L’annexió – el sinònim agregació no m’acaba de fer el pes tot i que el significat sigui el mateix- va esdevenir per a molts andreuencs i andreuenques un fet consumat. Una decisió presa des de dalt sense consultar el poble. Cal remarcar que les administracions municipals d’aquell temps eren molt corruptes i el caciquisme polític era ben present en molts llocs de l'Estat. Un cop consumada la decisió política el poble andreuenc desperta de sobte i s’hi oposa en veure que les conseqüències de l’annexió eren més aviat molt negatives per als seus interessos. Es crea una Junta Desagregacionista encapçalada per un tal Boguñà. La Junta va moure cel i terra per a aconseguir de bell nou la independència del municipi. Segons la Junta Sant Andreu de Palomar no podia ser annexionat a Barcelona atès que la Llei Municipal de 1877 deixava ben clar que perquè un municipi més gran s’annexionés  un poble petit calia que fes frontera entre les dues poblacions i fes menys de sis quilòmetres de distància. No era el cas de Sant Andreu ja que no feia frontera amb Barcelona sinó amb Sant Martí de Provençals i des de la futura plaça de Catalunya fins a la Riera d’Horta – límit territorial pel sud andreuenc- hi havia, aleshores, més de sis quilòmetres. L’expresident de la República Espanyola, Nicolás Salmerón, actua com a   advocat defensor dels interessos andreuencs. S’arriba a interposar un contenciós administratiu. Malauradament, l’any 1902 el recurs és desestimat i el poble esdevé un nou barri de la gran urbs barcelonina.

Aquest fet, segurament, deixa petjada en moltes famílies de l’antic municipi i malgrat que s’ha perdut la independència municipal es continua considerant Sant Andreu de Palomar com a poble. Les cartes continuen mostrant a la capçalera el nom de l’indret. I temps després al topònim de la ciutat s’hi afegeix un SA entre parèntesis. Avui amb la facilitat i comoditat dels correus electrònics dubto que s’hi afegeixi el nom de Sant Andreu de Palomar – tot i que un servidor ho fa, com a mostra d'identitat del lloc on s’ha criat, respirat, alegrat  i emprenyat en abundància-.  

La gent gran continua fent servir l’expressió anar a Barcelona, i algun jove que altre. L’he fet servir més d’un cop amb gent forana i m’han mirat amb una cara d’estrany. Com qui es creu amb el dret de corregir-te cada dos per tres quan ho esmentes. Per a molts és un gran orgull poder fer servir l’expressió anar a Barcelona – i també anar a Gràcia, anar a Sants...- . Sóc realista i m’adono que l’annexió dels pobles del Pla de Barcelona era un fet dat i beneït. L’historiador andreuenc Martí Pous i Serra (1910-1997) ho va deixar ben clar: “ L’annexió és com la fruita dels arbres que cauen quan són madures”. Un fet tangible. Tanmateix, tot i que la fruita ha caigut, l'expressió anar a Barcelona, malgrat el pas i els canvis de temps, segueix ben viva. I que duri per molts anys.

Un que ha anat a Barcelona per a poder-ho expressar en públic.

Pau Vinyes i Roig.

Imatge: Bitllet anada i tornada Sant Andreu-Barcelona del ferrocarril MZA. Fons Frnacesc Josep Román i Campoy

De fet parlar sobre el temps passat és quelcom emocionant i angoixós. Dues realitats dibuixades ben diferenciades. Recordar vells i bells temps suposa obrir aquella carpeta que restava tancada. També obrir velles ferides. Tot i això, és albirar un passat que ens ha forjat com a persones i ens ha omplert d’experiències vitals. Sense el passat no seríem el que som. Per molt silenciós que sigui el nostre temps viscut sempre hi ha un pòsit que no el podem esborrar. Ens agradi o no, som hereus del passat.

