Durant la matinada d'aquest 24 de novembre s'ha dut a terme
una macro-operació policial contra el moviment juvenil basc. Aquesta s'ha
saldat amb un total de 34 joves detingudes a tots els territoris bascos sota
jurisdicció espanyola.
Des de les organitzacions juvenils dels Països Catalans
denunciem:
a. que les detencions de 34 militants del moviment
juvenil basc s’emmarquen en un context de repressió contra l'esquerra abertzale,
evidenciant d'aquesta manera la manca de voluntat de diàleg de l'estat espanyol
per solucionar el conflicte polític a Euskal Herria.
b. que la responsabilitat dels possibles abusos i
maltractaments que aquests joves puguin patir a les comissaries espanyoles al
llarg de la seva detenció recaurà sobre l'estat espanyol i la seva llei
antiterrorista.
c. aquesta nova ofensiva de l'estat espanyol pretén desmobilitzar
al jovent independentista basc per evitar la seva participació política en el
projecte revolucionari de construcció d'una Euskal Herria independent.
Des de les organitzacions juvenils independentistes
catalanes, ens solidaritzem amb tots i totes les detingudes en aquesta i totes
les operacions policials contra el moviment juvenil basc i l'esquerra abertzale
i condemnem amb fermesa l’actuació dels governs espanyol, francès i basc
que demostren una vegada més que Euskal Herria es troba en un estat d'excepció.
Per tot això des dels Països Catalans continuem defensant
que la solidaritat entre pobles és la millor eina per fer front comú a aquesta
onada de repressió i encoratgem a tot el moviment independentista basc a seguir
amb la lluita per aconseguir una Euskal Herria lliure i socialista!
Llibertat per tots i totes les detingudes!
Prou repressió al moviment independentista basc!
Gora Euskal Herria!
Visca la Terra!
Cajei, Maulets, Sepc, Amics i Amigues d’Euskal Herria,
Plataforma de Solidaritat amb els detinguts i detingudes i per la Democràcia a Euskal
Herria
CONCENTRACIÓ DE SUPORT ALS DETINGUTS I
DETINGUDES, DIVENDRES 27 DE NOVEMBRE A LES 20h. ENFRONT de la DELEGACIÓ DEL
GOVERN a Barcelona, C. MALLORCA cantonada ROGER DE LLÚRIA
Amadeu Casellas en risc de mort, més mobilitzacions abaix, més silenci a dalt El pres, Amadeu Casellas porta més de 90 dies en vaga de fam i mentre el silenci es la norma que segueixen els responsables institucionals de la presó i resta de polítics amb poder de decisió; el soroll va augmentant al carrer. Gairebé cada dia, hi ha accions, concentracions i manifestacions reclamant la llibertat de l'Amadeu. En aquest enllaç és on en podeu trobar la informació més actualitzada. En canvi en els mitjans de comunicació, tant els públics com els privats no apareix aquest cas, ni la pressió social que està surgint, i quan ho fa és de manera manipulada. Per això aquesta pot ser una ocasió en que sigui important denunciar-ho, donat que amb aquest silenci, estant matant lentament a l'Amadeu Casellas. On queixar-vos: defensor de l'audiència de TV3 i de catalunya radio (es pot fer per telèfon o via formularis de queixa). En diversos diaris cercant per internet podeu trobar també la figura del defensor del lector. Més info: llibertatamadeu
Unitat Popular: cap a la independència i el socialisme.
Un 9 d’Octubre
més tornem a ser als carrers de València per reivindicar la nostra
catalanitat. No ens mou la nostàlgia de regnes i reis conqueridors. No
ens mou un desig d’idealitzar la nostra història. Estem ací, com cada
any, per dir ben alt i ben fort que el nostre és un projecte de futur.
Mal que els pese a uns i a altres. Per molt ens intenten ofegar els
seus jutges o la seua policia. Mal que els estats espanyol i francès
augmenten la seua pressió, la construcció nacional dels Països Catalans avança.
Avança, s’enforteix i cada vegada perd més la por a
manifestar-se sense embuts a tots els indrets de la nació catalana.
Malgrat l’espanyolisme decadent, malgrat els tontos útils de l’Estat
que tots coneixem, malgrat la profunda incompetència d’uns polítics
professionals que massa sovint trobem intentant fer-se un lloc a la
capçalera d’algunes manifestacions, malgrat les seues renúncies
incomprensibles,... cada vegada hi ha més i més persones lluiten per una nació que va de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó
i que la volen lliure. Una voluntat que s’eleva per damunt de tanta
excrecència, per damunt de la corrupció de Camps, Fabra i tota la colla
de sangoneres que els han covat; per damunt de l’especulació
immobiliària que uns i altres han afavorit i que ens ha conduit a
aquest carreró sense exida d’atur, misèria i destrucció del territori;
per damunt d’eixa concepció dels nostres municipis com la via més
ràpida per forrar-se i de la qual Benidorm o la Vila Joiosa han sigut
exemples recents. Cada vegada hi ha més gent en aquesta terra que sap
quin és el camí de la llibertat i ha decidit avançar per ell amb pas
decidit.
