i, malgrat les queixes dels altres usuaris d'Arpanet, no va ser l'últim. Amb el desenvolupament d'internet tal i com la coneixem aquesta propaganda intrusiva encara es va generalitzar més i ara s'envia més spam que no correus electrònics que no ho siguin. El correu brossa es va convertir, ben aviat, en una molèstia tan repetitiva com la de la paraula spam al gag dels Monty Python i algú que hi va veure la relació va posar-hi aquest nom. Finalment, avui en dia, gairebé ningú, quan parla d'spam, es refereix a la carn enllaunada, però encara és possible trobar-ne i menjar-ne, per exemple, als supermercats dels Estats Units. Jo me n'enduré una llauna de record.

De compres

Sat, 12 Jul 2008 19:17:49 +0200

La llibreria Strand és per perdre's-hi. En Partal tenia raó, centenars de llibres en prestatgeries que arriben fins al sostre o apilats enmig del passadís obren un forat negre on foteses com el temps, l'espai o la gana deixen de tenir sentit. L'eslògan "18 miles of books" (18 milles de llibres) ja fa babejar; imagineu-vos tants llibres que, l'un al costat de l'altre, arribin a fer gairebé vint-i-nou quilòmetres. Qui em coneix ja sap que no ho podria resistir.
Abans d'ahir m'hi vaig perdre un parell d'hores i en vaig sortir amb tres llibres; dos Palahniuk, Invisible Monsters i Choke (aquest ja el tenia en català, era fetitxisme) i un DeLillo, Cosmopolis. En defensa meva només puc dir que a l'avió vaig enllestir Tretze Tristos Tràngols, l'últim del Sánchez Piñol, i que ja no em quedava res per llegir a part de la guia de Nova York. A més, també serà una bona manera de continuar practicant l'anglès. De totes maneres tinc bastant clar que no serà l'última llibreria que visitaré per aquí, en sé d'un parell més que tocaran aviat. Avui, a més, intentaré fer una visita a B&H per veure si em compro una Canon 40d que em sortirà gairebé a la meitat de preu que a Barcelona, si tot va bé...

Per la meva seguretat

Thu, 10 Jul 2008 03:07:43 +0200

Alço la vista del mapa del metro de Washington i veig un cartell cridaner que ja havia vist a Nova York: "If you see something, say something" (Si veus alguna cosa, digues-ho). Demana als passatgers que avisin a les autoritats del metro o a la policia si veuen algú amb un comportament sospitós. No aclareix què és sospitós i què no. Penso en un altre cartell que he vist a l'estació amb l'eslògan "Hey, is that your bag?" (Ei, aquesta bossa és teva?). Diu als passatgers que facin aquesta pregunta si veuen que algú es deixa una bossa i que avisin a la policia si no l'agafa o si veuen un paquet abandonat.
Quan arribo a Union Station per agafar el tren que m'ha de tornar a Nova York no m'espero a l'andana, m'haig de quedar a la sala d'espera, l'accés és tancat. Un vídeo de la companyia ferroviària Amtrak m'entreté amb imatges d'escorcolls respectuosos. M'avisa de que, per la meva seguretat, es fan escorcolls aleatoris als passatgers abans d'entrar al tren i que les unitats K9 (policia canina) revisen tots els trens. Quan arriba el tren de Nova York i obren les portes perquè puguem pujar-hi sense aturar-nos a l'andana, compto vuit policies metralladora en mà, amb l'armilla antibales posada, i dos pastors alemanys quiets com estàtues.
Dalt del tren penso en ahir, en l'acte d'Obama i en com em van regirar la motxilla abans de poder entrar a la sala. Vaig haver de fer una fotografia per demostrar-los que la càmera era una càmera i engegar l'ordinador perquè no es creien que un aparell tan petit ho fos. Em pensava que als Estats Units tindrien més vist l'Asus eee.
Ara, dins del tren, miro per la finestra mentre travesso Philadelphia i no paro de veure tanques i reixes, totes coronades amb filferro espinós. Combinen les dues menes que conec: el que té nusos de filferro escapçat, perquè s'hi enganxi l'intrús, i el que té petites fulles que tallen com si fossin d'afaitar. A Washington i a Nova York també n'he vist, en aquest país sense monarquia sembla que cada reixa és reina, a cap no li falta corona.

A la fotografia, una estació del metro de Washington.