Amor

Estimar és un acte ple d’emocions i vibracions. És tenir un cuc al ventre que no et deixa en pau. Que et fa pessigolles constantment. Que t’interromp cada dos per tres la ment tot pensant en la persona estimada. A voltes correspost i d’altres menyspreat. Avui en llegir el diari hi he descobert una frase genial: “...el menyspreu (és) una forma d’amor”. És d’en David Carabén, el cantant dels Mishima. Acaba de treure un disc rodó anomenat L’amor feliç. En l’entrevista també esmenta que l’amor és per sempre. Si has estimat algú amb passió no ho pots esborrar de la nit al dia. Sempre queda alguna cosa, i per molt reclosa que estigui en el teu cor sobresurt en un moment o altre malgrat el pas del temps.

Vida

Visc en un pis ple de records. Records que s’exhibeixen a través de retrats, dibuixos, llibres i estampes vàries. Hi són per a acompanyar-me en el meu present i, qui sap, en el meu futur. Potser algú em preguntarà per quin motiu els guardo aquests records i jo li podria respondre que em donen força per a seguir endavant. Però, sense ells també puc seguir endavant, no? Sí, em responc a mi mateix, però no seria el mateix. És com si anés mig despullat per carrers i places del meu poble. Els records són la força que necessito per a esbrinar l’esdevenidor.

Amics

D’amics i d’amigues en podem tenir un munt així com de coneguts i de conegudes i  de saludats i de saludades. Ara amb el facebook els podem comptar fins i tot. Jo n’he comptabilitzat uns nou-cents, dels quals més de la meitat no sé qui collons són o bé els conec d’un altre amic o amiga o bé són saludats i saludades passatgers. Realment, com diu la dita, els amics i les amigues els pots comptar amb els cinc dits de la mà. Hi ha amics que són familiars i a voltes més amics que familiars. Hi ha amics que no veus des de fa temps però que són allà quan els necessites i n’hi ha que els veus quasi cada dia i que quan et són necessaris fugen com esquirols espantats per la presència d’un llop. En castellà diuen: “Un amigo es un tesoro” i jo hi afegiria: I no cal que sigui de maragdes, d’or o diamants.

Sexe

El sexe és salut per uns i pecat per a altres. Per a mi és omplir-me de força i passió. Sense sexe hi ha vida? Sí i no. Sí, per tot allò que representa de sentir-se viu i estimat. No, perquè la vida la podem farcir sense sexe. Sembla estrany, però a cada volta que practico el sexe em capfico en la pèrdua de joventut. Em fa cosa fer-me gran – com si no fos en aquests moments!- i perdre la vitalitat sexual. És com quedar-se buit per dins. No ho sé pas. Ara, no cal capficar-se i aprofitar tots els regals que en aquest sentit en ofereix la vida. Qui sap si de cop i volta el senyor d’allà dalt decideix abaixar el teló de la meva vida abans d’hora.

Mort

Hi penso sovint en la mort. És un risc que tots tenim a tocar. Tanmateix, no visc constantment amb aquest pensament. Rai, si hi visqués! No gaudiria de la vida. La mort l’he viscuda de prop amb els meus pares. Primer amb el pare i anys després amb la mare. Totes dues morts van ser colpidores per properes. Són els que t’han parit i t’han forjat des de petit. Però de totes les morts la més bèstia i sense sentit ha esta la del meu amic Salvador Iborra. Poeta i vividor de mil i una aventures, una matinada del mes de setembre va deixar d’existir. La brutalitat i el sense-raó d’uns nois magrebins joves va furtar il·lusions engrescadores. Jove, només tenia 33 anys, com era en Salvador el d’allà dalt li va escurçar la vida abans d’hora. I em pregunto: Per què? Pregunta de molt difícil resposta, penso. Cada matí em llevo pensant que el d’allà dalt em regala un dia més. I quants dies em regalarà? Mesos, anys, dècades...? Mentre en vagi regalant dies el d’allà dalt seguiré fent camí – carregat de records bons i dolents- per aquests mons de Déu, amb el desig de deixar petjades positives. D’aquestes petjades una em fa il·lusió: aconseguir sentir-me lliure en escriure, és a dir que tot el mestratge après en els errors i en els encerts facin que la facilitat de l’escriptura sigui un desig involuntari, com el pas del temps.

