Sóc hortonenc, prou que ho he dit vegades, però de sempre hi ha un munt de coses que em lliguen a Gelida. De petit vaig passar-hi setmanes senceres amb el Joan, el meu cosí, mentre els nostres germans petits eren a Sant Llorenç. Des del portal de Cal Nen dominàvem tot el que passava entre els carrers del Sol, Vicenç Perelló i Marquès de Gelida; i també, quan ens podíem aventurar, el que passava a la Font de Sant Miquel o a Cantillepa. Aquell era per nosaltres tot un món que amb els anys es va anar engrandint fins a la piscina i al bosc de l’Hotel Sant Jordi, fins a la plaça del Pi, les Cases Noves i la resclosa de sota el pont de l’Anoia, fins a la carretera de Corbera o, en direcció contrària, l’Hostal del Caçador... Vaig conèixer companys -el Cape, el Jordi de Cal Buch...- amb els quals quan ara coincidim ens saludem amb una simpatia nascuda de la innocència d’haver compartit jocs quan érem petits.

Els  pares, ara que són jubilats, viuen a Gelida com si des de sempre aquest poble hagués estat també casa seva, de manera que van i venen de Sant Llorenç repartint els seus afectes entre un poble i l'altre. La mare, quan era soltera, havia servit a l’antiga farmàcia del Sr. Ferrer, al carrer del Dr. Galès, i el pare ha treballat al Molí Vell durant 35 anys. Jo vaig treballar-hi vuit anys a Gelida. Servia taules els dissabtes, la qual cosa em va permetre conèixer la peculiar fauna que s’hi movia des que es feia fosc fins que tornava a ser de dia. Va ser els mateixos anys que vaig compartir tren i estudis amb l’Imma, primer a l’institut i després a la facultat.

Sempre hi he tingut tiets i cosins a Gelida, però ara hi tinc també amics que si convé em donen un cop de mà,  em diuen el què o em regalen les seves rialles. No és estrany, doncs, que em faci la il·lusió que em fa que el Josep Maria Pinto s'encarregui de fer-hi la presentació de El llibre que llegies,  perquè Gelida és un lloc que m’és del tot proper i reconec amb facilitat els seus carrers i molta de la seva gent.

Encara avui, quan passava per l’autopista camí de la feina, em tornava a sorprendre com se m'apareixia el campanar de l’església,  talment com un far, retallat sobre el perfil del poble per assenyalar-me on sóc. De la mateixa manera, quan els matins baixava de Sant Llorenç cap a l’estació, a la Ferreria se’m feia present tota la muntanya amb el castell al cap d’amunt del poble i a sota les cases arrapades les unes a les altres per no rodolar cap a la timba del riu. Llavors entenia perfectament que pertanyo a aquest tros de món situat entre les carenes del Montcau a una banda, les serres de Montserrat a l'altra i, mirant a ponent, l'horitzó de vinyes on es pon majestuós el sol.

Amb els anys, he après que som allò que gravat a la pell, al paladar o a la mirada, ens ve a la memòria només tancant els ulls. I aquests dies, regirant entre piles de records, m'he adonat que entre totes les imatges que duc impreses a la retina, també hi és molt present l’horitzó de Gelida.

Però en mig de tot plegat -i ja era part de la trampa-, també ens hem d’adonar que els últims anys, mentre s’obrien les portes a la immigració per les feines menys qualificades,  de manera molt majoritària s’ensenyava els nostres joves sense tenir gaire en compte els valors humanistes i anava tot encaminat a crear dos tipus de treballadors: A l’ensenyament públic es formaven  treballadors especialitzats i a les escoles de negocis es formaven alts càrrecs que es cuidessin de les (nostres?) finances. Durant la ‘gran festa’ del final de segle, uns i altres [segueix]

No tot s’acabava en les taules rodones ni en el recital ni en la presentació d'Una altra vida, perquè després d’escoltar el que uns i altres havíem previst dir-nos, començava una altra trobada sense micròfons ni convencions i ens dèiem ‘jo sóc aquest que...’ Però sobretot, vam escoltar-nos les veus més enllà de les paraules, ens miràvem les mirades i tocàrem els gestos com si ara, lluny de la pantalla de l'ordinador, volguéssim fundar alguna mena de complicitat més duradora que un cap de setmana a Mallorca.

