Els homes també ploren
“Flipo amb la gent que va als concerts i no paren de xerrar. Deveu ser molt rics, pagar per passar-se el concert parlant. Sabeu que us dic? que us bombin, fuck off!”, així de clar va estar Richard Hawley només acabar de tocar la primera cançó de la nit i dirigint-se a algú molt concret de la barra. Venia hooligan i amb ganes de brega però també de festa ja que era el darrer concert de la gira de presentació d'”Stading At The Sky’s Edge”. Sobre l’escenari de l’Apolo i competint amb el soroll d’un aparell d’aire condicionat espatllat (el va presentar com el sisè membre de la banda), va tornar a expandir la seva classe habitual impregnada per aquella elegància que va crear i patentar Roy Orbison i que va saber fer seva Chris Isaak. Melodies tristes per nits plujoses no exentes de moments eseperançadors, tot i que també carregades de mala llet, sobretot les del darrer disc. Guitarres que sabien sonar intimistes o tempestuoses en perles com “Tonight The Streets Are Ours”, “Open Up Your Door” o la immensa “The Ocean” amb que va clausurar un concert d’aquells de pell de pollastre i somriure còmplice.
Tuiteja
//