A casa dels pares, al carrer de Santa Marta de Sant Andreu de Palomar, hi teníem una habitació plena de llibres, era la nostra habitació dels llibres. El pare era qui en tenia cura. Ma mare, tot i que també era una gran lectora, els reposava en espais ben diferents. Més de cinc mil llibres omplien aquella cambra. De temàtiques ben diverses. Els que més sobresortien eren els dedicats a les humanitats. Cosa prou estranya pel fet que el pare era físic de professió. Història i geografia de les terres de parla catalana esdevenien els reis de l’espai. Art, religió, filosofia...seguien per aquest ordre en quantitat d’exemplars. Tots ben col·locats en prestatgeries, les quals formaven una gran llibreria. Amb el pas dels anys va ésser necessari comprar un nou moble per a poder encabir els nous llibres.

I la joia de la corona era la col·lecció de diccionaris catalans que el meu pare havia realitzat al llarg del temps a còpia de paciència i recórrer totes les fires de llibre vell, i per descomptat la del mercat de Sant Antoni dels diumenges, on llibreters de vell omplien les voltes de la plaça de vendre. En morir el pare, els fills, hereus del seu llegat bibliogràfic, vam decidir fer donació de la col·lecció a una biblioteca pública. En principi la idea era fer-ho a la Biblioteca Ignasi Iglésias, tal com ell ens havia comentat més d’un cop. La Biblioteca Ignasi Iglésias és la del barri i està dedicada al dramaturg i poeta andreuenc impulsor del teatre català modernista. A la Ignasi Iglésias ens van adreçar a la Biblioteca Nacional de Catalunya ja que ells no podien assumir una col·lecció d’aquestes característiques. I dit i fet, vam anar a la Nacional. I gran sorpresa per a nosaltres. No els volien pel fet que alguns ja els tenien en catàleg. Cal dir que molts dels diccionaris del pare eren datats a finals del segle xix i principis del xx – autèntiques joies bibliogràfiques- i els germans no volíem partir la col·lecció tal com ens demanava la Nacional. Si el pare havia fet amb esforç i perseverança aquella col·lecció – datant i fent una petita sinopsi de cada exemplar amb les seves característiques d’edició i crítica- no era lícit escapçar-la.

Durant un temps vam deixar el tema per perdut. L’estiu de 2009 un servidor va participar a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, a la Catalunya Nord. En aquesta edició de la UCE vaig conèixer el filòleg i catalanòfil Till Stigmann, un alemany que ha viscut llargues temporades a casa nostra. En Till és el responsable de la biblioteca catalana així com del lectorat de català de la Universitat de Frankfurt. Tota una eminència en la matèria i un gran difusor de la nostra llengua i cultura arreu dels països germànics. Li vaig comentar la jugada, és a dir el llegat del pare. Vam arribar a l’entesa de fer donació de la col·lecció sencera a la Universitat de Frankfurt, amb la condició que l’espai on serien els diccionaris rebria el nom del pare. Van signar un protocol de cessió. Ells es van fer càrrec de les despeses de recollida i enviament a la ciutat alemanya en qüestió. Recordo que al cap d’un temps, després de catalogar els llibres, ens va arribar un sobre amb documents i fotografies que el pare havia anat deixant dins de cada exemplar.

La reflexió que em surt de tot plegat és un xic estrambòtica: un senyor resident a Catalunya decideix fer una col·lecció de diccionaris catalans –més de cent- i en morir acaba dipositada en una biblioteca universitària alemanya. La dissort de les nostres biblioteques amb els seus recursos minvats i la poca empenta en la salvaguarda del nostre patrimoni històric, en aquest cas bibliogràfic, em fa pensar que vivim en un país de pandereta.

