Per part «nostra» caldria aprofitar l’avinentesa, que diríem, per a llegir –o rellegir– tot Fuster, el civil o polític i tot l’altre. Sobretot «tot l’altre», a fi de valorar com cal la talla intel·lectual de l’homenot de Sueca. I pense que seria una bona ocasió per a l’independentisme per a bandejar, amb raons de pes, això de fusterianisme o fusterianisme polític, expressió al meu parer del tot equivocada –equivocada, per desencertada, per al nostre llenguatge polític–, fins i tot ofensiva per a Joan Fuster. Aquesta terminologia és més pròpia i usual entre els detractors anticatalanistes –tant se val si d’alta o baixa intensitat–, que potser han considerat que en convertir Joan Fuster en icona política disparen millor contra l’objectiu dels Països Catalans: desacreditant el principal referent intel·lectual es desacredita alhora la idea nacional des de la qual focalitzava la seua anàlisi política. Si al capdavall, com sovint es desprén de bona part dels seus escrits, l’anticatalanisme –d’alta o baixa intensitat– ens considera gairebé una «secta», ha de considerar també, en conseqüència, que denigrant públicament el «profeta» denigra els seus «devots» i l’objectiu que persegueixen.

Toni Mollà, a les Converses Inacabades amb Joan Fuster (Ed. Tandem, 1992), realitzades poc abans de la seua mort, li comenta que al País Valencià s’ha arribat a parlar de fusterianisme i antifusterianisme. Fuster li respon: «No tinc ni idea que és això... Supose que deuen ser etiquetes que la gent utilitza per entendre’s més fàcilment, sense massa raonaments ni intenció de perfilar les seues posicions. Per això arriben a dir aquests coses».

L’independentisme, doncs, no pot assumir com a pròpia una terminologia usada amb la intenció del seu descrèdit. O per al descrèdit d’aquelles persones que han contribuït a dotar-nos d’un argumentari sòlid, coherent i útil. Els anticatalanistes –d’alta o baixa intensitat–, que continuen usant, interessadament, obsessivament, això de «fusterianisme». Forma part del seu vocabulari. Nosaltres continuarem dient-hi Països Catalans. I referint-nos a Joan Fuster com l’intel·lectual més brillant i lúcid dels Països Catalans.

Publicat a Llibertat.Cat

Hauran de retornar ara els diners de la multa a Betoret i Campos i se’ls declararà també no culpables? Perquè seria “de justícia” que si no hi hagut delicte no pot haver cas de culpabilitat per a ningú dels encausats. O tots moros o tots cristians.

Tanmateix la pregunta que cal fer-se en primer lloc és per què va haver aquesta deferència de separar el cas dels “vestits”, com si fóra un delicte menor i diferent, del delicte més gros que encara s’investiga que és el de la trama de corrupció Gürtel?

La justícia espanyola ha quedat amb el cul a l’aire. Per voler tapar les vergonyes d’uns i altres corruptes ha mostrat les seues, o siga la seua pròpia corrupció. I ara, damunt, serà de “repagament”.

No tenen vergonya ni perdó de Déu (si n’hi haguera).

I Betoret se’n plany: «A pagar-ho Pocarropa!»

Pocarropa, Chirabolics, Parranda, Charpeta, Temporal i Bufalampolla foren uns lladres ben singulars que protagonitzaren un dels col·loquis més interessants de la nostra literatura d’espardenya: Chunta Secreta. Arenga crítica que fan sis personats de distinguit caracter, queixantse agriament de la mala estació del temps, pues no s’atrevixen a eixir á collir lo que atres han sembràt, perquè no els delmen i fasen pagar el clam, atribuïda a Carles Leon i publicada a València en 1788.

Ricard Blasco, al seu llibre La insolent sàtira antiga, diu a propòsit de l’èxit d’aquest text representat a les places públiques valencianes que «el tema que l’inspira: la “mala vida” d’una urbs com la València del segle XVIII, exemplificada per sis malfatans que exposen com els és de difícil d’exercir el seu “ofici”, per foça havia d’atraure públics poblatans, senzills i fàcils d’acontentar»

Us en recomane la lectura. I fins i tot, si algú hi té traça, podria renovar-ne el text, ja que el tema i alguns diàlegs són de gran actualitat. Si cal repartir els personatges, Betoret ja ha triat el seu: Pocarropa. Parranda podria ser Costa i Camps faria de Bufalampolla, o de Chirabolics.

