Ara toca defensar Garzón, diuen. Sembla que uns falangistes podrien acabar la seua la carrera judicial, i la 'progressia' hispana crida i brama. Però jo no m'hi sumaré, ni per solidaritat internacional. He vist massa de prop com aquest personatge permetia la tortura i violava les regles més elementals de la democràcia.

He sentit relats estremidors, fets de viva veu i de primera mà. Els he sentits de gent torturada per aplicació de la llei antiterrorista que s'ha aixecat la samarreta davant seu i dels seus companys o que ha plorat relatant les atrocitats sofertes, sense més resposta d'aquest jutge estel·lar que la del menyspreu. Però, encara que no els haguera sentits en directe, en tindria prou d’haver llegit els relats públics de les seues víctimes, de les que em mereixen confiança. Parle, posem per cas, i n'hi ha prou amb un exemple, dels detinguts del 92, en aquella infame ràtzia olímpica que Europa acabà desautoritzant anys després. El 2004, per escrit, el Tribunal d'Estrasburg va acusar Garzón de no haver volgut investigar les documentades denúncies de tortures que li havien estat presentades. I amb una acusació com aquesta n'hi hauria d'haver prou.

És tan sols una falta, n'hi ha que excusen ara. Doncs, no. Cal dir que no és l'única falta, però que, fins i tot si ho fos, ja n'hi hauria prou. Parlem de tortures, no d'un error processal qualsevol, d'una manca de documentació. I cal dir amb la veu ben alta i clara que no es pot defensar la democràcia violant els drets democràtics. Si n'hi ha que volen oblidar aquest principi bàsic, doncs que el defensen, enmig de la baralla partidista. Però, a mi, em faria molta vergonya d'oblidar-ho, i per això, per dignitat democràtica, no pense ni moure un dit en defensa de Garzón. Ja s'ho faran.

director@vilaweb.cat

TAMBÉ PODEU LLEGIR AIXÒ! INFORMACIONS DETALLADES A VOLER! I PARAULES EN PRIMERA PERSONA!

Anoche soñé que tras un largo deambular, perdido por la gran ciudad, llegaba a los alrededores de un jardín.

Vuitanta anys d’un pintor català universal. El dia 13 de desembre de 2003, dissabte, mestre Tàpies fa vuitanta anys, i això és una magnífica notícia. Fa mig any vaig veure a Lleida una gegantina exposició antològica en la qual es podien contemplar les fites d’una trajectòria creativa rica, complexa, poètica i inacabable. Ell, acompanyat de la seva dona,Teresa, es passejava i mirava els quadres, s’aturava especialment davant alguns i contava anècdotes de la seva producció. M’impressionà aquesta fortalesa d’un home que no s’atura d’obrir-nos les visions quan m’acabava de contar que tenia problemes de pèrdua de visió. Era com una gran paradoxa, com un oxímoron. Era el fet exemplar d’un home lluitador: un pintor lluitador. Quan passàrem devora una gran tela amb una creu que era una T, amb un peu dibuixat amb grafit damunt el blanc resplendent de la calç, em digué: ‹‹Aquest el vaig fer aquest estiu passat a Campins››, i em vingué al cap tot el que la paraula Campins em mostrava: aquella masia del Montseny on Tàpies té un gran taller en què fa feina els mesos de calor.

Vaig sortir de l’escala de ca meva amb el paper de plata que embolicava el llonguet tot romput i amb dues mossegades ben fondes a aquella truita amb patates i un poc de ceba tendra que m’agradava tant. Mumare m’havia dit que m’hi havia posat oli i tomàtiga i una mica de sal de cocó. Allò era millor que qualsevol pastís.

[Foto  Jan Kohlbusch]

Això era i no era un bergant que nomia Xavier, tenia dinou anys, estudiava de mecànic, tocava la guitarra elèctrica i lluitava en totes les trinxeres del seu temps. Els caps de setmana organitzava excursions de sensibilització envers el medi amb un grup ecologista, entre setmana feia classes de català a immigrants, es passava moltes d’hores en un telèfon d’acolliment i componia cançons independentistes i hiphoperes amb el seu grup Dalicebes (Dalicebes a la crisi / Dalicebes a la por / o acabaràs amb tisi / i un terrible maldecor. / Dalicebes als espanyolufos / que ens voldrien enclavats / Dalicebes fan catufos / i acabaran estormiats. I coses per l’estil.)