Cada article és una perla, un regal per a l’enginy i l’intel·ligència.

Tenia coses per dir i les deia sense embuts.Poètica. Contundent. Irònica. Aguda. Tendra. Elegant. Montserrat Roig.

Aqui us deixo un petit tast d’alguns dels articles que més m’han agradat

Agafo el barco i torno en vaixell (16-X-1990)

No sé si els mallorquins estimen la seva parla. Però jo sento un gust difícil de definir quan els en sento la cadència, que fa olor de molsa humida, i aquestes neutres, les quals sembla com si ressonessin en una cova voltada d’aigua. Un caramull de sensacions. Com si hagués arribat a l’illa dins l’aigua, seguint els solcs d’una mare antiga. No se si s’adonen els mallorquins, que en parlar, ressonen les paraules com ressonen les pedres i els vents, i l’aletejar de les gavines. Tot ressona, com deia un poeta xinès molt antic.

Perquè no els prohibim de llegir? (29-XI_1990)

No he cregut mai que la literatura pugui ser una assigntaura. Si em permeten l’exageració, diria que la literatura és el món a travès de la paraula. I el món, el que veiem i el que projectem, no es pot tancar dins un espai tan concret, i a voltes tan rònec, com és ara un aula.

….

Hauríem de prohibir-los llegir. Treure la literatura com a assignatura, fer desaparèixer els llibres que no són de text de es aules. Avui, el batxillerat s’està convertint en una tortura per als adolescents. la imaginació, que era atiadaa la bàsica, l’han empresonada. Potser podríem salvar la literatura si la convertim en un art clandestí, perseguit. Aleshores, els adolescents , que viuen amb passió l’edat de la transgressió- si més no els més interessants- buscarien amb delit els llibres i llegirien d’amagat. I descobririen que endinsar-se en altres mons, que són dins d’aquest, és la més dolça de les revenges.

Jo també m’hi apunto (21-II-1991)

Jo també m’apunto als momnets de plenitud efímers, m’apunto a ‘escalf de vi que comparteixo amb els amics, m’apunto a la ironia que matisa sense destruir, m’apunto a les aries de Verdi i a les oberures de Wagner, m’apunto a la poesia i a la música sense saber, com Strauss al Capriccio, què són primer, si els sons o els mots, m’apunto a l’amistat que no troba explicació racional i que, tanmateix, no deixa de durar, m’apunto al diàleg dels intel·ligents , m’apunto a la maldat quan aquesta és gandula i a la beneiteria quan calla, m’apunto al silenci de l’amiga que només m’escriu quan té alguna cosa a dir-me, i també m’apunto al record d’un poti-poti que vaig menjar un dia a la vora del mar.

Extret del bloc: Viu i legeix. M´agrada llegir (25 d´abril 2011)

Pau Vinyes i Roig

Historiador

El pis de Bailén 37 n’ha viscut de tots colors. En els darrers anys de la dictadura del general Franco, va servir d’amagatall de demòcrates que fugien d’una tortura ferotge en una comissaria franquista. Va ésser escenari de precs i consells, i com no d’assessoraments, jurídics. L’avi, al seu despatx, rebia a tothom, fossin pobres o rics, per tal de donar-los aixopluc amb l’ull de la justícia. Just davant de la porta d’entrada  de Bailén 37, hi havia la saleta d’espera. En ella hi feien repòs els clients de l’avi a l’espera d´ésser atesos.

El despatx de l’avi esdevenia un cau de llibres. Més de 5000 llibres es reunien en aquell despatx. Feia patxoca entrar-hi. Un cop a dins, el respecte per aquell espai es feia solemne. En acabar de dinar, aquella habitació envoltada de llibres era el lloc idoni per a la migdiada de l’avi. Recordo com ens deia, en acabat de dinar:  me’n vaig al davant. Anar al davant volia dir anar a fer una becaina al despatx. Literatura catalana de principis i mitjans del segle xx així com un farcell de llibres sobre Girona – l’estimada Girona de l’avi, on des dels 2 fins els 16 anys hi va viure- tenien per companyia un gruix de llibres de temàtica jurídica, d’on sobresortien els relacionats amb el dret laboral i els de pèrit cal·lígraf. L’avi va esdevenir un professional del peritatge. Amb un enginy de primera esbrinava si una signatura era forçada o bé falsa.

