DAVID BOWIE, Mini Estadi (Barcelona), 7 i 8 de juliol de 1987
Avui en David Bowie compleix 65 anys, i ja en porta ja molts, massa, retirat dels escenaris. També aquest 2012 farà un quart de segle que em vaig comprar les entrades pels dos concerts que va oferir al Mini Estadi del FC Barcelona els dies 7 i 8 de juliol de 1987. I jo, com a bon fan, em vaig plantar els dos dies (amb Aviador Dro i els Stranglers com a teloners) a primera filera per gaudir com un nen amb el show de l'aranya de cristall. Sí, podem ser herois... (Aquí i aquí ja en vaig parlar d'aquest concert, són nits que et marquen una vida..)
BANDA: David Bowie-veus i guitarra Peter Frampton-guitarra Carlos Alomar-guitarra Richard Cottle-teclat Erdal Kizilcay-teclats i saxo Alan Childs-bateria Carmine Rojas-baix
BALLARINS: Toni Basil Melissa Hurley Constance Marie Victor Manoei Spazz Attack Stephen Nichols
Aquesta va ser la primera sessió que em van encarregar a un grup. Eren els Últimos de Cuba, un grup adscrit a la branca més borroka, gamberra i trasher de la república independent de 9 Barris. Avui en dia en diríem “rock urbà”, però en aquells anys aquesta etiqueta encara no s’havia inventat.
Espero no equivocar-me, pero crec que va ser el mànager —o qui més o menys s’encarregava d’aquestes tasques—, l’Albertus de La Oruga (el fanzine “para la gente que se arrastra”), qui em va encarregar fer una sessió de cara al primer disc de la banda, “Un millón de ratas”. A l’Albertus encara es fàcil trobar-lo avui en dia intentant posar en ordre a una altre colla de galifardeus, en aquest cas els Mojinos Escozíos.
La sessió va ser per la part baixa de les Rambles i pel xino autèntic, el de veritat, a l’època en que encara feia por anar pel carrer Escudellers i més amb una càmera a sobre. El carrer, un contenidor, un pàrking, una caserna militar i finalment un bar van ser alguns dels espais triats sobre la marxa per fer les fotos.
Al final tot va ser un cúmul de despropósits. Vam quedar a darrera hora de la tarda i se’ns va fer fosc molt ràpid. En el resultat van coincidir la mescla entre la manca d’experiència d’un fotògraf totalment aficionat i amb pocs recursos (tot i que aleshores ja estudiava fotografia a l’EMAV) i, per una altre banda, un grup amb més ganes d’entrar al Tarkus (eps! tot un exemple de supervivència!) per buidar les existències de cervesa que no pas a ser immortalitzats en un rodet en blanc i negre. Si, finalment aquestes fotos no es va utilitzar per res... millor que fos així.
Michael Monroe, sala Mephisto (Barcelona), 20 d’octubre de 2000
De ben segur que la sala Mephisto no passarà pas a la història com la més adequada per aglomeracions ni pel seu aire condicionat. Tothom que va ser en aquell concert de Michael Monroe a Barcelona de ben segur que se’n recordarà de la calorada que hi fotia, amb les parets regalimant suor i els cossos al límit. Però també recordarà a un immens Monroe pujant-se per tots els racons de la sala, gronxant-se a les bigues del sostre (quin fàstic!) i posant a prova les seves reserves d’energia.
Però el cos arriba un moment que diu prou el de l’ex Hanoi Rocks ja no va poder més. Va haver de fugir de la sala si no volia patir una lipotímia i acabar la nit a l’hospital del Mar. Per sort el va acompanyar l’imprescindible Senen Armengol ben armat amb una tovallola per donar-li aire. I un cop recuperat, va tornar a la càrrega per acabar el concert . El dia de la tovallola?
Sau, La Farga (L’Hospitalet de Llobregat), 26 d’octubre de 1991
A principis dels 90 els Sau no tenien precisament en mi un dels seus millors aliats. Ben al contrari, jo era dels que em trobava a la banda dels seus detractors. Per a mi eren, en aquella época, un fenòmen de fans comparable al d’Eros Ramazzotti i amb unes lletres de cançons que no feien gaire per guanyar-se la meva confiança. De fet això de “no em pegui/no he nascut per militar./No em pegui/no vull anar a fer el soldat” em continua produint vergonya aliena.
No, no vull amagar-me i qui vulgui i pugui ho pot trobar a les hemeroteques: sobre el concert del Sant Jordi vaig despatxar l’actuació de Sau amb un simple “Sau van estar com sempre, nyonyos i poc efectius” (Revista Neón, número 40, juliol de 1991).