Em va agradar sentir tots i cada un dels ponents amb qui vaig compartir la taula sobre Blocs i Literatura, i també tots els de la taula de lectors de L’hidroavió apagafocs. Em va agradar escoltar en Marc Cerdó explicant l’obra de la seva mare i passejar diumenge pel Port de Pollença. Però em va agradar, sobretot, mirar la plana des del mirador Joan Alcover, anar amb la colla a sopar a Sa Pobla i xerrar sense mesura fins ben tard, que amb només quatre núvols el cel se'n rigués de nosaltres, l’arròs brut, descobrir curioses connexions i complicitats, veure Menorca des del terrat, aprendre que per anar a Roma es passa per Castelló, abraçar la Victòria després de tants anys i fer-nos una foto... Em van agradar moltes coses,  però el que més content em va fer va ser comprovar que més que no pas parlar, ens ho passàvem bé escoltant amb delit de saber.

I va ser així que anàrem deixant de ser només les paraules que escrivim als nostres blocs i començarem a ser ulls, rostres, gestos... ànimes, ara sí, encarnades i vives a les quals podíem abraçar i amb les quals podíem desitjar tornar-nos a trobar pel gust, només, de conviure. I si des del matí la llum s’havia omplert de paraules, molt aviat també les paraules se’ns anaren enredant entre els dits i les mans, entre els cabells i les llengües, entre les olors i les mirades, entre les absències i els silencis per ser nosaltres, aquells que un cap de setmana de mitjans de maig del 2012 vam trobar-nos a Búger per mirar de ser una mica més feliços.

No ho sé ni en puc estar del tot segur, però tinc la sensació que de tot el que has escrit i jo he llegit, Vetlla és el poema que més se t’assembla, el que és més ple de vida viscuda i el que amb més força es projecta cap al futur.

D’entrada m’ha sorprès de manera molt agradable que estructuressis el poema en tres parts, cadascuna amb la seva particular mètrica (octosíl·labs en la primera, alexandrins a la segona i decasíl·labs a la tercera), de manera que de forma molt clara s’imposen al lector maneres diferents de llegir els versos corresponents també a diferents moments de la vida. És notable el contrast entre la rapidesa de l’octosíl·lab que encaixa tant bé a les urgències de la joventut i la lectura més pausada i tranquil·la dels alexandrins i els decasíl·labs que corresponen a un moment en el qual importen més els records i la reflexió: Avui he recuperat el llibre d’un prestatge... –dius en començar la segona part.

Tinc clar, però, que quan dius llibre dius vida, o memòria si així ho vols, perquè una altra de les coses que criden poderosament l’atenció d’aquest poema és la barreja indestriable entre vida i literatura que conté; i encara afegiré més,... [Segueix]

Els darrers dies he sentit esclatar el roig de les primeres roselles i he vist  com les cigonyes començaven a covar els ous. Però avui, Pasqua de Resurrecció, se’m fa difícil creure en res i em miro la vida carregat d’escepticisme. No em puc abstreure de la presencia de la mort, d’una mort estranya i cruel perquè mai no acaba de ser-ho del tot, però que hi és.  N’intueixo la presència cada vegada que la miro a Ella, cada vegada que li busco els ulls per mirar d’esbrinar on para, cada vegada que em respon des d’un món que no comprenc, que és molt més enllà del que puc entendre.

I sí, ja ho sé que tot és ben viu a fora i que avui tocava riure, però no he pogut perquè no puc deixar de pensar en Ella, entotsolada, girant lentament però inexorable sobre si mateixa en un moviment centrípet cap a la soledat més absoluta. I no he pogut, tampoc, perquè per més que m’hi esforci no puc entendre la crueltat d’aquest joc -com el del gat que no acaba de matar el ratolí acabat de caçar- d’una mort que fa temps que ens acompanya jugant a ser i no ser.

