El bloc de Francesc Ponsa

Decreixement per viure

Sun, 16 Sep 2007 17:49:13 +0200

Ja ho diu el nou adaggi: l’alienació és general. Tots ens hem convertit en presoners del sistema econòmic. L’inversor pels seus guanys, el traballador pel seu salari, l’Estat pels impostos i tots nosaltres pels deutes. El capitalisme ens ha convertit en addictes a l’acceleració, el consum, l’espectacle i la competició. Aquesta depedència és la millor garantia de continuïtat d’un sistema que legitima les desigualtats. Per exemple, el 80% de la població viu sense nevera ni automòbil i el 94% mai han agafat un avió. En aquest context, es fa necessariària una nova autodeterminació: el decreixement per viure. [...]

Resposta al Sr. Alfred Serrano

Mon, 23 Jul 2007 09:33:48 +0200

Resposta al Sr. Serrano en relació al seu comunicat de Premsa amb data de 23 de maig.

Benvolgut Sr. Serrano,

Em dirigeixo únicament a la seva persona; a diferència de vostè que en la seva missiva va fer un aiguabarreig entre Ponsa “pare” i Ponsa “fill”; barrejant sense cap mena de pudor, l’un amb l’altre. Vull pensar que va ser un embolic degut a la seva manca de domini del llenguatge enlloc d’una confusió intencionada.

Dit això, permeti’m que el feliciti pel seu recent nomenament com a Primer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Cabrils i regidor de Seguretat i Hisenda, entre d’altres carteres. Estic convençut que reconduirà tota la seva energia, invertida a escriure pàgines i pàgines d’instàncies, crítiques i denúncies, en benefici del poble i la seva gent. Ara les circumstàncies han canviat i Cabrils està d’enhorabona ja que podrà fer tot allò que vostè demanava i rectificar tot allò que deia que estava mal fet. En aquest sentit, només puc encoratjar-lo, exhortar-lo i desitjar-li tota mena d’èxits sense cap mena de crispació.

Centrant el tema, el motiu d’aquest escrit és que vostè em va contestar demagògicament unes declaracions en les quals manifestava que la seva formació, el VIC, i CiU anaven agafats de la mà. Si no recordo malament, les vaig fer durant la campanya. En aquest sentit, vostè em va dir textualment: “Nosaltres li recordem els fets del passat i no especulacions del futur”. Bé, ara el temps m’ha donat la raó i ha posat a tothom al seu lloc: el seu pacte de Govern en minoria amb CiU (o com els anomena vostè: “Conveniència i DesUnió”) ha demostrat que el que vostè titllava "especulacions” eren certeses. I què ha de dir ara d’això?

Per la meva part, en primer lloc li exigeixo unes disculpes públiques que vull que publiqui en el mateix lloc que va publicar la seva resposta: el bloc del VIC. Vull que es retracti de les “floretes” que em va llançar, com la d’”aprenent d’humorista” o “fal·laciós”, entre d’altres. La realitat és que vostè va agafat de la mà de CiU, com vaig dir fa més d’un mes i torno a dir ara. En aquest context, trobo desmesurada i preocupant la seva reacció, i més tenint en compte que sabia que pactarien amb CiU (tot i que hagi volgut “despitar” amb comunicats de premsa partidistes i irresponsables). Sr. Serrano, no pot pretendre negar les evidencies. El pacte que han formalitzat és del tot legítim i, en aquest sentit, no tinc res a dir. Ara el que no és legítim i normal és el seu atac verbal sobre uns declaracions totalment fonamentades. “Els temps és un mirall que ens dóna la imatge més lleial i aproximada del que som”; i aquesta frase no és d’en Woody Allen, que pel que sembla és el seu referent intel·lectual ja que cita sovint, sinó que és meva. El mirall del temps ha desdibuixat la seva imatge entre la boira del cinisme.