B.B. Sin Sed, sala Zeleste (Barcelona), 6 de febrer de 1988
Definitivament es fa abolutament necessària la reivindicació de B.B. Sin Sed, potser el grup més maleït del Vallès i injustament incomprés. Dos primers discos (un mini-lp homònim el 1997 i “Sed de sed” l’any 1989) que no van fer justícia a la força que teníen en directe, un tercer (“Casa doce”, 1992) que va ser un exemple de maduresa be enstesa i un quart (“Ahora”, 1997) que va quedar dormint el somni dels justos i que només em consta que se’n van editar algunes còpies promocionals. Tot un llegat que paga la pena recuperar.
Un dia em van trucar a la revista Sound (nota: un dia he d’escriure una batalleta sobre aquesta revista i la seva editorial) i em van dir si volíem anar a la roda de premsa d’un grup que prometia molt, era el hype de la temporada que al dia següent tocaven a la Zeleste i encara quedaven entrades per vendre. Si, eren el Pixies que amb Surfer Rosa van tenir un excel·lent debut i Doolittle s’acavaba d’editar feria menys de dos mesos.
Si, avui em sento una mica Ignatius J. Reilly (La conxorxa des enzes).
Ahir a l’hospital ens va venir a visitar una tuna. L’Eli Poc-Moderna en va ser testimoni d’excepció i ho va immortalitzar amb la càmera del seu mòbil, gràcies. Jo no m’ho podia creure: un grapat d’energúmens amb mitges i vestits de sota de bastos, amb l’afegit dels barrets de pare Noel, cantant el seu repertori ranci, masclista i espanyolista amb tornades com “La española cuando besa es que besa de verdad” mentre intentaven tocar el cul a les infermeres. Ah! potser es que no havia explicat mai l’odi extrem que tinc als tunos (i per extensió, proximitat i simpatia també als mims i als torerus).
Per arrodonir l'escena, al darrera dels tunos hi havia tot un seguit de jubilats amb una acreditació que posava “Voluntaris” que ens miraven als pacients amb alegria nadalenca sense saber que acabaven de despertar els meus instints més primaris i assassins. Per sort vaig dopat i sedat, si no tindríem aquí un bon guió per una pel·lícula de sèrie Z: pacient pancreatític d’un hospital assassina sàdicament i sense pietat a un grup de tunos la vigília de Nadal. Jo, com a mínim, me la baixaria de la mula!
Hi ha coses que m’intriguen d’aquesta infraespècie humana, aquesta particular tribu urbana: es reuneixen a algun lloc? hi ha bars de tunos? macrofestivals tuneros? el de la pandereta, te alguna virtut a més de fer saltirons? els seus pares saben que els seus fills es trasvesteixen i toquen la bandúrria? avui en dia es lliga vestit així? quan s'aparellen es treuen la roba? aquests suposats estudiants estan a favor o en contra del pla de Bolonya? (Un dia d’aquest explicaré la meva presència a una trobada estatal de tunes que hi va haver a Palma de Mallorca l’abril de 1999 i com en Ninyin dels Sopa de Cabra va saber enfrontar-se a ells i deixar a més d’un estés a terra i amb un ull de vellut.)
I espero que avui no comencin a passejar-se per aquí tot d’esportistes i gent amb ganes de sortir a la tele fent bones obres nadalenques visitant a pacients dels hospitals. Ahir en vaig poder contenir amb la tuna, però dubto que em pogués aguantar si es plantés davant meu en Tamudo amb un barret de pare noel.
Mas Birras, sala KGB (Barcelona), 2 de novembre de 1987
Potser si escoltes la canço “Apuesta por el rock’n’roll” es fàcil que et vinguin al cap els Héroes del Silencio. Té la seva lògica, els herois callats la va popularitzar mundialment mentre que els seus creadors, els Más Birras, els va costar sortir més enllà de la seva Saragossa tot i ser uns mites locals.
Heus aquí un nou exemple de nom de grup mal triat. Si bé als inicis, molt al principi, els Mas Birras (exGolden Zippers) eren un grup de rockabilly afeccionat a les barres de bar i a llegir El Jueves, van saber evolucionar cap a un so personal, on gràcies a l’inspiració del Moncayo, les aigües de l’Ebre, el cierzo i l’ambient de Saragossa es van convertir en referents d’un so únic, personal i intransferible. Les lletres de Mauricio Aznar (1964-2000) eren veritables road-movies travessant el desert dels Monegres, rock fronterer arrelat a la seva terra i inspirat amb una honestedat brutal. A Saragossa l’any 2002, dos anys després de la seva mort, van dedicar un carrer al seu honor. Aquí hem d’esperar un quart de segle per que Esteve Fortuny de la Dharma pugui estar al nomenclàtor de Barcelona.
Actitud no els faltava als Mas Birras i bones cançons tampoc:
Hot Pants, sala Zeleste (Barcelona), 10 de maig de 1987
En aquella època es feia dir Manolo però conservava el seu cognom patern, es a dir Chao. Aleshores tocava com a guitarrista dels The Kingsnakes o amb bandes pròpies com els Hot Pants o els Carayos, i venia molt sovint a Barcelona.
