Saéz Mateu acusa obertament els actuals moviments d'oposició popular de mantenir notables coincidències ideològiques amb aquells altres moviments totalitaris, i en conseqüència de pretendre soscavar el sistema democràtic. Diu: «La URSS i la Itàlia feixista tenien en comú el fet de rebutjar la democràcia parlamentària i el capitalisme, és a dir, el sistema. Apostaven per democràcies reals en què, com també demanava Falange Española, es nacionalitzés la banca i es produís un procés de semicol·lectivització dels mitjans de producció. Els sona d'alguna cosa, tot això? Jo diria que sí. En tot cas continuem, perquè les coincidències no acaben aquí.».

No dic jo que entre aquesta multitud de persones que s'han manifestat –i es manifestaran– a Barcelona, i per moltes altres ciutats, hi haja alguns elements de signe feixista, siguen confusos o emboscats. No sóc tan ingenu per a no ser conscient que quan baixa el riu rebolicat s'hi apunten tot de pescadors a fer-hi pesquera. Tanmateix, confeccionar-se un sac a mida com ha fet Saéz Mateu per a embotir-ho tot a dins em sembla més propi d'un opinador en nòmina de l'esquadrisme hispànic representat per ABC-La Razón-La Gaceta i tutti quanti. De fet, un article com el seu li l'haurien publicat i aplaudit en aquests mitjans addictes de l'España Imperial.

El totalitarisme i la paranoia van de la mà. I ballen una dansa que en ocasions és macabra, en d'altres grotesca.

Som governats per gent obsedida i maniàtica, paranoica. El seu grau de pertorbació mental ha esdevingut perillós per a la salut física de la població. Així, a la falta d'orientació democràtica de les seues decisions, s'afegeix el pànic amb què el sàtrapa reacciona quan veu perillar el seu ordre, quan sent qüestionat el seu poder i les seues decisions per la població descontenta. No dubta a ordenar la repressió violenta contra les persones que manifesten el seu malestar, com hem vist darrerament. Se les ha «fitxades» mitjançant fotografies i enregistraments com a mesura «preventiva». Una mostra més d'aquesta deriva totalitària, puix que només en els sistemes polítics dictatorials la presumpció o sospita d'un delicte és considerada delicte. Així, els apunts de classe d'un estudiant d'àrab poden ser considerats «perillosos» pel policia que li ha registrat la motxilla. Un cas semblant a aquell altre cas esdevingut en la postguerra quan un guàrdia civil analfabet va obrir la llibreta d'un altre estudiant i va manifestar «esto puede ser peligroso, aquí hay cosas escritas».

No ens ha d'estranyar, doncs, que ahir la policia, abans de la final de Copa entre el Barça i l'Athlètic de Bilbao, escorcollara totdéu buscant i requisant la que ha esdevingut l'arma més sofisticada i perillosa del món, i la més gran preocupació per als governants espanyols i els seus policies: un xiulet de plàstic.

Però no us amoïneu si aconsegueixen requisar tots els xiulets en circulació i prohibir-ne la fabricació, ací i a la Xina. Ara que som en temps d'albercocs, guardeu-ne els pinyols. No en tireu cap. En farem xiulets i mantindrem viva la rebel·lió! Us explique el procés de realització: afageu el pinyol i fregueu-lo enrossinats contra una superfície rugosa, d'una vorera de ciment o d'una paret d'arena. Quan hàgeu fet l'obertura, procediu a traure tota la molla del pinyol amb una agulla de cap. Ça y est! I, au, a xiular i a fotre els dictadors i els seus polícies. Si fem caure el règim, propose que a la nostra senyera incorporem com a escut un xiulet de pinyol d'albercoc, símbol de la revolució democràtica contra aquesta dictadura de gent grotesca i dement.

Jo no veig gaire normal que en un país que diu que és democràtic quan hi ha una manifestació, i més una manifestació de reivindicació social com les que han sovintejat aquests dies arreu dels Països Catalans, la policia fotografie i enregistre tothom que hi participa i que els identifique de manera indiscriminada com si foren delinqüents. En una societat democràtica el principi de la presumpció d'innocència és bàsic i fonamental. Si aquest principi no és respectat pels polítics, per la polícia i pels jutges la democràcia se n'ha anat a orri.

Per això és important saber què entén el conseller Puig per «persones normals». En totes les dictadures d'arreu del món, passades i vigents, quan presenten les lleis que permeten la censura, la tortura, l'empresonament..., ja ho solen dir això que «les persones normals» no n'han de témer res. El problema és que en les dictadures no consideren ningú «normal». Tothom és considerat enemic d'entrada, de manera preventiva que diríem.

Potser demà Puig, amb el mateix cinisme que fan servir els qui mutilen l'Estat del Benestar i diuen que és per a «preservar-lo», dirà que fa el que fa per a preservar la democràcia. I aleshores també caldria que aclarira que entén el conseller Puig per democràcia. Perquè igual la seua s'inspira en «los principios fundamentales del Movimiento». Puig, doncs, deu pensar el nomenaren «gobernador civil» en comptes de conseller de la Generalitat de Catalunya. Ja ho diuen: si vols saber qui és Pepet, dóna-li un empleet.