Pel que fa als “fets del passat” que vostè citava, em veig amb l’obligació de recordar-li allò que vostè té tant interès a oblidar: el seu passat de militant del PP. Sí, militant del partit de l’Espanya més profunda i casposa, el partit que va donar suport a la Guerra d’Iraq, el partit que va boicotejar l’Estatut de Catalunya, el partit en el qual militen actualment destacats dirigents franquistes, el partit que va voler enganyar a la ciutadania arrel dels atemptats de l’11-M... i podria seguir amb aquesta lletania una llarga estona més.

Espero que aprengui dels seus propis errors i que en el futur no actuï amb aquesta alegria verbal; sobretot perquè ara no representa únicament a un partit polític, sinó al nostre poble. I en conseqüència, ha de saber estar a l’alçada de Cabrils.

Atentament,

Francesc Ponsa

Lent no vol dir tard

Thu, 05 Jul 2007 16:47:52 +0200

Fa temps que segueixo amb interès les evolucions del moviment “slow”, una filosofia de vida que vol promocionar les cultures locals davant del procés de la globalització. L’any 1998 es va crear Città Slow (Ciutats Lentes), un moviment que aplega una colla de ciutats italianes decidides a millorar la qualitat de vida dels ciutadans amb un conjunt d'iniciatives, com la promoció dels productes alimentaris locals, la sostenibilitat ambiental, l'hospitalitat, de l'arquitectura pròpia o la participació ciutadana. En aquest mateix sentit, el llibre Elogi de la lentitud del periodista canadenc Carl Honoré fa una defensa a ultratge de la tranquil·litat com a forma de vida sostenible, en contraposició a la hiperactivitat i a l’adoració de la velocitat que regna el nostre dia a dia.

La construcció mediàtica de la transformació

Sat, 10 Feb 2007 12:03:09 +0100

He decidit trencar el meu silenci blocaire degut a una força major: "el cas Oleguer". Crec que és una terrible coacció alienant condicionar la pròpia llibertat d’expressió a les esponsoritzacions. M’he afegit a la campanya iniciada per vilaweb “Kelme m’ha perdut com a client”. Traslladar el debat ideològic a la “guerra bruta” econòmica és la nova modalitat neoliberal dels xantatges opressors (el boicot als productes catalans derivat de les negociacions de l'Estatut va ser l'exemple paradoxal). El discurs hegemònic espanyolista vol silenciar qualsevol veu contrària a la seva “Veritat”. Davant d’això, hem de buscar noves sortides orientades a la no-dependència de la “crosta” madrilenya. Una d’elles consisteix en crear discursos propis. En aquest sentit, crec que pot ser interessant “penjar” un article que vaig fer perla revista Valors titulat “Es busca una estrella”.

La �oepsoevergència” de Cabrils: l’estafa de l’estampeta

Mon, 10 Jul 2006 23:14:35 +0200

La vida passa ràpida, massa ràpida. En l’escenari polític tres quarts del mateix. D’aquí pocs mesos, concretament el maig del 2007, els ciutadans de Cabrils tornaran a ser �oecridats” a les urnes. Utilitzo l’expressió entre cometes per emfatitzar la instrumentalització que fem – alguns més que altres - de la ciutadania: quatre anys més tard tornarem a demanar el vot als ciutadans. Però què ha passat durant aquest període? Hem acomplert les expectatives que havíem creat? Arribat aquest punt, tots els partits polítics haurien de fer un examen de consciència i determinar quin ha estat el grau d’implicació amb la ciutadania. Un cop fet això, és un bon moment per concretar amb quina cara ens adrecem a la ciutadania. El lector que ho cregui oportú ho pot comprovar empíricament. Agafeu els programes electorals dels partits que van concórrer a les passades eleccions i fixeu quines propostes, de totes les presentades, han arribat a complir. A tall d’exemple, prenem el programa del PSOE: On són els habitatges per als joves, la democràcia participativa, la zona esportiva, l’inspector mediambiental, l’”Escola de Negocis de la Gastronomia” ó l’Agenda 21 local? O el programa de CiU: Què en queda de la Ràdio Municipal, els accessos de Cabrils a C-32, la Secretaria Tècnica de les urbanitzacions, el cobriment parcial de la riera, l’impuls de l’Arboretum (actualment tancat) o la implementació gratuïta d’Internet mitjançant la tecnologia sense fils? O el centre de reunions de les entitats ubicat a l’antic escorxador, l’adquisisció de l’ambulància per part de l’ajuntament ó el carril bici que pregonava el Gec en el seu programa? Tot plegat evidencia l’apatia política que governa Cabrils; la dels polítics que no creuen en els seus propis projectes. Esquerra és del parer que el programa electoral és més que un paper amb fotografies i propostes engalipadores. Aquest ha de ser el full de ruta de les polítiques municipals i, sobretot, el compromís amb la ciutadania. Per tant, prescindir del programa electoral implica, també, prescindir de la voluntat de la ciutadania. D’aquí pocs mesos, la �oepsoevergència” tornarà a demanar el vot i, segurament, ostentaran un programa encara més ambiciós i imaginatiu. Però la ciutadania de Cabrils no caurà en el mateix parany; i lluny d’estampetes i falses promeses, votarà per un projecte sòlid i de futur. ERC, des de l’oposició, ha impulsat – entre d’altres coses - la reforma del ROM, la cessió d’un 0,7% dels beneficis de la Mostra Gastronòmica a la lluita contra la fam, la creació del cens de parelles de fet i la modernització de la web municipal. Volem seguir treballant per Cabrils, sense brindis al sol i plantes de temporada; sinó amb la nostra política de fets consumats.

