S'han escolat tres mesos i mig llargs des del darrer apunt del bloc. Potser la meua percepció temporal —és a dir, del transcurs del temps— ha canviat, perquè no he passat quimera; o tal vegada altre interès m'ha abstret? No ho sé pas i tampoc m'hi encaparro: tal dia farà l'any.

Pel que fa a l'infart de miocardi patit fa avui cinc mesos faig força bondat. Ingereixo poca sal, el mínim d'hidrats de carboni i un màxim de 1.500 quilocalories diàries. També em prenc tota la medicació i camino una hora o més al dia. M'he aprimat deu quilograms i, amb tot, em diuen que n'haig de perdre set o deu més. Des de l'alta hospitalària fins a finals del mes de setembre no havia tornat a veure el cardiòleg; la nova cita és per a les darreries del mes de març del 2012 i abans m'hauré de sotmetre a un parell de proves al cas.

continuar llegint

TESTAMENT ALS CATALANS from Enric Borràs on Vimeo.

 Avui en fa un mes i és un bon dia per a reprendre el fil de la crònica del meu infart, com corre el temps! Potser hom es demani si aquest capteniment en fer tants apunts al bloc sobre el mateix tema és cosa morbosa o malaltissa: no ho penso pas, només m’hi mou servar la pròpia memòria i, també, per si pot ser útil a algú que patís cosa semblant. Les pel·lícules i les cada dia més pesades sèries televisives de «metges i infermeres» mostren uns símptomes força tòpics de l’infart agut de miocardi: dolor fort al braç, pèrdua del sentit, etc., i aquest estereotip només és una de les moltes manifestacions possibles. Aquell tal volta patirà un fort dolor a la mandíbula; el diabètic potser notarà sols un buit a l’estómac; i així d’altres senyals diversos —per a mi, del tot desconeguts fins ara—.

El dia 23 de juliol al capvespre em pujaren a «planta», al llit 29 de la Sala «B3», és a dir, tercera planta del Pavelló B. El règim alimentari però no variaria, d’aquell primer sopar fora de la UCI em podria menjar un primer de «mongeta amb patata sense sal» i el panet de «40 [grams] sense sal». Em tocà de company de cambra un home gran estranger de Ponent de fa molts anys fincat a casa nostra i igual podia haver estat a Alemanya: només parlava —i a casa seua l’entenien— la llengua imposada pels «veïns». El pobre havia estat un mes a la UCI i anava amb diverses sondes i drens, inclosa una sonda nasogàstrica perquè no menjava gens. Aquella primera nit l’acompanyaria la seua dona, però no vaig poder tancar ni un sol ull, l’home no parà de queixar-se, moure’s i arrencar-se sondes i drens, fers-ho tot al damunt i un constant venir i tornar d’infermeres i auxiliars. En fi, em tocà de ser al ball i, sense ganes ni saber-ne, a ballar!

continuar llegint

Abans d’ahir, dimarts, vuit dies després de sortir de l’Hospital de Sant Pau, baixaria al carrer per primer cop: un tomb per la Travessera de Gràcia, des de la Plaça de Gal·la Placídia fins al Monument a Anselm Clavé al capdamunt del Passeig de Sant Joan i tornada fins al Carrer Gran. Dimecres agafava l’autobús núm. 24 fins a tocar del Parc Güell, hi vaig entrar fins a la Plaça de l’Univers i passaria a saludar el Drac d’en Gaudí. Després avall, pel Carrer dels Larrard (família d’importants comerciants barcelonins als segles XVIII i XIX), creuaria la Travessera de Dalt a l’alçada del Carrer de Sors, baixaria pel Carrer del Torrent de les Flors —m’hi vaig trobar ma mare!, venia de comprar—, i per la Plaça d’en Rovira Trias, etc., arribaria retallant fins a casa.

