Una vegada Luis Carlos Pardo, un científic del departament de física i enginyeria nuclear de la UPC, em va deixar perplex. Parlàvem al seu despatx de la Diagonal sobre materials sobre els quals ell investiga, materials que serien sòlids i líquids alhora, i jo no eixia de la sorpresa davant el que podia fer amb aquests materials, fins i tot davant el concepte mateix. Així que supose que per desconcertar-me més encara em va acostar a la finestra que donava al carrer. “La veus?”, em va preguntar. “Doncs és líquida!”, em va dir. Segons ell, i me'l crec, el vidre és un líquid que es mou tan a poc a poc que nosaltres l'apreciem com a sòlid. I recorde bé que em va dir “apreciem”.

Aquell matí vaig sumar la perplexitat del vidre líquid a altres perplexitats científiques que fa anys que m'acacen. Com ara allò que mirant els estels en realitat veus el seu passat i no el present. O, encara ahir, que foradant un llac gegantesc de l'Antàrtida en realitat estarem donant un cop d'ull a com era el món vint milions d'anys enrere. Que no és cap cosa fútil, ans al contrari. Coses que, al cap i a la fi, el que fan és demostrar les limitacions del nostre coneixement: ens hem acostumat a mirar una realitat com la realitat. Això passa perquè els nostres ulls ens diuen coses i ens fan apreciar un món que no necessàriament és com ens pensem. I si bé és cert que els científics ja s'encarreguen de tant en tant d'anar-nos-ho aclarint, cal reconèixer també que hi ha una via més directa encara cap a la comprensió, que és la de l'art.

L'Antoni Tàpies, això ho explicava gràficament quan parlava d'“aquell espai que hi ha rere els ulls” com a font de la seua apassionant mirada. Ell no mirava amb els ulls com nosaltres, i era exactament això el que el feia genial i impossible d'igualar.

Entristit com estic per la mort de Tàpies, i agraït com estic per la seua vida, potser per això m'han vingut al cap en Pardo i els seus materials que poden ser líquids i sòlids alhora. Espais de frontera com els que Tàpies va explorar de forma persistent al llarg de la seua apassionant vida.



Ací acaba l'article i ara la polèmica: 

Aquest matí m'han arribat diversos correus dient que això de que el vidre és líquid és fals. Un dels meus corresponsals més persistents, el Viktor Bautista, ho defineix dient que això és un mite: 'Pel poc que en sé és un sòlid amorf. O sigui, no cristal·lí, però sòlid. I que això que els vidres de les finestres flueix i es fa més gruixut a la part de baix és fals'.

Jo només sé el que em va explicar Pardo un matí que hi vam ser al seu laboratori gravant una entrevista que va ser la base d'aquest vídeo -els meus coneixements científics no donen per a tant. Però certament ara estic ja intrigat sobre la qüestió. Si en sabeu més...

'... aleshores començava una baralla per transmetre al meu paper tota aquella atmosfera que hi havia darrere els ulls, uns contorns que em semblaven més reals que el real'

'...l'art i la poesia assoleixen els moments culminants quan sabem involucrar-los en aquesta trama del buit i el ple de què es compon tot i que ens mostra el sentit de la Naturalesa'

'Si jo volia que l'art fos realment l'explicació i el suport complet de l'home, ¿com no ser sensible i ignorar les lluites socials i polítiques?'

'...l'artista cerca sempre els esquemes fonamentals, últims, les justificacions més generals de les coses, els símbols que les donen valor universal i durador'.

Des de fa vint anys, més o menys, que no em perc mai la Superbowl. El futbol americà és un esport que m’agrada de forma molt especial i només això ja fa comprensible el meu interés per aquesta nit especial. Però fins i tot si no n’han sentit a parlar mai del futbol americà o no han vist cap partit els recomane que hi facen un cop d’ull, si poden, aquesta nit: veuran un espectacle impressionant.

Enguany a més la Superbowl la gaudiré de forma especial perquè hi juguen dos dels meus equips preferits. Els Patriots de Nova Anglaterra s’enfronten als Giants de Nova York, un derbi de la costa est que promet molt d’espectacle i una bona dosi de passió a la grada. I això malgrat que sorprenentment els organitzadors hagen trencat la tradició i han portat el partit per primer vegada a la glacial Indianapolis. Diuen que això del fred nostre és una broma al costat del que passaran els espectadors d’allà, per més que l’estadi, l’arquitectònicament sorprenent Lucas Oil Stadium, estiga cobert i tinga calefacció.

Els Patriots han estat aquest segle com el Barça al futbol europeu: els dominadors implacables. Tot i això els darrers anys havien fet una certa baixada i avui esperen recuperar el ceptre. Per a mi seran sempre, però, la meua primera samarreta. Aquella que encara tenia el vell logo amb un soldat colonial fent de center i representava en el meu cap el símbol de la part d’Amèrica que més m’agrada, l’elegant Nova Anglaterra.