Ara aquest reguitzell de llibres reposen a la Biblioteca d’Ulldecona, on seran catalogats i inventariats, per tal que en un futur no massa llunyà passin a formar part del Fons Tomàs Roig i Llop. I perquè Ulldecona, em preguntareu? Doncs, els avantpassats de l’avi són originaris d’aquest poble de la comarca del Montsià, a cavall del País Valencià i  de Catalunya. El besavi – un dels  11 fills d’en Tomàs i la Quimeta d’Ulldecona- va haver de fer front a un exili laboral. Primer a Barcelona, després a Girona, per tal de poder sobreviure.  Desfer-se de la Biblioteca de l’avi ha estat difícil i alegre al mateix temps. Difícil per la bonança del llegat i alegre pel lloc on reposaran. En el moment d’empaquetar-los en les caixes per al seu trasllat a Ulldecona, el regirar les pàgines i espolsar la pols dels anys va ser feina feixuga. Tanmateix, aquell record de la biblioteca de l’avi quedarà gravat en les imatges i en el pensament.

Sorpresa en descobrir que més del 80 per cent dels llibres de la biblioteca de l’avi eren en llengua catalana. Després de la desfeta del 39 i el llarg túnel que ens dugué a una transició de pa sucat amb oli, protegir la llengua era quelcom complicat i a voltes perillós. Aquell tresor,  adormit en aquells prestatges, era la prova més sincera de l’amor per la llengua de l’avi.

La tristor i la buidor en veure el despatx de l’avi despullat de llibres, prestatges, taula i cadires, se’n fa difícil de pair. Se’m remou l’estòmac en observar que allà on havia vida no n’hi ha. Aquell feréstec espai de literatura és ara un espai erm. Els nous inquilins ompliran de nou aquell espai, però aquelles parets per repintades que estiguin no oblidaran mai les converses de l’avi amb els seus clients, i qui sap si guardaran secrets importants. Secrets que quedaran en l’oblit del pas del temps.

El nou Bailen 37 no serà allò que va ser. Serà un racó novell, però en les seves entranyes guardarà un tresor, que ni el pas del temps, ni les noves històries dels nous habitants podran esborrar de la memòria dels qui hi van viure. L’àvia Albina en serà la noble hostessa d’aquest tresor i els seus descendents els humils vassalls.

Bailen 37, un goig de vida viscuda.

Pau Vinyes i Roig

Historiador

“Durant els anys trenta l’aviació estava en el seu moment àlgid i la seva pràctica era constant. Les grans ciutats del món occidental tenien grans aeroports i l’ús de l’avió per a trasllats civils llargs era cada cop més freqüent. No era un mitjà de masses com ho és avui en dia, però començava a despuntar entre les classes benestants dels Estats de l’Europa occidental i d’Amèrica, i aquesta va ser una de les raons que va fer que el seu interès fos cada cop més important entre la classe política barcelonina. Barcelona disposava de tres aeròdroms a la població del Prat de Llobregat, l’Aeròdrom Canudas –propietat de Josep Canudas, pare de l’aviació catalana–, l’Aeròdrom d’Air France –conegut popularment com El Francès– i l’Aeròdrom de la Volateria. Tres aeròdroms eren insuficients per a una ciutat com Barcelona. Calia dotar la ciutat Comtal d’un aeroport internacional de qualitat que oferís un digne servei als seus futurs usuaris. Per aquest motiu, i a proposta del regidor d’ERC Joaquim Ventalló, es va crear la Comissió Municipal de l’Aeroport de Barcelona. La Comissió es va posar a treballar de valent en l’avantprojecte de l’Aeroport de Barcelona a partir del 1931, tot just proclamada la República”

El llibre és editat per un servidor sota el segell de Llop Roig.  La idea de l’edició és fer arribar al màxim possible de lectors i de lectores aquest projecte urbanístic aeronàutic desconegut per a molts.  En ell hi faig un repàs als inicis de la història de l’aviació a Catalunya, concretament als tres aeròdroms del Prat de Llobregat, fins arribar a la proposta de l’Ajuntament de Barcelona en la seva etapa republicana. Les desavinences entre Barcelona i El Prat de Llobregat van ser nombroses i sonades durant la presentació del projecte, donat que els promotors de l’estudi preveien construir-lo entre els municipis de Gavà i Viladecans. Aquest fet queda reflectit en el llibre.