Des de les organitzacions de l’Esquerra Independentista que convoquem aquesta Diada del 9 d’Octubre a València, Maulets i Endavant,
volem incidir en aquest aspecte. Existeix un sector creixent de les
classes populars dels País Valencià que a través de múltiples
expressions polítiques, sindicals, artístiques, associatives, musicals,
de cultura popular,... manifesta la seua catalanitat. Unes expressions
cada vegada més diverses i més nombroses que parteixen des de la base i
que s’expandeixen arreu del territori. Alguna cosa estem coent entre
tots i totes i s’està fent no gràcies sinó malgrat l’adversitat i la
manca d’alternatives dins la política oficial i mediàtica.
L’Esquerra
Independentista té un paper essencial en aquest context. Perquè si
Espanya és la malaltia, les seues institucions autonòmiques són el
narcòtic que alguns s’entesten en provar per tal d’alleugerir el dolor.
Són el narcòtic però no l’antídot. L’Esquerra Independentista lluita per la independència de la nació sencera. No existeix alliberament nacional sense una nació completa que siga objecte d’ell. Som
la garantia que tot moviment cap a la llibertat no partirà de renúncies
ni entrarà al joc que Espanya, França o la Unió Europea ens vulga fer
jugar. La nostra fortalesa és precisament la nostra fermesa i
el temps ens dóna la raó. I no cal mirar massa lluny, ho trobem als
nostres carrers, fa temps que advertim que el capitalisme ens conduiria
al caos i a la pauperació de les nostres condicions de vida. I ara què
trobem? Més d’un milió d’aturats als Països Catalans i una crisi de conseqüències imprevisibles. Teníem raó i cal doncs organitzar-se i lluitar,
en primer lloc per defensar els nostres drets laborals, la sanitat
pública, l’educació pública, i en segon lloc per posar-hi remei d’una
vegada per totes. Això no passa per a reformar el capitalisme, o per
parxes de 420 euros per als aturats de llarga durada, sinó per
finiquitar d’una vegada aquest sistema econòmic assassí i construir-ne
un món nou.
Endavant i Maulets
doncs no ens conformem amb la independència, no volem escapar de les
mans d’uns capitalistes espanyols per caure en les mans d’explotadors
catalans, lluitem fermament per l’emancipació integral de les persones,
i tots els nostres esforços van destinats a aconseguir uns Països Catalans socialistes.
Des de les organitzacions que convoquem a aquesta Diada del 9 d’Octubre
de 2009, Maulets i Endavant, ens comprometem a treballar per
l’enfortiment de l’Esquerra Independentista. Venen temps difícils i
l’enemic ens colpejarà amb colps repressius com els viscuts pels 13 de
Gandia, el del jove Karim o el cas del company d'Alacant que està
acusat d'injúries a la corona espanyola, ens criminalitzarà i ens
tractarà d’intimidar amb identificacions i coaccions. N’hem d’estar
preparades i preparats, hem d’estar a l’altura de les circumstàncies i
resistir i per a això la maduresa, el compromís militant i la unitat
d’acció és necessària i imprescindible.
Vos
animem doncs a totes i tots a afegir-vos a la lluita pel socialisme, la
reunificació dels Països Catalans i la independència nacional. Vos fem
una crida explícita a reforçar l’Esquerra Independentista i militar en
els seus fronts: polític, sindical, juvenil, estudiantil, feminista,
ecologista, municipalista. Tots i totes sou necessàries. Per
això, us convoquem a totes a participar del bloc independentista a la
manifestació del proper divendres 9 d'octubre a les 18 hores des de la
Plaça Sant Agustí de la Ciutat de València.
Quina
vergonya que em fa escriure't, després d'un silenci tan llarg, que m'ha
crescut com una mala herba. Hi ha circumstàncies, dificultats...ja ho
saps. Però des de fora de la presó, costa sempre, pensar-hi. Perquè les
presons, generalment, no surten als diaris ni a les notícies i tampoc
no es veuen, sempre estan amagades dins del paisatge, suposo que ben
deliberadament...