Les veritats de l'Estatut: Pacte Duran-Rubalcaba

Thu, 29 Jun 2006 21:27:34 +0200

Trobo que el subtítol escaient a Les veritats de l'Estatut (L'esfera dels llibres) és Apologia d'UDC ó encara filant més prim, Apologia de Duran i Lleida. De manera exagerada, aquest llibre vanagloria el paper d'UDC en la consecució del nou Estatut. L'autor, el diputat al Congrés Josep Sánchez Llibre, és conegut per ser el braç executor de Duran i Lleida, al que, al llarg de les pàgines d'aquest llibre, alaba incansablement. Més que la mà dreta de Duran, jo diria que és el noi dels encàrrecs, un "pilota" o millor dit, l'home teledirigit d'en Duran. Això darrer ho dic perquè Sánchez Llibre explicita, constantment, que el que està fent ho fa per ordres d'en Duran. No seria d'estranyar, doncs, que la decisió de publicar Les veritats de l'Estatut fos del propi Duran. [...]

Arguments silenciosos

Sat, 10 Jun 2006 15:45:03 +0200

Aquest matí, arrel dels recents robatoris dels anomenats lladres silenciosos, la Policia Local de Cabrils ha protagonitzat una sessió informativa adreçada a la ciutadania per explicar les actuacions que aquest cos està realitzant en el municipi. Però curiosament, just a l'entrada del Centre Cívic (lloc en el qual es realitzava la susdita reunió), la secció local de CiU ha instal·lat una guingueta amb material en suport del vot afirmatiu de cara al proper referèndum. Al passar per davant, els dirigents locals de CiU m'han ofert xapes, bolígrafs, caramels i tota mena de foteses. Servidor, que no és amant d'aquests col·leccionismes, s'ha limitat a demanar arguments pel "Sí". I ben estranyament, d'"això" no en tenien. A tall de confessió els haig de dir que no m'ha sorprès. Des de que va començar la campanya he constatat - i això és una evidència empírica que vostès mateixos poden comprovar - que els partidaris del "Sí" no esgrimeixen arguments profunds, raonats i convincents que expliquin la seva posició. Fixant-me en la xapa a favor del "Sí" del meu interlocutor, li he qüestionat sobre aquesta opció, obtenint com a única resposta que "és un pas endavant per Catalunya". Acte seguit - i com a bon socràtic - li he demanat perquè era "un pas endavant per Catalunya" si no teníem reconeixement nacional, ni Agència Tributària pròpia, ni garantia de recursos, etc.. i en lloc d'abordar aquestes consideracions, el meu interlocutor (vicepresident comarcal de CiU a El Maresme, tot sigui dit) ha passat a criticar - en les seves paraules - l'etern "caldo d'oposició" de la gent d'Esquerra. Nogensmenys, aquesta és l'actitud generalitzada dels partidaris del "Sí": prescindir de qualsevol debat sobre el contingut del text a refrendar. La campanya del "Sí" és una campanya superficial, maquillada i sense profunditat argumentativa. És la campanya dels globus i caramels i, sobretot, de la manca d'arguments. El més trist de tot plegat és que encara no he trobat arguments sòlids i convincents a favor del "Sí". Com a aclariment, vull deixar clar que qui escriu aquestes ratlles no contempla com a arguments sòlids el de "el PP utilitzarà el teu No contra Catalunya", no ens mereixem polítics com el Carod ó "Sí" al futur. Resto a l'espera de que algú m'expliqui les avantatges de seguir ancorats al vaixell de la LOFCA i de no disposar d'Agència Tributària pròpia. Fer un petit pas endavant en un camí errat no és un "pas endavant" en el nostre autogovern. El "peix al cove" és reincidir en una via (amb peatges, evidentment) que ens porta cap a un atzucac. La direcció correcta ens la va marcar la brúixola del Parlament, la de l'Estatut del 30 de setembre i del 90% de la ciutadania de Catalunya. Ara, el que toca és que els qui han renunciat a aquest camí ens expliquin els motius. No volem els seus bolígrafs, volem explicacions concretes perquè ja se sap allò de qui no arregla una gotera, arregla la casa entera.

