Parlem avui de Rosa Luxemburg, eterns proletaris del rock'n'rol nostrat. El grup encapçalat pel compositor i vocalista Pol Fuentes sorprèn en el seu tercer disc, Classe mitjana (Zeppo Records, 2011) aplicant un nou gir a la seva proposta. Sense trencar del tot amb la base del seu so –el rock de guitarres finament esmolat–, Rosa-Luxemburg ha elaborat un treball conceptual riquíssim, on es fa patent una habilitat poc comuna per la bona cançó. Ho demostren en el tema que il·lustra aquest apunt, "Una bíblia per als ateus", amb un clip en clau d'homenatge a la psicodèl·lia de tota la vida. [Més]
Publico un llibre. Es dirà Mots incendiaris. Si no m'he descomptat és el meu primer llibre (en aquest altre, que tècnicament seria el primer, només vaig encarregar-me de tasques d'edició). Volia trigar una estona encara a explicar-ho perquè està molt verd. De fet no ho saben ni les meves companyes de taula. Però com que abans d'ahir la gent de l'editorial va penjar una nota al seu bloc esbombant-ho i un parell de persones ja m'ho han comentat (no es poden guardar secrets a twitter) us en faig cinc cèntims. [Més]
Vivim temps en què el mot sindicalista ha esdevingut sinònim de paràsit. La tesi oficial, que reprodueixen de forma acrítica la majoria de mitjans, és que els sindicats són un llast per a la societat, rèmores del passat que viuen de gestionar sucoses subvencions i es dediquen a posar pals a les rodes al progrés. Les organitzacions de treballadors són presentades com estructures en decadència, amb poca implantació i nul·la representativitat, i els seus afiliats, com una colla de dropos que es dediquen a no fotre brot.
Hi ha discos que es no poden entendre si els desconnectem de la tradició. És el cas d'Endavant continu (BankRobber, 2011), el primer treball d'Esperit!, projecte personal de Mau Boada (Les Aus). Seria absurd escriure sobre aquestes cançons sense tenir en compte el que van suposar al seu dia Música Dispersa, Om, Màquina! o el primer Toti Soler, músics dels primers setanta que, alhora que investigaven en les pròpies arrels sonores, es van aventurar a mirar més enllà de les fronteres de la convencionalitat de l’època i van transitar pels camins més atrevits del moment. [Més]
Il Xef Malatesta és una formació que costa de classificar amb una etiqueta, i només per això ja val la pena que els escoltem amb atenció. Els tres components d’aquesta formació del Maresme han anat fent de les seves en propostes musicals com Reig Bord, Animalànima o La Bundu Band. Fan cançons de base acústica, entre el reggae, el pop i la rumba, a les quals afegeixen ritmes sincopats i algun matís folk. El seu debut es diu D'unir versos i botons (Quimera Records) i hi podem trobar temes com aquest "Sol·licito pista", que aquí sentim en un clip enregistrat en directe als estudis de Ràdio Arenys. [Més]
Avui presentem una nova entrega de La Nevera TV. Estem orgullosos i molt contents del resultat, perquè ens agrada especialment el grup, ens agrada la cançó, ens agrada la versió i ens agrada el tractament que li han donat. No podiem esperar menys dels Plouen, una de les bandes de més qualitat i a l'hora més incompreses de l'escena. Quan vam tirar-los la canya van dir que sí en qüestió de segons. I de seguida van tenir clar que volien fer una adaptació d'un tema de Radiohead. Fantàstic! Plouen + Radiohead = Plouenhead. Així va batejar aquest projecte el cantant i compositor del grup, l'Albert Palomar, un monstre com n'hi ha pocs. [Més]
Una de les idees més habituals que hem de sentir de forma regular en boca d'alguns polítics i economistes és la que diu que “tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Sembla ser que, durant els “anys de bonança" (això és, entre 1995 i l'esclat de la crisi, el 2008) en aquest país vam malgastar de forma irresponsable. Tothom comprava i venia pisos per especular, qui més qui menys tenia accions a la borsa i el més tonto se n'anava de vacances a algun país exòtic. Ara, és clar, en pagaríem la factura col·lectivament en forma de retallades.
Hola. Som la gent del Grup de Periodistes Ramon Barnils. Hem constatat que això del periodisme està bastant malament, i hem decidit arreglar-ho. Des de fa un parell d'anys impulsem l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat. Un dels temes que més ens preocupen és el silenci amb que alguns mitjans de comunicació tracten determinades notícies. Creiem que, sovint, el silenci és la forma més efectiva de censura. Per això hem decidit engegar una campanya de micromecenatge per finançar l'Anuari Mèdia.cat 2012, que recollirà els temes més silenciats pels mitjans de comunicació durant l'any 2011. [Més]
Els Països Catalans tenen una llarga i prolífica tradició de cançó d’autor. Noms com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon o Maria del Mar Bonet han marcat profundament la música catalana. La Nova Cançó ha estat el moviment més important de la història sonora del país, pel seu incalculable impacte sociològic, cultural i polític. Avui en dia, però, els cantautors no estan de moda. La paraula fa por. Els periodistes inventem tota mena de subterfugis per no haver-nos-hi de referir. Un dia és el pop-folk, l’endemà seran els bandautors, i la setmana vinent el pop d’autor. Tot sigui per no posar negre sobre blanc la paraula maleïda.
Hi ha cançons que, en tres minuts, expliquen la vida d'algú millor que qualsevol biografia. Hi ha poques vides, però, que puguin ser explicades exclusivament a partir de cançons que parlen de mort. La vida de Manuel Fraga és una d'aquestes vides. En la seva mort cal tornar a escoltar i cantar les cançons que parlen d'aquestes morts. [Més]
Publico un llibre. Es dirà Mots incendiaris. Si no m'he descomptat és el meu primer llibre (en 
Vivim temps en què el mot sindicalista ha esdevingut sinònim de paràsit. La tesi oficial, que reprodueixen de forma acrítica la majoria de mitjans, és que els sindicats són un llast per a la societat, rèmores del passat que viuen de gestionar sucoses subvencions i es dediquen a posar pals a les rodes al progrés. Les organitzacions de treballadors són presentades com estructures en decadència, amb poca implantació i nul·la representativitat, i els seus afiliats, com una colla de dropos que es dediquen a no fotre brot. 
Una de les idees més habituals que hem de sentir de forma regular en boca d'alguns polítics i economistes és la que diu que “tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. Sembla ser que, durant els “anys de bonança" (això és, entre 1995 i l'esclat de la crisi, el 2008) en aquest país vam malgastar de forma irresponsable. Tothom comprava i venia pisos per especular, qui més qui menys tenia accions a la borsa i el més tonto se n'anava de vacances a algun país exòtic. Ara, és clar, en pagaríem la factura col·lectivament en forma de retallades.
Els Països Catalans tenen una llarga i prolífica tradició de cançó d’autor. Noms com Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon o Maria del Mar Bonet han marcat profundament la música catalana. La Nova Cançó ha estat el moviment més important de la història sonora del país, pel seu incalculable impacte sociològic, cultural i polític. Avui en dia, però, els cantautors no estan de moda. La paraula fa por. Els periodistes inventem tota mena de subterfugis per no haver-nos-hi de referir. Un dia és el pop-folk, l’endemà seran els bandautors, i la setmana vinent el pop d’autor. Tot sigui per no posar negre sobre blanc la paraula maleïda.