Com que sé que et censuren les cartes, aquesta
te l'envio ja oberta. Dirigida a tu però també a tota la gent del
carrer que, com jo mateixa, està en quart grau penitenciari sense
saber-ho. Sense creure que, algun dia, li pot tocar anar a parar a les
clavegueres del sistema, que necessita homes lliures empresonats per
tal que puguin seguir lliures estafadors com Fèlix Millet i tants
d'altres, i repressors amagats en despatxos, per exemple al carrer
Aragó, a la Direcció General de Serveis Penitenciaris, on els qui et
van prometre la llibertat, després de la vaga de fam de 76 dies de
l'any passat, amaguen les mentides sense vergonya.
I vet aquí que avui, 2 d'octubre, fa 80 dies que dura aquesta nova vaga de fam.
Què puc dir-te, company? Que jo he menjat cada dia, durant aquest llarg
estiu en què, per enèsima vegada, fas servir el teu cos d'altaveu d'un
sistema repressor i injust que no pares de denunciar, i no només en el
teu cas, sinó explicant també les injustícies generalitzades? Què puc
dir-te, amic? Que pateixo per tu i temo que et deixin morir, així de cru, així de clar...Ets una veu massa incòmoda...
Company, amic: espero que t'arribi, d'alguna manera, aquesta carta, encara que només serveixi per trencar silencis.
Companys
i companyes, amigues, amics: si l'Amadeu mor a la presó, és cosa
nostra, és culpa nostra, també. Les presons són aquí, a la cantonada, i
és inútil no voler-les veure.
Perquè sempre hi haurà un Amadeu
disposat a deixar-hi la pell, si cal, per tal de fer-les visibles,
monstruoses com són, essencialment injustes.
Una família –àvia, filla i néta– va perdre el vol que l'havia de
portar de Girona cap a l'Alguer, el 3 de setembre. Això les va obligar
a comprar tres bitllets per un vol el mateix dia amb destinació a
Càller –al sud de Sardenya, a l'altra punta que l'Alguer–, havent de
pagar uns 100 euros de més per persona; i també haver de reservar una
nit en un hotel de Càller. El fet no tindria res de destacable si no
fos perquè el motiu de la pèrdua del vol va ser voler parlar en català
amb els agents de la Guàrdia Civil que controlen l'equipatge de mà. La
mare, Àngels Monera, portava un esprai de laca que no podia pujar a
l'avió, i arran d'aquí va començar tota la discussió, ja que la parella
d'agents li van exigir que parlés en castellà, i Monera s'hi va negar.
Després d'un estira-i-arronsa, els agents es van endur a Monera a una
habitació, per denunciar-la: «No em volien deixar anar fins que parlés
en castellà i reconegués que érem a Espanya», explica Monera, que va
sentir com els agents trucaven a un superior per informar-lo: «Tenemos
una señora que profiere insultos varios, por ejemplo, si le preguntas
donde estamos dice que en Girona y que no sabe donde está España, y
además se niega a hablar en castellano.» Segons li va semblar entendre, la resposta va ser: «Pues póngale un cero en geografía y suéltela.»
Al final, doncs, els agents la van deixar anar, i sense denunciar-la,
de manera que no té cap paper que li permeti fer cap reclamació: «Era
el primer cop que viatjàvem juntes àvia, mare i filla, i ens ho van
estar a punt d'esguerrar tot. Al final, però, t'ho prens amb humor.»
Agents amb una estada curta
La plantilla de la
Guàrdia Civil que treballa a l'aeroport de Girona està formada per
agents que en molts casos provenen de fora de Catalunya, i que estan
destinats a Girona per un període no gaire llarg de temps. Segons van
explicar ahir des de la Guàrdia Civil, hi ha molta mobilitat entre els
agents: «És un lloc de molta rotació, n'hi ha que s'hi estan més i
altres que s'hi estan menys», en períodes que poden ser de només uns
mesos o bé d'uns quants anys, i molts dels agents són joves. Els
policies depenen de la comandància de Girona, però el seu servei és
independent, amb els seus respectius caps.
Darrera actualització ( Dimecres, 16 de setembre del 2009 02:00 )
Habla en cristiano, puta! és el que van dir un dia a la meva besàvia quan la van sentir parlant en català a l'autobús. Es va quedar tan astorada que la meva família m'ho havia explicat més d'una vegada. I darrerament hi he pensat molt, donades les notícies de persones repressaliades per parlar català.
La meva àvia, la meva mare i jo vam perdre un vol a l'Alguer perquè la guàrdia civil no ens permetia parlar català i van retenir la meva mare per fer-li una denúncia per faltar-los al respecte, denúncia que al final no van fer (podeu veure aquí l'entrada al bloc).
En tornar de Sardenya, em vaig assabentar que un home havia estat agredit per parlar català a l'aeroport de Mallorca.
I avui llegeixo que una dona va ser detinguda per parlar català per telèfon per la policia.
No és la primera vegada que sento policies dient que parlem en castellà, però tinc la impressió que la cosa està pujant de to, i bé hi haurem de donar alguna resposta!
