El 9 de novembre de 2008 publicava en aquest diari: "La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes." Vuit mesos després, ja tenen l'instrument legal, aprovat inicialment pel govern espanyol del PSOE per decret llei, i definitivament pel Congrés espanyol el 8 de juliol passat, amb els vots dels diputats del PSOE i del PP, inclosos en ambdós casos els que han estat elegits a Catalunya. D'ara endavant són el Banc d'Espanya i el govern espanyol qui poden obligar les caixes catalanes, vulguin o no, a fusionar-se amb caixes espanyoles, sense que ni les mateixes caixes ni el govern català tinguin cap mena de capacitat de decisió. També poden nomenar membres als seus consells d'administració, prendre el control de la direcció, i cessar i nomenar qui els plagui. No admeten, però, cap mena de fusió amb caixes d'altres Estats de la Unió Europea ni de la resta del món, només amb les espanyoles.

COM QUE AQUESTS PODERS exorbitants del govern espanyol, sota la capa del Banc d'Espanya que ell mateix nomena, vulneren la llei orgànica espanyola anomenada Estatut d'Autonomia (sic) de Catalunya, és possible que el govern català els recorri al Tribunal Constitucional espanyol, nomenat íntegrament pel PP i el PSOE i que resol en favor de l'Estat 9 de cada 10 recursos entre l'Estat i la Generalitat. Qui paga i nomena, mana. En tot cas, l'eventual recurs català no suspèn l'entrada en vigor i aplicació de la llei espanyola recorreguda mentre el Tribunal Constitucional no dicti sentència, és a dir, durant uns set o vuit anys, a diferència dels recursos del govern espanyol contra les lleis catalanes, que en suspenen l'entrada en vigor i l'aplicació. Encara estan pendents i sense vigència lleis catalanes de fa nou anys, com ara la participació en tornejos internacionals de les seleccions esportives catalanes, o les reformes universitàries d'en Mas Colell.

EN L'IMPROBABLE CAS QUE EL TRIBUNAL Constitucional tingui la intenció, al cap de vuit anys, d'anul·lar la llei espanyola recorreguda, el govern espanyol, un cop advertit pels jutges que ha nomenat, ho té molt fàcil: aprova de nou la llei amb els vots del PSOE i del PP, que comença a aplicar-se i no es veu afectada per la sentència anul·latòria, encara que sigui de nou recorreguda per la Generalitat en un cicle repetitiu i perpetu d'impotència catalana i domini espanyol. No és, però, probable que el Tribunal Constitucional anul·li cap al 2017 la llei de presa de control de les caixes catalanes d'enguany, perquè quan es carregui l'Estatut farà seva la tesi del PP (anul·lació) o la del PSOE (irrellevància): "la competencia estatutaria sólo podrá desplegarse, ejercerse o tener eficacia real en la medida que respete o no sobrepase las limitaciones establecidas o que vengan a establecerse por la legislación del Estado". Tots els jutges a l'una, i aviat, diran en forma de sentència allò que el PP i el PSOE volen que diguin, que qualsevol norma espanyola passa per sobre de l'Estatut d'Autonomia (sic), ara i per sempre.

RES NO PODRÀ IMPEDIR QUE ELS espanyols es quedin les caixes catalanes que els plaguin, encara que segons la nova llei només en el cas que hi injectin diners públics. Els diners els tenen, ens els prenen als ciutadans i empreses catalanes per l'espoli fiscal de més de 20.000 milions d'euros de cada any, inclosos els 2.500 euros que cada any rep de menys cada jubilat i vídua a Catalunya. La necessitat de diners per a les caixes és imperiosa en la situació actual de crisi, i si alguna no en té sempre és possible crear-l'hi com s'ha fet altres cops:

1. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya estenen rumors sobre el risc de solvència de qualque caixa, cosa que provoca la seva insolvència. Així es van quedar Banca Catalana.

2. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya escanyen els directius de qualque caixa amb una suposada irregularitat administrativa o fiscal. Així es van quedar amb les companyies elèctriques catalanes.

3. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya aconsegueixen el processament dels directius de qualque caixa per l'Audiència Nacional, els fan dimitir o cessen, nomenen qui volen, i un cop pres el control la mateixa Audiència Nacional arxiva tot el procediment, sense celebrar mai cap judici. Així es van quedar amb els bancs bascos.

4. EL GOVERN ESPANYOL I EL BANC d'Espanya convencen els directius recalcitrants de qualque caixa que no vulguin demanar diners públics perquè en demanin. Els mètodes, serveis secrets inclosos, és millor deixar-los a la lliure imaginació de les lectores i els lectors, que segur que es quedarà curta. Quines empreses catalanes es van quedar així, facin vostès memòria gasosa.

NINGÚ NO HA DIT MAI QUE CAP de les caixes catalanes estigui en perill, present o futur, de caure en la insolvència i la manca de liquiditat; tothom admet que el sistema català de caixes d'estalvis és sòlid i ben proveït; no hi cap risc ni amenaça per als dipòsits. Tot això és cert, però no es tracta d'això, sinó de manar, de poder en majúscula, de vertebrar Espanya i arruïnar Catalunya, que són una i la mateixa cosa. Fins ara, a les caixes catalanes manen els catalans i són al servei dels interessos dels catalans i de les seves empreses, i l'objectiu és que desapareguin i siguin substituïdes per caixes i bancs on manin els espanyols i siguin al servei dels espanyols i de les seves empreses. Un cop arranats, absorbits, liquidats i desapareguts els bancs catalans (una sola excepció per ara, el Banc de Sabadell), en un procés que va començar el PSOE amb Indalecio Prieto i va concloure el PSOE amb Felipe González, ara comença la fase final de l'ofensiva per deixar Catalunya sense caixes, que va començar seriosament amb Felipe González, van continuar Aznar i Rato, i ara es dota dels instruments legals adients amb la coartada de la crisi. Els espanyols no en tenen prou amb els diners dels catalans que espolien amb impostos i cotitzacions socials, tampoc amb els diners dels catalans dipositats als bancs espanyols, ja que no en tenim de propis; volen tots els nostres diners, també els qui són a les nostres caixes. Per això se les quedaran. Mentrestant, els nostres polítics són de quatre menes: o són còmplices, o no en saben, o no volen, o no poden.