En aquest context, perdoni'm la inevitable comparació: són arguments eteris i confusos que afavoreixen un espoli silenciós i consentit. Ens entren quan estem adormits entorn discussions sobre candidats a la presidència a la Generalitat i sobre propostes preelectorals; quan estem ben entretinguts, amb un ronc ample i sonor. Mentrestant, els "silenciosos" segueixen perpetuant un model de finançament implacable. Amb tot, he abandonat la paradeta convergent amb la tristesa de comprovar la manca de dignitat nacional d'aquest partit i amb l'ineficaç consol d'un caramel de llimona. Àcid, ben àcid.

El lector escèptic

Mon, 17 Apr 2006 10:41:28 +0200

La principal funció de la informació pragmàtica consisteix en "fer saber"; però si el receptor no creu que la informació rebuda és real, els mitjans de comunicació no poden complir amb el seu propòsit. En aquest sentit, els mitjans de comunicació ens proposen un contracte pragmàtic fiduciari que pretén fer-nos creure que el que diuen els mitjans és cert. La estratègia consisteix en construir un discurs que pugui ser creïble. Per aquesta raó, es fa aparèixer en la notícia les fonts que ha consultat el periodista citades entre cometes, alhora que facilita moltes dades sobre l'esdeveniment de manera que no es pugui dubtar de la veracitat de la informació. En l'àmbit periodístic, s'afirma que un discurs sobre l'actualitat d'esdeveniments es considera objectiu quan el receptor té la sensació de que si hagués estat en el lloc dels fets, ell també ho hauria explicat de la mateixa manera. Per tant, ens trobem davant d'una negociació de subjectivitats. En la majoria dels casos, estereotipar és una manera fàcil de posar d'acord informadors i audiència, ja que els estereotips són percepcions compartides àmpliament per la societat. Tanmateix, existeix una pràctica molt perillosa dins el context comunicacional: la divulgació mediàtica de nous estereotips. El discurs informatiu construeix un espai cognitiu i emotiu que estableix límits entre el "nosaltres" i els "altres". Els mitjans de comunicació, d'una forma explícita o implícita, fan una construcció identitària a partir d'aquest espai cognitiu que estableix les fronteres que ens separa dels demés. Ras i curt: estableixen les identitats i les alteritats. Per exemple, a l'Estat espanyol s'ha construït una identitat estigmatitzada dels immigrants sense papers. La paraula "il·legal" és un adjectiu que el discurs informatiu ha convertit en un substantiu. Un "il·legal" és un immigrant que ha entrat a un país de forma il·legal. Ens trobem davant d'una visió simplificadora i estigmatitzada de la realitat. La diversitat cultural comporta una crisi del discurs informatiu perquè aquest necessita de noves categories per explicar la realitat i aquestes categories no sempre són compartides pels periodistes i els destinataris de la informació. Com a conseqüència dels atemptats terroristes de l'11 de setembre a Nova York, en alguns sectors es va equiparar islam amb terrorisme. Ara, el terme políticament correcte és l'eufemisme "terrorisme islamista". De la mateixa manera, és interessant fer esment a les metàfores discursives dels processos migratoris. Els mitjans utilitzen metàfores naturals no canalitzades (com onada, allau, marea, fluxos migratoris...) que identifiquen aquests processos amb l'inevitable i el caos. Segons Miquel Rodrigo, Catedràtic de la comunicació a la UAB, la millor manera de superar aquesta problemàtica és potenciant la existència dels lectors escèptics. Segons Rodrigo, un lector escèptic és aquell que examina acuradament els discursos dels mitjans de comunicació i sap interpretar les notícies conscient de l'efecte que pretenen crear. Per exemple, atenent a gran part de la informació sobre minories ètniques apareix a la pàgina de successos. Per canviar aquesta dinàmica és necessari una comunicació intercultural eficaç que ens convidi a (re)pensar-nos. Tots els col·lectius tenen el dret a explicar-se ells mateixos superant els estereotips. Es tracta de que el poder de la representació recaigui més en els representats.