De
bon matí anem cap a l'Alguer, i al port hi agafem un vaixell que ens
porta cap a les grutes de Neptú, que estan sota el Capo Caccio. La
baixada de la nau a l'entrada de la cova és força complicada, perquè no
para de moure's i es fa per una passarel·la amb rodes que no para
d'anar amunt i avall i sembla que hagi de caure al mar amb la gent que
hi passa pel damunt en qualsevol moment. Les coves són impressionants,
i molt concorregudes. També s'hi pot arribar per terra baixant un munt
d'escales.
Quan
ens va tornar el vaixell a l'Alguer, ja eren gairebé les dues i és quan
tanquen les cuines als restaurants, i vam tenir feina a trobar un local
on ens donéssin menjar. Finalment en vam trobar un al costat de la
muralla al port, on ens vam trobar una impressionant llagosta de més
d'un quilo a la catalana. Després vam fer compres compulsives per la
ciutat vella interrompudes per l'assistència a l'església de Sant
Francesc on fan missa en català i al final et canten el virolai. Tota
la part antiga de la ciutat és plena a vessar de botigues amb corall de
l'illa. Mentre ens les miraven va passar una processó amb gent vestida
amb el trajo típic sard, una banda de música, diferents confraries, una
mare de déu i tot de gent passant el rosari al darrera. Vam caminar
força estona pels diversos carrerons, vam comprar unnes pastes típiques
sardes de canyella i llimona en una paadeta de torrons (que són com els
d'Alacant però menys durs, potser per la calor de l'estiu) i vam sopar
en un bar de tapes que tenien la carta mig en català, i que entre
d'altres coses ens van portar unes torradetes amb pa amb tomàquet.
Finalment, després d'algunes compres de darrera hora, vam arribar a l'alberg.
De
matí anem cap al Nuraghe de Palmavera, un poblat nuràgic de 3500 anys
d'antiguitati una espectacular torre. Prop d'allà hi hala Necròpoli di
Anghelu Ruiu, també coneguda com a cases de fades, amb unes
espectaculars tombes excavades en la roca amb diverses cambres, en
alguna de les quals hi
vam poder entrar. La feinada va ser poder trobar algun lloc per dinar,
però un cop aconseguit vam anar a passejar per Porto Torres, un poble
amb nombrosos vestigis romans, acualment en ple treball d'excavacions.
Vam visitar el museua arqueològic, amb moltes peces de ceràmica, d'os i
metàl·liques, així com mosaics i escultures. Després vam trobar una
fira musical i gastronòmica al port, on hi havia paradetes amb porquets
i pollastres fent-se a l'ast i d'altres d'artesania. N'hi havia una amb
música que posaven a tot drap cançons independentistes sardes, i vam
comprar-ne un CD.
Després
vam anar cap a l'Alguer, on després de molt voltar vam aconseguir sopar
uns entrepans de salsitxa sarda (o sigui botifarra) amb formatge. Vam
poder passejar per la part antiga de la ciutat, molt animada i amb tot
de botigues obertes
Esmorzem
a l'hotel i anem fins l'aeroport a llogar un cotxe. Al matí anem a
passejar per Cagliari i fem alguna compra, com ara anells, penjolls i
arracades del tipus tradicional sard. Anem a dinar al restaurant Da
Fabio, on menjo uns tortellini sards farcits de patata boníssims, a
banda d'una bona tonyina a la brasa. En acabat anem a la isola del
gelatto, un establiment a la plaça Mariano amb centenars de tipus de
gelats. Jo en triaré un de dos gustos: una part de kiwi i l'altra de
iogurt amb préssec i taronja.
A la tarda anem a Oristano, on veiem la catedral que està en obres.
Ens
llevem ben d'hora al matí per anar a l'estació d'Arc de Triomf per
agafar l'autobús cap a l'aeroport de Girona, on hem d'agafar el vol cap
a l'Alguer. Embarquem, primer passen la meva mare i la meva àvia,
després jo. Quan estic recollint les coses de la cinta, veig que ma
mare s'està discutint amb un guàrdia civil, concretament li diu que no
ha de perquè parlar castellà. Resulta que l'àvia duia un esprai de laca
a la bossa i la dona de seguretat li ha dit que no es podia passar però
que li pregunta al guardia civil. I el guardia civil en qüetió li diu a
ma mare que parli en castellà.
Jo
m'ho miro uns segons astorada, i acte seguit vaig directe a ma mare i
li dic “mama, la guardia civil no són persones per discutir-hi, fes el
favor!”. A la dona de seguretat li agafa un sentit de servei a la
comunitat espontani i li fa una traducció simultània a la guàrdia civil
“está diciendo que no sois personas!”. Total,
que uns quants comentaris lingüístics més, entre ells ma mare que els
diu “can you understand english?” i la guardia civil li diu “yes” i ma
mare li replica “because you are interested in”, venint a dir que si no
entenia el català era perquè no els donava la gana. Total, que el
guardia civil (eren parella home-dona) salta: “venga usted que la vamos
a denunciar por faltarnos al respeto”, i s'enduen ma mare a la seva
habitació. Jo encara al·lucinant li dic a l'àvia “la mama és per
matar-la, que a hores d'ara no sàpiga que no s'ha de discutir amb la
guàrdia civil, és per matar-la”. I va i la guàrdia civil que s'havia
quedat allà diu “perdona, eso de matarla sí que lo he entendido, eh?!”.
Jo flipant en colors, pensant que ho ho enten, o no ho enten, però que
no vingui amb tonteries, i no em puc estar de dir-li (i en castellà):
“estoy diciendo que es para matar a mi madre, y a mi madre la mato si
me da la gana!!” “Ah, es que eso de matar tiene muchos sentidos eh?”,
em diu. Per un moment vaig pensar que sort que els nostres pensaments
no són constitutius de delicte...
I
res, la mare al “quartelillu”, jo que no sabia si matar primer la
guàrdia civil o ma mare, i l'àvia dient que a veure què feiem... cridem
una guàrdia civil que corria per allà: “perdoni, que trigarà gaire a
sortir la meva mare?” “No la entiendo”. “How
long time...” “No la entiendo”. Respiro fons, penso que per l'actitud
de ma mare de discutir amb aquella gent, jo hauré de baixar del burro
el doble, per ella i per mi, però el temps passa i estem perdent el
vol... “Tardará mucho en salir mi madre?” “Es que tenemos que hacer la
denuncia y esto tarda un poco, depende del ordenador. Además estamos
tardando más porque su madre se niega a colaborar y no nos habla en
castellano, y nosotros no la entendemos”. “Pero si mi madre no tiene
que decir nada” “Son ustedes que ponen lo que quieren en la denuncia,
ponen los datos de mi madre y ya está”. “Nosotros no ponemos lo que
queremos, ponemos lo que ha pasado. A demás su madre tiene que decir su
versión.”. A aquestes alçades, ja els dic que això és igual que quan el
franco, al que el guàrdia civil (tornaven a ser una parella mixta) em
respon “usted vivia entonces, señorita?” Jo li responc que poc temps,
però la meva àvia que era al costat més. I la guàrdia civil diu “A
algunos les iva muy bién”. Vaig estar a punt de dir que la meva àvia i
era, i la besàvia no sabia castellà i alguna vegada li havien etzibat
“puta, habla en cristiano” quan anava en autobús, però me'n vaig estar.
Només vaig pensar que realment, tot segueix igual. Arribats a aquest
punt, els dic a la parella “menos mal que hay otras cosas que no
cambian, como algunas organizaciones que van cumpliendo aniversarios”.
Es van mirar entre ells pensant que els deia alguna cosa xunga que no
arribaven a escatir. Al final els vam dir que nosaltres teniem el dret
a parlar català i ells tenien l'obligació si bé no de parlar-lo, sí
d'entendre'l. “Donde dice eso!” va dir incrèdul el guardia civil. Vaig
passar de començar a parlar de l'estatut i de la llei de política
lingüística, que a més en aquell moment em van semblar encara més paper
mullat que de costum.
Total,
que mentres tant tenien a ma mare allà al “miniquartelillu”, amb una
guàrdia civil fent-li preguntes. La tipa parla amb un superior per
telèfon i li diu “tenemos una señora que profiere insultos varios, por
ejemplo si le preguntas donde estamos dice que en Girona y que no sabe
donde está España, y además se niega a hablar en castellano”. Ma mare
diu que li va semblar que li contestava “pues pongale un cero en
geografia y sueltela”, però mai ho sabrem. El que sí sabem és que va
respondre “a sus órdenes!”. En aquell moment va dir que la propera
vegada havia de demanar un interpret
(enlloc de que tenia obligació de parlar en castellà com deia fins
aleshores). Al final va venir el superior a fer-li un discurs de que
les normes eren europees i no s'havia de posar així per una laca. Ma
mare va aguantar el discurs sense dir res de que ja ni recordava la
laca i la van deixar anar. Massa tard, havíem perdut el vol. I no li
van fer cap denúncia al final, o sigui que no podem denunciar la
guàrdia civil per fer-nos perdre el vol.
Al
final vam comprar un vol a Cagliari pagant bastant més al vespre, vam
reservar un hotel i finalment, a la nit, vam poder dormir a Sardenya, a
l'altra punta de l'illa on teniem previst ser.
