Havia sentit algun bon comentari sobre aquesta pel·lícula però les espectatives no es van confirmar.
En un primer moment semblava que podia ser una comèdia entretinguda. Però l'afany de fer una pel·lícula anticomunista va fer grinyolar moltíssim tot l'argument. La barreja d'imatges de comèdia lleugera amb les d'una parella de músics que havien estat expulsats d'una orquestra de la URSS per jueus morint-se a un camp de treballs forçats a Sibèria de fred als anys 80, no s'aguantava gaire per enlloc. I tampoc s'aguantava gaire que amb calçador poséssin un míting de quatre gats del Partit Comunista Francès en to burleta.
Es pot fer tranquil·lament una pel·lícula que critiqui certs aspectes del funcionament polític i burocràtic de la URSS sense pixar tant fora de test.
Sincerament, vaig trobar que el conjunt era patètic.
rosadefoc |
Cinema |
dijous, 26 de novembre de 2009 | 13:08h
Si algú no vol llegir tot l'escrit, ja d'entrada li dic que no vagi a veure aquesta pel·lícula.
Com va dir ma mare, el que creia seria una peli d'aventures va resultar ser una peli de desastres amb innombrables i llargues persecucions del tipus vaig corrent i per on trepitjo s'enfonsa el terra, o vaig volant i per on passo hi cauen edificis, o vaig en cotxe i per on passo hi cauen boles de foc... tremendament aborrit.
Algunes imatges són força espectaculars, això sí, però no cal que la peli duri gairebé tres hores! Entre les espectaculars hi ha la de veure com s'inunda l'Everest o com cau rodolant la cúpula del Vaticà, que em va fer especial gràcia ja que hi vaig pujar no fa gaire.
Entre les coses curioses, justament el paio més boig de la peli (que com sempre és el que més l'encerta) va dient que utilitza la classificació de Dewey per endreçar els seus papers entre els que hi ha el plànol més important que ha de trobar l'heroi. Així vist a la peli, el fet que el boig parli de la classificació aquesta sembla corroborar que està com una cabra. Però ja posats es podrien informar bé, perquè al final resulta que els papers estàn per ordre alfabètic en lloc de seguir una classificació numèrica com la de Dewey... suposo que tot no pot ser. Després resulta que va sortir no sé quina eina de l'empresa on treballa l'altre amb qui veia la peli, i així anar-nos distreient per resistir tot el passi.
Ara, el més terrible van ser els discursetats delirants i la filosofia barata dels personatges principals, quina cosa més bàsica i més xorra! I perles del tipus s'ha mort tota la humanitat menys 400.000 persones i estar-se un quart d'hora de peli tothom pendent de si es mor un paio o no. I frases de gran nivell, com la filla del president dels EUA indignant-se perquè s'ha triat per salvar la gent que tenia diners per pagar en lloc de fer un sorteig o alguna cosa així. La tipeja es devia pensar que li havia tocat salvar-se per la seva cara bonica?
Bé, un bodrio que per fer un curt d'imatges espectaculars de cinc minuts hauria pogut estar bé.
La darrera pel·lícula que he vist al cinema és Bruno, i la veritat és que feia molt de temps que no reia tant al cinema. Tot i que al primer moment em temia que fos una estracanada simple de seguida vaig trobar que era un film amb un humor força agut i una ferotge crítica al món de l'espectacle dels famosos en general i dels ianquis en particular: el món de la passarel·la, shows televisius, l'exèrcit o rings de lluita són criticats sense pietat, i tampoc se salven personatges representatius d'una part important del poble ianqui com ara caçadors, capellans que miren de portar als gais pel camí recte (l'altre recte...) o curiosos entrenadors de defensa personal.
Tot plegat amb una dosi d'humor del bo que fa que la puguis veure més d'una vegada, segur que et vas perdre algun comentari agut perquè estaves rient a cor de vols.
Antiherois té molt a aprendre d'aquest fantàstic treball!
Aquesta pel·lícula basada en els còmics de Marjane Satrapi, iraniana afincada a França, m'ha agradat molt. Com que no conec la realitat iraniana, no sé fins a quin punt és fidel a la realitat, però la història em va fer la impressió de ensenyar-nos l'Iran des d'un punt de vista força occidental.
Els dibuixos, d'estètica oriental, són preciosos i molt expressius. I la història basada en fets reals és molt interessant.
És una molt bona aproximació al món de l'Iran, aprofitant que avui és notícia per les eleccions que s'hi han fet!
Un jove treballador de l'aeroport de Barcelona s'interroga sobre el perquè del conflicte palestino-israelià i les motivacions de la lluita palestina. Amb una càmera que li deixen i sense cap experiència en documentals se'n va quinze dies a Palestina i ens fa aquest reportatge.
