rpala |
diumenge, 21 d'agost de 2011 | 16:52h
Ha mort en Júsep de Gràcia. Jo no el coneixia directament. Sí que coneixia alguns dels seus amics, d'una generació més jove que no pas la meva, i alguns dels seus familiars, amb qui m'uneix una amistat d'anys. Ha mort i ens ha quedat una sensació estranya, d'injustícia profunda. Ahir, a l'acte de comiat –al que no vaig poder assistir per motius personals–, en Feliu Ventura, parcialment gracienc d'adopció, va cantar "No se què sent". I la veritat és que era la cançó més apropiada. No se què escriure sobre això, però se què he d'escriure alguna cosa. Per això mirar d'anar a allò més bàsic, des del respecte. [Més]
“Navegar contra el vent, perill vida i gran turment”. Aquesta dita popular és el lema de l'editorial A Contravent, impulsada per l'advocat i editor Quim Torra. A Contravent s'ha especialitzat en reeditar l'obra dels periodistes catalans dels anys trenta. No us confongueu: no parlem pas del finat Carlos Sentís i d'altres transformistes que van fer carrera del 39 en endavant. Parlem d'una tradició menystinguda, la que representen la ploma d'Eugeni Xammar, Francesc Madrid, Domènec de Bellmunt, Jaume Passarell, Irene Polo o Just Cabot. Tot i tenir adscripcions polítiques sovint allunyades d'allò que podríem considerar un “rojo separatista”, la majoria van mantenir-se fidels a la República, a Catalunya i a la llibertat. I per això van haver de patir l'exili i la defenestració professional, i, per postres, l'oblit d'aquesta caricatura de democràcia.
Ja fa un parell de setmanes que va morir Carlos Sentís. I, a pilota passada, volia fer un parell de consideracions sobre el tema, més enllà del que ja vam comentar per Twitter i del dossier elaborat per Mèdia.cat (si li voleu fer un cop d'ull, el podeu descarregar 
"De seguida es va veure que posseïa les gràcies del bon periodista: imaginava, intuïa, observava i escrivia i bé". Josep Maria Huertas defineix així el seu company d'ofici Jaume Fabre. Ho fa al llibre Cada taula, un Vietnam, una mena d'autobiografia personal i col·lectiva sobre els seus primers anys de periodista a El Correo Catalán o Tele/eXpres. Tot just l'enceto: és una de les lectures estivals que m'entretindran aquest mes d'agost, que passarem a Barcelona relativament ociosos. El primer estiu en força anys que no ens movem de la ciutat si no és per escapar-nos uns pocs dies. Durant les pròximes tres setmanes, aquest bloc serà com el seu autor: mandrós, diletant, sense obligacions, aleatori, un pèl despistat i sense gaire més interès que anar picant d'allí i d'allà. 
Última jornada laboral a la redacció de l'Enderrock. A Muntaner Nord passem aquests últims dies de juliol submergits en una espessa i suculenta Sopa de Cabra. Dia si, dia també, des d'Enderrock.cat anem llançant continguts prou exclusius sobre el retorn dels Sopa. Avui, per exemple, us oferim 
Al llarg dels anys he arribat a una conclusió: les persones que militen en allò que podriem anomenar, citant At Versaris, "l'esquerra de l'esquerra", es podrien classificar en dues categories. És difícil sintetitzar la idea, i crec que ho faré de manera maniquea i demano disculpes per avançat, però ho podriem resumir dient que hi ha gent que construeix i gent que destrueix. 
En els darrers anys, l'independentisme ha virat l'eix del seu discurs ideològic. Si històricament els consensos havien girat entorn de la reivindicació de la llengua i la cultura o de l'exercici del dret a l'autodeterminació, ara el debat s'ha desplaçat cap a la qüestió de la sobirania fiscal. Mai com ara la denúncia de l'anomenat espoli havia tingut un ressò tan important en l'opinió pública. El darrer episodi ha estat la proposta d'Òmnium Cultural d'impulsar l'objecció fiscal en cas que l'Estat espanyol es negui a dotar als catalans un model en la línia del concert econòmic basc.
El titular d'aquest apunt és també el titular de l'editorial de L'Anuari de la Música 2011, el balanç del sector musical que, any rere any, publica el Grup Enderrock amb el suport de l'Associació de Representants, Promotors i Mànagers de Catalunya. Les dades recopilades per l'Anuari justifiquen aquest titular i suposen una injecció de cert optimisme en un moment especialment difícil. D'una banda, les companyies discogràfiques catalanes han frenat el descens dels darrers cinc anys i el 2010 han crescut un 4,2% en facturació. Les vendes de discos físics i digitals han facturat 15,6 milions d'euros, i ho ha fet en un moment d'esclat de bandes de pop en català com Manel o Els Amics de les Arts. Vuit CD catalans han venut més de 30.000 còpies, dels quals dos són en català. Al mateix temps, les edicions en CD i DVD en català creixen un 9,9% respecte 2009. Per a la indústria, doncs, hi ha una mica de llum al final del túnel. 
Divendres passat, viatge llampec a les Illes amb en David Bassa i l'Enric Borràs. L'objectiu: presentar el Grup de Periodistes Ramon Barnils a una colla de companys illencs interessats en el que hem fet, fem i farem. L'Enric, gracienc, membre del Grup emigrat a Palma fa un parell d'anys, treballa al Diari de Balears i ha organitzat la trobada. Una vintena de professionals s'apropen al dinar, i en David, nou president del Grup, els explica una mica de què va la cosa. Majoritàriament són gent d'IB3 i IB3 Ràdio, Diari de Balears, i Ona Mallorca i Televisió de Mallorca. Exitàs. No ens ho haguessim pensat pas, fa dos o tres anys, que podriem presentar el Grup a Mallorca amb aquesta afluència de gent interessada. L'ambient hi fa molt: una de les promeses del PP si assolia el poder era tancar TV i Ona Mallorca, depenents del Consell insular. Sembla que aquesta promesa la compliran: més de 100 professionals al carrer i una veu independent que es perd. El PP sempre ha vist [M] com a quelcom que no podia tenir sota el seu control. Regna el desànim. Però de Mallorca en vam aprendre alguna cosa més. 
