Pensaments

Escric el què em passa pel cap quan ho sento

Gràcies Neta!

Gràcies Neta!
Per tot el que ens has donat, sense saber-ho.
Perquè tu eres així: dolceta, tossuda i obedient al mateix temps, fràgil, forta, autosuficient,  juganera, alegre,  sacrificada, adaptable a qualsevol situació, fidel… en fi, una joia de gosseta, una peluixeta viva, com moltes vegades dèiem.
Ara que no hi ets, no tinc ganes de tornar a casa, cada racó em recorda a tu i em faig un fart de plorar.
Ahir, al tornar del cinema, com sempre pensava que t’havia de treure abans de sopar  i, quan vaig caure en que ja no feia falta, em vaig dir a mi mateixa: vinga, entra i plora una estoneta, no passa res!. I així ho vaig fer.
Com pot ser que una cosa tan petita ompli tant!
Ara la sensació de buit a casa és gran.
No calia que fessis ni diguessis res, només calia saber que hi eres i que apareguessis a la cuina al sentir soroll de plàstic i haguéssim de vigilar no ens fessis entrebancar amb el teu deler, amatent sempre a si queia alguna cosa de menjar.
Darrerament ja poques vegades venies a rebre’s, gairebé sempre dormies quan estaves sola. Coses de l’edat! Però al despertar-te seguies sent la mateixa: “La cuqui”.
T’has banyat a la platja, has anat en trineu a la neu, has fet cims, has anat en bici tota cofoia dins el teu cistell, has fet estades a hotels i casses de colònies.
Has compartit la nostra vida.
Al recollir les teves coses m’he adonat que en tenies ben poquetes (han cabut totes dins el carret de la compra), per tot el que ocupaves. T’havies fet mestressa (i nosaltres t’ho havíem permès) de tota la casa i estaves en cada moment on tu volies.
T’apressaves a ocupar el lloc de qui s’aixecava del sofà!
Els meus records dels teus tretze anys i mig no poden ser millors, però no puc deixar de pensar que encara no era la teva hora, esperava i desitjava passar uns anyets més amb tu.
Què faré ara quan acabi d’esmorzar, quan baixi al poble a fer encàrrecs (que no impliquin botigues de menjar), quan arribin dos quarts de nou de la tarda i les dotze de la nit?
Gràcies, Neta!

Com cada nit

Com cada nit, a les 22:15 hores, entro al menjador de casa després d’haver fet 15 minuts de cassolada a la terrassa.
No sé si em sento millor, pitjor o igual, però ho necessito. Necessito esbravar-me amb les dues tapadores (d’alumini que fan molt soroll i no pesen) que vam comprar quan ens vam casar, ja fa 34 anys, i estar un quart d’hora sense pensar en res, només picant- les un amb l’altra rítmicament.
Perquè darrerament pensar em fa mal i em fa venir ganes de plorar.
Plorar pels nostres que estan a la presó i pensar en tots els moments que s’estan
perdent dels seus fills, de les seves parelles, dels seus pares, dels seus amics,…..temps que ja no recuperaran.
Ni en els meus pitjors somnis havia imaginat que això podia passar, sabia que l’enemic és poderós i està rabiós, però tot aquest afany de revenja només per haver intentat que nosaltres puguéssim dir el que pensem i el que volem, em sembla fora de lloc.
Soc conscient de que, històricament, España no negocia, ella conquereix i humilia i més si li plantes cara, però, innocent de mi, em pensava que al segle XXI les coses podien haver canviat. Ja veig que la meva esperança era pura ficció i segueixen amb el mateix tarannà de quan Isabel i Ferran van prohibir als catalans comerciar amb la recent
descoberta Amèrica.
No hi ha dret!
Haig de fer alguna cosa!
No em puc quedar amb els braços plegats!
Per això, cada nit, a les 22:00 hores, poso 15 minuts al temporitzador del mòbil i surto a la terrassa a picar les tapadores.

