Generació...

Des de l’inici quan els presos esperaven judici ja es va començar a estendre la il·lusió de l’amnistia. Els advocats dels dos primers presos feien rondes de conferències per casals, ateneus o centres culturals, per intentar influir en la gent en la necessitat de superar els indults que despres es varen concedir. Llibertat condicionada, des de l’endemà de que varen sortir de la presó dels que s’havien rendit.
L’amnistia, el dit que assenyala la lluna inabastable, distracció que allunya de l’objectiu, la República, per salvar de la repressió als perseguits de la societat civil que es van implicar i mobilitzar per assolir-la.
La maquinaria de l’Estat franquista, que mai ha desaparegut, l’estat profund que s’ha anat perpetuant controla aquest joc polític-jurídic. Avui surten draps bruts, que eren de coneixement públic, dels socis promotors d’aplicar l’article 155, per tapar-se bàsicament la corrupció sostinguda en el temps.
El partit ara al govern de l’Estat per mantenir-se en el poder, per matemàtica democràtica, li interessa jugar aquest joc.
Com diu el l’advocat G.Boye, possiblement caurà molta gent.

Només reorganitzant-se, sense més dilacions, i amb canvi de lideratges, difícil pels antagonismes dels que avui gestionen, no governen l’autonomia, podria canviar la inercia actual.
Unilateralitat, i radicalitat fent efectiva el què varen decidir fer uns anys.

comentari a l’entrevista den Josep Casulleras Nualart a

 Gonzalo Boye: “Caurà molta gent”

El referèndum el vàrem fer i el vàrem guanyar.
Que els governants tinguessin por de les conseqüències d’aplicar-lo, i declarar la independència i sobretot esperar tants dies, deixant podrir l’entusiasme i l’empenta de la gent que la suportava al carrer, pels dutes que l’enemic comportava veient la seva practica barroera i criminal, perquè ho va ser d’atonyinar una acció tant democràtica com preguntar, que volíem ser i deixar de ser. Sí o no…

No ens varen enganyar. Ells, entre ells, el govern català de l’octubre de 2017, sí. Són cadàvers politics.

Si volem una república, catalana democràtica i social, ens ho haurem de fer nosaltres sols, autogestionant tots els racons, autoorganitzats. Sembla una utopia, llibertària però des de dalt no vindrà mai. Si vols ser lliure t’has d’implicar, responsabilitzar-te. Fer política des del teu veïnat, sigui al poble, barri, ciutat, com de la feina en els comitès d’empresa o sindicat… Escrivint, expressant, fent teatre, treballant…

Si vols que et manin i delegar ves a votar, quan et manin que has de votar

Entrevista a l’ex-conseller Santi Vila

De l’afer d’espionatge als moviments socials, a la dissidència el més important, al meu entendre, que mou el meu rebuig, la qüestió d’ètica personal.
L’estructura de l’estat, de control, els responsables que recluta gent, els instrueix, entrena, alliçona per personal especialitzat, tot un equip especial de professionals de la psicologia, humana i social, que són capaços de posar els seus coneixements per una causa tant perversa com la de manipular, primer emocions i que els seus agents estiguin convençuts del què fan sense un mínim de reflexió personal. Aquesta gent, els agents, un cop monitoritzats, com a persones, el seu coneixement humanístic deixa d’existir, no tenen cap mena de consciència personal, transcendeixen el què son, sers humans sense consciència. Les relacions personals ja no compten, són objectes sense cap ètica deontològica. Són robots al servei del terrorisme d’estat, peons del feixisme, prescindibles, extingibles sense cap remordiment per defensar-se’n.
Començant per la cúpula de dirigents de departaments. instructors. Neutralitzar, acabant amb aquesta derrota humana.
Conèixer l’enemic, aprendre a ser més forts, detectar-los, assenyalar-los i saber neutralitzar-los. Acció.
Gràcies per la divulgació i denuncia als mitjans independents, i sobretot valents, per atrevir-se a fer-ho públic. Aquest tema d’espionatge i d’altres on l’estat, el poder, intervenen sense permís, sense consentiment, violant tota mena de drets suposadament democràtics.

El parlament de Catalunya després d’octubre de 2017 i les posteriors convocatòries electorals impulsades pel sindicat del 155, des del 21 de desembre, que va guanyar la Arrimadas són anòmales. Hem estat jugant el joc de l’estat espanyol. Totes les participacions han estat frau democràtic.  Aquest són els fets. L’octubre 2017 marca un abans i un després.