Abans no me n’oblidi vull agrair a tots els qui m’heu deixat comentaris al web, tramès e-correus o, senzillament —aquella cosa ja més antiga—, telefonat: gràcies! Mai no m’hauria pensat pas ser objecte de l’estima de tanta gent, sou magnífics! El vostre caliu m’esperona a superar el mal tràngol i a ser, com sempre, al peu del canó. Amb tot, per prescripció familiar, aquests dies no veig els telenotícies, només miro sèries de dibuixos animats al Canal Súper3, documentals sobre Natura al Canal 33 i alguna pel·lícula interessant. Llegeixo no gaire i resolc encreuats i altres jocs de mots.

continuar llegint

L'infart em començà a un quart i mig de nou de la nit del 19 de juliol i arribaria a Urgències de l'Hospital de Sant Pau [HSP] gairebé a les dotze. Tot i la medicació que m'havien administrat a casa i el sèrum, patia d'hipotensió, bradicàrdia, ritme auricular baix, bloqueig complet de l'aurícula i del ventricle [BAV] i ritme d'escapament. Activen el Codi 1 d'infart agut de miocardi [IAM] i em traslladen a la «Sala d'Hemodinàmica».

Allà em punxen anestèsia local, foraden l'artèria femoral a l'alçada de l'engonal dret, hi introdueixen un catèter i el fan avançar fins a les artèries coronàries. Aleshores m'injecten un contrast visible a raigs X, i fan una coronàriografia. Observen una oclusió per trombosi a la coronària dreta [CD] proximal, em passen una guia obrint el vas per a traure el trombe, i «obtenen material abundant». En tot moment segueixo conscient, em demanen informació i responc al cas. També faig algunes preguntes i a voltes aconsegueixo resposta: quan no volen respondre em diuen «estàs 'xocat'».

continuar llegint

«Vaig veure el final de totes les coses, Home del Llamp. Vaig
arribar a les entranyes de l’infern, i vaig veure el final. Es pot
tornar d’un viatge així, però per més que continuïs vivint,
sempre hi haurà una part de tu que estarà morta.»
Paul Auster
[La nit de l'oracle, 2003]

Dimarts 19 de juliol al vespre baixava per l’escala de l’edifici on visc —avui en fa exactament tres-cents noranta-set mesos— carregat com un ruc, amb els braços ben oberts i els palmells just pel damunt del pla horitzontal superior del cap, sostenint un lligall de fustes i cartrons de dos metres de llarg per un d’ample i un pam de gruix. Així havia de fer els noranta-un graons de marbre, els més de setze metres de desnivell vertical que separen el replà de casa del carrer i suportant, a més a més dels meus noranta-cinc quilograms, aquella feixuga càrrega.

D’ençà la trencadura del taló del peu dret se m’esfumà, per l’impacte, l’articulació entre el calcani i l’astràgal: el mínim canvi de pla, ni que sigui per una pedreta de la mida d’una llentia, em fa perillar l’equilibri i em produeix —a causa del fregadís d’ossos degut a l’artrosi— un mal superior a l’habitual. Traginant aquell embalum em veia com un saltamartí: d’un esglaó al següent oscil·lava entre la paret i la barana, talment com si temptegés de caure’m per l’ull de l’escala.

Al juny passat havia fet en un matí catorze viatges similars —no us detallo quant de temps em costà de recuperar-me—, però el dimarts de què us parlo aquell descens únic em costà qui sap lo. Un cop a baix, gairebé a les fosques perquè a les vuit tanquen el portal centenari de fusta massissa, se m’apareix de sobte d’entre la tenebra la portera dient no sé què, i aprofito per a descansar mentre l’escolto menys que més. M’hi acomiado però a ella no se li acut ni sostenir-me la portella per a que pugui traure el lligall al carrer, els dimarts toca recollida municipal en aquesta part de Gràcia.

Altre cop dins l’entrada només el pensament de l’ascensió fins a casa gairebé em fa desdir d’iniciar-la. Faig el cor fort i amunt i crits, passo els replans de l’entresòl, del principal i del primer: a mig fer el segon m’haig d’aturar, de sobte em manca oxigen, com si no respirés prou, i no és el cas! Una suor freda m’amara de sobte i em dic: quina xafogor, vinga Enric, ja et manca poc, a casa descansaràs… Aquell mig replà mancat del segon i els altres vint graons fins al tercer em són una tortura, no tinc esma ni de traure’m la clau de la butxaca, i m’haig de recolzar al muntant de la porta uns instants.