A la Roser i el Joan el dia del seu casament

Si camines sola aniràs més ràpid, si camines acompanyada arribaràs més lluny.
Per començar estar bé, eh?
Quan aquesta jove parella va acceptar la meva proposta de dir unes
paraules a la seva ceremònia, van començar els meus mals de cap, ja que
sabia el que volia dir, però no sabia com dir-ho.
Els que em coneixeu ja sabeu que sóc més d’acció que d’emoció i de ciè
ncies, no de lletres, o sigui que em costa expressar els meus sentiments i no ho faig tot lo sovint que ho hauria de fer, sobretot amb els més propers.
Vosaltres, com a convidats, sou persones que importeu molt als nuvis i, per això, he triat el dia d’avui com el millor per fer-ho.
Roser, des del dia que el Manel i jo vam decidir tenir un fill, i va ser una
decisió molt meditada, per nosaltres tu vas ser la cosa més important i la
més estimada d’aquest món.
Estem molt orgullosos de tu i de la persona que ets, i serà així per sempre. Per això i per la confiança que et tenim, no hem dubtat mai, ni en els petits moments d’incertesa, (com un cert cap de setmana farcit de galetes), de
que la teva elecció del Joan era la millor que havies fet.
Encara no hem canviat d’opinió, o sigui que……….. Joan, benvingut a la famí lia!
Et vigilo, però!!!
Ja que he començat amb una frase copiada, acabaré amb un altra adaptada d’una pel·lícula romàntica de les que ens agraden tant a la Roser i a mi,  perquè acaben bé, i que diu:
No podeu canviar el vostre passat, però l’haver-vos conegut en el present us farà desitjar tenir-vos per sempre en el futur.

Sigueu feliços!

Us estimo!

 

Tinc ganes de plorar (Escrit l’endemà de l’1O)

Tinc ganes de plorar
Ahir, després viure, dins del meu col·legi electoral, les 19 hores més gratificants, cansades i nervioses de la meva vida, vaig arribar a casa cap a dos quarts d’onze de la nit disposada a fer un bon sopar i reviure la jornada a la tele i a les xarxes. A Sant Cugat del Vallès, per sort, no hi va haver cap problema. Vam tenir tot el dia una parella de Mossos a la porta del col·legi per si de cas, però. M’havia arribat alguna notícia de com s’havien anat desenvolupant els esdeveniments i volia comprovar-ho amb els meus propis ulls, encara que pensava que eren exageracions del personal. Sóc bastant crítica i escèptica amb el que es publica a les xarxes i no m’ho crec tot a la primera.
No cal que comenti el que vaig poder veure i el que vaig sentir, l’únic que puc dir és que des de llavors estic com ‘xocada’ i només tinc ganes de plorar. No sé si de ràbia, pena o impotència o potser una barreja de tot. Em costa de pair que uns servidors públics tractessin com van tractar a la gent que els paguen, presumptament, perquè els protegeixin. Jo, innocent de mi!, estava preparada per veure grups d’ultradreta espanyola destinats a causar disturbis i, així, poder tenir una mínima justificació de les agressions als ciutadans.
Crec que en tota la meva vida no havia vist tanta maldat en un grup de ‘persones’, tantes ganes de fer mal, perquè els que tenien al davant eren ciutadans pacífics que només volien votar pel futur del seu país.
Calia que, sense cap paraula prèvia, els ataquessin d’aquesta manera? Calia endur-se la gent pel davant, un cop agafades les urnes? Calia anar armat fins les dents per enfrontar-se a unes paperetes? Calia rebentar portes i malmetre mobiliari públic? Calia amenaçar per saber on eren les urnes? Potser l’estar tancats dins espais petits, com a feres engabiades, els va fer més rabiosos quan els van deixar anar.
Però, després de les declaracions del gobierno de España i els seus corsaris, sense fer cap esment dels ferits i inclús posant en dubte la seva veracitat, estic totalment esmaperduda i només tinc ganes de plorar.