L’habitació dels llibres continua fen el seu ús, tot i que el nombre de llibres ha estat rebaixat per les donacions i herència familiar. Un servidor va arreplegar, amb el vist-i-plau dels germans, un bon grapat de llibres sobre història. Ara aquests llibres reposen en prestatgeries de casa meva i van farcint una nova habitació dels llibres. Un espai amb més de tres mil exemplars, entre donacions, compres – la meva butxaca treu fum en calerons gastats- i les herències del  pare i de l'avi.

Pau Vinyes i Roig

Si els catalans i les catalanes tenim la nostra data històrica fatídica, els andreuencs i les andreuenques no podíem ser menys. El  20 d’abril és la data que ens recorda que un bon dia van deixar de ser un municipi independent per a convertir-nos en un barri més de la gran Barcelona. Tanmateix, el temps transcorregut, malgrat el desig d’esborrar-nos del mapa, no ha pogut desfer-nos com a poble i encara avui tenim el goig de poder dir “me'n vaig cap a Barcelona, o a Sants, a Gràcia, a Sarrià...”. Passejant per carrers i per places del nucli antic de Sant Andreu de Palomar ens adonem que aquell flaire d'antic municipi encara s'olora.

El gran historiador andreuenc Jordi Rabassa i Massons, en el llibre Sant Andreu de Palomar, més que un poble  ens descriu el procés de l’annexió de la següent manera:“La reina regent, Maria Cristina, i el ministre de Governació, Fernando Cos Gayón, signaven ( 20 d’abril de 1897) un “Reial Decreto” que posava fi a la independència atorgada pel rei Felip V amb el Decret de Nova Planta. Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Gervasi de Cassoles, Les Corts i Sant Andreu es diluïren en la gran Barcelona. Es tancava un contenciós que havia començat el 1876”. Les ganes de créixer de Barcelona i desfer-se'n de les muralles que l’ofegaven venia de lluny, però la por de Madrid tot desconfiant que la capital catalana la pogués destronar en superfície i població va endarrerir les esmentades annexions. No serà fins a finals de segle XIX amb l'endeutament per la pèrdua de les darrers colònies espanyoles a Amèrica i Àsia, que l'estat haurà de cedir a les pretensions barcelonines. Així doncs, el 20 d’abril de 1897 naixia la una nova ciutat amb la incorporació de diferents sensibilitats demogràfiques, històriques i de cultura urbana pròpia.

Seguint el fil de la narració històrica d'en Rabassa hi trobem:“Extraordinàriament, tot anà molt ràpid i el 20 d'abril de 1897 arribà el telegrama que donava llum verda a l'agregació. Els regidors del consistori andreuenc de ben segur se sorprengueren per la rapidesa de la notícia; se n'assabentaren ben aviat, ja que després de la sessió de l'Ajuntament de la tarda ( que durà una hora i mitja i on no es parlà per res del final de la seva tasca), els regidors es dirigiren a Barcelona, on els esperava l'alcalde Josep Maria Nadal i Vilardaga, propietari andreuenc, i la resta de membres del consistori. Allà decidiren qui representaria el Districte Novè, en què quedaren enquadrats Sant Andreu, la Sagrera, Santa Eulàlia i el camp de l'Arpa. Els nous regidors triats foren Casanoves i Monteis.”

