ROCKVIU

Élena, L’Auditori (Barcelona), 17 d’abril de 2009

La crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 20 d’abril de 2009

música
L’escalfor de l’amor

20/04/09 02:00

–

xavier mercadé

L’escalfor de
l’amor en un bar, cantaven els madrilenys Gabinete Caligari a mitjan
anys vuitanta. El bar de l’Élena, però, no és tan sorollós com el que
retratava el grup madrileny, més aviat es tracta d’una cafeteria
recollida, menuda i ben decorada, amb l’aroma del torrefacte i prou
llum per fer pujar el caliu d’una bona conversa. Un espai amb les
finestres ben obertes per filtrar un pop lluminós que ha fugit de les
guitarres saturades per endinsar-se en una fugida cap endavant a la
recerca d’un so atemporal i que es pot reconèixer. Un cafè amb sabor
intens, que no perd l’amargor tot i tenir una cullerada de sucre més
del recomanat.

Després d’una pausa de sis anys, en què Helena
Miquel, juntament amb Òscar d’Aniello i Marc Barrachina, ha fet créixer
com l’escuma el projecte Facto Delafé y las Flores Azules, finalment el
grup Élena ha reestructurat la seva formació (ha desaparegut Raül
Fernàndez, immers en els projectes de Refree, i la direcció musical ha
passat a les guitarres de Raül Moya) i s’ha produït un canvi evident en
la sonoritat de la banda. Amb Un cafè, setanta matins Élena
s’ha afegit a la legió, cada cop més nodrida, de grups catalans que
abandonen l’anglès per passar o bé al castellà (Love of Lesbian,
Sidonie…) o bé al català (Nisei, Mishima…). Sense complexos, sense
manies ni vergonyes, com ha de ser. Ja van tenir un tímid intent
d’acostar-se al català en el seu segon disc Present (2003) que
no va passar, però, de l’ambigüitat lingüística del nom del disc i de
tres temes que només tenien el títol en català ja que estaven cantats
en anglès.

En la presentació a la sala Tete Montoliu de
L’Auditori el quintet original va sortir reforçat amb el músic Xarli
Oliver i una encertada secció de vent que va donar més cromatisme a les
cançons de tercer disc d’Élena. Unes cançons que ja han començat a
créixer en directe: a En un minut hi han imprès un ritme més funk, Si t’he trobat guanya en bellesa gràcies a la interpretació sentida que contrasta amb l’alegria i la quotidianitat de Plou, i Ara
es va convertir en una excel·lent peça de comiat ja que en van
accentuar la inquieta base ballable. Tot i que en algun moment va
semblar que estava a punt d’escapar-se-li un «dale gas» (la
frase que ha fet cèlebre Facto Delafé), Helena Miquel va saber
distanciar-se força bé del seu paper en el seu grup germà i va
imprimir-hi una personalitat particular i una textura sonora ben
diferenciada.