Fa uns dies vaig poder parlar amb una noia colombiana, activista pels drets humans que no pot tornar al seu país perquè està amenaçada de mort. I em comentava que l'estratègia de criminilatzació cap al poble basc, en que s'ha optat per atacar l'anomenat "entorn" de forma cada cop més furiosa, s'està aplicant al seu país. Allà l'entorn (entre d'altres) són les persones i organitzacions que denuncien els atacs del govern i els paramilitars, als que s'acusa d'estar vinculats amb la guerrilla o el narcotràfic.
Però quan deia que l'estat colombià segueix la mateixa estratègia que l'espanyol al País Basc, no es refereix a una inspiració si no al fet que els espanyols entrenen directament als colombians. Estem parlant doncs, de que l'estat espanyol està donant entrenament a un dels estats que més viola els drets humans.
En la notícia anterior parlo d'un exemple en que s'utilitzen suposades vinculacions de maputxes amb ETA per tal de criminalitzar-los. La doctrina de l'estat espanyol, comparable a la Caça de bruixes anticomunista dels Estats Unitats, està creant escola. I cal estar alerta, perquè no dubta a negar els drets polítics i humans més fonamentals (com el dret de reunió, d'associació, de llibertat d'expressió, de manifestació...) i a utilitzar la repressió, la tortura, la presó o l'assassinat per tal d'atemorir la població. Ja no parlem d'atemorir una organització política o armada determinada, si no tot allò que es considera el seu entorn. I si tibes gaire del fil, l'entorn acabem sent tots els que tenim un pensament crític diferent al seu pensament únic que els permet controlar el món i anar fent calers a base de crear misèria. Ja queden una mica lluny casos com els de Lasa i Zabala (tot i que les imatges de la policia pegant als familiars i robant-los els cossos les tinc ben gravades a la retina i al cervell), però ara mateix tot Euskal Herria té una pregunta a les parets: Non da Jon? Van dir a la familia de Jon que no podia fer una roda de premsa preguntant a on era el seu fill perquè era apologia del terrorisme.
Per cert, el dissabte 29, cal anar a veure l'actuació d'en Cesk Freixes, que els feixistes de Ciutadans i el PP han volgut censurar aplicant aquesta doctrina de la que parlem i que tenen tan interioritzada quan deien que portarien el cas als jutjats si no s'impedia actuar al Cesk. Ells han après que nosaltres, ja sempre som culpables només per ser nosaltres, no cal cometre cap delicte, i a més, les lleis ja són prou bèsties com per buscar primer els culpables i després ja mirarem els delictes que els encolomem (recordeu allò de "buscaremos alguna excusa para que De Juana no pueda salir de la cárcel?").
El 6 de març, una gran manifestació
denunciava la desaparició de milers de persones a mans de l'Estat
colombià. Només entre 2007 i 2008 van ser 1.686 els ‘falsos positius'
executats per l'Exèrcit.
L’escàndol més gros associat a la doctrina de Seguretat Democràtica d'Álvaro Uribe va començar al setembre passat quan es va saber que 19 joves de barris marginals de Bogotà havien estat executats per l'Exèrcit
i presentats com a guerrillers caiguts en combat, a canvi els militars
rebrien recompenses i permisos promoguts pel govern d’Uribe per aquests
casos. A partir d'aquest moment, les xifres dels casos relacionats amb
els anomenats “falsos positius” no ha fet més que créixer. Segons un
recent informe de la Comissió Nacional de Recerca de Persones Desaparegudes,
només entre l'1 de gener de 2007 i el 21 d'octubre de 2008 hi hauria
hagut un total de 1.686 desaparicions forçades, la majoria relacionades
amb execucions extrajudicials.
La resposta del Govern no es feia esperar i una trentena de comandaments militars eren destituïts. Mario Montoya, comandant en cap de l'Exèrcit, deixava el seu lloc i a canvi era nomenat ambaixador a la República Dominicana. Possibles vincles
de Montoya amb els paramilitars quan exercia de comandant a Medellín
(confirmats per informes de la CIA) i la seva pertinença a l'Aliança Anticomunista Americana, encarregada als anys 70 d'actuar contra opositors, advocats i periodistes, són alguns dels antecedents de Montoya.
Llei de Víctimes
Gairebé
de manera paral·lela a l'escàndol dels “falsos positius”, la majoria
parlamentària del grup liderat per Uribe aprovava una nova Llei de Víctimes
que donava l'esquena a les propostes emanades de les pròpies víctimes,
diversos congressistes i membres de la societat civil. La nova llei,
entre d’altres coses, obliga a les víctimes de crims d'Estat –a
diferència del que ocorre amb les de grups il·legals– a tenir una
sentència en ferm d'un organisme judicial per a poder accedir a les
reparacions. Unes reparacions que seran atorgades per l'Estat per
“solidaritat” i no basades en possibles responsabilitats del mateix.