Tres anys perduts (Balanç de la legislatura a Cabrils)

Wed, 05 Apr 2006 21:08:47 +0200

Gairebé a un any vista de les properes eleccions municipals, podríem definir aquesta legislatura com la de l'"esvoranc"; perquè a nivell polític, el govern de Cabrils no ha fet res més que engreixar la fractura que separa l'ajuntament de la ciutadania. L'elector pot comprovar el que estic escrivint a través de la consulta d'hemeroteques. Simplement, ha de confrontar els continguts dels programes electorals dels partits polítics del govern amb la tasca política que han dut a terme. Com em sabran reconèixer, no han fet res del que han dit que farien. Tanmateix, s'apropa el moment de passar factura i ara no val fer els deures a corre-cuita. Els militants d'ERC, com a membres de la Secció Local ens sentim decebuts per l'ineficàcia i apatia política del govern, i com a ciutadans, enganyats per falses promeses i musiqueries. Personalment, com a portaveu del grup municipal i, sobretot com a jove, em queda mal gust de boca. Crec que la sensació de perdre quatre anys per fer avançar el poble ja ha passat d'impressió a realitat. Amb l'antic alcalde, un regidor va utilitzar el símil mecanicista de la pèrdua de gas per referir-se a l'activitat de l'equip de govern. Ara, pertoca canviar aquesta comparació per una d'agrària. Possiblement, la imatge més escaient és la de l'arbre podat i atrofiat que no aconsegueix entreveure la llum primaveral. Si no es rega, s'adoba i es mima, l'arbre no donarà fruits. Repetides vegades, des de l'equip de govern s'ha acusat a l'oposició de practicar, constantment, la traveta política mitjançant denúncies a la fiscalia, arguments demagògics i demés. Jo no vull entrar en aquesta guerra dialèctica perquè no vull fer el joc a ningú. Qui vulgui conèixer el diagnòstic - que és el nostre cas - únicament ha de voler palpar realitats materials; el que s'ha fet. Ja estem cansats de l'"estem treballant" perquè això ja no s'ho empassa ningú. A més, no tan sols no treballen; sinó que no volen deixar treballar: el passotisme del govern ha arribat a l'extrem de no convocar un Ple Extraordinari demanat legalment per la totalitat de l'oposició. Es pot pensar blanc, negre o gris; tot és legítim. Ara bé, el que no és pot negar és la possibilitat d'expressar-ho. En aquest cas, si que no hi ha color. Se'ns va vendre la moto de que el nou alcalde posseïa un tarannà dialogant i més democràtic. Res més lluny de la realitat! El dia que va ser investit alcalde va comprometre's a establir ponts de diàleg constant amb l'oposició; amb reunions abans dels Plens i consens amb tots els temes susceptibles de polèmica. Quatre mesos més tard, de tot això, res de res. La situació no ha canviat; sinó que ha empitjorat. Això sí, més tarannà i més somriures; però de política i avenç, res! ERC sempre ha atansat la mà a tots els costats per garantir la governabilitat i la democràcia; però després de reiterades decepcions, hem claudicat a l'agnosticisme polític. No confiem en la capacitat de lideratge d'aquest govern. Després de tres anys, seguim atrinxerats en l'immobilisme i el descrèdit. Per fer avançar "això", caldrà menys "tarannà" i més política, menys promeses i més dedicació. En definitiva, més mà esquerra.