De dies estranys te’n trobes un de tant en tant, com avui que quan has arribat a la botiga t’has adonat que no tenies prou forces per bregar amb els proveïdors ni per passar el dia ensenyant mostraris i havent-los d’endreçar després sense haver fet ni cinc de calaix. És per això que has deixat la persiana del portal a mig aire,  com dient hi sóc però no hi sóc, i en lloc d’endreçar l’aparador i encendre els llums, t’has posat el jersei vell de quan vas a la rebotiga i t’hi has endinsat com si t’amaguessis d’alguna cosa. De fora estant semblava que estaves fent inventari, però només tu saps que el que feies era deixar passar el dia, els minuts primer i després les hores, aclofat a la vella butaca que hi conserves, immers en un silenci sense noses, com quan et capbussaves al mar per sentir només el teu cos en l’aigua.

Avui, però, una rere l’altra han anat passat totes les hores i només has pogut sentir el batec del teu cor alhora que el tic-tac del rellotge del besavi, la resta era plena d’un silenci negre, absolut. Hauries volgut poder imaginar com se senten, des de l’úter, els batecs del cor de la mare compassats amb els teus, però no te n’has sortit. Se t’ha fet de nit sense haver fet res, ni tan sols has pogut començar aquest inventari que fa tant de temps que tens per fer. Una altra vegada t’has quedat travat, a la primera línia, al primer lloc de la llista, allà on no saps, incapaç de trobar-lo, quin nom posar-hi.

Això que dic ve a tomb de la cosa aquesta del .es que s’ha afegit a les adreces de Blogger. Aquest cop ens hem esverat perquè toca la fibra de la identitat, però Google ja fa dies que avisa i no hauríem de ser tan innocents com sembla que som, perquè ja fa temps que Google s’està convertint en l’ull del Gran Germà. El que ara ha fet afegint a l’adreça del bloc el domini de l’estat des del qual s’escriu, és peccata minuta al costat del fet que des de l’1 de març s’hagi atorgat el dret de fer el que vulgui amb els continguts que pengem en els seus serveis i, encara pitjor, el dret de recollir i utilitzar les nostres dades. Sovint no llegim ni les Condicions d’ús ni la Política de privadesa i obrim comptes a internet amb molta despreocupació, però aquesta vegada és molt recomanable llegir-se amb atenció les de Google, no fos cas que després haguem de patir la força dels seus tentacles.

Però tampoc no ens creguem pas que per no dur el .es o el .fr o el que sigui no se’ns pot controlar, perquè seguir el rastre d’una adreça IP no és res de l’altre món. El problema de debò greu , no ho hauríem d’oblidar, el tenen els usuaris dels països on no hi ha garanties democràtiques o en els quals s’exerceix la censura i, fins i tot, la represió sense manies.

Encara tinc comptes oberts a serveis de Google i no sé què en faré. Pel que fa a Blogger, hi vaig  mantenir un bloc durant quatre anys llargs i el maig del 2010 el vaig deixar en suspens, no m’hi sentia còmode i vaig recuperar aquest que ara llegiu, on hi era des de l’agost del 2004. Mai no l’havia tancat del tot perquè alguna cosa em deia que hi tornaria.  Pel que fa a l’altre, Castells de cartes, ja no existeix i els seus continguts han quedat arxivats en El rebost del Cupressus..., a WordPress. I no és que aquesta plataforma no pugui actuar en un futur com Blogger, que no ho sé, però de moment és una bona opció per qui vulgui migrar de forma gairebé automàtica.

Però de tots aquests canvis, el que més em satisfà és haver anat a parar a +VilaWeb, perquè sé qui són i on són i que si tinc una pega puc agafar el telèfon i me la solucionen, a banda que ser-hi ajuda a potenciar una iniciativa per la qual el català no és només una circumstància, sinó que ha estat concebuda i gestada en aquesta llengua. Per tant, la meva opció a internet també passa per estalviar-me sempre que pugui les grans superfícies i acostar-me al botiguer del barri. No m’agrada ser només un client passavolant i anònim, m’agrada –quan entro a la botiga- que em coneguin pel meu nom i poder saludar també el botiguer i confiar-hi perquè som veïns:
- Bon dia, Vicent, tot bé?
- Prou bé, Ricard! Què et poso, avui?
- Doncs, no ho sé... Què em recomanes?
- Tinc unes notícies i uns enllaços que surten la mar de bé...  I si no, ja m'ho diràs.
- Som-hi, doncs! Si tu ho dius, me'n refio. Posa-me'n un manat de cada.