Al darrera la nevera

Bloc de Roger Palà

2 de juliol de 2014
Sense categoria
5 comentaris

Seguirem

Debia haver començat l’hivern de 2004, i jo probablement estava capficat en algun d’aquells articles rocambolescos que de tant en tant publicàvem a El Triangle. Les coses estaven relativament tranquil·les a l’oasi. La tempesta ni s’intuïa, però els de sempre seguíem a les barricades habituals sabedors que una gran pluja molt aviat havia de caure. Un dia em va trucar en Jordi Novell, gerent de l’Enderrock. L’estiu passat havia col·laborat per primer cop amb ells. Una entrevista a Habeas Corpus per un especial de rock combatiu que havia coordinat l’Àlex Romaguera, company de fatigues al Triangle i col·laborador històric de la revista musical. Jo feia temps que volia canviar d’aires i cercava escriure allà on em volguessin. Semblava que amb Enderrock havia de ser una col·laboració puntual. Ho semblava. [+]

Ho explicarem tot: amb en Novell ens coneixíem d’abans. Ell és quatre anys més gran, però els dos havíem estudiat als claretians de Gràcia i havíem anat al mateix grup de teatre juvenil. Fina ironia del destí: en aquest grup de teatre, ell era el tresorer de l’entitat i jo feia el butlletí intern. Feia bastants anys que no parlàvem. Jo li havia perdut la pista a finals dels noranta. Vam quedar pel barri, al Salambó. Les coses importants es fan al barri, sempre. En Jordi em va explicar que buscava un redactor per incorporar-lo en plantilla. Jo feia temps que tenia ganes de canviar d’aires. A més, a l’Enderrock hi coneixia l’Helena Morén Alegret, amb qui havíem coincidit en alguna reunió de l’Illacrua. No m’ho vaig pensar gaire. Vaig entrar per la porta de la redacció d’Enric Granados el primer dia de febrer de 2005.

El que va venir després no va ser fàcil. Si digués el contrari estaria mentint. Però també mentiria si no digués que han estat els millors anys. Els anys en què, perdó pel tòpic, m’he fet gran com a periodista i també com a persona. Han estat gairebé deu anys en què he conegut des d’una posició molt privilegiada tot el que envolta la música del país. Impossible resumir-ho en un post. Hi ha massa imatges que fan posar la pell de gallina, massa cançons inesborrables, massa moments memorables en què la realitat ha superat qualsevol mena de ficció. Els que n’heu pres part, músics, periodistes o gent de l’entorn, ja ho sabeu. Jo d’entrada no sabia res. No era un periodista especialitzat en música, ni molt menys. Només era un xaval que havia crescut amb el ‘rock català’, amb cert bagatge sonor però res de l’altre món. A mi m’agradava Obrint Pas i Inadaptats. El Silvio i l’Ovidi. Doors i Nirvana. Tot molt bàsic.

No sabia on em ficava, però hi anava amb la mateixa actitud de sempre. A defensar la trinxera. A fer-la més gran. A guanyar. No havia de ser tan fàcil, però crec que algun pam de terreny hem anat guanyant al llarg de tots aquests anys. El més important ha estat la gent. És una cosa que constates amb el temps. Sempre, a tot arreu, el més important és la gent. Més enllà de la cojuntura econòmica -la més dura en la història de la revista-, de les carretades de feina interminable i de vegades absurda que ens hem tirat a l’esquena, dels moments de desesperació en què ho engegaries tot a rodar. Sempre, sempre hi ha la gent. Les pitjors discussions de la meva vida les he tingut a l’Enderrock. També hi he viscut alguns dels millors moments. De vegades, amb la mateixa gent amb la que m’he discutit.

He après molt, més de les que sembla. Sobretot he après del Gendrau. El Gendrau és moltes coses, algunes de bones, altres de dolentes i si, també algunes de pitjors. Hi ha qui diu que està mig tocat de l’ala, que és un boig. No és veritat. Simplement és una persona amb una idea. No hi ha tantes persones amb idees. De fet n’hi ha més aviat poques. Encara n’hi ha menys que se les creguin. I menys encara que tinguin la força per tirar-les endavant. Ell pot. No se com ho fa. Però ho fa. L’Enderrock no podria ser sense el Gendrau. Podria ser alguna altra cosa? Qui sap. En tot cas, no seria l’Enderrock. Anar-hi, anar-hi i anar-hi. Gendrau pur. Diuen que, fa molts anys, va tenir una il·luminació una nit al Cap de Creus i va decidir fer la revista. No se si és veritat, però m’ho crec. 