Eto'o i Catalunya

Mon, 27 Feb 2006 22:32:46 +0100

No puc amagar les culpidores sensacions que vaig experimentar en veure la reacció d'Eto'o davant les lamentables provocacions i vexacions d'una reduïda part de l'afició del Real Saragossa. Una vegada consumida l'exitació de l'instant, trec una reflexió en clau nacional dels incidents de dissabte a la Romareda. Imagineu que Samuel Eto'o és Catalunya i que quan surt a jugar al terreny de joc (Congrés dels Diputats) un reducte d'eixelebrats (PP i altres "barons" del PSOE) es dediquen a insultar i calumniar. Potser, en un primer moment, la reacció catalana pugui ser la primera intenció del 9 blaugrana, la d'abandonar el camp en senyal de profunda indignació. Però el guió del partit de dissabte passat ens va oferir una agradable sorpresa; la del gest de ràbia blaugrana que va endossar en un tres i no res un parell de gols a la porteria aragonesa. Si adaptem aquest èpic final esportiu al polític, la imaginació ens pot convidar a pensar en un final feliç al més pur estil de Hollywood. Però no ens enganyem; la realitat dista molt de la ficció. A més, sempre hi ha el perill de ficar-nos un autogol, com el de Motta al camp del Chelsea. Seguint amb el símil futbolístic, el gol en pròpia porta de l'italobrasiler recorda el pacte del Sr.Mas amb el President Zapatero. Sortosament, sempre queda la remuntada encapçalada per Messi o per Eto'o, abans esmentat. En aquesta història de gols, l'evidència i la coherència ens obliga a cedir aquest paper a ERC tot esperant que no erri la jugada i estigui a l'alçada de les expectatives creades.

Ah! I a més a més augmentem la distància amb els immediats perseguidors. Llàstima que la política sigui més complexa que el futbol; tot i que al final tot és qüestió de pilotes.

De les "Maragallades" a les "Rajonadas"

Fri, 17 Feb 2006 20:17:41 +0100

Si a les pixades fora de test del President Maragall han estat batejades com a "Maragallades", proposo "Rajonadas" per referir-nos als despropòsits d'en Rajoy. Com a curiositat, és interessant conèixer que a Costa Rica s'utilitza "rajonada" com a sinònim de fantasmada o fanfarronada. En aquest sentit, l'expressió "rajonada" s'escau a la perfecció al líder del PP, en "Mariano Rajón".

The Madrix: El món paral·lel del PP

Thu, 16 Feb 2006 21:11:35 +0100

Em monto una pel·lícula: The Madrix. Rajoy tria la pastilla vermella, que el transporta al món on ha viscut sempre: la España cañí. Aquesta desafortunada tria és la causant de les al·lucinacions i dels deliris; així s'expliquen fets com la tossuda tesí sobre l'autoria d'ETA en els atemptats del 11-M a Madrid, la inconstitucionalitat de l'Estaut, la discriminació del castellà a Catalunya o les falques radiofòniques del seu partit a Andalusia. Dins d'aquest món paral·lel, un càrrec electe del PP a Lloret s'adona de la virtualitat dels dirigents del seu partit i decideix denunciar públicament el seu desacord. Automàticament i de forma letal, és expulsat de Madrix. Des del món real, són molts esforços per explicar als membres de Madrix l'autèntic estat de la qüestió; fins i tot el President Maragall obre un bloc amb aquesta finalitat; però reiteradament Madrix rebutja la pastilla blava, la de la veritat. A més, la carvena mediàtica s'encarrega d'esbombar la visió obtusa i partidista de The Madrix, fent vàlida la frase de Cifra, un personatge de The Matrix, que diu que "la ignorància és la felicitat". El PP s'ha volgut atrinxerar en un món paral·lel, apartat de la realitat i de la democràcia. Amb una mà ens ofereixen el bolígraf per signar contra l'Estatut i a l'altra, la pastilla vermella de la seva mentida.