Pel que fa als Giants la meua simpatia prové del fet que és en el seu camp on he vist més partits de futbol -si descompte obviament l’Estadi Olímpic dels enyorats Dragons. Hi he vist grans i enormes partits (un Giants-Cowboys épic que vaig tenir la sort de compartir amb el Josep Morell) i he vist partits ruinosos (un en plena vaga de jugadors on érem quatre gats i que l’Assumpció recordarà sempre pel fred que hi feia).

M’ho miraré amb una certa distància tot, doncs: simplement que guanye el millor.


(Era el meu article de diumenge a El 9 Esportiu) 

Fermí Tàpies era així. Un home calmat que havia vist milers de xiquets en la seua llarga i admirable vida de pediatra i que ho sabia tot. Un home que feia que la visita a la seua consulta, decorada amb unes cortines estampades amb elefants que distreien a les xiquetes dels seus mals, fora sempre un plaer, encara que tingueren febre o qualsevol altra cosa engorrosa. Veure com les tractava era una lliçó humana difícil de superar: amb respecte, mirant-les al detall, endevinant de què es tractava només parlant amb elles, explorant-les amb tota la cura possible, posant-hi dècades de coneixement.

Fermí era, a més, una gran persona. No només era un gran metge sinó que era una gran persona. Ple d'inquietuds, cada visita era una conversa sobre la nostra societat, sobre el país, sobre els llibres, sobre l'actualitat. Sempre feia la impressió que no tenia cap pressa, això tan difícil de viure en la nostra societat d'avui. I sempre somreia. No hi havia tema que no li interessés ni opinió que no volgués explorar.

Les meues filles ja no tenen cap necessitat de pediatres però quan hem sabut, tard, de la seua mort, han plorat de tristesa. Amb un sentiment gran, que tots hem compartit, de profunda admiració, agraïment i pena per aquesta pèrdua tan gran.

Fa molts anys, a l'època del tractat de Maastricht, Jacques Delors es va inventar el concepte mare: el preu de la no Europea, en deia ell. I els seus arguments els podem aplicar avui ací. Fins i tot si tot anara a la perfecció, que és obvi que no és el cas, renunciant voluntàriament a la independència renunciem a millorar la situació i a les grans oportunitats que automàticament se'ns obririen amb ella.

Hi ha qui fa brometes d'això: que si ho tindrem tot pagat i tal i tal. Ja està bé tenir humor però no cal deixar el rigor de banda per poder riure una miqueta. El preu de la no independència és molt alt i aquesta setmana l'estem veient amb l'aeroport del Prat i l'enèsima discussió sobre el centralisme de la seua gestió. El PP ha enganyat el mort i la vetlla? Sí. Ens hem d'unir tots en defensa de l'aeroport hub intercontinental? Sí. Farem una mani amb Powerpoint fantàstica? Sí. Ens esforçarem molt però en el millor dels casos aconseguirem una part petita del que seria ideal. Per què?

Perquè l'ideal només l'aconseguirem el dia que no tinguem cap barrera a la nostra imaginació. I ací és on les brometes sobre la independència exprés s'acaben. Perquè amb la independència no se soluciona tot però se solucionarien de la nit al dia moltes pesades polèmiques que ens entorpeixen el dia a dia. Privat?, de gestió mixta?, hub?, low cost? Ja ho discutiríem entre nosaltres i ho tiraríem endavant. I les hores i esforços que ara perdem les dedicaríem a coses productives. M'explique?

(El meu article de dijous a El Punt Avui, més actual encara després de la fallida de Spanair) 

El Headline Desk és, o era car no estic segur que existisca encara, un departament on un equip de periodistes veterans llegien els articles fets pels seus companys que anaven a la primera pàgina i simplement hi posaven el títol. Només això. Uns títols que ja poden imaginar que eren simplement perfectes, indiscutibles. Hi havia qui opinava que allò, dedicar bons periodistes només a fer titulars, era una exageració però jo sempre vaig entendre que precisament era la millor manera de marcar la qualitat del diari, des de la seus primera paraula, sense concessions.

Aquesta història que els explique ve a tomb del titular d’aquest diari de dijous. Diumenge passat en l’espai d’aquest mateix article em vaig queixar de la mania de dir-ne el clàssic dels Barça - Madrid. Dijous, però, el titular d’El 9 era simplement ‘Un clàssic’ i me’l vaig empassar content.

Qui el va fer, qui siga el Headline Desk d’El 9, va capgirar de dalt a baix el sentit de l’expressió. Perquè dir-ne 'un' en comptes d''el' denota que el costum és que el Madrid perga i no la pròpia celebració del partit. I perquè posa un aire de joiosa superioritat allà on la pretensió dels creadors era posar el mite del combat fraternal. Ja espere el titular de dijous vinent...

(El meu article d'avui a El 9 Esportiu)