La
Llei, que encara ha de passar pel senat, “pretén consolidar la
usurpació il·legal de les terres”, ja que “les víctimes de desplaçament
forçat ja no seran propietaris (…) de les terres usurpades perquè
haurien de cedir els seus drets a l'Estat, que a través de la seva
estratègia militar i paramilitar els va obligar a desplaçar-se”, segons
denunciava a través d'un comunicat el Moviment Nacional de Víctimes de
Crims d'Estat (MOVICE).
El que convé a Uribe
“Tot sembla ser que al president Uribe li vagi bé la situació de guerra que viu el país i que a les FARC els agrada que estigui al poder”, va declarar Alan Jara, ex governador del Departament del Meta,
després de ser alliberat de manera unilateral per les Forces Armades
Revolucionàries de Colòmbia (FARC) després de més de set anys de
captivitat. La seva crida, així com la del també alliberat Sigifredo López –exdiputat del Departament del Cauca –, a la solució negociada al conflicte armat
que viu Colòmbia des de fa cinc dècades va ser objectada amb rotunditat
pel president colombià: “L'únic acord humanitari que s'accepta és que
alliberin unilateralment i immediatament a tots els segrestats”. Així
responia no només als alliberats i al grup Colombians/es per la Pau, sinó també a la proposta de les FARC de posar en llibertat a 22 policies al seu poder a canvi de 500 guerrillers presos.
Si
miramos el listado de los presidentes de Chile en sus casi 200 años de
vida independiente, nos podremos dar cuenta que más de la mitad de
ellos son de origen vasco, Unamuno se atrevio a decir que los vascos
habian hecho dos grandes aportes al mundo: la creación de la compañía
de jesus y Chile. Sin embargo desde que el pueblo mapuche levanto sus
reivindicaciones territoriales y discute sobre su autodeterminación
politica, el Estado chileno ha tratado de vincular el levantamiento que
hoy vive el territorio mapuche (Wallmapu), con organizaciones de tipo
militar de otras latitudes, llamense estas FARC o ETA, de alguna forma
tratan de justificar acciones tan desproporcionadas como el copamiento
militar de las comunidades mapuche y además tratan de justificar el
cobarde asesinato por la espalda con munición de guerra por parte de
agentes del Estado, contra tres comuneros mapuche cuyas armas solo eran
tira piedras o voleadoras.
En
el actual contexto al Estado chileno, los grupos economicos y sus
medios de comunicación, les interesa levantar fantasmas que permitan de
alguna forma escapar al cuestionamiento generalizado surgido tras el
asesinato del ultimo comunero mapuche en Malleco. Los vacos parecen ser
el chivo expiatorio de moda en estos momentos, ya que en menos de un
mes se ha negado el ingreso o directamente se ha expulsado del país a 7
turistas de dicho origen.
El
ultimo de los casos relacionados a este tema ocurrio ayer miercoles 26
de agosto cuando Iker Urriza Zubieta 28 años, originario de Pamplona
(Navarra) fue detenido en las cercanias de Puerto Choque en el Lago
Lleu Lleu, Provincia de Arauco, mientras viajaba al interior de un
automovil junto a Miguel Iribarra chileno domiciliado en Cañete y
Esteban Munizaga chileno domiciliado en Tirua, coincidentemente ambos
chilenos poseen apellidos vascos, ya que en la provincia de Arauco
llego una importante migración de aquella nación sin Estado. Fue en
Cañete presisamente donde se monto la primera cancha de pelota vasca y
el primer centro social vasco en Chile, pero toda esta historia que
tanto realzo la aristocracia nacional hoy parece olvidarse.
Pareciera
ser que los paramilitares del comando trizano estan dictando la linea
editorial a los medios de comunicación, cuando de buenas a primeras
señalan que el hecho de tener una Ikuriña (bandera Vasca) es prueba del
vinculo de los mapuche con ETA, con esto la prensa quiere decir que
todos los vacos son de ETA. El dia de hoy jueves 27 de agosto el diario
El Sur titula: “Gobierno estudia expulsion del joven vasco sorprendido
en Arauco” y el diario de Concepción informa que “policia detecto a
ciudadano vasco en la zona de conflicto”, y tratan de señalar como
pruebas que tendria un par d elibros y unos cd algo subversivos, luego
reconocen que nada de ello es delito por lo cual esta en libertad pero
que ya se informo a la intendencia para solicitar su expulsión del país.
En
la paraoia que la prensa y los grandes medios de comunicación quieren
generar, no se dan ni cuenta como validan todo el discurso politico no
solo de ETA sino del independentismo vasco en general, reconociendo que
un Navarro en la practica es un Vasco, España se niega a permitir la
reunificación administrativa del país vasco-navarra y acentua la
separación de dichos territorios.