Yes, I can

Tue, 08 Jul 2008 23:57:55 +0200

Aquest matí he llegit al diari Politico que Barack Obama parlava avui a dos quarts de cinc a la convenció nacional de la League of United Latin American Citizens (LULAC) que es fa aquests dies a l'hotel Hilton de Washington. Quan ho he vist he pensat que valia la pena provar-ho... and yes, I can. Amb una mica d'insistència, el carnet de premsa de VilaWeb i el del Col·legi de Periodistes de Catalunya, he convençut la cap de premsa perquè em donés una acreditació per a l'acte de Barack Obama. No ha estat fàcil, el termini perque es registressin els periodistes s'havia acabat feia dies.
Però ha valgut la pena i ho he vist des d'un bon principi: Obama ha començat fort, aclamat per molts que duien pancartes de Latinos por Obama i que cridaven "Sí se puede!" a ple pulmó. A la sala d'actes de l'hotel hi havia centenars de persones i, si haig de fer cas de l'ambient que s'hi respirava, sembla que Obama ja s'ha guanyat el favor de molts llatinoamericans. Ha encapçalat el discurs amb l'eslògan "One for all and all for one", amb la idea de que els llatinoamericans també perseguien el somni americà i que no se'ls el podia negar. Interromput cada dues frases per tota mena de crits de suport, ha dit que "els llatins han hagut de recórrer un llarg camí per arribar fins aquí i ara no poden ser ciutadans de segona". Ha promès ajudes de fins a mil dòlars per a les famílies més pobres, nous llocs de treball amb l'augment de l'obra pública i rebaixar els impostos dels petits negocis.
Obama sap que els llatins, tal i com els anomenen aquí, són una font de vots molt important. I ho ha reconegut al seu discurs, ha dit que el seu vot podia ser decisiu a les eleccions de novembre. No és estrany doncs, que el seu discurs fos clar i contundent, ha deixat anar que the american way of life no és en perill a causa dels llatins nouvinguts, ni de que no sàpiguen anglès, perquè ja l'aprenen, sinó que el pot fer perillar crear dues classes de ciutadans. Per a nosaltres potser no és res nou, tot això; però als Estats Units pot sonar força revolucionari en segons quins cercles.
L'alegria i la confiança es respiraven a la sala. El presentador ha cridat Obama anomenant-lo futur president d'Amèrica, gairebé com si ja hagués guanyat les eleccions tot i que encara no ha arribat ni la campanya. Nens petits arrossegant samarretes immenses amb la cara d'Obama, àvies amb xapes pro-Obama tapant-los les solapes de la jaqueta... aquesta tarda, a l'hotel Hilton de Washington, Obama ho era tot.
No puc continuar la crònica perquè encara sóc a l'hotel Hilton, aprofitant-me del wi-fi gratuït, i em quedaré sense bateria... però haig de dir que aquesta tarda ha valgut la pena, l'ambient em feia sentir com si fos en la celebració d'una victòria i tot això ho he vist amb els altres fotògrafs, a cinc metres de l'escenari. Aquesta vegada potser sí que alguna cosa canviarà a la Casa Blanca.

La capital buida

Tue, 08 Jul 2008 21:56:02 +0200

Washington DC és una ciutat buida construïda a sobre d'un pantà. La capital dels Estats Units tan sols té mig milió d'habitants i fins i tot en un dilluns com avui sembla un desert, però hi fa una xafogor que ho enganxa tot. El centre és una quadrícula d'edificis d'oficines federals, hotels i alguna empresa ordenada per avingudes de fins a set carrils. No és com Nova York, no hi ha gratacels, però els blocs de ciment d'estil monumental neoclàssic o racional voregen els deu pisos. És impressionant veure tot això amb els carrers gairebé buits de cotxes i de gent. I als barris residencials del nord, la cosa no canvia gaire: als carrers d'entre les mansions de Georgetown o de les casetes amb jardí de Brookland tampoc no hi passa gairebé ningú. La gent va de la feina a casa, amb cotxe, i a l'inrevés.
La buidor només canvia al sud de la ciutat, on s'acumula la pobresa i els crims. Però és una part petita del DC, com l'anomenen aquí; la majoria de la pobresa ha quedat arraconada als suburbis fora de Washington DC, que queden sota l'administració dels estats de Maryland i Virgínia. Un 60% dels ciutadans de Washington són negres, mentre que els immigrants d'origen llatinoamericà, legals o no, són un 7% de la població. Però si el recompte s'ampliés als suburbis de fora del DC, aquest percentatge segur que creixeria molt. I també augmentaria l'índex d'assassinats i crims violents d'una de les ciutats que ja és més amunt del rànquing nord-americà.