En les eleccions municipals d’aquest maig del 2023, la gent, no militants, la gent del poble ha dit prou, no s’ha deixat manipular i s’ha vist en els resultats el rebuig al col·laboracionisme d’ERC i demés comparses.

No hi ha bombolla de twitter, és un contrapoder difícilment controlable, contrapoder mediàtic als mitjans de comunicació narcotitzants i intoxicadors, comprats, subvencionats amb diners públics.

Important i per no oblidar :
“Sí estem en guerra, no es pot ficcionar la pau”
Joan Granados

Comentari a aquest article d’opinió · editorial  :

“Espiar amb Pegasus és il·legal, encara que ho autoritze un jutge” 

Des de sempre, l’imperi de la llei, és el seu relat. Feta la llei, feta la trampa. Si cal arrissar-la s’arrissa i ja tenen jurisprudència. Fins aquí la llei. Poden fer el que vulguin i quan vulguin.
La col·laboració de jutges autoritzant escoltes, l’espionatge és donar patent de legal a fer el que vulguin i quan vulguin.
Els agents de l’ordre de tot ordre, tenen patent de cors. Tenen protecció legal.

No sols espionen politics i professionals, sinó que espiant obtenen informació, dades de tota mena de gent i corporacions. Obtenen dades d’empreses i de tota mena, segons el seu ordre i sistema, això és espionatge no sols polític i social, sinó també econòmic i industrial. Fan i desfan a conveniència. Ara bé, d’alguna manera també ho fan totes les plataformes digitals i les dades les poden usar segons convingui per usos comercials o socials, posats per exemple per un currículum allà on sigui. El negoci rodó el té qui ha creat el programari espionatge de malvare. Ho saben tot de tothom i de tot. Gran poder d’un estat petit poderós fins hi-tot nuclear, sustentat geogràficament sotmetent en regim d’apartheid, des de fa mes de setanta anys la nació on ha ha assentat el seu estat. Negoci doble rodó, venen el seu bitxo tecnològic per un costat i n’obtenen beneficis d’us estratègic inimaginables per l’altre.

nota:
L’article, la opinió i els comentaris de l’editorial donen voltes al que sabem des de sempre, som en una presó, que segons el règim deixen sortir a prendre el sol i xerrar, segons la mordassa que apliquin…    Empresonats sobretot, per què els dirigents electes volen dirigir i no acompanyar a qui els ha escollit.

Estic sense telèfon mòbil, coses de la tecnologia.
Després d’una sèrie d’incidents des de dijous al migdia, i fins al vespre o sigui unes sis hores el meu operador em va deixar sense dades. Posat en contacte amb el servei d’atenció al client, em varen passar al servei tècnic, aquests em varen dir que hi estaven treballant per arreglar la incidència. Varen reconèixer que tenien un problema amb la franja de tarifa de gigues, -que els meus coneguts- amb aquest operador amb la mateixa tarifa vàrem tenir. Un cop restablert el servei, vaig poder enviar les imatges del esdeveniment – :Pacte, de la trobada dels presoners politics des de la plaça major de VIC. Em van trucar per telèfon des de l’operador per si tenia el servei de dades restablert. Afirmatiu, gràcies, bona nit. L’endemà a mig mati em varen tornar a trucar, -molt diligents- per reiterar la mateixa resposta; sí gracies, tinc dades.
Al cap d’un moment em vaig crear un nou perfil d’Instagram per poder activar-me professionalment – Networker– m’estic creant perfils professionals per vendre productes a la xarxa, en línia. Tornaré a treballar, – jubilat actiu– perquè amb la congelació i retallada que vindrà de pensions, a part que no arribo a final de mes, no estic disposat a demanar Bizum’s als meus.
Resumint; se’m va activar una contrasenya al mòbil, no sé si es causa d’això, pel tema de dades o per un hacker, al estar exposat amb les dades des de l’operador, un misteri. Tot el què ha seguit després ha set un desastre.
He hagut de reiniciar el terminal i per tant esborrar totes les aplicacions o sigui dades i acte seguit em demana que activi la contrasenya de configuració del terminal, –el mòbil-, vinculat el numero de telèfon i em dona error, o sigui que tinc el terminal bloquejat. Hauré de tornar a la botiga que m’ho està intentat reparar, perquè ha de contactar amb el fabricant. Vaja merda.
Es va activar una contrasenya, –sense que jo l’activés-, que és una manera de inutilitzar el terminal. És un misteri que em costarà molt possiblement, segur, un nou mòbil perquè vaig vincular el terminal amb el meu numero de telèfon per si el perdia o me’l robaven i ara que intento recuperar-lo no puc. Respon l’aplicatiu que la contrasenya que hi vaig posar no és valida. Arribats aquí ja no en tinc idea. He treballat en telecomunicacions i em semblava que hi entenia una mica. Perplexitat. No voldria pensar malament, però, se’m acut una nova estratègia de consum, una nova modalitat d’obsolescència programada. Els telèfons mòbils estan pensats perquè te’ls canvis cada dos anys. Els terminals els fan robustos i durables, l’aparell, -el mòbil- en si. Però em fa pensar que en les actualitzacions del programari, hi introdueixen el seu final programat. Obsolescència digital programada. Amb un senzill cas com l’exposat, via contrasenya, patró o empremta digital. El negoci no es pot aturar. Continuar venent i consumir terminals o no?

