Felip Puig no té raó

El passat dilluns 23 de setembre, el conseller d’Empresa i Ocupació de la Generalitat, Felip Puig, es va expressar en els següents termes: “La crisi econòmica s’ha acabat i ja és el passat”. El conseller no va aportar cap dada per fonamentar la seva contundent afirmació. Pocs dies després, en el marc del debat de política general, el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, va posar el focus en alguns indicadors positius –per exemple, el creixement de la inversió estrangera -per deixar constància que a Catalunya també hi ha “brots verds”. Tanmateix… Té raó, el conseller Puig? Fins a quin punt podem afirmar amb rotunditat que la crisi a Catalunya és cosa del passat? En aquest article analitzem quatre indicadors econòmics bàsics per determinar si Catalunya segueix o no en crisi.

[Article publicat a Nació Digital, 1 d’octubre de 2013]

1) El PIB segueix caient. El producte interior brut (PIB) és la suma de tots els béns i serveis produïts en un espai econòmic determinat. Amb l’atur i el consum intern, és bàsic a l’hora de determinar si un país es troba en situació de crisi. En el segon trimestre de l’any el PIB català ha seguit caient (-1,3% respecte el mateix període de l’any passat). La bona notícia és que no ha caigut més que el trimestre immediatament anterior, i que és el primer cop en set trimestres que això passa. Veurem si la tendència millora o no, en tot cas, mentre el PIB estigui en números vermells afirmar que la crisi és cosa del passat és com a mínim agosarat. I en cas que l’economia comenci a créixer de nou tampoc podrem cantar victòria. Tradicionalment, a l’Estat espanyol no s’han creat llocs de treball mentre el PIB ha tingut creixements inferiors al 2%.

2) Baixa l’atur, però també cau la població activa. L’atur és la conseqüència més dura de la crisi, ja que és la que més gent pateix directament. Semblaria que aquí tenim alguna alegria: a Catalunya el nombre d’aturats ha baixat el segon trimestre en 29.300 persones, situant la taxa d’atur en el 23,85% (el primer trimestre vam tenir el màxim històric de 24,53% d’aturats). Tanmateix, la taxa d’atur es pot reduir per dos motius: per que es creen nous llocs de treball (bé) o perquè hi ha gent que desisteix de buscar feina i, en fer-ho, deixa de constar com a població activa (malament). Així, segons dades de l’Idescat, en el cas del darrer trimestre la caiguda de gairebé 30.000 aturats s’explica no tant per què hi ha 11.800 nous ocupats, sinó perquè la població activa ha caigut en 17.500 persones que o bé s’han desapuntat del SOC o bé han fet cas de les recomanacions dels consellers Puig i Mena i se n’han anat a servir cafès a Londres. De fet, en els últims dotze mesos la població activa catalana s’ha reduït en 82.000 persones. Per contra, s’han destruït 133.000 llocs de treball.

3) El consum continua davallant. Una altra de les claus per determinar si ens trobem en crisi és si la gent gasta gaires diners en el seu dia a dia. L’equació clàssica ens diu que més consum sempre equival a més activitat econòmica i per tant més llocs de treball. I aquí tampoc estem per tirar coets. La despesa en consum de les llars ha caigut el segon semestre un 3% interanual segons dades de l’Idescat. Per als qui vulguin veure el got mig ple, això suposa un punt i una dècima menys respecte a la caiguda del trimestre anterior. Les vendes al detall cauen un 2,8%. L’índex de vendes en grans superfícies cau gairebé cinc punts percentuals respecte al trimestre precedent (Del -0,1% al -5%). Tot plegat deriva en el paisatge quotidià dels nostres barris: persianes avall i cartells de “es lloga”. El mateix president Mas explicava en el debat de política general que segons les dades de la Generalitat entre el 2008 i el 2013 s’han perdut a Catalunya 3.613 establiments comercials, un 3,6% del total. Per més inri, 2.245 han tancat de gener de 2012 a gener de 2013.

4) Creix la inversió estrangera però cau la inversió total. Un altre punt important per determinar si ens trobem en crisi són els inversions, ja que, en teoria, més inversions haurien de suposar més ocupació. La dada positiva és que segons dades del Ministeri d’Economia la inversió estrangera ha pujat a Catalunya un 42% respecte el segon trimestre de 2012 i se situa en els 1.666 milions d’euros. Això és bo perquè dinamitza l’economia, però cal tenir en compte que molt probablement els beneficis que generarà aquesta inversió retornaran al país d’origen del capital total o parcialment i no es reinvertiran a Catalunya. Tradicionalment, d’això se n’ha dit colonialisme i érem nosaltres els qui solíem practicar-ho. Les inversions de capital forani caldria reforçar-les amb inversió catalana, i aquí és on tenim el problema. Segons dades de l’Idescat, la formació bruta de capital (que contempla el global de les inversions) va presentar el segon trimestre un decreixement del 8,4% respecte l’any anterior, continuant amb la reculada iniciada el 2008. Aquest fet s’explica per les caigudes de la construcció (-11,6%) però també de la inversió en béns d’equipament (5,1%, sis dècimes per sota que el trimestre anterior).

Així doncs, no és cert com diu Felip Puig que a Catalunya la crisi ja sigui una cosa del passat. Per a molts ciutadans és el present quotidià, ja que els indicadors econòmics, si bé permeten mirar el futur amb cert optimisme, segueixen sent molt negatius, especialment aquells que condicionen més directament la vida de la “gent normal”. Es pot entendre, però, que el conseller discrepi d’aquesta idea, perquè en realitat tenir consciència d’estar en crisi depèn en gran mesura de les percepcions directes de cadascú. I és sabut que la crisi no afecta tothom en la mateixa proporció: al contrari, hi ha gent que en surt millor que abans. Fixem-nos per exemple en el coeficient de Gini, un indicador entre 0 i 1 que mesura la desigualtat en la distribució de la renda entre individus. En aquesta ràtio, 0 seria la perfecta igualtat (tots els ciutadans tenen els mateixos ingressos) i 1 la perfecta desigualtat (una persona té tots els ingressos i els altres cap). Segons les dades d’Idescat, a Catalunya el coeficient de Gini ha passat del 0,295 el 2007 al 0,317 el 2011, ubicant el país per sobre dels nivells de desigualtat de Polònia o Croàcia. Per a alguns –qui sap si també per al conseller Puig- la crisi no és que s’hagi acabat: és que mai va començar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *