Del Linòleum (Amniòtic, 2009) de Maria Coma en van trascendir amb més força cançons coloristes com “Gat” o “Bigarrat”. La resta del disc no anava en aquesta línia, però ja se sap què de vegades les etiquetes musicals fan més mal que bé, i des de llavors Maria Coma i l’adjectiu “naïf” han anat indissolublement associats. Fins ara. Aquest novembre, Coma publica Magnòlia (Amniòtic, 2011). En aquest nou treball, els colors s’han enfosquit, com si aquesta jove compositora, pianista i cantant volgués posar distància entre allò que és i allò que han explicat d’ella. El nucli central de Magnòlia és el piano, instrument a partir del qual s’han composat totes les cançons. De fet, la Maria dedica el disc a la seva àvia Carmina, que li va regalar el primer piano, a patir del qual va aprendre a tocar. Després, les cançons han estat tenyides de multitud de textures sonores, gràcies al mestratge a la producció del músic Pau Vallvé. El resultat són temes com el que il·lustra aquest videoclip, “Tots els colors”. [Més]
TV3 va emetre el passat dimecres un d'aquells productes audiovisuals que per si sols ja justifiquen l'existència de la televisió pública catalana: Macià contra Companys. El film aborda en clau de ficció documental un episodi massa poc estudiat: l'efímera República catalana proclamada per Francesc Macià l'abril de 1931, finalment diluïda en la República espanyola. De retruc, la pel·lícula posa sobre la taula un tema de perpètua actualitat: la relació entre el catalanisme i l'esquerra, i les contradiccions que, a parer d'alguns, pot generar el fet de combinar ambdues idees. En la pel·lícula, Macià és presentat com un polític honest i interclassista que aposta sense reserves per l'estat català. Companys se'ns mostra com un catalanista de tall federal que, segons es desprèn de la narració, conspira amb els republicans de Madrid per convertir la República catalana en una simple autonomia, amb l'objectiu d'enfortir la naixent i fràgil República espanyola.
En el primer moment tinc 15 anys i estic acabant el BUP. És 1994 i el rock català, que haviem viscut amb intensitat, ja anava de baixa. Els nostres walkmans adolescents, on fins llavors, de forma natural, havien compartit protagonisme els discos de Sopa, Sau o Sangtraït amb els de Nirvana, Pearl Jam o Smashing Pumpkins, van començar a retrocedir o a mirar lluny. A Catalunya semblava obvi que fins a 1990 no havia passat res, i per tant, no valia la pena girar els ulls enrera. El que hi havia llavors començava a no interessar-nos i tot el que ens motivava no estava passant aquí. Va ser més o menys en aquest període quan ens va caure a les mans el CD del concert de vintè aniversari de la Dharma al Palau Sant Jordi. Per nosaltres la Dharma no havia significat fins llavors res especial. Però en aquell CD -o K7, no ho recordo- hi havia els primers grups catalans que havíem conegut. Recordo els Sau fent "Muntanyes russes" i Els Pets fent "Esperant l'autobús". Recordo "Contra el fusell un somriure" i "La gent vol viure en pau": poc després vaig demanar la pròrroga al servei militar. La part de la connexió amb la tradició no ens interessava. La dels cantautors, menys. Però aquell va ser un dels últims grans discos del rock català que ens va tocar d'aprop. Crec que així vam coonnectar amb la Dharma els joves dels noranta. Potser això ens va salvar. 
Les últimes setmanes hem viscut dos episodis que han servit per posar a prova els límits del dret a la llibertat d’expressió als Països Catalans. El primer ha estat la detenció del raper lleidatà Pablo Hasél, acusat per l’Audiència Nacional espanyola d’un presumpte delicte d’enaltiment del terrorisme pel contingut d’una de les seves cançons, “Libertad presos políticos” (
L'estiu de 1991, un grapat d'intrèpids aventurers del subsòl musical barceloní van emprendre la boja iniciativa d'impulsar un segell autogestionat. A la cantonada de l'any olímpic, la ciutat i el país es trobaven del tot submergits en un oasi polític, social i també musical. Aquell segell va anomenar-se Tralla Records, i durant la primera meitat dels noranta va donar cabuda a tota mena de bandes de rock, punk i hardcore, priorizant el treball de tu a tu amb l'artista i apostant sense manies pels sons més contundents. Amb el temps, el segell s'aniria obrint –la pluralitat sempre va ser una de les seves característiques– i acabaria publicant els primers discos de bandes tan dispars com Ràbia Positiva, El Oso Yonki, Dr. Calypso, Color Humano, Trimelón de Naranjus o Komando Moriles. Tralla Records va posar la primera pedra d'una escena alternativa que, amb el pas dels anys, creixeria robusta i plural, des de l'ska i el punk als sons mestissos o la rumba bastarda que han marcat la primera dècada del segle XXI a Barcelona. 
El passat 15 d'octubre, coincidint amb les mobilitzacions convocades a més de 900 ciutats d'arreu del món pel moviment dels indignats, l'eurodiputat de CiU Ramon Tremosa feia aquest demolidor comentari a través de Twitter: “El parlamentarisme i els partits són imperfectes i sovint s'allunyen de la realitat. L'alternativa, però, és la dictadura i el totalitarisme”. Una afirmació contundent i que pot donar lloc a múltiples interpretacions. Perquè, pel context en què va ser dita, sembla evident que l'eurodiputat convergent fa referència directa al moviment dels indignats. I que –podríem arribar a deduir- al seu parer, alguns dels ciutadans que el 15 d'octubre van manifestar-se per proposar alternatives a l'actual estat de les coses serien partidaris de règims totalitaris o dictatorials.
Hi ha una sèrie de grups que ja fa uns quants anys que treballen per fugir del ramat políticament correcte en què sembla haver-se instal·lat el mainstream català. Un dels que ho fa amb més constància i habilitat és, sens dubte, Els Surfing Sirles. Aquesta tardor, el grup capitanejat pel cantant, compositor i poeta Martí Sales presenta el seu segon llarga durada, editat pel segell BankRobber i gràficament titulat Romaní, semen i sang. No sabem si el consum simultani d'aquestes tres substàncies és la clau perquè els Sirles facin cançons com les que han inclòs en aquest disc. Però sigui a base d'alquímia, de química o de simple talent natural, el cas és que han parit, de nou, onze cançons que són onze cops de mall a les ments benpensants de l'oasi català. Hi ha rock gamberro, hi ha punk d'ateneu llibertari, hi ha psicodèl·lia seixantera, alguna escapada popi... I hi ha, sobretot, una poesia eixelabrada i una irreverència a l'abast de pocs. Perquè, de ser irreverent, se n'ha de saber. I aquests ho tenen bastant per la mà. 
