Fa estona que un pit roig i tres o quatre pinsans s’afanyen sota l’alzina a menjar tant com poden. Sembla que sàpiguen ben bé que la nevada és imminent i que la seva possibilitat de sobreviure a la fredorada depèn només de les llavors i els petits insectes que engoleixen sense parar. Fa fred i el cel s’està tancant. Des de darrera la finestra me’ls miro mentre penso en com els hiverns se’ns enduen els mestres, però també en tot el que ens han deixat. Recordo les paraules d’en Miquel i les pintures d’en Salvador, els versos de l’Szymborska i l’obra d’en Tàpies. Penso en la seva mirada i la seva manera de ser al món dels vius. Hi penso, i com aquests ocells que s’alimenten delerosos per passar l’hivern, entre els seus llibres i les seves pintures espigolo emocions i pensaments que em facin passar el fred. Torno a mirar per la finestra, però els ocells ja no hi són. Cauen en silenci els primers flocs de neu.

Vaig saber que l’anomenaven Salvador i que, a banda d’altres ocupacions, era pintor, però no com els que jo coneixia. Aquell ni vestia granota blanca ni carregava escales, llaunes i brotxes, aquell pintava quadres, conduïa un Mercedes d’un blau ben vistós i duia, de tant en tant, una barca a arreglar al taller de sota de casa. Per un nen de poble que encara no havia vist el mar, tot plegat resultava fascinant.

L’últim any d’escola –per sort el mestre de la mala bava ja no hi era- vaig guanyar-hi un concurs no me’n recordo ben bé de què. El cas, però, és que el premi va ser una caixa de pintures que aquell home que m’encuriosia, en Salvador, em va regalar. Amb les pintures d’aquella caixa vaig fer tot de provatures, i encara que no m’hagi dedicat a pintar, encara la conservo. D’alguna manera, aquella caixa de pintures va ser el bitllet d’un tren que em duria a conèixer moltes coses que ignorava.

Després, ja gran, ens va unir una curiosa amistat i una discreta i sincera estimació pel que cadascú de nosaltres feia, ell amb els pigments, el paper o l’acer i jo amb les paraules. Li he d’agrair la seva lectura atenta, crítica i sempre enriquidora; no era estrany que després d’escoltar un recital meu em fes arribar la gravació d’un músic que jo desconeixia per incitar-me a treballar en una direcció nova.

Amb els anys aquella fascinació infantil es convertí en una profunda admiració per l’home i per la seva obra. Com a artista plàstic havia trobat la seva pròpia direcció i havia creat un univers personal alhora que obria nous camins. Potser, després d’anys de treball i investigació, l’exposició Montserrat: Alibau, 2009 resumeix millor que res l’esperit de la seva feina. Seguia, però, treballant i buscant formes i maneres i l’art ha estat el seu motor fins als darrers dies.

Ahir va morir i avui, abans que sigui enterrat al petit cementiri de Sant Llorenç d’Hortons, m’he acomiadat d’ell. Reposava amb la figura encara elegant i l’aspecte de l’home savi i lliure que ha estat. Des d’aquí el meu petit homenatge i l’agraïment constant per tots els colors i matisos que aquella caixa de pintures em va descobrir.

Quin dia més estrany, el dia de Nadal. Seurem a taula esverats davant tant de menjar i beure, contents de ser a casa amb pares i germans, de veure plegats avis i nets, però enmig de tota aquesta alegria, sé que se’m barrejaran un munt de sentiments contraris.

Dinarem, i mentre dinem faré recompte d’un temps que s’acaba. Pensaré en qui som i en qui serem, i també en l’any que ve mentre mastego pausadament els desitjos. Se’m fa estrany el dia de Nadal, potser perquè és el dia que les baules del temps es veuen passar amb més claredat. Sobretot quan el més petit s’enfila a la cadira per dir la dècima i el més vell, amb una barreja agredolça d’orgull i tristor, se’l mira content de sentir una veu nova que perllonga la vida, però conformat, també, amb els dies incerts que li queden.

Demà, un any més, recomptaré la vida, i mentre riem acudits entre plat i plat o quan alci la copa, sé que duré amb mi el record d’algunes persones que ja no hi són. Sense dir res les asseuré també a taula quan jo m’hi assegui i tastaran amb mi el que jo tasti. Com cada any, mentre dino amb els de casa, les recordaré. Però sense tristor, perquè encara que no les pugui tornar a abraçar, no puc parar d’estimar-les.