publicat originalment a Generació… 

…sobre l’article de na Marta Rojals, @replicanta_ (https://www.vilaweb.cat/noticies/oferir-en-sacrifici-la-gent-gran/)

Mira no me’n puc estar, en aquest drama hi ha molts lladres. Els calers que s’hauran embutxacat immobiliàries que hi ha darrera les residències i els bancs que les sustenten, -com sempre- que s’han apropiat, com ha fet i fa església d’immobles, propietats a compte de suposades cures varies -però no tant- materials i espirituals…
ah! i l’estalvi en pensions….
Qui fa les cures, precariat, -com sempre-, mal retribuïts per la feina, en condicions laborals per investigar, – eh! departament de treball !!-
Se’m acut que ha set un genocidi per abandó. Se’ls jutjarà pels morts.

Fins ara teníem entès és que si has passat el coronavirus, tens anticossos i per tant no el pots transmetre i estàs immunitzat, també, sembla ser que aquest virus malparit, viu i es reprodueix i per tant ataca les cèl·lules que regulen la tensió arterial, coagula el flux sanguini, malmet el fetge i els ronyons , aturada cardíaca, ictus…
sinó ja no s’entén res
ara, sembla ser que amb antibiòtics i antiinflamatoris es cura, per aquest motiu han activat la desescalada.

Ep! Però ningú n’ha dit res que fins ara l’havien cagat amb la majoria, de tractaments. Anaven perduts, no sabien res. Ha costat 30.000 morts… Ha, sigut a partir de les, autòpsies, que ho han descobert.

Qui més estaria afectat per les mascares, i per tant no cal portar-les, segons les darrers informacions del govern són els esportistes, al·lèrgics a les mascares i gent amb problemes d’ansietat…

i asclar amb tant de caos d’informació i desinformació…
caldria contrastar-ho !

(també s’ha publicat a: https://romanidemata.wordpress.com/ )

Fins que no es reverteixi la legalitat de l’estat, derogant les lleis penals que afecten l’àmbit polític fonamentades en l’adaptació i homologació del franquisme legitimitat amb la constitución del 78 en serem presoners, tant pels que es consideren espanyols com els que no ho som.
En l’origen hi ha els problemes. Abans de tot hi ha els drets, -tots els drets-, després els deures, les lleis que protegeixen els drets, no que els restringeixin.
Sense drets no hi ha democràcia. Joc net.

PS: Sense entrar si és un pensament contradictori, hem de fer com el que varen fer els que ens van imposar les seves pautes, ideologia i comportaments acceptades com a lleis i no tenim més remei que ser contundents, picar pedra, el que no fem nosaltres no ho farà ningú; la revolta necessària

(publicat també a : https://romanidemata.wordpress.com/2020/01/27/joc-net/ )

Un dia en un geriàtric qualsevol un home s’emociona en veure un home que recorda el nom lleugerament, que li recorda quan era més jove li va fer molta ràbia, en reconeix una altre que el van ascendir a General que comandava les tropes un dia que no se’n recorda de quin any li van obrir el cap i va sentir dolor , ràbia i impotència.
Estava passant, un judici que es pensava que era una pel·lícula, Nuremberg? que havia vist en blanc i negre. Era un judici per depurar responsabilitats d’un estat que ja no existia, no sabia si ho havia somniat, però passava, ho veia per la tele cada dia, com el d’un altre que havia vist d’una farsa televisada, però no se’n recordava gaire, els anys havien passat. S’estaven acabant els judicis per greuges…

Si ho somniem, pot ser realitat, només en hi hem de posar, tots. ni oblit ni perdó.

resposta a l’article d’en Andreu Barnils: El Tercer home

Converses matinals en el primer dia de primavera sobre fets i conseqüències, de l’actualitat.