Pero
como dijimos en un comienzo esto es solo una estrategia para justificr
lo injustificable, la violenta represión contra las comunidades mapuche.
Tanto la sentencia del Tribunal
Supremo como los policías presentes confirman que ni siquiera rozó a la
edil del PP con la ikurriña, pero Kontsuelo Agirrebarrena, de 61 años,
tendrá que ingresar en prisión para cuatro años por protestar ante el
PP en Lizartza. Según el argumento del tribunal español, «el que sabe
que intimida o acomete a una persona que ejerce como autoridad tiene
propósito de atentar contra la misma».
Gari MUJIKA |
Lizartza es seguramente el punto del mapa que mejor refleja la
dimensión del apartheid político en Euskal Herria. Desde que la Ley de
Partidos fijó por decreto la exclusión de gran parte de la población
vasca, los últimos seis años han estado caracterizados por una absoluta
anormalidad. Hace dos años, de hecho, el PP se hizo con todo el
Ayuntamiento pese a obtener sólo 27 votos en la localidad. Y antes, el
jeltzale Joseba Egibar intentó cumplir con el mandato de su partido en
una legislatura en la que la Ertzaintza impuso cuantiosas multas a los
vecinos. Tras la irrupción del PP, con Regina Otaola a la cabeza, las
represalias y amenazas ya han sido continuas. Ahora llega un nuevo
salto: una vecina de la localidad de 61 años está a punto de ingresar
en prisión para cumplir una condena de cuatro años, impuesta por
protestar ante la Corporación ilegítima del PP.
En los comicios municipales de 2007, la izquierda abertzale obtuvo
en Lizartza 186 sufragios, revalidando su victoria tradicional en un
feudo histórico. Pero como los tribunales españoles ilegalizaron su
lista, el PP, única fuerza que concurría con aval oficial, se apoderó
de la Alcaldía con sólo 27 votos.
Tras la toma de posesión en junio de 2007, en escasos meses fueron
decenas los vecinos represaliados. El caso de Peio Olano trascendió
públicamente cuando fue imputado por la Audiencia Nacional española,
acusado de proferir amenazas contra Regina Otaola. Olano ha sido
condenado hace unos meses a dos años de prisión.
Poco después de los hechos por los que ha sido castigado, llegó el
día grande de las fiestas de Lizartza. El 6 de setiembre, tras las misa
a la que acudieron los ediles del PP -denunciaron incluso al párroco
por pedir a los escoltas que no accedieran armados a la iglesia-, una
nueva protesta con ikurriñas respondía a la ocupación del PP del
consistorio.
De «agresión» a «intento»
Días después, Agirrebarrena fue acusada de agredir a una edil del
PP. La acusación se rebajó, tal y como se apreció en el juicio y quedó
confirmado en la sentencia, a un supuesto «intento». El fallo judicial
estableció como probado que esta vecina blandió una ikurriña al paso de
los concejales ilegítimos, sin que se produjera golpe alguno. Con este
relato de hechos, se ha impuesto a Kontsuelo Agirrebarrena una condena
de cuatro años de cárcel, además de una multa añadida de 1.800 euros.
El Tribunal Supremo español confirmó en julio la condena dictada
antes por la Audiencia Nacional. Sostiene textualmente que debe
aplicársele el tipo de «atentado contra la autoridad», pese a no
haberse producido agresión alguna, porque «el que sabe que intimida o
acomete a una persona que ejerce como autoridad tiene, por lo tanto, el
propósito de atentar contra la misma».
«La acción imputada a la acusada sólo se explica por el clarísimo
significado político que tuvo aquella expresión violenta de rechazo»,
añade el fallo.
Desde su acceso a la Alcaldía, Regina Otaola aumentó rápidamente la
crispación en Lizartza. Entre otras acciones, colocó la bandera
española en el mástil consistorial, retiró las fotografías de los
presos, ocupó policialmente cada semana la localidad y ha llevado a los
juzgados a muchos vecinos que han tenido que abonar cuantiosas multas
económicas.
Pero pese a todo, los lizartzarras siguen protestando cada semana
contra la violación de la voluntad popular. Y de alguna manera siguen
gobernando el municipio a través de fórmulas de desobediencia. Por
ejemplo, Regina Otaola ha desistido de organizar las fiestas patronales
de setiembre, así como actividades como ludotecas, entre otras, debido
al más que extendido boicot que reciben todas sus iniciativas.
Dentro de escasas semanas se cumplirán dos años de aquel suceso, y
el PP volverá a comprobar que en Lizartza no gobiernan a nadie y para
nadie.