Al llarg dels anys, sobretot dels últims, m’he anat trobant molta gent que em diu: “Palà, tu ets el puntal de l’Enderrock, sense tu allò s’enfonsa”. És gent molt equivocada. L’Enderrock té molts puntals i és entre tots que s’aguanta la casa. Si que és cert, però, que hi ha parets mestres més importants que d’altres. Potser és injust esmentar-ne només una, però ho faré. Per mi, el puntal més important es diu Elisenda Soriguera. No li agradarà gens que ho escrigui, però ho ha de començar a assumir del tot. S’ho ha de creure, tant com l’Enderrock se l’ha de creure a ella. L’Elisenda és un dels punts d’equilibri bàsics d’aquesta casa des de fa molt, molt de temps. L’encert més gran dels últims deu anys en aquest projecte ha estat haver comptat amb ella, haver-la incorporat i haver-la retingut. Va entrar amb vint anys. És una de les periodistes més capaces que he conegut mai. És imparable. Quan tot s’enfonsa, hi ha l’Eli. Sempre. He intentat transmetre-li alguna cosa. No se si ho he aconseguit. Si hagués estat així, estaria profundament orgullós. És, sobretot, una bona persona. Quan Kapuscinski deia allò que els cínics no estan fets per aquest ofici, no ho sabia però estava pensant en l’Elisenda Soriguera. 

Sempre he estat un adúlter periodístic. M’implico en els projectes fins al fons, però necessito obrir finestres. L’any després d’entrar a treballar a l’Enderrock vam començar a conspirar amb alguns companys per fer la Directa. Aviat farà deu anys del naixement de la revista, el 2006. La implicació en aquest projecte també va ser molt intensa. Temps després ens vam inventar Mèdia.cat. I va venir el bloc de la Nevera, el facebook, el twitter… Un dia, ja fa un temps, em vaig adonar que era cada cop menys el Roger Palà de l’Enderrock i que cada cop era més el Roger Palà. Un Roger diferent: de trenta i tants, més cascat, amb un fill, amb més bagatge i amb tot el que hi ha al darrera, que són moltes coses, també –i per sempre- Enderrock. Llavors vaig decidir que alguna cosa havia de canviar. I probablement el que havia de canviar era la meva relació amb l’Enderrock.

El següent capítol no està escrit. A partir d’ara res serà el mateix. Al principi hi haurà un buit, a banda i banda. Un buit que mirarem d’omplir com poguem. No serà fàcil per ningú. Ara comença un altre tipus de relació amb la revista que ja veurem on ens durà. Hi escriuré, segur. Els músics catalans on es lliuraran tan fàcilment de mi. Si una cosa tinc clara és que això no és un adéu, és un #seguirem. 

Moltes gràcies per tots aquests anys. Ens veiem al pròxim concert.  

——> 

Post Striptum: L’any 2005, a més de començar a fer feina a l’Enderrock, vaig viatjar a la Veneçuela bolivariana. No havia estat mai a Amèrica Llatina. Vam aterrar a la tòrrida i inhòspita Caracas. Ens va venir a buscar a l’aeroport l’amic David Segarra. Era l’època de les brigades de solidaritat i allò estava ple de catalans i valencians. Jo volia anar a veure la Laia Altarriba, però ella estava en un barrio, La Vega, en què per arribar-hi des del centre havies de canviar tres cops de taxi. Molts conductors no s’hi atrevien. Va ser una petita odissea. Jo sol no ho hagués tingut el que calia tenir però viatjava acompanyat. El meu colega ja havia fet les amèriques i, a diferència meva, sabia quina cara havies de posar en segons quines hores i en segons quins barris. Vam arribar a la Vega. Un descampat de barraques sense aigua corrent, la misèria més crua. El que més ens va flipar és que en aquell racó perdut, aquella gent, que no tenia res, havia engegat una ràdio comunitària. Contra tot pronòstic, contra tota lògica, un mitjà de comunicació autogestionat. Aquella gent que no havien estudiat cap carrera de periodisme, que no havien llegit Chomksy ni Ramonet. Aquella gent ho havia entès, molt abans i molt millor que nosaltres.

Vaig mirar el meu col·lega i li vaig dir: “Picazo, ens hem de posar les piles quan tornem a Barcelona”.

No hem fet una ràdio. Però crec que anem pel bon camí. 

  1. Enhorabona per tots aquests anys de trinxera musical. I gràcies per tota l’atenció que ens has regalat. Felicitats, perquè sí, perquè s’ho mereix, el nou Sentit Crític. I espero que ens seguim trobant!

    Gràcies, Roger!
    cesk

  2. Gràcies per la feina. Imprescindible. a tot arreu.
    No ens coneixem (sóc d’Horta, tot i que he passat moltes hores a Gràcia, Salambó inclòs, però ara visc a Celrà), però et llegeixo fa molts anys, t’admiro pel que dius i fas, ets una referència.
  3. Com deia aquell paio “Bon viatge per als guerrers/que al seu poble són fidels/afavoreixi el Déu dels vents/el velam del seu vaixell”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!