rpala |
dimecres, 23 de maig de 2012 | 17:30h
El passat 3 de maig, durant la presentació de l’Anuari Mèdia.cat al Col·legi de Periodistes, vaig deixar anar una frase que potser no es va acabar d’entendre. Durant l’exposició dels quinze temes silenciats que podeu trobar a l’Anuari d’enguany, vaig dir que eren “articles que podrien haver estat publicats per qualsevol mitjà de comunicació” i que, en el fons, havia estat “fàcil” treballar-los. Hi ha qui va creure que amb aquesta afirmació estava traient valor a la feina realitzada pels quinze periodistes que els havien elaborat. Més encara: que estava menystenint el propi projecte. Sembla que no em vaig explicar prou bé, i com que no m’agradaria que algú es quedés amb una idea errònia, miraré de complementar la meva precària oratòria amb aquest article.[Article publicat a Mèdia.cat]
Ahir vaig publicar la columneta quinzenal al Nació Digital. Es titulava 
Feia setmanes, per no dir mesos, que volia parlar en aquest bloc del nou treball del músic mallorquí Marcel Cranc, però les inèrcies laborals –que allunyen als periodistes cada dia més del periodisme– i la voràgine del dia a dia m'impedeix actualtizar Al darrera la nevera de la forma que voldria. En tot cas, avui parlarem, encara que sigui a destemps, del disc U (Music Bus, 2012), nou treball d'un creador que ens té massa ben acostumats. Els discos de Miquel Vicensastre (personalitat real de Marcel Cranc) sempre són petites obres d'orfebreria, ja naveguin per camins electrònics, com Ara (Primeros Pasitos, 2008) o ho facin per vies acústiques ben a prop del folk, com el seu passat Imagina (Primeros Pasitos, 2010). Ara, Marcel Cranc presenta un quart disc que defineix com "un nou començament", i que recull tots els elements que han convertit la seva proposta en una delicadesa sonora per als paladars més exigents. 
Omplir tres nits consecutives un teatre com el Coliseum de Barcelona era fins fa poc una fita a l'abast de comptadíssims artistes catalans. Els temps, però, estan canviant. Ara ha esdevingut gairebé normal: després de Manel, són Els Amics de les Arts els qui tasten de nou la glòria en tres nits màgiques –la primera, ahir dijous– i arrodoneixen una setmana en què s'ha fet públic que el seu nou treball, Espècies per catalogar, ha assolit el disc d'or.
Hi ha músics que semblen lliurar, contra vent i marea, una particular batalla en favor de la bellesa enmig d’un món cada cop més tenebrós i hostil. Ferran Palau és un d’aquests guerrers de la cançó. El compositor, cantant i guitarrista d’Esparreguera ja havia deixat constància de la seva vàlua al capdavant d’Anímic, un dels grups més interessants i alhora més outsiders de l’escena pop del país. Ara debuta en solitari amb un treball on prescindeix del mantell electrònic que sovint vesteix les compositors de la seva banda. A L’aigua del rierol (Amniòtic, 2012) se’ns manifesta més auster i cru, i, alhora, amb la mateixa capacitat per crear cançons majestuoses. 
La sala Apolo va viure dimecres un d'aquells concerts que, recorrent a un dels tòpics del periodisme musical, marquen un abans i un després en la trajectòria d'un grup. Txarango presentava el seu debut discogràfic, Benvinguts al llarg viatge, amb les entrades venudes des de feia setmanes. Entorn d'aquesta formació del Ripollès s'està gestant un autèntic fenomen: caldria rebuscar en l'hemeroteca per trobar algun grup català que hagi assolit una fita similar amb el seu primer disc.
El músic de Blanes Isaac Ulam és un bon exponent de la nova escena de cantautors outsiders amb aires folk que, de mica en mica, s'obre camí en un panorama cada cop més ric. Allunyat dels focus mediàtics, Ulam va debutar l'any 2009 amb En els prats més llunyans, disc que va passar injustament desapercebut. Ara, de la mà de la factoria Bank Robber, publica Murtra. L'ha presentat en una doble sessió a l'Heliogàbal. 
No és cap risc afirmar que, a data d'avui, no hi ha cap veu als Països Catalans que iguali o superi la de Sílvia Pérez Cruz. En el seu cant hi ha quelcom profund, ancestral, gairebé místic. Els periodistes ens hem de rendir a l'evidència: és impossible d'explicar. S'ha de sentir, amb l'oïda i amb la pell. Flamenc, jazz, cançó... Res se li resisteix. En els darrers anys, Pérez Cruz (els dos cognoms són importants) s'ha prodigat en molts fronts: el quartet Las Migas, espectacles com Immigrasons (amb Refree) o Camarón: la leyenda del tiempo (amb Duquende), col·laboracions amb Toti Soler i Javier Colina... La cantant de Palafrugell ha posat veu a una trentena de discos, però tenia un repte pendent: publicar un treball amb composicions pròpies. 