Diu el flamant ministre Gallardón que a Espanya la justícia només parla en espanyol. Perquè és justícia espanyola. La justícia espanyola és la que ha absolt Camps i Costa d’haver participat en la trama corrupta Gürtel. Per això Alfonso Rus diu que creu en la justícia espanyola. Nosaltres no. Els qui hem patit el saqueig dels nostres diners públics per part d’aquesta banda de lladres que és el PP (Terra Mítica, Brugal, Gürtel, Emarsa…), no creguem en la justícia espanyola. Dir justícia espanyola és com dir merda saborosa o perfum de pet.

Que s’ho confiten tot plegat, la justícia espanyola i l’espanyol. Als Països Catalans, així parla la corrupció i la delinqüència política organitzada: en espanyol.

Però tot s’acaba. I amb més motiu quan hi ha un canvi de caudillo, i, de més a més, el caudillo antic al que servia Rus està acusat de suborn, com potser també serà acusada Rita Vuitton –l’única amiga forta que li queda, i que també plora que ha caigut en desgràcia–, i la seu mà dreta en la Diputació, l’alcalde de Manises, Enrique Crespo –aquell a qui primer havien tocat molts dècims del primer premi de la rifa de Nadal i quan el jutge li’ls va demanar va dir que no li n’havia tocat cap: arre, gos!–, l’acusen de ser un dels saquejadors de l’empresa pública Emarsa, i no sé jo quin grau d’amistat mantindrà amb un altre que semblava que anava a menjar-s’ho tot i ha desaparegut del mapa: l’ex-portaveu González Pons, ara esguitat per un cas de possible irregularitat urbanística a Planes (el Comtat).

Alfonso Rus se sent bandejat pel seu partit. I se’n plany públicament. Per això critica la gestió que el govern del nou caudillo Fabra (l’Alberto, no Don Carlos aeroport-sense-avions) està fent de les retallades –llàgrimes de bagassa, però–, quan diu que no es poden pagar determinades ajudes socials i manté la Fórmula 1.

I ara us preguntareu: per a criticar que l’hagen deixat de costat, s’ha fet d’esquerres Alfonso Rus? Nooooooo! No ho mane Déu, que ell es faça d’esquerres. Parem atenció a aquestes declaracions seues i entrendrem el què: «Però la gent no pot dir: 'Eixe senyor no em paga i va amb Mercedes o amb un Ferrari conduint per ahí'. Això no es pot entendre!» Penseu ara que si una cosa li agrada amb deliri a Alfonso Rus és flatonejar, que diem en socarrat, bafanejar, lluir públicament, impúdicament, el luxe i les propietats… No debades ell és un d’aqueixos que va «conduint un Ferrari per ahí». Fins i tot Rajoy li ho va recriminar en una ocasió.

Aleshores, a sant de què aquest plany? Es veu que l’han guipat per algun lloc amb el seu cotxàs i li han dit el somni del porc. I això li podien llevar a ell, el gust d’anar pel món amb un Ferrari, de refregar-nos-el per la vista. El problema és que ara, amb la que cau sobre els polítics malbaratadors i sense escrúpols, aquesta ostentació fa molt de mal als ulls.

Així que, Alfonso, vés fent-te l'ànim: Bona nit cresol, que la llum s’apaga.

Perquè la policia catalana no pot menysprear la llengua del poble al que –en la teoria dels papers– serveix. I si ho fa ha d’assumir-ne les conseqüències. L’argumentari que han fet servir els mossos d’esquadra contra el català els incapacita per a formar part de la policia catalana, per a ser percebuts com a tal policia per la ciutadania que té el català com la llengua pròpia i tret fonamental d’identitat col·lectiva. De més a més, caldria preguntar-se quina és la formació que reben a les acadèmies si la majoria destil·len aquesta profunda catalanofòbia. En qualsevol cas, el que s’ha fet evident és que els mossos d’esquadra no són, en absolut, una policia catalana. Finalment, la barretina de l’uniforme no ha pogut ocultar per més temps l'espenta de la sinistra forma del tricòrnio, tan arrelat en el cervell hispànic, secularment antidemocràtic doncs. I anticatalà.

