Quan un grup com Simple Minds arriba a una certa edat, el més lògic acostuma a ser tirar pel dret i oferir una bona ració de nostàlgia ben amanida amb un grapat de cançons noves conjunturals. Però el grup de Glasgow ha volgut aixecar-se d'aquest sofà acomodatiu i treure la pols dels cinc primers discos que van facturar, en plena incontinència creativa, entre els anys 1979 i 1982. Aquests Simple Minds van redactar a la sala Razzmatazz unes regles del joc per a un concert en el qual alguns dels seus èxits més populars –Waterfront, Don't you (forget about me) i Alive & Kicking– tenien vetada l'entrada.
La sala va tenir un aforament acceptable, sense estretors ni empentes, amb un públic madur i coneixedor del guió que va llançar-se a l'aventura de la nostàlgia. Un viatge que va durar dues hores i mitja excessives, dividides en dos blocs de deu cançons i una propina de cinc més. La vetllada va acabar resultant carregosa a causa que el repertori estava basat en temes sense tornades, llargs i amb alguns desenvolupaments que només eren trencadors als anys vuitanta, quan algunes de les cançons (Pleasantly disturbed o Changeling, plenes de sons claustrofòbics) no mereixien despertar-se del somni de l'oblit. En canvi, quan Jim Kerr –juganer, en bona forma i sense la panxeta que lluïa en gires anteriors– i Charlie Burchill van conjurar hits com ara The american, Room, This fear of Gods, Love song, Promised you a miracle i Someone somewhere in summertime, van demostrar per què van aconseguir dominar els grans estadis durant la segona meitat dels vuitanta, quan U2 encara no els havia destronat.