El resultat és força impactant, tot i que cal tenir en compte que és una visió superficial de la situació pel poc temps en que s'ha realitzat, ens mostra les primeres coses que criden l'atenció en arribar a aquestes terres, que ja en són moltes, això sí. Vaig trobar que era una visió molt interessant del conflicte, semblant a la que tindriem qualsevol dels que no hi hem anat mai si hi féssim un viatge de dues setmanes.
rosadefoc |
Cinema |
diumenge, 10 de febrer de 2008 | 04:00h
Aquesta pel·lícula de Bigas Luna m'ha agradat força, sobretot pel retrat que fa d'una realitat que em sento molt propera i de l'esperit de lluita i optimisme que transmet malgrat tot.
como en un mar eterno kiero ser yo libre amor
para que cuando cante llegara a tu corazon
para que cuando estes solo poder oirme
como si se tratara de sirena oirme
siente la llama de la libertad y no tengas miedo
para volar, abre tu corazon extraño y mientete a diario
miente y di ke no me kieres, miente y di ke no me kieres,
mientete como haces siempre, mientetee
siente la flor de la alegria puesta en tu corazon
yo la riego to los dias, y le pregunto la rason,
todavia kiero ke vengas porque te guardo mi amor
sientetee como la flor de la alegria puesta en tu corazon
ay yo la riego to los dias y le pregunto la rason
todavia quiero que vuelvas porque te guardo mi amor
porque te guardo mi amor
como en un mar eterno kiero ser yo libre amor
para que cuando cante llegara a tu corazon
para que cuando estes solo poder oirme
como si se tratara de sirena oirme
siente la llama de la libertad y no tengas miedo
para volar, abre tu corazon extraño y mientete a diario
miente y di ke no me kieres, miente y di ke no me kieres,
mientete como haces siempre, mientetee
Avui he anat a veure aquesta pel·lícula amb bona companyia, i m'ho he passat molt bé, feia temps que no reia tant.
El director és en Frank Oz, i els actors i actrius fan tots plegats un
paperàs. L'he vista en versió original (anglès) sotstitulada
(castellà), però es segueix perfectament.
I pel que fa a l'argument, tracta d'una familía anglesa que ha de fer
els funerals del pare, i el dia de la cerimònia els passen tot de coses.
És una peli d'humor, i l'he triada tement que potser seria una nyonyada
tonta tipus ianqui, però no, la veritat és que m'ha encantat. Us la
recomano moltíssim!
Un reportatge que em va encantar, molt ben fet i amè, sobre el MAS (Movimiento al Socialismo) a Bolívia i alguns dels seus membres, especialment Evo Morales.
És curiós seguir una mica la vida d'aquest líder indígena que va començar la seva carrera als sindicats "cocaleros" y ha arribat a ser el president del país. I fa il·lusió veure els camperols organitzar-se i treballar amb optimisme i convicció. M'han agafat moltes ganes de visitar Bolívia, ha de valer molt la pena!
Us recomano molt el film que crec que encara el podeu trobar al cinema, se us farà molt curti potser sortiu amb la sensació que potser sí, que un altre món és possible...
El laberinto del fauno és un conte de fades amb força elements tràgics
pel mig, i realment els efectes especials estan molt aconseguits. I
sobretot no té aquell regust insuportable dels films ianquis, la qual
cosa sempre és d'agraïr.
Trobo que és una pel·lícula que està bé, però potser perquè se n'ha parlat molt he trobat que no n'hi havia per tant...
Aquesta pel·lícula està força de moda ara mateix, igual que el llibre homònim. I he de dir que em va decepcionar força. En principi parlava de temes com ara la física quàntica per tal de reflexionar com pot afectar la nostra vida i la manera de pensar, la qual cosa a priori sembla força interessant, però va acabar sent un documental de tants a l'estil ianqui que es dedica a repetir frases de l'estil "tu pots decidir el teu futur", "tu manes sobre la teva vida", etc. Va acabar sent un vulgar document d'autoajuda i autoafirmació que explicava els temes científics tan per sobre que no s'entenia res.
Bé, haurem d'accedir a d'altres documents si volem saber una mica de coses sobre la física quàntica...
Aquí podeu veure la fitxa tècnica de la pel·lícula.
Aquesta pel·lícula em va agradar força. És d'aquells films que quan més hi penses, més coses hi veus.
Hi ha temes recurrents, com ara el fet que en l'era de les tecnologies de la comunicació hi ha més incomunicació que mai. Vivim en un món globalitzat que fa que el que fem en una punta del món pugui tenir conseqüències en l'altre, però això no treu que hi hagi diferències abismals entre els diferents llocs del món. I els pobres segueixen sent pobres malgrat estar connectats amb el món dels rics. Veiem molts murs, alguns que es poden tocar i d'altres que no, però actuen igualment: murs d'incomunicació aixecats per les tecnologies de la comunicació, murs de filferro, murs de pobresa, murs d'incomprensió...