És un dia estrany, el dia de Nadal, perquè l’alegria i l’enyor se’m barregen. Però fet i fet, també estic content, perquè quan acabem de dinar, mentre endrecem la cuina i després d’exclamar “un any més!”, miraré per la finestra per comprovar que el dia ja li comença a guanyar alguns minuts de llum a la foscor. Bon Nadal!

Tot i que jo era petit i em feien fora perquè no prengués mal, duc al pou de la memòria la imatge roent del ferro a la fornal i el dringar compassat del martell -sempre dos cops suaus a l’enclusa i després un de sec a la ferradura-, i també, però potser d’una manera més fonda, recordo l’ estranya olor que quan el Domènec hi acostava la sabata encara calenta, desprenien les peülles dels animals.

D’aquest món en conservo moltes imatges, però en totes s'hi dibuixen les mans rabassudes i fortes d'aquells homes que eren capaços de frenar l’embat de les mules i els cavalls o que doblegaven el ferro i removien la terra per treure’n profit.

De la meva infància en conservo amb nitidesa la imatge de les mans rugoses i nerviüdes amb què els homes aixecaven el món. També les del meu pare eren així, grosses i vigoroses. Agafat a les seves mans no tenia por de res perquè les sabia fortes i perquè quan alçava la meva maneta infantil buscant recer, sempre m’acollien amb una calidesa que em feia sentir dins del niu.

Probablement sigui per això que el vídeo que encapçala aquest apunt, fet per  la Ruth Solano i la Ivana Larrosa pel Museu de la Vida Rural, m’hagi impressionat tant com ho ha fet. Dediqueu-hi 10 minuts i deixeu-vos endur pels sons i les imatges, pels versos de Jorge L. Borges, de Joan Vinyoli i de Joan Margarit i reviureu tot un món fet amb l’antiga lluita de la mà de l’home.

Encara no ha glaçat, però quan es fa de dia i s’aixeca la boirina, el cel ja té la transparència dels hiverns i la muntanya, nítida i imponent, retalla el matí. Les obagues són plenes de molsa i la terra molla desprèn una humitat fresca i agradable que convida a viure, com l’alegria senzilla d’aquesta cotxa que t’observa des de la vora del camí mentre busca llavors.

Ara sí que ha arribat la tardor i els primers freds ja es pressenten, però enguany l’hivern no et fa por. Tot i que el món dels homes sigui ple de desgavells, saps que la terra farà com sempre el seu cicle i quan surts de casa, al matí, deixes que l’aire nou que han dut les darreres pluges t’ompli els pulmons. S’enfila, fresc i net, des del fons dels torrents per polir les llums del migdia i de la tarda, també la celístia; i tu el respires, tranquil i amb complaença, perquè saps que tot allò que compta és a lloc.

No sé, en canvi, si aquests sentiments són habituals en els homes perquè no n’he parlat; als homes ens costa parlar de la nostra intimitat amb altres homes. Ahir, però, va ser com si en pogués parlar amb en Remo Binosi, l’autor de L’espera, i amb en Juan C. Martel Bayo que ha adaptat i dirigit l’obra, i en acabar la representació em vaig sentir bé de saber que també altres homes s’havien sentit fascinats per aquest moment de plenitud i energia extrema que és l’embaràs d’una dona.

L’espera, però, no només parla de la maternitat futura, sinó que la comptesseta Cornèlia (Marta Marco), la seva minyona Rosa (Clara Segura) i la dida (Isabel Rocatti) ens parlen també de les imposicions de la vida i de l’acceptació o no d’aquestes imposicions, i de la distància entre desig i realitat que sovint remou i trenca la vida amb crueltat, sobretot quan la força imprevista de l’amor s’instal·la entre dues veritats que no es poden harmonitzar. Rosa i Cornèlia senten la força que els creix al ventre i es descobreixen estimant-se l’una a l’altra, però saben que s’hauran d’enfrontar sense remei a la condemna d’haver de fer allò que no es vol fer i d’haver de ser qui no s’és.

Vàrem sortir contents del teatre perquè el text ens va sorprendre i perquè L’espera no és una més d’aquelles obres teatrals del tot predictibles quan fa un quart d’hora que han començat, i també pel goig de veure amb quina força creixen les actrius Marta Marco i Clara Segura en cada nou espectacle que protagonitzen. Molt recomanable!

Com la boira que aquests dies, quan es fa fosc, s’escola per tot, el fred i la foscor se’t posen al cos. Agafen consistència als nusos dels dits, al pit, a les espatlles que carregues endavant com aquests homes que travessen l’aire gèlid del pont quan tornen cansats i avorrits de la feina. Com ells, mires d’amagar-te de la por sota l’abric, però ja no te’n pots desfer perquè encara que simulis un somriure, són molt llargues les nits i una tristesa somorta ha colonitzat tots els racons del teu cos estremit. 