Tot i obrint la porta del pis m’adono d’un pes gran al pit, com si algú m’aixafés l’estèrnum amb força usant tots dos punys alhora, l’un al costat de l’altre. És un dolor suportable però opressiu: no entenc què em passa, respiro bé i m’ofego, suo a raig i em gelo, penso clar i em marxa el cap… A tentines arribo a la cambra i m’ajec damunt el llit; mig minut després, alarmat, m’alço de nou, el cap, ajagut, se me’n va més de pressa. Amb passes vacil·lants vaig al lavabo, obro l’aixeta, l’aigua freda damunt el pols de cada canell no em refà pas.

continuar llegint

Ahir a les vuit de la vesprada, fent part de la VII Setmana Cultural, El País Valencià a Barcelona, presentàrem a Can VilaWeb l'esperat llibre de memòries d'en Gonçal Castelló (Gandia, 1912 – Barcelona, 2003). Un ple a vessar a la Sala Espai VilaWeb, calgué afegir-hi cadires per a molts dels amics d'en Gonçal presents: Robert Surroca, Teresa Clota, Joaquim Auladell, Imma Albó, Albert Bertrana, Rosa Calafat, Jordi Domènech, Montserrat Manent, Josep Ferrer, Anna Arqué, Ramon Sanglas, Enric Fontanals —i excuseu-me als quins no us nomeno per no conèixer-vos o per la meua pobre memòria—.
El discurs del curador del llibre, el filòleg de Carlet n'Àngel Velasco, fou excessiu en el temps però entenc no hi ha gaire oportunitats d'explicar sobre en Gonçal i hom aprofita... El parlament del magnífic jurista n'August Gil Matamala m'interessà especialment doncs confirmà una faceta de Castelló practicant la solidaritat activa als perseguits pel Tribunal de Orden Público [TOP] espanyol en els anys foscos de la dictadura franquista, solidaritat i bona praxis professional d'en Gonçal Castelló com a procurador als tribunals que continuaria amb el nou nom —encara vigent avui— donat al TOP des del 4 de gener del 1977: Audiencia Nazional.  A mi em tocà parlar —davall us copio el què vaig dir— de la faceta d'en Gonçal com a escriptor i, concretament, de la seua important col·laboració periodística a la nostra revista bimensual El Llamp. Abans de començar l'acte VilaWeb TV ens entrevistà als tres ponents, vegeu-ne el vídeo ací.

continuar llegint

A vuit dies de les eleccions regionals ens
cal entendre perquè som al fons del pou

El dia 27 en Pere Ribot, mossèn poeta desterrat a Riells del Montseny, farà cinquanta-sis anys que casaria els meus pares. També aquell novembre del 1954 aparegué el llibre Notícia de Catalunya: el seu autor seria el padrí d'aquelles noces. No fou pas cap casualitat atès el retrobament, cinc anys enrere, del meu pare —just sortit de la presó— amb el seu antic mestre de Geografia a l'Institut-Escola del Parc de la Ciutadella el curs 1932-1933. Jaume Vicens Vives li donà feina quan no ningú en volia saber res de l'ex presidiari «rojo separatista».

De primer només eren correccions i alguna feina de redacció per a fer a casa i, des del 1952, ja treballant fix a l'Editorial Teide, al Carrer de Regàs de Barcelona. Fou així com es coneixerien amb la meua mare perquè ella era, a la mateixa editorial i en aquell temps, secretària del soci i cunyat de Jaume Vicens Vives, en Frederic Rahola d'Espona. Al 1954 el pare ja era, com li plaïa recordar, «la mà dreta» de Vicens, el qual només a ell li confiava les traduccions de les seues obres. A casa dels meus pares en Jaume Vicens Vives era, senzillament, venerat.