Donem per fet que et poden llegir els correu electrònics o et facin escoltes del què parles, vol dir que els hi donem permís perquè t’entrin a casa i et fotin una targeta sim dins d’un gerro o et robin l’agenda per les seves neures ancestrals, constitutives de delicte, des de fa més de quatre generacions…

Aquests són els servidors de l’estat. Tots. Els que es diuen politics, la majoria fills ideològics de franquistes. Dels grans partits. Els que dominen l’administració burocràtica, de justícia, la seguretat, i que estan ficats a les grans empreses. Els seus führer a l’ombra dictant.

Al món els que mouen les borses, banksters, corporacions i els seus accionistes.

La denúncia permanent, no oblidar-ho és estar alerta.
Proposta?
Permanentment alçats.

El poder sempre canvia les regles per continuar manant.
La democràcia és com anar cap a Ítaca.
És el joc que al sistema li va bé després d’imposar-se amb els morts de les guerres.
Quan s’alcen dos milions, se’ls reprimeix…
… i tornem a començar.
Sóc un incrèdul.

Aquests són els que si volessin no veuríem mai el sol, com cantava en Quico Pi de la Serra.
Guanyes a les urnes i foten un alzamiento, un cop d’estat i quan reacciones per aturar-los en diuen una guerra civil. Són el poder, militars contra democràcia. Munten una dictadura, es relleven ells mateixos, re-instauren la monarquia que havia abdicat, constitueixen les normes per auto-adaptar-se a les exigències per homologar-se a les democràcies a l’ús, pacten amnistia amb la dissidència rendida, transició de silenci i més morts, impunitat i tal dia fa 40 anys…

Resposta del meu interlocutor :

Exacte. No et deia que gent com tu no n’hi havia gaire perquè avui et volgués tirar una floreta, que també, sinó perquè sé que penses així.
No et parlava de la Natura en termes poètics, sinó científics. La filosofia també es ciència. Almenys per a mi.
Ara ho entendràs. Tot segueix la llei natural. Fins i tot l’home malgrat n’estigui per sobre perquè té el lliure albir. Però el lliure albir també compleix la llei natural. Mira.
La característica principal dels animals és que cada espècie només compleix una missió. El gos fa de gos i la serp fa de serp. No fan de res més. La resta de la natura fa el mateix, el sol, els pomers i els albercoquers, els rius i el mar. Es una gran simfonia, una gran partitura matemàtica. I cada un d’ells no treballa per a ell mateix sinó pels altres. Aquesta hauria d’haver estat la interpretació fins i tot de l’evangeli.
Ara anem per l’home. L’home també té una missió malgrat que és polifacètic. Però la missió última és cuidar de la Natura per assegurar la continuïtat. La continuïtat per a què? Doncs per el mateix home, que és dipositari final de la partitura de la Natura. I amb quina finalitat? Doncs amb la mateixa finalitat que estableix la llei natural única: assegurar la llibertat del futur. Assegurar que les generacions futures acceptaran la llei d’una forma conscient i lliure. Lliure, entens? El mar fa de mar sense saber-ho, el gos i el cirerer també. L’home no. L’home te l’autoconsciència, llavor de la llibertat. Llibertat per acceptar o no la llei natural. Tu ets un dels que veus clar això malgrat no ho haguessis fet conscientment del tot. El feixisme, els autoritaris explotadors que malmeten la Natura i a l’ésser humà, no ho fan inconscientment com si fossin mar o gossos. Son tan autoconscients com tu o jo. Son l’altra cara. El mal, el mal gratuït, cruel i miserable en benefici propi. Aquesta gent no desapareixerà mai. I molt menys amb la democràcia, dons és un invent propi, d’ells mateixos per a perpetuar-se. El camí és el que va escollir Josep Facerias. No n’hi ha cap més. El camí és el d’en  Salvador Puig Antich.
Malgrat això, votaré. La meva obligació és fer costat als dos milions de víctimes. En Faceries segur que no em perdonaria que ara fes el contrari. El meu poble és pacífic, jo també, malgrat no seré mai pacifista.

(publicat també a Generació… migrant)

Ens anem i ens hem anat trobant any darrera any, ens mou la idea de deixar de ser vassalls. Volem ser República. Compromís més enllà de les manis. Confrontació amb l’estat que prioritza el seu ser, el què és i aplica la violència per mantenir l’unitat de la Pàtria abans que acceptar democràcia -no la dels vots la real- petrificada en lleis, sinó d’acceptar la voluntat del les persones.