Les reaccions dels pobles annexionats no es feren esperar, sobretot a Sant Martí de Provençals i a Sant Andreu de Palomar. S'organitzaren diverses manifestacions amb el conseqüent manifest de rebuig. Tanmateix, la decisió ja era un fet consumat. Cal dir, que en un principi, l'annexió representà una alegria per a la població ja que es deslliuraven dels cacics locals. Tot i això, l'annexió comportà un seguit de desgreuges que afebliren aquesta simpatia per part de la immensa majoria de la població. A tal afecte es creà la Junta Desagregacionista, dirigida per Josep Bogunyà,  des d'on es decidí presentar un recurs al suprem demanant la derogació de l'esmentat decret. A Sant Andreu aconseguiren reunir més de deu mil signatures de rebuig. En les eleccions municipals de juliol de 1899, el poble s'abstingué de votar i es tancaren comerços.  Les raons de la Junta eren ben clares: Sant Andreu tenia més de sis quilòmetres de distància vers Barcelona - tal com remarcava la llei municipal del moment per a ser annexionat -,  el poble no tenia frontera directe amb la capital i no s'havia demanat l'opinió popular. L'expresident de la Primera República, Nicolàs Salmerón, fou l'advocat encarregat de dur el cas dels andreuencs al Tribunal d'Assumptes Contenciosos. El 1902 el Tribunal desestimà la demanda andreuenca i des d'aquest moment ja no hi hagué res a fer. Des d'aleshores Sant Andreu de Palomar ha conviscut, amb encerts i desencerts, amb la capital de Catalunya. Una mena de relació d'amor i d'odi. Esperem que l'elecció directa de consellers i de conselleres ajudi  , en certa mesura, a retrobar el camí de la independència municipal.

Pau Vinyes i Roig

Historiador

Publicat al Sant Andreu de Cap a Peus, abril 2007 i revisat l'abril de 2012

De cada amor viscut en recorda les carícies i els petons. Aquell resseguir amb les puntes dels dits els cos estimat, aquells petons suaus a cau d’orella o la llengua guiada amb harmonia per les diferents parts femenines que l’acompanyen en aquell precís moment. I a voltes, en arribar a l’entrecuix, aquelles pessigolles que fan rialles sobtades i una tremolor de goig. Ell també desitja que les carícies i els petons sovintegin en la seva còrpora. Recorda aquells moments com a màgics. No els esborra pas, ans el contrari els reviu amb intensitat. Són estones viscudes que niuen en el seu pensament com a regals per a obrir constantment. En Galdric se n’adona que aquelles carícies i aquells petons no els podrà retenir per sempre. Tanmateix, els guardarà en una de les carpetes imaginades del seu pensament. No defugen però tampoc hi són present. Hi són però no hi són. És un embolic sense solució.

En temps de solter les carícies i els petons han deixat d’existir en cos present. Només els recorda en les estones de solitud. S’obliga constantment a desxifrar aquells records i deixa entreveure les commocions reixides en temps passat. No és pur masoquisme com alguns podrien pensar. És pur record.

Ara desitja més que mai retrobar aquelles carícies i aquells petons en una nova persona estimada. Omplir els buit deixats per les antigues parelles estimades és tasca difícil ja que ell no és de vol fàcil. Li costa decidir-se per un nou amor. Ha de lluir virtuts valentes i assenyades per a ell. Això no treu que la nova persona estimada sigui una mica esbojarrada. Però ha de tenir talent en les carícies i en els petons, això sí. Sap que la seva tossuderia en trobar la persona que encaixi en el seu perfil de personada estimada li pot comportar entrebancs i dificultats. La tasca no és fàcil i el trobament esdevé dificultós. Haurà de cedir si vol aconseguir arribar al territori de l’amor. Cedirà, creu ell, si aconsegueix que les carícies i els petons ressonin de nou en el seu cos.

Mentrestant segueix fent vida normal. Capficat en les seves cabòries laborals, amicals i familiars. Segueix visquent malgrat les carícies i els petons no els hagi retrobat de nou en una nova persona estimada.  Segueix ja que no té més remei en seguir les petjades de la vida. És obligatori seguir. Si més no, ell seguirà. No vol aturar-se, és a dir deixar d’existir. Vol arribar a aconseguir de nou aquells petons i aquelles carícies viscudes. Li són vitals per a seguir. Malgrat que en aquests moments no ho aconsegueixi el somni no es perd.  És ben viu. Les carícies i els petons d’una nova persona estimada són a tocar, no hi ha dubte.

Pau Vinyes i Roig