Espanya ens escanya i Catalunya –els Països Catalans– viurem millor el dia que ens arrancarem del coll la paparra espanyola. I si aleshores no viurem en el país de Xauxa, ens hi acostarem a muntó. Perquè lliures del paràsit espanyol que se’ns beu la sang tot el que hi ha a Catalunya –als Països Catalans– serà per als catalans. I es farà servir en benefici dels catalans i del seu benestar. Perquè l’Estat del Benestar porta les nostres quatre barres al llom. Sí o sí?

O potser no?

Els gestos (dels) polítics diuen molt de les seues intencions, a quina pàtria –a quins ciutadans– serveixen. L’afer de les autopistes de peatge ha deixat Artur Mas en evidència. Fabra i Bauzá ja sabem de quina pàtria –de quina paparra en el seu cas– són abrandats servidors. Fet i fet, al País Valencià la independència serà d’esquerres o no serà. Són faves comptades. Perquè la dreta valenciana, i tots els empresaris valencians, adoren ulls a cegues la paparra, i ben gustosament s’hi deixen xuplar la sang. No debades han callat durant anys que l’AP7 afegeix un sobrecost als productes que exporten per carretera, que són la majoria. Tanmateix, han agraït l’autovia gratuïta Madrid-València –l’A-3– que només és útil per a dur madrilenys a les platges valencianes, on practiquen l’ostentós turisme de «playa, paseo y pipas», i recentment han aplaudit l’AVE a Madrid on polítics, empresaris i cabassets fematers en general van a fer-hi sovintejades genuflexions colonials.

Espanya és una paparra sí, i també l’AP7.

Però, ai, que la gestió de l’AP7 que ens escanya està en mans de catalans (Oh, Dio...!). És una empresa catalana. Així doncs, el greuge de les autopistes de peatge no ens l’infligeix Espanya. El benefici d’aquest espoli va a butxaques que tenen, majoritàriament, noms i cognoms catalans i seu social catalana; fins i tot n’hi ha que donen suport –i no només de paraula– a partits que diuen que són «catalanistes».

En la pel·lícula de Ken Loach El vent que agita l'ordi, l’argument de la qual ens trasllada als orígens de l’IRA, durant un debat molt intens i aclaridor entre aquells membres fundadors, algú diu –la meua mala memòria potser desdibuixa detalls de l’escena– que no se’n refia dels independentistes de dreta, i exclama, citant un text potser fundacional de l’organització armada irlandesa, que allò que hi ha a Irlanda ha de ser dels irlandesos i ha de contribuir al benestar dels irlandesos. Rebutja la col·laboració amb els independentistes de dreta perquè si un dia aquesta dreta governava una Irlanda independent «només canviaria l’accent dels qui manen i el color de la bandera».

Artur Mas podia haver fet un gest que visualitzara un futur de benestar per als catalans sense la paparra espanyola, quins beneficis immediats s’aconseguirien amb la independència. Per exemple, un país lliure per fi d’uns peatges que hem pagat i repagat durant decennis a manera d’infame impost colonial. Podia haver brandat Artur Mas la falç amb què segar les cadenes de l’oprobi anomenat AP7, aquesta humiliant extorsió que patim els ciutadans de Guardamar a Salses. Tanmateix, Artur Mas ha amenaçat la ciutadania rebel que s’ha oposat a l’oprobi i ha fet costat a la causa dels espoliadors.

El gest (polític) de Mas és també diàfan, però: ens avisa que si ell i els seus arriben a governar una Catalunya independent canviaran les banderes que onejaran a les autopistes de peatge, però no desapareixeran les paparres. Fet i fet, Mas (CiU) ho ha dit –ara i sempre– de moltes maneres que no està a favor de la independència de Catalunya: la seua lleialtat és de classe i només de classe. Per això s’avé i pacta amb el partit catalanofòbic de Fabra i de Bauzá contra el benestar dels ciutadans de Catalunya, sense remordiments, i defensa la legitimitat de l’espoli dels catalans que hem de travessar el nostre país pagant tot de peatges.

No només és Espanya qui ens escanya. No pagaria la pena la independència si només servira per a canviar de paparres.

Publicat a Diari Gran del Sobiranisme

A banda d’això, la privatizació –l’expropiació!– d’un servei públic demostra la incompetència del polític que l’executa. En primer lloc, avui dia amb els resultats a la mà és possible afirmar que la privatització d’un servei públic comporta deteriorament de la qualitat i encariment abusiu. Són faves comptades.

Afirmar que la privatització suposa millorar la gestió i l'estalvi equival a confessar públicament la incompetència dels polítics que tenien la responsabilitat de la gestió d’aqueix servei públic. ¿Quina és la responsabilitat –posem aquest cas com exemple– del conseller de sanitat, dels directors generals, subdirectors i secretaris, fins i tots els gerents d’hospital, tots els quals càrrecs per designació política? No han tingut cap responsabilitat en la mala gestió de la sanitat pública? Només cobraven i prou? En política –en política democràtica, ai!– quan un polític es declara incompetent, s’hi escau la dimissió. Tanmateix, ja sabem que aquesta paraula no forma part del vocabulari polític d’aquests verals meridionals. Potser a Suècia sí, però ací no.

Alberto Fabra confirma, doncs, que si naixen més inútils rebenten. Fabra i tots els qui la fan com Fabra: inútils, incompetents, corruptes, lladres, manipuladors… Però els hem de pagar el jornalot i els cotxes oficials, veges tu quin cas… I també el botí a les empreses privades, que ja preparen els sacs per al saqueig als pressupostos públics.