[Article publicat al setmanari Directa. 2 de maig de 2013]
Si no ho hem aconseguit en 77 anys, segur que a hores d’ara no ens posarem d’acord sobre els Germans Badia. Filofeixistes a la catalana, repressors d’obrers i rebentavages? Patriotes de pedra picada entestats en posar pau enmig del caos i la devastació failangista? Probablement cap d’aquests clitxés sigui del tot cert, i segur que alguna cosa de veritat hi ha en ambdues dues línies d’investigació. En tot cas, aquest no és el tema que ens ocupa. El tema és un altre. El tema és el com i el perquè del seu recent homenatge. Com s’ha fet i per que ara. [+]
Partim de la base que és lícit que part del sobiranisme democràtic, que creu honestament que els Badia no eren feixistes sinó simplement “gent d’ordre”, pugui simpatitzar amb la seva figura. A mi no m’hi veureu: sóc del parer que els valors que representen estan molt allunyats ja no de l’esquerra, sinó de tot allò que hauria d’impregnar un independentisme plural, obert i transversal. Tanmateix, puc entendre que hi hagi independentistes que els reivindiquin. El que resulta greu és la manera com ho han fet aquest any: de bracet amb una organització d’extrema dreta. Què hi feia Junqueras, líder del primer partit de l’esquerra catalana, fent un discurs al costat del propietari d’una botiga que ven simbologia ultradretana? Que hi feia una persona culta i assenyada com l’advocat i editor Quim Torra, patriota i demòcrata de pedra picada, compartint escenari amb cap rapats i gentola de dubtosa filiació? L’organització d’aquest acte ha estat un gran error. I la cosa no ha anat a més perquè cap diari hispanocèntric ha decidit dedicar-li un titular a Junqueras al costat de la paraula “ultra”.
Més enllà del com, però, hi ha el perquè. Aquesta és la pregunta clau. L’homenatge als Badia s’havia fet cada any i sempre havia passat inadvertit. Per què justament ara part del sobiranisme ha decidit reivindcar-los amb força? Només hi ha una explicació: a la Catalunya de 2013 s’està lliurant una batalla per les idees que clava les seves arrels a la Catalunya dels anys trenta. Mitificant els Badia sense matís, la dreta sobiranista elabora un relat en què l’eix nacional i l’eix social no es toquen. Minimitzant els punts de confluència d’aquests dos eixos al llarg de la història i posant l’accent en els seus desencontres, els ideòlegs del sobiranisme liberal reforcen les seves posicions en el present, mirant de consolidar-se com el corrent central de l’independentisme. Tanmateix, la relació entre el catalanisme i el moviment obrer pot explicar-se de moltes maneres: hi ha els Badia i Justo Bueno, sí. Però també hi ha el Noi del Sucre, hi ha Macià, hi ha Companys…
Els independentistes d’esquerres haurien de ser conscients d’aquestes maniobres. Més enllà de la passió comprensible per un temps i uns personatges històrics, caldria estar més alerta i no deixar-se aixecar la camisa amb tanta facilitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!