Al bloc Al darrera la nevera també arriba el Nadal. Encara que de vegades poguem semblar aliens a aquestes entranyables celebracions, també tenim cor i ens emocionem amb les habituals estampes nadalenques que proliferen durant aquests dies: els pessebres vivents, les llumenetes del Passeig de Gràcia, els galets d'Imma Mayol... Per això, aquest 2011 hem volgut celebrar el Nadal a la nostra manera. Ho hem en el marc de La Nevera TV, el canal audiovisual del bloc, on, com ja sabeu, demanem a les bandes que ens molen que facin versions de qualsevol tema, com més sorprenent millor. En aquesta ocasió hem enganyat a una de les millors formacions de latin, soul & boogaloo Barcelona, Los Fulanos, perquè portessin al seu terreny una nadala, com més casposeta millor. L'objectiu era demostrar que, si els músics són bons, no hi ha tema que es resisteixi. Los Fulanos han triat "Los peces en el río", i aquí us la deixem. [Més]
Avui estarem als actes de celebració 18è aniversari del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), participant com a membre del consell de redacció de Mèdia.cat en una taula rodona sota el títol Informació i manipulació, cara i creu de la democràcia. Serà al centre cívic Cotxeres de Sants a les 18.30h. Compartirem taula amb Santiago Vidal (jutge de l'Audiència de Barcelona) i Santiago Ramentol (membre del Consell de l'Audiosivual de Catalunya –CAC– i del Consell de la Informació de Catalunya –CIC–). [Més]
A l'hora d'analitzar la crisi, la majoria de polítics i opinadors arriben a una conclusió unànime: si volem sortir-ne, no hi ha cap més alternativa que les mesures d'austeritat i retallada. Ho va verbalitzar el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, durant la magnífica entrevista que li va fer Mònica Terribas a TV3. I s'encarreguen de recordar-ho a diari la majoria dels articulistes i tertulians que ostenten el monopoli dels espais d'opinió als mitjans catalans. Aquesta maniobra discursiva no és nova: és coneix com estratègia TINA (“There is No Alternative”, en les seves sigles en anglès) i la va patentar Margaret Tatcher durant els anys vuitanta per justificar les seves polítiques antisocials. L'estratègia TINA té nombrosos punts febles. El principal, que parteix d'una mentida. Perquè és fals que no hi hagi alternativa: en política, sempre n'hi ha. I en economia, també.
Autocrítica i crítica. Massa sovint, la premsa musical sembla que només presta atenció al mainstream i passa per alt moviments subterranis aparentment imperceptibles que, amb el temps, esdevenen sotracs importants quan no autèntics terratrèmols. I alguna cosa similar a un sotrac és el que s'està vivint darrerament amb la cançó d'autor. Han aparegut una sèrie d'artistes molt joves que, partint d'una senzillesa i una austeritat extrema, prenen el relleu a l'hora de difondre, guitarra en mà, la cançó més compromesa. No parlem només de valors que podem considerar consolidats com Feliu Ventura, Cesk Freixas o Pau Alabajos, sinó d'artistes joveníssims. Una hipòtesi: si en Cesk Freixas confessava un dia que havia arribat a la cançó catalana no pas directament, sinó a través de l'obra del seu precedent generacional immediat, Feliu Ventura, en aquest cas bé podriem dir que aquests novíssims cantautors han arribat a Feliu Ventura –i a partir d'aquí, més lluny i més enrera– a través de Cesk Freixas. Avui dedicarem un post a un d'ells: Jordi Montañez i el seu debut discogràfic, Dolça victòria (Temps Record, 2011). [Més]
És molt probable que si seguiu de prop l'actualitat musical catalana la paraula Verkami no us soni gens estranya. Aquest és el nom d'un web de micromecenatge creat per un pare i dos fills de Mataró, la família Sala. A través de Verkami, els creadors (músics, escriptors, cineastes o de qualsevol branca de la cultura) poden aconseguir finançament per als seus projectes a partir de les aportacions directes dels seus seguidors. A canvi de cada contribució, els micromecenes obtenen diverses recompenses, des d'un disc firmat fins a un concert privat. Tot depèn del que s'hi inverteixi i del que ofereixi l'artista. Quan va néixer, fa poc més d'un any, semblava una idea estrambòtica que fracassaria o que només funcionaria en cercles molt reduïts. Avui en dia, però, Verkami és un projecte del tot consolidat i cada cop hi ha més músics que l'empren per finançar la seva obra. Artistes com Cesk Freixas, Miquel Gil o Ix! ho han dut a la pràctica amb èxit, recollint xifres gens menyspreables per produir els seus nous treballs.
Encetem el mes de desembre, s'apropa Nadal i, inevitablement, les discogràfiques enceten el seu habitual bombardeig de productes de temporada. Al llarg dels pròxims dies, al bloc 'Al Darrera la Nevera' mirarem d'anar destriant el gra de la palla i destacar algunes de les produccions més interessants d'entre tot el material que veurà la llum. Comencem amb un tribut a un dels grups més rellevants del pop català: Antònia Font. En vam tenir un primer tastet en el disc Alegria revisitat (EDR/DM, 2011), que es va encartar amb la revista Enderrock el passat mes de juliol. Hi destacava el que sens dubte va ser el gran èxit de l’estiu: Tomeu Penya versionant “Alegria”. Aquest Nadal tindrem ocasió de rebatre un tòpic: que les segones parts no són mai bones. L’homenatge al grup liderat pel compositor Joan Miquel Oliver té continuïtat en forma d’El pop d’Antònia Font. Versions halògenes (DiscMedi, 2011). [Més]
Manllevem un tweet del professor de Periodisme de la UPF i president d'Òmnium Cultural de Badalona, Marcel Mauri, per titular un apunt sobre l'entrevista que la directora de TV3, Mònica Terribas, va realitzar ahir al President de la Generalitat, Artur Mas (en aquest enllaç la podeu veure online). "És periodisme, estúpids!", sentenciava Mauri. Ho feia en el moment en què molts televidents expressaven a traves de les xarxes socials la seva sorpresa davant de l'actitud "mossegadora" de Terribas durant l'entrevista. "Es nota que està ressentida", "Està nerviosa", "Està prenent partit", "s'està implicant i no està sent objectiva"... És normal que hi hagi qui pensi aquesta mena de coses: en aquest "país de pandereta" –que diria el President– no estem acostumats al periodisme que no regala les entrevistes i fa sempre les preguntes que calen i quan calen. Ahir, Terribas va fer-li a Mas una entrevista més pròpia del món anglosaxó que no pas del nostre periodisme mesell, acomodoatici i donat al "hi-hi-ha-ha". TV3 es posava, en aquesta ocasió, al nivell de les grans televisions d'Europa i demostrava, en un moment en què se l'està posant en qüestió, la vigència del seu model. [Més]
La Nevera TV: Mine! vs Britney Spears (la nova entrega de LA NEVERA TV! El clip de youtube ja suma més de 900 clics, i el canal ha superat les 14.000 reproduccions).
Pocs dies després de les eleccions espanyoles del 20 de novembre, el Govern de la Generalitat, a més d'anunciar un increment de les taxes universitàries, del preu del metro i el bus i del cànon de l'aigua, feia explícita la voluntat de retallar de nou el sou dels treballadors públics. Des que l'executiu encapçalat per Artur Mas va començar a aplicar les anomenades “polítiques d'austeritat”, aquest ha estat un dels col·lectius més afectats per la tisora. I és que els funcionaris són un objectiu fàcil. El tir al blanc contra el treballador públic és tota una tradició en aquest país: no hi ha setmana que no aparegui algun informe de les caixes d'estalvi, algun dossier d'ESADE o algun opinador espavilat blasmant sobre l'elevat nombre de funcionaris, el cost que suposen i com viuen de bé en relació a la resta de mortals. El bombardeig mediàtic ha generat la percepció que a Catalunya, de funcionaris, n'hi ha massa. I que, a més, són tots una colla de dropos improductius amb la feina assegurada de per vida.
Els Catarres corrien el lògic risc de decebre moltíssim amb el seu primer disc. Havent parit un fenomen de les proporcions de “Jenifer”, amb més d’un milió de visites a YouTube i que fins i tot ha estat emprat per Jordi Pujol per retratar la Catalunya actual, seria estrany que no fos així. I bé: és impossible omplir un disc amb onze “Jenifers”. Però sí que entra dins d’allò possible fer un bon disc, on el gruix no sigui un farcit per acompanyar el hit en qüestió. En aquest sentit, Els Catarres se n’han sortit. [Més]
Avui estarem als actes de celebració 18è aniversari del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), participant com a membre del consell de redacció de Mèdia.cat en una taula rodona sota el títol Informació i manipulació, cara i creu de la democràcia. Serà al centre cívic Cotxeres de Sants a les 18.30h. Compartirem taula amb Santiago Vidal (jutge de l'Audiència de Barcelona) i Santiago Ramentol (membre del Consell de l'Audiosivual de Catalunya –CAC– i del Consell de la Informació de Catalunya –CIC–). 
A l'hora d'analitzar la crisi, la majoria de polítics i opinadors arriben a una conclusió unànime: si volem sortir-ne, no hi ha cap més alternativa que les mesures d'austeritat i retallada. Ho va verbalitzar el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, durant la magnífica entrevista que li va fer Mònica Terribas a TV3. I s'encarreguen de recordar-ho a diari la majoria dels articulistes i tertulians que ostenten el monopoli dels espais d'opinió als mitjans catalans. Aquesta maniobra discursiva no és nova: és coneix com estratègia TINA (“There is No Alternative”, en les seves sigles en anglès) i la va patentar Margaret Tatcher durant els anys vuitanta per justificar les seves polítiques antisocials. L'estratègia TINA té nombrosos punts febles. El principal, que parteix d'una mentida. Perquè és fals que no hi hagi alternativa: en política, sempre n'hi ha. I en economia, també. 
És molt probable que si seguiu de prop l'actualitat musical catalana la paraula Verkami no us soni gens estranya. Aquest és el nom d'un web de micromecenatge creat per un pare i dos fills de Mataró, la família Sala. A través de 
Pocs dies després de les eleccions espanyoles del 20 de novembre, el Govern de la Generalitat, a més d'anunciar un increment de les taxes universitàries, del preu del metro i el bus i del cànon de l'aigua, feia explícita la voluntat de retallar de nou el sou dels treballadors públics. Des que l'executiu encapçalat per Artur Mas va començar a aplicar les anomenades “polítiques d'austeritat”, aquest ha estat un dels col·lectius més afectats per la tisora. I és que els funcionaris són un objectiu fàcil. El tir al blanc contra el treballador públic és tota una tradició en aquest país: no hi ha setmana que no aparegui algun informe de les caixes d'estalvi, algun dossier d'ESADE o algun opinador espavilat blasmant sobre l'elevat nombre de funcionaris, el cost que suposen i com viuen de bé en relació a la resta de mortals. El bombardeig mediàtic ha generat la percepció que a Catalunya, de funcionaris, n'hi ha massa. I que, a més, són tots una colla de dropos improductius amb la feina assegurada de per vida.