Smithsonian
Fins i tot el National Mall, on hi ha els museus de la fundació Smithsonian, és força buit. Només el Museu Nacional de l'Aire i l'Espai era una mica ple, però sense cues enlloc. Avui m'he passat gairebé tot el dia de museus, per aprofitar aquesta escapada curta a Washington abans de tornar a la ciutat que sembla realment la capital: Nova York. Això sí, m'ha agradat veure com, al país on s'han inventat l'excusa del disseny intel·ligent per defensar el creacionisme, el Museu Nacional de Ciències Naturals, a un centenar de metres del Capitoli, encara explica la teoria de l'evolució sense cap ombra de dubte i d'una manera que aconsegueix atreure l'atenció dels més petits.

PD: Ho publico avui però, de fet, això ho vaig escriure ahir. És que no vaig trobar wi-fi...

NY: Primera aproximació

Sat, 05 Jul 2008 03:29:49 +0200

Tot just he tingut esma de fer una volta d'un quart d'hora, perquè la son i el jet lag se'm mengen, però he pogut fer-me una idea de com és Prospect Heights, el barri de Brooklyn (Nova York) on viuré tot aquest mes. A la ronda de reconeixement he comptat cinc cases amb cartells enganxats a les finestres en favor d'Obama, no n'he vist cap sobre la Clinton. També he vist cinc botigues d'alimentació obertes, tot i que és 4 de juliol i gairebé tot és tancat; tres benzineres, un Mc Donald's, un restaurant xinès, un altre de japonès i diversos llocs de menjar ràpid africà o caribeny. Hi havia molta gent al carrer, però tot i això només he vist quatre persones amb un to de pell clar com el meu, sembla un barri poc divers. Hi ha una cosa però, que m'ha recordat els estius d'infantesa: els grups de gent gran -i no tan gran- que prenien la fresca amb cadires al carrer, talment com les àvies cotorres a Gandesa quan arriba l'estiu.

BCN i NY
Nova York és una ciutat amb moltes normes, no recollir les cagarades de gos pot resultar en una multa de quatre-cents cinquanta dòlars, segons els tres cartells enganxats en fanals que m'he trobat mentre passejava. Però no sé si és una mesura gaire eficaç perquè jo he comptat cinc pasterades marronoses. Sobre el paper, com a mínim, Nova York no té perquè tenir cap enveja de la normativa del civisme barcelonina: tirar un petard al carrer es multa amb deu mil dòlars; pixar en públic, en val dos mil; cardar a la platja pot costar cinc-cents dòlars; fumar en un bar, cent; i tenir la música massa alta al pis pot resultar en una multa de dos-cents cinquanta dòlars.

Periodistes enfadats que es desfoguen per Internet

Wed, 12 Mar 2008 11:06:32 +0100

AngryJournalist.com i PeriodistaCabreado.com, dues webs que publiquen les queixes professionals dels periodistes

Tot sovint els lectors de diaris digitals o impresos, oients de ràdio i teleespectadors no saben quines són les condicions de feina d'aquells qui els informen, els periodistes. Ara, dues pàgines web diferents, AngryJournalist.com i PeriodistaCabreado.com ofereixen la possibilitat que els periodistes descontents es queixin i, de pas, que els lectors s'informin sobre qui els informa. El periodista nord-americà Kiyoshi Martínez va obrir AngryJournalist.com arran de les converses amb els companys de professió sobre les misèries laborals. Segons explica, es tracta d'un projecte "per als qui no cobren prou, tenen massa feina, se senten frustrats, fastiguejats o són ignorats", per als professionals dels mitjans de comunicació "que vulguin fer públiques, de manera anònima, les raons que els fan estar enfadats". La pàgina de Martínez està, sobretot, pensada per als periodistes joves, per als qui encara han de pagar els crèdits dels estudis universitaris i han de mantenir la feina que tenen, encara que no els agradi, durant uns anys. L'autor diu que es tracta de periodistes que sovint no s'atreveixen a queixar-se, ni tan sols en un blog, per por que algun superior no els descobreixi i es quedin sense feina. Per això, qualsevol periodista pot escriure la seva queixa de manera anònima, sense cap mena de requisit.De moment ja s'hi han publicat unes 2.000 queixes d'estudiants que intenten obrir-se pas en el món de la informació, de treballadors a qui no els deixen fer vacances, de periodistes que critiquen la manca d'organització del seu mitjà, de redactors que es desfoguen d'un cap dèspota, de reporters censurats o que cobren poc i se senten explotats, etc. No tot són queixes, però, també hi ha algun periodista que diu que té un bon horari, cobra bé i no té massa feina... des que va deixar els mitjans de comunicació i treballa en un gabinet de premsa governamental.

