ROCKVIU

Sí, aquest 2013 és un any que ha nascut espatllat, n’hi ha alguna cosa que no funciona, que no acaba de rutllar. Ens deixen veus tan necessaris com la de George Moustaki, les guitarres d’Alvin Lee o les de Jeff Hanneman del Slayer o els teclats de Ray Manzarek (The Doors). La puta crisi no es deixa en pau. La sangria s’ha endut ara la revista Go Mag mentre la resta fem malabarismes sobre una corda fluixa esfilagarsada per sobreviure mes a mes. I per si fos poc ahir ens va deixar la millor banda de rock and roll d’una ciutat que en algun moment de la història va voler ser moderna i que avui en dia no és més que un miratge enganyós. El comiat de Sol Lagarto no va ser un enterrament trist i gris. No, allò va ser tota una festa de celebració, d’amor pel rock and roll, per les guitarres i per l’actitud sempre positiva envers les adversitats.

Els recordo l’any 2002 tocant a Calladrons (hi ha la foto més avall), un poble aragonès de la Franja de Ponent tan petit que ni surt als mapes. No els coneixia ni cristu ni tenien cap disc al mercat, les condicions tampoc eren les millors: tocaven a sobre d’un camió davant d’un públic més predisposat a “Paquito el chocolatero” que no pas als Black Crowes. Però van donat tota una lliçó de professionalitat amb la força d’un directe arrabassador que va captivar la comarca sencera. L’organitzador d’aquell concert se la va jugar, ell confesava haver vist el futur del rock and roll, però, com tants d’altres, no la va acabar d’encertar. Una mostra més d’allò que algun autor posaria dins del sac de “bales perdudes”. Possiblement Sol Lagarto no la van encertar ni en el moment ni en el lloc, però segur  que tot ho van fer amb convicció i credibilitat. Resulta inevitable pensar que els M-Clan els hi van treure el lloc, però quan els murcians van decidir abandonar les carreteres polsegoses, el que les llargandaixos van trobar seguia sent un terreny erm i dur de rossegar.

Possiblement sigui el desencant, qui sap si la maduresa o potser el conjunt de tot plegat que els ha fet tirar la tovallola. Tot i no amagar el somriure dels bons moments passats, ahir no va deixar de ser un dia agredolç pel rock barceloní.

SOL LAGARTO, Calladrons, 16 d’agost de 2002

Tweet
//