Flowers + La Banda Trapera del Río, sala Màgic (Barcelona), 23 de febrer de 1994
Cal cap explicació? Bé, posem-ho al menys una mica en contexte. Morfi, Tio Modes i companyia havien tornar a la carretera arrel de l'èxit de la reedició del seu primer Lp i de la edició del perdut Guante de Guillotina. Estaven a punt d'editar el doble disc en directe Directo a los cojones i de passada van crear el Club Trapero, una mena de club de fans del grup.
Per presentar en societat van voler lliurar els primers carnets d'aquest selecte Club Trapero en un concert inoblidable a la sala Màgic. Després de donar-li un a un periodista d'Efe (¡¿?!) van voler entregar-li el seu a en Flowers. Aquest s'ho va agafar a la valenta i va acabar com va acabar... es a dir, buscant les sabates per tot el Màgic (algú els hi va amagar).
El bo i millor ho heu pogut veure en les fotos que he penjat aquest cap de setmana. Només en falta una: quan Flowers va intentar agredir-me amb el pal del micro. Evidentment en aquell moment vaig preferir guardar la meva integritat física i la de la meva càmera que no pas immortalitzar un cop més la seva titola.
La Banda Trapera del Río, sala Màgic (Barcelona), 23 de febrer de 1994
El desaparegut Tio Modes, el guitar-killer de la ciutat podria, ens posa sobre avís esmolant la seva guitarra: aquest cap de setmana a Rockviu veureu el que ningú s’imagina. Bé, els que van ser a aquest inenarrable concert de La Banda Trapera del Río a la sala Màgic segur que saben del que parlo.
Los Rebeldes, sala Studio 54 (Barcelona), 10 de maig de 1985
Ja fa dos anys que es va estrenar aquest bloc amb una entrada dedicada a Ia Clua. Un total de 797 post diferents, prop d'un miler de fotos publicades i 207.997 visites.
Al voltant de Zeleste d’Argenteria hi havia tota una vida nocturna força curiosa. El Rodri, just a la seva dreta oferia un tracte gairebé familiar i uns combinats que resultaven tot un atemptat al fetge. A l’esquerra hi havia una granja més apropiada pels estòmacs més delicats.
Qui abans d’un concert de Toy Dolls, La Polla Records o L’Odi Social volia canya dura, birres barates i tapes de dubtosa procedència servides amb cara de mala llet podia acostar-se fins el bar que tots anomenavem “Los guarros”, just davant de Santa Maria del Mar. La part més propera al Born eren bars de copes on s’amagavent tots aquells antics laietans i les restes la gauche divine, un ambient que no m’interessava en absolut.
Però si hi havia un lloc imprescindible pels moviements més radicals, punks i hardcore de la barcelona de principis dels 80 aquest va ser sens dubte el Kafé Volter. Situat molt aprop de Zeleste, al carrer Agullers, més o menys davant de santa Maria del Mar direcció a Via Laietana, hi havia el Kafé Volter.
Flowers + Wilson Pickett, Recta de l'Estadi (Barcelona), 24 de setembre de 1986
Des vaig publicar aquesta foto de Wilson Pickett a la contraportada del fanzine VollKer, el senyor Flowers va deixar de dirigir-me la paraula... No me'n penedeixo.
Manifestació Mili-KK, Barcelona, 9 de febrer de 1986
Avui en dia pot semblar una bajanada, un incomprensible i anòmal episodi de la vida política i social ancorat en el passat. Però resulta que fa dues dècades era obligatori tallar la teva vida per la meitat i llençar tot un any sencer, un dels millors de la teva vida, a les escombraries perdent miserablement el temps en l’anomenat servei militar
Tot i que estava molt proper a personatges força actius dins del col·lectiu Mili-KK i que tenia ja els paper per fer-me objector a sobre la taula, vaig decidir jugar-m’ho tot a una sola carta. La meva germana, recent titulada en òptica, va anar manipulant i pujant la graduació de les ulleres —tot sota control— fins aconseguir arribar a superar el límit. Si, era preferible jugar-me una dioptria que no pas perdre un any. La jugada em va sortir bé i la meva (puta) mili no va anar mes enllà d’un mes a les casernes a finals de 1986.
Em va tocar anar fins el destacament de Marines, força proper a València capital. Entre que ens feien les proves, es perdien els papers i el tribunal donava el seu veredicte, els dies i les setmanes anaven passant i vivia en un permís gairebé permanent. L’uniforme verd només me’l vaig haver de posar una sola vegada i era per fer la foto oficial, però, això si, vaig poder constatar en primera persona i per uns pocs dies la misèria i el buit existencial que suposava el servei militar.
L’any 1985 als organitzadors el Vè Saló del Còmic se’ls va ocòrrer que potser seria una bona idea donar espai a la premsa marginal i cedir un stand als fanzines. Pobrets, no sabien el que es feien! El cartell era un dibuix de Max amb uns pirates a punt de llançar-se a l’abordatge... Que poc s’imaginaven els del Saló que acabaven de donar espai a una colla de filibusters.
