La flamant representant del psoE a terres conquerides és tan intel·ligent com botiflera, té tanta capacitat de treball com de mentir. Ha ostentat, aquí és on li posem la medalla -porten mosques a les seves medalles, que deia en Brossa- el càrrec de ministra de defensa; com en Serra, per cert, a algú li sona l'apellidu?

L'estupefacció es transforma en fàstic i el fàstic en odi quan ens recordem a nosaltres mateixos els milions d'euros que, en temps de suposada crisi i suposada pau, es continuen gastant en armament. I a forrar-se, que són quatre dies, venent l'obsolet a països del tercer món. Amb esforç, però també amb justícia social? I deixem-ho aquí que encara en podria dir de més grosses. 

Ha governat, des de la política, un exèrcit que aviat farà 300 anys va ocupar-nos militarment i encara no n’ha marxat. Exèrcit que garanteix la sacrosanta unitat de l’Estat a base d’òsties, deu ser un cas únic a les dites democràcies europees.    

Un dels especímens més comuns, d’entre els del nostre rodal, és el militant-simpatitzant-votant-encarcarant d’Unió Democràtica de Catalunya Amén. Fa una pudor d’hòstia que esgarrifa i viu en un estat paranoic permanent. Creu, per exemple, que la Sagrada Família no s’ha d’acabar mai, perquè si mai s’acaba els rojos els hi tornarem a cremar totes les esglésies, la reconSagrada Família, la primera. A la tauleta de nit hi té la Moreneta, la llibreta de La Caixa i l’escut del Barça. És un místic pur, que s’ha quedat estancat amb Plató: creu que les idees són sempre millors i més importants que les persones. Pateix, a més a més, una incurable esquizofrènia, doncs pretén fer compatible la devoció mariana per Catalunya, que serà cristiana o no serà, amb la de la governabilitat dels nostres amos.

La trouppe de Catalunyam! es dediquen senzillament a estampar samarretes, calces, davantals i xapes on la llengua pròpia dels països de parla catalana es mostra amb ironia i sense complexes. El disseny és collonut i les seves propostes són agosarades i originals, el tema que les lliga és la gastronomia nostrada. No diuen que mengem també pels ulls? Agafeu aire, aviam si ho dieu en veu alta i sense respirar: pa amb tomàquet, cigaló, trifàsic, botifarra de pagès, sóc la pera, estic de mala llet, nyam-nyam, bon profit, xup-xup, pebrots selectes, figa superdolça [és a dins de la caixa que es mostra a la imatge que acompanya aquesta entrada], ple de vi, mestre porronaire, escudella i carn d’olla, peus de porc, boletairus catalaunicus, tocat del bolet, quins pebrots, s’ha acabat el bròquil, m’importa un rave, mataparent, pet de llop, trompeta de la mort, calçotada, allioli, caganer, porró, botifarra i tap de cava.

Ara respireu. Encara tenen molt terreny per córrer, la llengua i la gastronomia donen molt joc: sóc un llepafils, sóc un torracollons, teta de monja, escuradents… que parlin amb en Serra, Màrius, que els en podrà passar una bona llista!

Inicitaves com Catalunyam! demostren que, ara més que mai, ens cal més i millor Llengua, Imaginació, Ganes, Capacitat, Humor, Disseny i una bona Web!

[Més informació i de la mare que els va matricular clicant ací]

Una exposició que comença així només se’n poden esperar grans coses i sí, la cosa fins i tot millora: Dotze esbossos per a baralla antifeixista de Mauricio Amster Cats, una de les perles que trobarem, on un feixista ridiculitzat amb esvàstica yugo i flechas falangistes fa a miques un Estatuto de Cataluña. Quants estatuts ens han estripat els espanyols? Exactament tots.

La barreja d’estils i tècniques que anem trobant és enlluernadora: auques espaterrants, només per la divertidíssima Auca de Queipo de Llano ja val la pena la visita; fotografies anònimes, algunes d’elles escruixidores amb cadàvers de nens -per què amagar la tragèdia que va patir la societat civil?-; cartells d’una modernitat i contundència que esgarrifen; Franciscos de Goyas; vinyetes humorístiques, algunes d’autèntic humor negre, llavors no hi cabia l’ensucrat i superficial humor de l’època de pau que ens ha tocat viure a nosaltres.

Aquesta colla d'artistes formaven un autèntic “Exèrcit de l’Art” que lluitava contra el feixisme imperant a Europa que volia “asfixiar el món amb les seves frases buides”. Exèrcit que cal reivindicar als quatre vents i reinventar per fer front al feixisme contemporani: la xenofòbia i el racisme descarat i destraler de Plataforma per Catalunya, molts dels tics pseudofranquistes del Partido Popular, etcètera, etcètera, etcètera, etcètera i etcètera.

Hi treballen 6 persones i la seva màxima aspiració continua essent la publicació, en català, de les obres fonamentals de la nostra civilització.  

Publica, sobretot, obres clàssiques i traduccions acurades. Té engegades 3 col·leccions: la Col·lecció de Clàssics Grecs i Llatins de la Fundació Bernat Metge (bilingüe i en edicions crítiques, publica 6 volums l'any i està adreçada als subscriptors), la Biblioteca Grècia i Roma de la Bernat Metge (en coedició amb Edicions 62, presenta traduccions fonamentals de la Bernat Metge pel gran públic i sense el text original en grec o llatí) i Clàssics de Tots els Temps (publiquen 4 volums l'any).