Bé, us recomano molt aquesta pel·lícula, i no vull parlar-ne més perquè començaré a explicar-ne l'argument!
The Good German està basada en la novel·la de Joseph Kanon. Transcorre al Berlín després de la Segona Guerra Mundial, on gairebé tothom té un passat o uns interessos obscurs per a amagar. Feta en blanc i negre, que darrerament sembla estar de moda, però la veritat és que dóna un aire molt encertat al film. I també fa que recordi encara més a la mítica Casablanca.
Val la pena veure-la, la protagonista té un aire fatal tipus Marlene Dietrich que em va encantar. I el George Clooney en un principi no m'agradava gaire, però de tan veure'l (Bona nit i bona sort, Syriana, Solaris, etc.) crec que m'hi estic acostumant!
Aquest film és força interessant de veure, i molt entretingut. Veiem un exemple de la situació de les dones a l'Iran, amb moltes anècdotes i diàlegs plens de contingut. Això sí, sempre queda el dubte de fins a quin punt és representativa la pel·lícula de la situació de la majoria de les dones en aquest país.
La vaig veure en el marc del cinefòrum del Cinebaix, i la llàstima és que el cinefòrum va consistir més en propaganda de l'ajuntament de Sant Feliu de Llobregat sobre la seva política d'immigració més que no pas en saber més sobre la situació de les dones a l'Iran i la representativitat de la pel·lícula...
Ja fa uns quants dies que la vaig anar a veure, i suposo que ja no la fan als cinemes, però la trobo una pel·lícula molt recomanable. Al principi sembla més aviat lenta, però val la pena assaborir-la. S'hi plantegen temes que ens toquen a tots un moment o altre de les nostres vides, i que et fan donar-hi voltes uns quants dies després d'haver-la vist. Qüestions com si tenim la vida que realment volem o ens hem deixat endur per les circumstàncies, si sempre som a temps de fer allò que volem, l'amistat, l'amor, la feina, la malaltia...
Una bona pel·lícula, i també uns bons actors i actrius!
rosadefoc |
Cinema |
dimecres, 13 de desembre de 2006 | 13:32h
Aquesta pel·lícula la vaig trobar excessivament simple i avorrida. A banda de la gràcia que feia veure una noia de 23 anys que semblava que hi entenia molt de música i una bona estona de sentir la darrera sinfonia de Beethoven amb l'espectacular so del cinema, no tenia cap altre cosa interessant. A més vaig passar una mica de vergonya perquè com que ens avorriem vam fer els típics comentaris amb la persona del costat i ens va agafar el riure tonto. Sincerament, crec que no val la pena anar-la a veure.
Aquesta 
Avui he anat a veure aquesta pel·lícula amb bona companyia, i m'ho he passat molt bé, feia temps que no reia tant.
Un reportatge que em va encantar, molt ben fet i amè, sobre el MAS (Movimiento al Socialismo) a Bolívia i alguns dels seus membres, especialment Evo Morales.
Aquesta pel·lícula està força de moda ara mateix, igual que el llibre homònim. I he de dir que em va decepcionar força. En principi parlava de temes com ara la física quàntica per tal de reflexionar com pot afectar la nostra vida i la manera de pensar, la qual cosa a priori sembla força interessant, però va acabar sent un documental de tants a l'estil ianqui que es dedica a repetir frases de l'estil "tu pots decidir el teu futur", "tu manes sobre la teva vida", etc. Va acabar sent un vulgar document d'autoajuda i autoafirmació que explicava els temes científics tan per sobre que no s'entenia res.
Aquesta 
The Good German està basada en la novel·la de Joseph Kanon. Transcorre al Berlín després de la Segona Guerra Mundial, on gairebé tothom té un passat o uns interessos obscurs per a amagar. Feta en blanc i negre, que darrerament sembla estar de moda, però la veritat és que dóna un aire molt encertat al film. I també fa que recordi encara més a la mítica Casablanca.
Ja fa uns quants dies que la vaig anar a veure, i suposo que ja no la fan als cinemes, però la trobo una pel·lícula molt recomanable.
Aquesta pel·lícula la vaig trobar excessivament simple i avorrida. A banda de la gràcia que feia veure una noia de 23 anys que semblava que hi entenia molt de música i una bona estona de sentir la darrera sinfonia de Beethoven amb l'espectacular so del cinema, no tenia cap altre cosa interessant. A més vaig passar una mica de vergonya perquè com que ens avorriem vam fer els típics comentaris amb la persona del costat i ens va agafar el riure tonto. Sincerament, crec que no val la pena anar-la a veure.