Amb aquests antecedents familiars podeu comprendre la dificultat d'escriure el present apunt: fa mesos em volta pel cap i l'he començat pel davant i pel final diversos cops, i no me'n surto. Des del passat mes d'agost, quan la senyora Nati Muñoz Espinalt em féu arribar còpia d'un article del seu pare, la necessitat d'enllestir aquest escrit s'ha fet urgent. I, sobretot, els actes i discursos al voltant del centenari del naixement de Vicens Vives —promoguts pels adscrits i devots al sistema colonial que ens sotmet— m'han apressat i collat més i més...

continuar llegint

La celebració que avui comença del quinzè aniversari de VilaWeb és un bon motiu per a trencar la sequera d'apunts d'aquest bloc dels darrers tres mesos. Ben mirat no m'he imposat aquest llarg silenci, malgrat m'ha estat adient atesa la penosa actualitat a què és sotmesa la Pàtria. Quan tot allò a dir o a ressenyar és negatiu —ni que sols sigui per motius de salut del proïsme i de la pròpia— potser és preferible de callar, literalment parlant, és a dir: no escriure.

Posats a denunciar i en homenatge a VilaWeb, on ens iniciàrem en això dels «portals» i, després, dels «blocs», voldria dir quatre coses sobre la just passada «visita» del summe pontífex romà.

Al seu moment ho vaig dir de paraula i també en algun correu electrònic a qui em volgués escoltar o llegir: res més lluny de la casualitat que les dues úniques visites dels dos darrers caps de l'estat [feixista: fou creat per Mussolini] del Vaticà hagin estat un dia 7 de novembre. L'episcopat espanyolista i el vaticà saben perfectament quina data han de commemorar i celebrar quan es refereixen a Catalunya: el dia que s'esquarterà la nostra Pàtria fou el 7 de novembre del 1659, quan se signà per part dels Borbó, els francesos i els espanyols, el Tractat dels «Pirineus» (no he entès mai el plural).
                                                               continuar llegint

Rotlle número: 100/2009-J
Diligències prèvies núm . 2401/2008
Jutjat d'Instrucció núm. 19 de Barcelona
SENTÈNCIA núm. [no consta]

Magistrats:

Sr. JOSÉ M. ASSALIT VIVES
Sr. ENRIQUE ROVIRA DEL CANTO
Sr. SERGI CARDENAL MONTRAVETA

Barcelona, 19 de juliol de 2010

VISTA en judici oral i públic davant la SECCIÓ CINQUENA d'aquesta Audiència Provincial de Barcelona aquesta causa, les diligències prèvies núm. 2401/2008, per delicte electoral. N'és el ponent el magistrat Sr. Sergi Cardenal Montraveta, que expressa el parer del Tribunal.

N'ha estat part el Ministeri Fiscal.

N'ha estat l'acusat MARC BELZUNCES IBÁÑEZ, major d'edat, nascut a Barcelona, amb DNI XXXXXXXX, sense antecedents penals, en situació de llibertat provisional, defensat per la lletrada Sra. Marta Clapés Gascó, i representat pel procurador Sr. Carles Arcas Hernández.

[...]

Un cop vistos els preceptes legals esmentats i els altres generals i aplicables,

DECIDIM

Que condemnem Marc Belzunces Ibáñez com a autor criminalment responsable d'un delicte electoral de l'article 143 de la Llei orgànica del règim electoral general, sense la concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat criminal, a la pena de catorze dies de presó, substituïble en l'execució de la Sentència, d'acord amb el que estableix l'article 88 del CP, a la pena de tres mesos de multa amb una quota diària de sis euros amb responsabilitat personal subsidiària d'un dia per cada dues quotes impagades, a la pena d'inhabilitació especial per al dret al sufragi passiu durant sis mesos, i a pagar les costes processals.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts en la deguda forma, d'acord amb la llei.

Aquesta és la nostra Sentència, de la qual s'ha d'unir un certificat al rotlle, que pronunciem, manem i signem. [tres signatures il·legibles]

PUBLICACIÓ. Avui [29 de juliol del 2010] s'ha publicat la Sentència anterior, llegida pel magistrat ponent. En dono fe.

Aniversari escamotejat

Tal dia com avui de fa setanta-cinc anys, el 26 de juliol de 1935, naixia en Francesc Ferrer Gironès. He cercat per Internet i no n'he trobat cap menció, i em sap greu; sembla mentida, encara no fa quatre anys i mig se'l va endur la gran desconeguda i a la TVE3 es dóna més relleu a les dites ximpletes d'un Borbó a Galícia o a la marxa d'un jugador d'un club de futbol espanyol de Madrid que a la memòria d'un patriota català exemplar com en Francesc Ferrer.
Quanta falta ens fa el seu clar pensament i el seu lideratge en aquests moments en què els independentistes ens hem d'organitzar per a plantar cara a la creixent catalanofòbia espanyolista que ens ofega i per a alliberar-nos d'una vegada per totes del jou esclavitzant. Repassant els seus escrits —i a tall d'exemple d'entre els molts que podria triar— us proposo la lectura i la meditació dels darrer paràgrafs de la Crida llegida l'Onze de setembre del 2005 al Fossar de les Moreres «per a mobilitzar a tots els catalans» (publicada aleshores al diari El Punt):

continuar llegint

Crònica d'una presumpta presa de pèl

Passen les hores, quan enceto aquest apunt som a migdia del 15 de juliol i encara no he vist enlloc cap notícia, ressenya o comentari sobre l'assemblea d'ahir al vespre a la Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès convocada pels «voluntaris» del conegut com a Manifest 12 d'abril (Manifest), amb la intenció de promoure una Conferència Nacional del Sobiranisme (CNS). Cap notícia enlloc, talment la vuitantena d'assistents no haguéssim estat on vam ser... Al llarg de tot el dia intento de parlar amb el president Barrera, però no és a casa.

Ja és divendres, a primera hora del matí ha aparegut un apunt al bloc Som Notícia que amb el títol ja paga: «Fracàs estrepitós de la Conferència Nacional del Sobiranisme». A les onze del matí aconsegueixo parlar amb n'Heribert Barrera i em confirma les meues cavil·lacions. A quarts d'una J. M. Minguell fa un comentari a l'apunt del bloc més amunt assenyalat i hi escriu: «La Conferència Nacional del Sobiranisme continua i amb força. Dilluns 14 [sic per 19] hi ha una reunió de negociació [sic per treball] entre partits i entitats que presenten candidats. Sentim decepcionar [sic per decebre] als que volen que els partits tradicionals segueixen controlant al poble català.»

continuar llegint

«Que això no s’acabi amb un foc d’encenalls»

Heribert Barrera (declaració al peu
de la manifestació, 10 de juny del 2010)

El patriota Marc Belzunces a la banqueta dels acusats —com si fos un criminal— per la seua objecció de consciència a Espanya

El proper dilluns 21 de juny, a tres quarts d’onze del matí en punt, ens trobarem a la porta del «Palau de Justícia» (Passeig de Lluís Companys, 14, Barcelona) per fer costat a en Marc Belzunces i entrar tots junts al judici que li faran a la Secció V de l’Audiència Provincial de Barcelona (primera planta). No hi podeu mancar!
Davall us copio el Dossier que repartim per assabentar dels fets a l’opinió catalana i lliurat també el migdia del passat dimecres, 16 de juny, durant la Roda de Premsa celebrada a l’Espai VilaWeb de Barcelona, amb la participació del mateix Marc, d’en Miquel Strubell en nom de la Fundació Catalunya-Fons i qui sotasigna (encara que m’hagin silenciat… tot i haver afirmat, entre d’altres qüestions, que la campanya de suport va nàixer de dos blocaires de MésVilaWeb!).
Després, i sota el títol «Activitat social…» us he posat només a tall de mostra la relació d’algunes de les accions d’en Marc Belzunces —en ordre invers en el temps, començant per la més actual—, prova evident que és una persona altruista i compromesa amb Catalunya i amb la societat on viu.

continuar llegint