Sense companyonia
Chorche Romance, un jove periodista de la televisió pública aragonesa, va veure la idea de Martínez i s'hi va posar en contacte per fer-ne una versió en espanyol oberta a tothom: PeriodistaCabreado.com. Tot just fa pocs dies que la web s'ha posat en marxa però Romance diu que a Aragó els professionals dels mitjans tenen molts motius per queixar-se: "els periodistes no estan organitzats, no tenen cap col·legi, cap sindicat i, de fet, fins fa ben poc ni tan sols podien estudiar periodisme al seu propi país i havien de fer-ho a una altra comunitat". A més, Romance, que va estudiar periodisme a Barcelona, també parla de les pressions polítiques i empresarials als informadors i de les males condicions laborals que afecten als professionals dels mitjans de comunicació de tot l'Estat. Algunes de les queixes de PeriodistaCabreado.com reflecteixen aquestes mateixes preocupacions: hi ha qui diu que el fa enfadar que treballar en un mitjà de comunicació públic "sigui estar sempre a les ordres d'un govern", becaris que se senten maltractats, redactors que critiquen caps ineptes o, fins i tot, un periodista que treballa en una agència de comunicació i se sent menyspreat pels seus companys de professió.Segons Chorche Romace, la competitivitat del periodisme afavoreix aquesta situació perquè cadascú mira per la seva feina i prou. "Però bé que hem d'unir-nos, no?", es pregunta, quan afegeix que aquesta competitivitat només afavoreix els empresaris. Per al periodista aragonès, "els lectors i espectadors no saben quines són les condicions laborals de qui els informa", així que tampoc poden conéixer prou bé quina és la qualitat d'allò que els diuen. Per això, insisteix, cal que els periodistes no es quedin amb els braços plegats, que s'uneixin i que ho expliquin, que informin també d'allò que els passa per tal de fer-ho visible encara que es comenci en una pàgina per deixar-hi comentaris anònims.

Noranta minuts de propaganda electoral

Thu, 28 Feb 2008 01:37:17 +0100

Cadascú hi diu la seva, els socialistes, que Zapatero es va mantenir ferm i va fer valer les xifres econòmiques i, els del Partit Popular, que Rajoy va demostrar més fortalesa, un caràcter decidit i esperit de lideratge. Però això és igual, perquè ja es podia preveure d'entrada. El debat a duo entre José Luís Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy va ser un espectacle prefabricat, el reality show bipartidista de la política; propaganda pactada. El PSOE i el PP van negociar quins canals emetrien el debat, qui el presentaria, quina decoració tindria el plató, quins temes s'hi tractarien, de quant de temps disposarien els candidats per a les respostes i en quin ordre parlarien. Res no va quedar per a la improvisació, tot estava preparat fins al punt que els candidats ja sabien quines serien les respostes del contrincant i duien les rèpliques preparades. El suposat debat electoral de dilluns 26 de febrer no va ser res més que un anunci pactat entre el PP i el PSOE que es va emetre per una trentena de canals de televisió. Un anunci de 90 minuts pensat per deixar els altres partits parlamentaris fora de joc, per vendre la idea de la por i el bipartidisme necessari: o voteu a l'un, o sortirà l'altre, que és el llop. I la majoria de mitjans de comunicació van seguir el joc, dedicant-s'hi sense cap mirada crítica, sense donar veu als altres partits que, d'una altra banda, també la neguen als moviments polítics que no tenen cap representació institucional. Però és que ho fan de la mateixa manera que accepten a ulls clucs les declaracions que deixen anar els polítics a cada míting, les notes dels gabinets de premsa i, cada vegada més, els vídeos enllaunats els actes electorals. Cada vegada és més normal que els periodistes no gravin els actes polítics: ja se n'encarrega cada partit, d'enregistrar el seu propi candidat, seleccionar les millors imatges, i enviar-les als mitjans de comunicació. I és que la informació electoral ja gairebé no existeix, ara es tracta només de publicitat i tothom ho té molt clar, excepte els espectadors.