La vella escola

Mon, 06 Feb 2006 23:10:45 +0100

El llibre em va trobar passejant per una llibreria de Barcelona, tot fent temps esperant una visita. Feia temps que em volia llegir La vella escola de Tobias Wolff; però no vam coincidir fins fa un parell de dies enrera. Sempre he pensat que hi ha un llibre per cada moment, i el meu, en aquests instants, era la novel·la de Wolff. Crec que és un llibre intel·ligent, ben estructurat i amb una gran cohesió. El rerafons d'aquest llibre consisteix en una bonica al·legoria sobre com la literatura pot canviar les nostres vides, agafant-nos de la mà i acompanyant-nos per les nostres geografies vitals, pas a pas i paraula a paraula. Vet aquí el poder de commoure: "¿I perquè havia de tenir el Cèsar por d'Ovidi, si no era perquè sabia que ni la seva divinitat ni totes les seves legions podien protegir-lo d'un bon vers?". Podría comentar moltes coses, però voldria destacar, per sobre de tot, les reflexions entorn de Veritat i Literatura. En aquest sentt, el personatge central de la novel·la pren consciència de l'alliberament de la ploma mullada en la pròpia sang que circula per les venes: "Però mentre escrivia aquelles paraules vaig sentir com a mínim la intuïció d'un alliberament en la gràcia. Despullar-te de fingiments és enderrocar un amo molt sever, la por de quedar al descobert, i amb aquella frase jo quedava al descobert més enllà de qualsevol remei. Ara no podia fer altra cosa que tirar endavant". La literatura ha de ser això, escriure i sentir-te despullat. Tot el demés, són capes superficials que en un primer moment escalfen; però que acaben refredant quan s'amaren de la suor freda d'un gest postís. Com diu un bon amic, actualment hi ha molta escriptura però poca literatura... I té raó, molta raó.

La mala pinta de CiU

Mon, 23 Jan 2006 21:48:43 +0100

Com cada dilluns i al diari El Punt, podíem llegir la secció "Generació Estaut" elaborada per en Manuel Cuyàs. Avui ha tocat el torn a la nedadora Irina Rodríguez, membre de l'equip espanyol de natació sincronitzada. De tots els pensaments de l'Irina, voldria destacar la seva definició de vellesa: "És la pinta que et dona la vida quan ja ets calb. Tens tot l'aprenentatge però no el pots aplicar". Si extrapolem aquesta metàfora al context de la negociació de l'Estatut, podríem dir que CiU ha pactat un text amb pintes per calbs; en el qual tenim els recursos però no els podem aplicar. O simplement, que la foto de CiU té molt mala pinta.

Tancament confidencial

Sat, 21 Jan 2006 20:41:41 +0100

Llegeixo amb cert disgust l'anunci del tancament del bloc d'informació comarcal Maresme Confidencial. Després de quasi cinc mesos d'activitat informativa i amb més de 80.000 visualitzacions, el "confidencial" plega degut a "les pressions, les amenaces, els insults, les injúries, les calúmnies i les crides al boicot a Maresme Confidencial que s'han produït els últims dies". Aquesta decisió és una llàstima ja que aquest bloc ha desenvolupat una feina molt interessant en l'àmbit comunicacional de la comarca. Des d'aquest modest bloc voldria agrair al Maresme confidencial la seva tasca informativa i lamentar les crides al boicot de certs sectors. Ara bé, crec que una possible solució temporal seria la desactivació de la funció dels comentaris. Si no s'adopta aquesta mesura i s'opta per tancar la guingueta, deu ser per motius "confidencials".