Al darrera la nevera

La iniciativa de Teresa Forcades i Arcadi Oliveres per engegar el que han anomenat “Procés constituent” ha despertat tota mena de reaccions, des de l’adhesió entusiasta fins a la crítica furibunda per les formes o el fons de la proposta. La monja benedictina i el president de Justícia i Pau s’han postulat com a cares visibles d’una operació que té com a objectiu aglutinar l’esquerra catalana sota una candidatura conjunta amb un explícit programa de transformació social i emancipació nacional. Diuen adreçar-se en primera instància a ICV-EUiA, la CUP i els moviments socials, i també a “persones d’ERC i el PSC”. L’objectiu seria traslladar al Parlament una majoria social “ja existent” que s’oposa a les anomenades “polítiques d’austeritat” i està a favor de l’exercici del dret a decidir o directament de la independència. [+]

La idea que plantegen Forcades i Oliveres és engrescadora. La gran virtut del “Procés constituent” és que, a més de visualitzar una alternativa política a l’esquerra, qüestiona el discurs hegemònic del sobiranisme transversal –cada cop més esgotat davant l’escenari de crisi i retallades- i presenta un relat de país en què la qüestió nacional apareix vinculada de manera indestriable a la transformació social. Benvinguda sigui, doncs, tota idea que plantegi nous escenaris més enllà de l’atzucac en què sembla instal·lat l’actual pacte de govern. Malgrat tot, en la proposta hi ha zones grises i punts febles que val la pena considerar, sempre amb l’objectiu de generar debat constructiu. En aquest article n’enumerem cinc.

1) Formes inadequades per a un “Procés constituent”. El fet de presentar la proposta en un programa de televisió com Singulars ha permès a Forcades i Oliveres arribar a un segment molt gran de població. Tot i això, optar per un tret de sortida tan mediàtic i per la visualització de lideratges tan explícits no deixa de ser contradictori si del que es tracta és, com es diu, de generar consensos des de la base. Més encara quan un dels actors principals que es vol interpel·lar són els moviments socials, sempre reacis a aquesta mena d’operacions. Hi ha un cert punt de precipitació en tot el projecte, que es plasma fins i tot en el mateix manifest fundacional, bàsic i amb una redacció apta tan sols per a convençuts. El país està en un moment crític i no hi ha temps per floritures, però potser haurien calgut contactes previs formals amb les organitzacions i moviments socials a les que el procés vol interpel·lar directament abans de llençar-se a la piscina amb en Jaume Barberà. Les formes no són determinants, però són importants.

2) Els risc de crear un nou bolet electoral. Forcades i Oliveres han dit que si no aconsegueixen unir com a mínim ICV-EUiA i la CUP en una única candidatura hauran fracassat i no es presentaran a les eleccions. Està bé que ho deixin clar d’entrada, però cal tenir en compte que el procés és obert i anirà incorporant persones i col·lectius diversos durant els pròxims mesos. Si es constitueixen assemblees locals i el moviment pren dinàmica pròpia, la temptació electoral existirà encara que no s’assoleixin els objectius inicials. Cal tenir en compte que entre els impulsors més visibles hi ha militants molt destacats –i també molt vàlids- de l’esquerra alternativa com Esther Vivas o Josep Maria Antentas, que ja han concorregut a les eleccions sota la marca Anticapitalistes. Existeix, per dir-ho gràficament, el risc de crear un “bolet electoral” –una mena de “Solidaritat d’esquerres”- que acabi competint amb la CUP i ICV-EUiA. Cal blindar-se davant d’aquesta possibilitat, per remota que sigui ara.

3) El paper subsidiari que s’atorga a ERC. Un altre punt qüestionable és el paper subsidiari que els impulsors del “Procés constituent” adjudiquen a ERC. Caldrà veure si finalment acaba avalant els comptes de l’actual Govern de la Generalitat, però a data d’avui ERC no ha votat mai favorablement a un pressupost que contempli retallades. Tot i haver quedat al marge dels pactes de la Transició, avui en dia és el primer partit d’esquerres del país. La seva situació actual com a soci del Govern situa el partit en una situació contradictòria, però es possible que aquest escenari s’acabi aviat si Mas no convoca una consulta en breu. Així les coses, si es tracta d’articular una majoria per guanyar… es pot prescindir dels republicans a lleugera, encara que la seva tradició política no sigui ben bé la mateixa que la dels impulsors del “Procés constituent”? És una mica contradictori, més encara quan al mateix temps s’interpel·la a “persones del PSC”, partit que, al marge d’algunes veus aïllades, en seu parlamentària sempre ha tancat files amb l’establishment a l’hora d’avalar l’austeritat.

4) L’exclusió dels Països Catalans. Els impulsors del “Procés constituent” també han volgut deixar clara la seva reticència a la idea de Països Catalans. De fet, la pròpia Forcades ha arribat a afirmar que el que diferencia el projecte de la CUP és precisament la no reivindicació d’aquest espai. Tanmateix, tancar-se en banda en una matèria tan sensible no és precisament assenyat si el que es vol és que la CUP s’hi afegeixi. Es pot parlar de tempos, de matisos, de fórmules… Però qüestionar d’entrada que els Països Catalans són una realitat cultural i que podrien esdevenir –si els ciutadans dels diferents territoris així ho decideixen democràticament– un subjecte polític situa als impulsors del “Procés constituent” més aprop de CiU o el PSC que no pas de l’espai que voldrien aglutinar. Fins i tot ICV, que té relacions fluïdes amb Compromís al País Valencià, no situa del tot el tema fora de la seva agenda.

5) El “mite de la unitat” i la manca de treball demoscòpic. Rera la proposta del “Procés constituent” sembla reproduïr-se de nou el que podríem denominar el “mite de la unitat”, una idea que apareix de forma periòdica en la política catalana des dels temps de l’Assemblea de Catalunya. Tanmateix, enlloc està escrit que si ICV-EUiA i la CUP es presenten sota una única marca assoliran més vots que per separat. És possible que es generés un “efecte Syriza” que atragués partidaris, però també hi podria haver una part de votants respectius que no veiés gaire clara l’aliança. Caldria realitzar un treball demoscòpic minuciós –que pel que sembla cap organtizació està fent, o com a mínim no públicament- sobre l’impacte electoral que podria tenir aquest artefacte. Potser al capdavall pot sortir més a compte articular una majoria política des de la pluralitat de diferents opcions que, en un moment donat, poguessin unir-se per avalar un pacte de govern, ja fos integrant-s’hi o donant-hi suport parlamentari.

[Article publicat a Nació Digital, 16/04/2013]