A destacar que també, fora de col·lecció, han publicat l’excel·lent “Introducció a la Ilíada. Homer, entre la història i la llegenda” de Jaume Pòrtulas.

El seu catàleg complet es pot consultar a la web de l'Institut Cambó: www.institutcambo.org

Perdeu-vos-hi. 

Té engegades tres col·leccions: D’ací i d’allà, que inclou narrativa, teatre i poesia; Vagueries, dedicada a l’assaig o a la novel·la filosòfica; i Aetas, que presenta obres bilingües d’autors clàssics grecollatins antics, medievals o renaixentistes.

Darrerament han publicat -preneu bona nota- “L’heresiarca i Cia.” de Guillaume Apollinaire i traduït per Elisenda Galobardes i “La meva ignorància i la de molts altres” de Francesco Petrarca i traduït per Laura Cabré.

Editorials com Adesiara posen mel a la llet, melmelada a la torrada, qualitat a la mediocritat imperant i apugen la qualitat de l’edició en llengua catalana un bon tros prou amunt.

“Ara i adés li agarra el mal”. No pas a aquesta editorial.

www.adesiaraeditorial.cat

[Publicat al número de juny del 2010 de la revista LITERATA]

Vaig conèixer personalment el Màrius Serra el 2005, any que alguns van batejar com a Any del Llibre i la Lectura. Quan l’Esteve León, llavors coordinador de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, em va contractar, entre altres coses, per coordinar diversos cicles de xerrades i conferències, em va dir tres coses que recordaré tota la vida. Però només en revelaré una: aquí faràs bons contactes, aprofita’ls. En vaig sortir escèptic, no puc evitar-ho, deu ser el meu estat natural, però sis anys després se li ha de reconèixer que tenia part de raó, ja que durant aquell any vaig intercanviar correus electrònics i llargues converses amb tres persones amb les quals m’uneix, encara ara, si no una amistat, una franca i cordial admiració. Són el David Jou, el Jaime Vándor i el mateix Màrius Serra; tots tres mereixerien, com a mínim, un llibre d’aquestes característiques.

Abans el coneixia com el coneix una bona part dels habitants dels països de parla catalana: de sentir-lo per la ràdio, de veure’l a la televisió, de llegir-lo a la premsa, de solucionar-li els mots encreuats o enigmes i a partir de la lectura d’alguns dels seus llibres.

Quan un dels meus germans, el Ton Barnils, va engegar el 2006, valent ell, amb una sabata i una espardenya, l’editorial Edicions DAU, de seguida vaig pensar que el Màrius Serra encaixava a la “Col·lecció Retrats”, és a dir, catalans coneguts pel gran públic, que viuen un moment ascendent a les seves carreres professionals i que, a partir del seu retrat, serveixin per explicar el país i el moment que ens ha tocat viure.

Gràcies a les gairebé cent entrevistes que vaig fer al Canal Català Osona em vaig veure capaç, no sé si per valentia o per temeritat, ni sé on acaba una cosa i comença l’altra, d’escriure’l jo mateix, aquell llibre que reclamava a algú altre. 

Durant nou dilluns, de deu a quarts de dotze del matí, entre els mesos de gener i abril del 2010, a la seva casa del barri d’Horta de Barcelona o a la meva del barri de Montserrat de Torelló -sobretot a la seva-, vaig enregistrar més de quinze hores de converses amb l’ordre en què apareixen publicades. Després hi ha hagut una feixuga feina d’escriure a word allò que estava gravat en mp3, mantenint, fins on m’ha estat possible, l’oralitat, l’espontaneïtat i les idees força. En el procés fascinant de tallar, enganxar, suprimir o afegir m’hi han ajudat la correctora Cristina Carbonell, el mateix Màrius Serra i el Ton Barnils, coautors, vulgues no vulgues, d’aquest llibre. Aquestes llargues converses només van ser interrompudes pel seu carter, l’Isidre, amb qui intercanvia cartes per llibres, en un book-crossing permanent, bipersonal i unidireccional.

Per a la publicació del meu primer llibre he volgut fer-me acompanyar pel Màrius, una de les persones més intel·ligents i assequibles d’aquests països nostres, un incontinent verbal sense remei que de seguida es va mostrar interessat en el projecte, això és el que em va contestar, per correu electrònic, el mateix dia que li ho proposava: “Carai, serà un honor, Biel. Sobretot de fer-ho amb tu. Haurem de trobar els moments i establir un calendari, però ja hi pots comptar. Parlem-ne quan vulguis. Màrius.”

També he volgut fer-me acompanyar pel meu germà, l’editor d’aquest llibre, una de les persones més pencaires que conec, i pel fotògraf de la portada, el Jordi Mota, a qui admiro tan professionalment com personal. Fer-me acompanyar per tots tres garantia uns mínims que em semblaven indispensables. Des d’aquí, moltes gràcies.

Biel Barnils i Carrera

Torelló, octubre del 2010

-  
 

A l’after hours d’aquest any li retem homenatge -40è aniversari!- passant el documental i escoltant recitar David Caño, Enric Casasses, Núria Martínez Vernis i Carles Rebassa els poetes que van participar al Price, com si d’un combat de boxa es tractés.

Després, qui ho vulgui, podrà pujar a l’escenari a deixar-la anar.

Serà

DIVENDRES 22 d'octubre a les 12 de la nit al Casal de joves de TorreBlanca de Sant Cugat del Vallès

No hi pots faltar!