D’ençà que em va arribar que no em canso de rellegir-lo perquè cada vegada que ho faig hi descobreixo matisos i imatges que se m’havien escapat la vegada anterior i que ara m’esclaten al cervell com autèntiques càrregues de profunditat. Al cervell i als sentits, perquè l’autor no només sap molt bé que és a través dels sentits que ens pot fer copsar allò que ens ha de dir, sinó que a més sap fer-ho amb imatges que, sense sensibleries que embrutin la poesia, contenen una bellesa que es deriva de la senzillesa de l’expressió i de tota la veritat viscuda. Com quan a Experiència, el poema que obre el llibre, ens diu Hem donat a les nostres besades la forma d’una altra boca per fer-nos entendre que aquest llibre que estem encetant no és fruit de la imaginació ni és un exercici, és un llibre viscut i és la necessitat de dir la vida.

Podria parlar, com fan els crítics, dels diversos leitmotiv del llibre i enumerar-los, però ja els descobrireu  llegint-lo. En canvi, prefereixo referir-me a les emocions de la meva experiència de lector, ja que sovint he hagut de tornar enrere per descobrir què era el que feia que llegint aquest llibre em sentís tan a prop del seu autor. I finalment he descobert que la prosa poètica d’en Josep Manel Vidal té dues característiques que la fan tan personal i única: la fisicitat de les seves paraules i una forma de viure propera a la immortalitat.

M’explico. Josep Manel Vidal no escriu amb paraules que contenen només conceptes, ho fa amb paraules que contenen sensacions i per això omple els seus escrits de vivències com una manera d’apropar-nos al seu univers, un univers íntim en el qual tot és fluid com l’aigua, a vegades en forma de pluja, a vegades en forma de poal d’aigua bruta, de font que ja no raja o, fins i tot, en forma d’ànima líquida. També aconsegueix aquesta fisicitat del llenguatge fent-nos mirar amb els seus ulls i aconseguint que veiem allò que ell està veient, com quan diu Tu ets tota la natura que puc mirar avui; o quan fa servir el recurs d’explicar-nos com arreplega l’amor amb les mans: No em canse de fer-te descobertes. De conquerir-te replecs i redoneses. D’omplir-me les mans amb el paisatge estès de la teva nuesa[...]. Però el que el fa més especial, és que és capaç demostrar-nos amb molt poques paraules la fisicitat del que és eteri: Puc sentir la distància entre els teus llavis i la punta dels meus dits,...

Estic convençut que aquesta manera de donar cos a les paraules té molt a veure amb una manera de viure que se’ns explica al poema Presència. Segurament cada lector trobarà el seu, però per a mi aquest poema conté el cor d’aquest llibre. A Presencia  hi ha continguda tota una filosofia vital que és la que permet al poeta arribar a percebre tantes i tantes coses que sovint ens passen desapercebudes i que, en canvi, ens transmeten l’energia de l’univers. El poeta es mostra obert a qualsevol record i a qualsevol estímul que li serveixi per donar més densitat als dies que li toca viure. I sabedor que el temps és limitat, s’escampa en detalls per l’univers per ser, també, l’univers en el qual viu immers: [...]Rere les formes impersonals dels objectes que van poblant els nostres espais creix la memòria. I amb unes coses i altres va teixint-se una presència infinita. El blau del cel net del migdia, el roig ombrívol del capvespre, els dits invisibles del vent llaurant-te el cabell, camí de la faena, els rierols de la pluja davallant el vidre del finestral, la remor dels arbres espolsant-se les fulles, l’olor de la fruita encetada al tall del ganivet, la terra mullada per la tempesta breu... Hi ha qui viu una curiosa immortalitat, escampant-se en detalls per l’univers que travesse dia rere dia.

Josep Manel Vidal és un observador profund de tot el que passa al seu voltant, de les grans coses com l’amor i també dels petits detalls que ens gronxen la vida, i en El teu nom és un ésser viu ens en parla perquè, com ell, prenem consciència de la densitat del món en el qual vivim i perquè no ens empassem la vida sense tastar tots els seus ingredients i gaudir-ne. Deu ser per això que tanca el seu Inventari amb L’agredolça evidència de saber que vius escampada en detalls per l’univers que travesse... Ens en parla –deia fa un moment- i en deixa constància amb una prosa poètica precisa i meticulosa capaç de crear imatges d’una gran bellesa com aquesta olor de la fruita encetada al tall del ganivet, capaç de contenir a l’hora i de forma inseparable la violència del tall amb la carnositat de la fruita. Una joia!