Els catalans sabem que no podem estirar més el braç que la màniga, i moltes empreses solvents han descobert també amb la crisi que sense accés al crèdit es poden veure obligades a tancar. Sentit comú que trobem al carrer però que no tenen els nostres governants, especialment a la Generalitat.

Cada vegada més economistes  estan aixecant la veu d’alarma per la dramàtica situació financera de la Generalitat, i no és debades. La Generalitat de Catalunya no disposa d'un de cada tres euros que gasta (dèficit públic) i per això acabarà l'any 2010, incloent-hi empreses públiques i ens que en depenen, amb un deute proper als 40.000 milions d'euros. La Generalitat de Catalunya haurà d'aconseguir més de 8.000 milions d'euros durant l'any 2011 per refinançar els venciments del seu deute, a part que tindrà inevitablement més dèficit que generarà més deute.

Avui ja ningú no deixa diners a la Generalitat i per això ha hagut de demanar als ciutadans la compra de “bons patriòtics” per poder fer front a les seves despeses. Diners que s’acabaran els propers mesos. Qui deixarà llavors diners a la Generalitat? Tornarà a recórrer als ciutadans? Quants diners i durant quant de temps podran els ciutadans catalans deixar diners a la Generalitat?Aconseguir els diners per altres vies és avui impossible i en els propers mesos serà igualment bastant improbable: Catalunya és la comunitat autònoma amb menor solvència segons les agències de ràting internacional i per més que retalli la seva despesa (a un cost social molt important) difícilment aconseguirà diners en els mercats financers, ja que de fet comunitats autònomes més solvents i que necessiten menys diners que Catalunya també tenen greus problemes per emetre deute. I per agreujar-ho Catalunya està dintre d'Espanya, un estat amb reduïda solvència, que és i serà una llosa per millorar la credibilitat de Catalunya.

La situació actual s’explica  en gran part per l'espoliació fiscal que representa el 10% del PIB català, uns 20.000 milions d'euros a l'any. Sense aquest robatori es podria retornar el deute en només dos anys. Però també s’explica per la nefasta gestió del Govern de la Generalitat, que ha estirat més el braç que la màniga i ha portat les finances catalanes al llindar del col·lapse. Un col·lapse similar al de moltes empreses en aquesta crisi: una entitat solvent a la qual ningú no li deixa diners. I això a pesar de tenir el millor finançament de la història (sic).

L’agonia de les finances  de la Generalitat ja ha començat aquest any pagant amb retard als hospitals concertats, retallant les aportacions a les universitats o demorant el pagament als proveïdors de la Generalitat. I continuarà amb més força l'any vinent, manin socialistes o convergents, actuant de forma inevitable sobre les principals partides pressupostàries, és a dir, educació i sanitat, com les escoles o les llistes d'espera, a part de seguir escanyant a les universitats, als proveïdors i a tothom que pugui. Una situació de lenta agonia que paradoxalment pot acabar resolent l'Estat espanyol que, amb els nostres propis diners, els de l’espoliació fiscal, doni els diners que necessiten la Generalitat i totes les comunitats autònomes, això sí, a canvi de reduir encara més la nostra minsa autonomia. I això amb la inestimable col·laboració d'un govern que l'únic que ens va prometre va ser "gestió", una gestió que s'ha demostrat desastrosa en molts àmbits, i també en el de les finances públiques.

En aquest escenari el concert econòmic que proposa CIU a partir del 2012 i en funció dels resultats de les eleccions espanyoles és senzillament un brindis al sol o, pitjor, una maniobra electoralista. Qui deixarà diners a la Generalitat fins aquell moment? Amb quina força podrà negociar la Generalitat si té les seves finances prop del col·lapse? Com podem esperar que el govern espanyol accepti el concert econòmic per Catalunya quan tothom sap que Espanya no pot viure sense l’espoli fiscal a Catalunya? El nou Estatut hauria d’haver servit almenys per aprendre que no és possible una negociació justa i d’igual a igual amb Espanya i que, per tant, aconseguir el concert econòmic, i moltes altres competències molt menys importants, és senzillament impossible.

La situació és greu i grotesca . El president Montilla s'atreveix a dir que no deixarà factures al calaix, quan molts proveïdors de la Generalitat continuen sense cobrar (i no saben quan ho faran!) i la diferència entre obligacions reconegudes i pagades de la Generalitat, segons dades del propi Govern regional, era de més de 3.700 milions d'euros a finals de setembre. Si la fallida es consuma els catalans tindrem dues opcions: que no passi res, com sempre, o seguir l'exemple d'Islàndia, que portarà a judici al seu primer ministre per negligència per haver portat el país a la fallida.

Hi ha dues alternatives : continuar la decadència autonòmica, amb dificultats inclòs per pagar les nòmines, o fer l’únic que depèn de nosaltres, la independència, és a dir, o resignació o dignitat. Però no només independència. Una lliçó del govern actual és que tan important és disposar dels nostres diners com gestionar-los bé. Independència i regeneració democràtica, amb persones competents al capdavant. I això és el que garanteix el vot a Reagrupament Independentista.