Mollà: Alguna gent d’aquesta “tercera via”, ara, per acabar-ho d’adobar, propugnen una revisió de la normativa lingüística…

Fuster: Això és una collonada. ¿Què vols que et diga? No hi ha posicions intermèdies. Hi poden haver, com n’hi ha –i funcionen–, actituds de normativització que responen a la realitat lingüística valenciana –cosa que em sembla molt bé– i que s’aparten un tant de la norma fabriana o barcelonina. Tota la resta, em sembla allò que diuen en aquest poble meu: un "destarifo". I no crec que hi haja, a més, la menor possibilitat d’acord, de pacte.

Evidentment, es va equivocar Joan Fuster. Perquè hi ha hagut pacte. El «pacte lingüístic», l’han anomenat. I l’han acompanyat amb una escissió normativitzadora, específica per al valencià, que ha confeccionat una normativa específica i diferenciada: l’AVL. I la unitat del català se n’ha anat a orri.

«…todos los españoles debemos hacer tres cosas: pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que, hablando, naturalmente, en el idioma nacional, ha impuesto su Victoria...» Galinsoga, 1939.

«¡Los catalanes son una mierda!» Galinsoga, 1960.

La coalició triomfant al País Valencià, Compromís, ha presentat, a través del diputat i secretari general del Bloc Nacionalista Valencià, Enric Morera, una proposició no de llei a les Corts valencianes en què insta l’executiu d’Alberto Fabra perquè realitze les gestions necessàries davant les institucions de la Unió Europea per tal d’aconseguir que el valencià hi siga reconegut com a llengua oficial. Una iniciativa política raonable i coherent amb l’ideari del partit nacionalista valencià i de la coalició on és integrat. Tanmateix, Morera va voler qualificar la proposta quantificant-ne els usuaris d’aquesta llengua: Som 10 milions, va alfarrassar el dirigent nacionalista.

Cal dir que no sap fer comptes, Enric Morera. No sap fer comptes «jurídicament». Perquè fa temps que qui va ser ministre d’afers exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos, ja va explicar, a Morera i a qui no tinguera les orelles embossades, que les lleis en matèria lingüística que s’havien aprovat, i que havien comptat amb el suport del partit del senyor Morera, havien comportat la separació –o secessió– jurídica entre català i valencià: a Espanya, als Països Catalans, a Europa i arreu del món. Jurídicament –va dir Moratinos, amb les lleis a la mà– valencià i català són llengües diferents. Podia haver dir-ho més alt, l’exministre espanyol, però no pas més clar, ni amb més satisfacció espanyola. No obstant això, ja sabem que no hi ha sord més profund que qui no vol escoltar.

No tenia cap sentit, doncs, apel·lar a la ciència per contraatacar l’opinió de les institucions europees. Perquè si la ciència diu que la Terra és redona i la llei afirma que no ho és, en cas de conflicte, a favor de qui –de què– dictaminarà un jutge? Doncs el que va dictaminar, en setembre de 2005, l’informe del Consell d’Europa sobre l’aplicació a Espanya de la Carta de les Llengues Regionals o Minoritàries: la separació de català i valencià d’acord amb l’ordenament jurídic d’ambdues comunitats autònomes. ¿I quin va ser el principal aval per a aquesta afirmació de l’informe del Consell d’Europa? L’Acadèmia Valenciana de la Llengua! Així ho explicava la notícia que se’n feia ressò.

I qui va donar suport a la creació d’aquesta troiana institució? Entre d’altres, l’expresident Pujol, que la va negociar amb l’expresident Zaplana a través de Joan Rigol, algun destacat membre valencià de l’IEC i –a més del PSOE i el PP– el Bloc Nacionalista Valencià, partit del qual és secretari general Enric Morera. Qui se’n recorda d’allò que rectificar és de savis? Vull dir: si t’han dit que has clavat el peu en un fangar, el que diu el sentit comú és que cal traure’l abans que t’hi afones del tot.

En conclusió, no són deu milions els qui parlen valencià, però tampoc, ai –perquè la llei també ens afecta–, som 10 milions els qui parlem català. Aquesta mutilació, però, no els l’ha feta l’enemic secular, el del «cuidado y el efecto». Sinó nosaltres mateixos. I tan alegres, però. I tan sords. I tan cecs. I tan rucs.

Publicat al DIARI GRAN DEL SOBIRANISME