En el llibre es fa constar la col·laboració d’arxius i de diverses personalitats del Prat de Llobregat, de Barcelona, de Gavà i de Viladecans relacionades amb l’estudi de l’aeronàutica, així com de diversos arxius i biblioteques del país.

Pau Vinyes i Roig

Historiador

Pau Vinyes i Roig

Historiador

Aquest escrit va ésser enviat a tots els mitjans de comunicació de Barcelona.

Els miserables no és només el títol d'una de les novel·les més famoses de l'escriptor romàntic francés del segle XIX Victor Hugo, els miserables és també el nom amb el que hauríem de qualificar a tots els responsables de l'actual govern de la Generalitat Valenciana.

 El seu grau de mesquinesa i misèria està assolint nivells tan alts que són difícils d'imaginar en un país que es pretén democràtic, modern i "normal".

 Ens hem avesat tristament a escàndols polítics de tota índole: corrupció, malversació de fons públics, estafes, burles a la democràcia, ocultacions, acusacions falses, mentides, mentides, mentides per tal d'aconseguir els seus espuris i innobles objectius.

 I ara ens acaba d'arribar la darrera mostra de la seua vil prepotència. Després d'una llarga i obsessiva campanya de persecució i setge contra Acció Cultural del País Valencià, aquesta s'ha vist obligada, per tal d'eludir multes desproporcionadament elevades, a clausurar els repetidors que permetien sintonitzar TV3 des de fa 28 anys a la nostra terra. L'animadversió que sempre ha sentit el PP valencià (és un dir) per la televisió catalana sempre ha estat una cosa ben sabuda. Aquest canal era l'únic que ens permetia veure films i programes en la nostra llengua i, sobretot, era un dels poquíssim llocs on podíem escoltar notícies amb un mínim  de dignitat i objectivitat. I ací és on més els feia mal, un espai televisiu fora del seu control i manipulació (i damunt en català!) era una cosa senzillament intolerable. Només així s'entén l'obsessió malaltissa contra un simple canal de televisió que, no ho oblidem mai, ningú no estava obligat a veure i que el més fàcil i ràpid per a eludir-lo era no sintonitzar-lo... o prémer un botó i canviar de canal.

 Estem també en època preelectoral i probablement així, el PP intenta assegurar-se el vot més reaccionari i anticatalanista.

 Però aquesta guerra no és tot just contra la TV3, també és contra ACPV. I el PP té un objectiu ben clar i assumit; eliminar-la, destruir-la perquè no en quede res ni d'aquesta associació cívica ni de qualsevol veu discrepant que puga qüestionar mínimament, en nom de la cultura, de la llibertat d'expressió o de la justícia social, el govern irracional, retrògrad i injust de la Generalitat Valenciana.

 Són roïns però poderosos, i recolzats per la impunitat del seu poder polític, amenacen acabar amb tot el que té de bo aquesta terra valenciana. Tan roïns que són capaços de convertir una idea tan noble com la de la democràcia en un règim corrupte de dèspotes basat en la manipulació informativa, en la incultura i els diners fàcils.

 I no oblidem que des de Madrid o des del PSOE no hem vist mai cap acció que intente aturar aquesta perniciosa màquina filofeixista. Tal volta al PSOE li vaja bé que existisca un partit que en nom del nacionalisme espanyol i anticatalà els faça la faena bruta; així ells no es veuran esguitats ni de vergonya ni de cap immoralitat.

 Però no estaria malament que aquesta vegada els isquera el tir per la culata i el tancament dels repetidors de la TV3 fóra la gota que fa vessar el got i per fi es produïra una mobilització, ara sí popular que, a la manera del Magrib i el Mitjà Orient, foragitara del poder el govern corrupte i immoral de Francisco Camps. Manifestem-nos, expressem públicament la nostra veu. Les nostres armes són Internet i la set de justícia. Expulsem, doncs, d'una vegada els miserables!

Sico Fons