rpala |
divendres, 25 de novembre de 2011 | 10:38h
Els mesos de novembre i desembre s’esdevé un ritual clàssic a la revista Enderrock, i probablement també a la majoria de redaccions de les revistes musicals d’arreu del món: l’elaboració de la llista dels millors discos de l’any. Pel que fa a aquesta casa, cadascun dels redactors i periodistes d’Enderrock i una representació de la crítica musical del país elabora un rànquing particular dels que, al seu parer, són els quinze millors discos publicats durant l’any 2011 en llengua catalana. De la suma de totes les votacions n’emana una llista dels millors discos de l’any, dividits en tres categories: pop-rock, cançó d’autor i folk i noves músiques. El primer disc de la llista, a més de ser el millor en la seva categoria, és considerat també el disc de l’any.[Llegeix l'article sencer a Enderrock.cat]
El mes de novembre estem de celebracions al bloc Al Darrera la Nevera. Hem arribat 
Amb la mort de Josep Pernau s’apaga una de les veus més representatives de la generació de periodistes catalans que van començar a fer feina a les darreries del Franquisme. Pernau, com Josep Maria Huertas o Ramon Barnils, va practicar l’ofici en un context diferent a l’actual. Però de la seva feina durant aquells anys potser se’n pot extreure alguna lliçó aplicable als nostres dies. L’enyorat Huertas, al seu llibre Cada taula, un Vietnam, divideix els periodistes d’aquells temps en tres categories. En primer lloc, els adictes al règim. En realitat eren pocs i acostumaven a ser la casta dirigent (tot i que no sempre: de vegades eren simples lacais). Al cantó oposat hi havia els demòcrates, opositors de totes les tendències agrupats entorn del Grup Democràtic de Periodistes, fundat pels mateixos Huertas i Pernau. També eren pocs, però molt polititzats i actius. Enmig hi havia el grup més nombrós: el dels qui no es posicionaven i anaven fent la viu viu sense protestar gaire.
A l'hora de d'analitzar el comportament polític de la societat catalana, els entesos acostumen tenir en compte dos eixos: el que va de l'esquerra a la dreta i el que es mou entre Catalunya i Espanya. Hi ha un altre eix, però, al qual caldria parar més atenció, sobretot ara que vivim immersos en una nova campanya electoral: és el de la gravita entre vinculació i la desvinculació amb la política. A una punta hi trobarem els qui se senten interpelats pel llenguatge i les formes d'acció política, des dels qui voten opcions totalment integrades en el sistema fins als que militen en partits d'esquerra transformadora o moviments socials alternatius. A l'altra banda hi trobarem una sèrie de ciutadans que, senzillament, ho viuen com una cosa que no va amb ells. No militen en cap partit o col·lectiu. No es manifesten per res. No voten gairebé mai, o només en moments excepcionals. Cadascú tindrà el seu motiu, però el cas és que la política no els interessa. No forma part del seu imaginari ni de les seves prioritats.
Avui és un dia especial per al bloc Al Darrera la Nevera. Aquest que esteu llegint és el post número 1.000. Ni el 999 ni el 1001: 1.000. Han passat gairebé cinc anys des que vam posar-lo en marxa, sense saber gaire bé què voliem fer ni si tindria molt sentit. Durant tot aquest temps, el bloc ha anat prenent vida pròpia i s'ha convertit en una part molt especial de la feina del seu autor, probablement la més divertida i enriquidora. Per celebrar l'efemèride, hem decidit que, per variar, avui aquest bloc no reproduïrà l'article d'un periodista que parla de música. Ho farem a l'inrevés: seran una sèrie de músics i responsables del sector els qui parlaran del periodisme musical que es fa a Catalunya. Hem demanat el parer de cinc artistes que, en major o menor mesura, han passat per les pàgines digitals d'aquest bloc i crec que representen, cadascú a la seva manera, diferents sensibilitats i formes d'entendre l'ofici de músic: Feliu Ventura, Pau Vallvé, Carles Sanjosé (Sanjoex), Natxo Tarrés (Gossos) i Núria Lozano (La Carrau). També hem demanat l'opinió de cinc personatges del sector musical català que tenen el comú demoninador que no són periodistes. Són Àlex Eslava (del segell DiscMedi), Joni D (mànager de l'agència Hace Color), Dani Castellano (del segell Propaganda pel Fet!), Xavier Urbano (programador de l'Ateneu Popular de 9 Barris) i Jordi Novell (gerent del Grup Enderrock). En total 10 veus. Tots ells responen tres preguntes... 
Els meus pares tenien una biblioteca modesta. Com tantes d'altres famílies treballadores catalanes amb inquietuds culturals, vaja. No era una biblioteca d'un intel·lectual, d'aquelles que t'ho posa fàcil. Però potser va ser millor així: buscar-se la vida a l'hora de formar-te sempre et fa anar un pèl per endavant. En aquesta biblioteca hi havia els bàsics: el Mecanoscrit, La Plaça del Diamant... I una mica més enllà, també hi arribàvem. Un llibre sobre Andreu Nin. Una biografia de Companys. Un parell de volums de la sèrie Documents, sobre la República i la Guerra Civil. I un llibre molt gruixut que sempre em va cridar l'atenció: Els catalans als camps nazis, l'ingent reportatge d'investigació convertit en llibre publicat per Montserrat Roig l'any 1977. Crec qeu era la primera edició, i incloïa unes fotografies escruixidores. Era un llibre que, quan eres nen, feia por. Va ser un dels primers contactes que vaig tenir tant amb el periodisme com amb l'horror del feixisme. També va ser el primer contacte que vaig tenir amb Montserrat Roig: no la de les novel·les, sinó l'altra. La que no ens han explicat tant. 
Pot semblar massa ambiciós que un cantautor de només 23 anys com Pere Vilanova s’embarqui en l’aventura de dedicar un disc monogràfic a l’obra d’un poeta madur com Carles Duarte. Aquest jove músic, però, ha demostrat al llarg de la seva curta i intensa trajectòria que no l’espanten els reptes. El CD-llibre Una magrana d’astres (CCG Editors, 2011) és el resultat de la seva darrera temeritat. Amb la complicitat a la producció de Pau Romero (exVerdCel), el cantautor de Gràcia presenta catorze composicions basades en l’univers del poeta Duarte. Són músiques amb un ventall sonor ampli, del rock tenebrós a la cançó acústica més preciosista passant pel pop. No és un disc de cançó d’autor habitual, i tampoc no és un disc fàcil. Però fa bo d'escoltar. 