L’estat és una presó i les lleis la norma d’ús i de de conducta pels presoners.

Organitzats en comitès de defensa de la República, la repressió actua, però junts guanyàrem.

Hem passat de ser resistents, de resistir, persistir per vèncer a rendir-nos a la submissió per la repressió per la força, a l’estat. Aquesta és l’estratègia dels nostres polítics -cridar mantres- però acceptar la via autonomista. L’estat ha vençut.

Els polítics i les institucions han d’estar al servei del poble per retornar-nos amb el què contribuïm amb serveis i prestacions col·lectives.

Quan es tenen medis, s’accepta sotmetre’s a l’imperi del lliure mercat, aspiracions personals i familiars per obtenir formació, posicionar-se en el millors llocs dins de l’estatus social, acceptar les classes socials i segons els ingressos que obtenen, dir-se classe. Tan tens, tant vals. Si ets espavilat, tens padrins o crèdit, ets un emprenedor. Tens treballadors i per poder viure en comoditats per sobre de la mitjana precaritzen als demés. Ningú es fa ric treballant.

Tenir precaris és una vergonya, quan diuen que hi ha igualtat d’oportunitats.

De joves conscients, es rebel·len en contra del sistema i el règim que el sosté, s’organitzen i els combaten. No volen ser clandestins, quan han après a combatre’l i veuen la magnitud de la força de l’estat, s’hi rendeixen. El sistema els recupera, s’hi dissolen, sobreviure, l’accepten, empassen la píndola, el reconeixen i s’hi sotmeten. Van al psicòleg, tenen un coach, fan esport i es mantenen en bona forma física.

Passen els anys i la vida, viuen. i amb la seva col·laboració, la seva submissió, contribueixen en allò que havien repudiat. La quotidianitat, el dia a dia manté el principi de la propietat privada, l’accepta com una contradicció i ho justifica a contracor.

Es contradiu pel fet de pagar impostos a l’estat pels serveis bàsics què no rep. Se’ls gasta públicament, en els pressupostos, per mantenir les seves institucions judicials, niu de fatxes, l’exèrcit, les repressores forces de seguretat i manteniment de la monarquia.

T’adones, saps, i t’emprenya que que et xuclin el teu esforç. Quan s’acaba la teva vida útil, laboral o pel motiu que sigui o per què el sistema, l’economia ha entrat en crisi o ja no existeix el teu clúster, àmbit econòmic, o no hi ha activitat en el teu sector o per què ha canviat el sistema ideològic-econòmic imperant i el sistema de govern s’hi ha adaptat hi ha retallat les prestacions socials i l’estat del benestar, només et queda o lluitar i reorganitzar-te o agafar-te a allò que durant anys has aportat, que has sostingut i que ha permès mantenir-se amb certa dignitat els teus predecessors ara ja jubilats.

Quan t’arriba et retallen, et congelen el que et pertoca; els serveis, i les prestacions socials ja no es corresponen amb el teu treball, amb el què tu has contribuït, et degraden en prestacions, et degraden serveis a la salut, i et diuen que no has estat previsor per què no has aportat diners a un pla de pensions privat o no t’has fet una mútua.

Et rebel·les, surt a manifestar-te i reclames els teus drets adquirits

Finalment quan perds energia acabes al sot. Et transformes, però ja no ets viu.

Me’l creuré quan deixi actuar com a home de sindicat i partit.
Els sindicat UGT, on ell n’és membre, així com CCOO actua sovint com a fre en molts comitès d’empresa en contra dels treballadors i en benefici de les empreses.

Un exemple és en les falses cooperatives que no ha ha tallat d’arrel, i que està enquistat i beneficiant als grans grups de les càrnies, concretament els escorxadors de porcí.

Les falses cooperatives és un frau de llei on els treballadors s’han d’adherir a una cooperativa pagant el cànon d’adhesió, els autònoms i on se’ls descompte també els materials del seu salari. On no tenen dret a representació ni es convoquen assemblees per decidir les accions com manen els estatus de les cooperatives i on el consell rector està posat a dit pels empresaris. Pervertint el sentit cooperatiu.

Frau de llei a la seguretat social.

( opinió sobre l’entrevista al conseller de Treball, Afers Socials i Famílies. Chakir el Homrani https://www.vilaweb.cat/noticies/chakir-el-homrani-soc-conscient-que-represento-un-canvi/ )