Let’s have a kiki
Tuiteja
//
Tuiteja
//
Tuiteja
//
El concert de Lisabö del passat Primavera Sound em va quedar com una assignatura pendent, un concert que havia de viure amb intensitat en alguna altre ocasió en que els bolos de 2.543 bandes no es solapessin a la mateixa hora. Al Fòrum només els vaig poder gaudir les preceptives tres-primeres-cançons-sense-flash però en vaig tenir prou com per quedar-me bocabadat davant la força de la renascuda banda d’Irun. I a l’Apolo no em van defraudar gens ni mica. Brutalitat i força, emoció i energia, ràbia i puresa per un so intens que neix al cervell i esclata als budells sense baixar mai la guàrdia ni tan sols per afinar una corda al mig d’una cançó: les tempestes no poden esperar.
AMA SAY, Sala Apolo (Barcelona), 27 d’octubre de 2012
I de teloners uns altres històrics del rock basc, els pares putatius de Lisabö, els històrics Ama Say que després d’una aturada de 13 anys van tornar l’any 2008 als escenaris amb energies renovades.
Els set-lists d’Ama Say i Lisabö
Tuiteja
//
Setlist Ama Say
“Flipo amb la gent que va als concerts i no paren de xerrar. Deveu ser molt rics, pagar per passar-se el concert parlant. Sabeu que us dic? que us bombin, fuck off!”, així de clar va estar Richard Hawley només acabar de tocar la primera cançó de la nit i dirigint-se a algú molt concret de la barra. Venia hooligan i amb ganes de brega però també de festa ja que era el darrer concert de la gira de presentació d'”Stading At The Sky’s Edge”. Sobre l’escenari de l’Apolo i competint amb el soroll d’un aparell d’aire condicionat espatllat (el va presentar com el sisè membre de la banda), va tornar a expandir la seva classe habitual impregnada per aquella elegància que va crear i patentar Roy Orbison i que va saber fer seva Chris Isaak. Melodies tristes per nits plujoses no exentes de moments eseperançadors, tot i que també carregades de mala llet, sobretot les del darrer disc. Guitarres que sabien sonar intimistes o tempestuoses en perles com “Tonight The Streets Are Ours”, “Open Up Your Door” o la immensa “The Ocean” amb que va clausurar un concert d’aquells de pell de pollastre i somriure còmplice.
Tuiteja
//
Tuiteja
//
Tuiteja
//
WALK THE MOON, sala Bikini (Barcelona), 20 d’octubre de 2012
Tuiteja
//
Tuiteja
//
Tuiteja
//
Tuiteja
//
Tuiteja
//
El set-list de Fermin Muguruza
Tuiteja
//
Un cop més la cursa de despropòsits per fotre als fotògrafs en els concerts va assolir una nova fita. En concret els 149 segons que ens van permetre els Manowar per poder-los enmagatzemar en les nostres tarjes de memòria. Només mitja cançó, ni dos minuts i mig, per disparar als autoproclamats reis del metall. Ridícul i ridículs.
I tot en un concert que va estar a punt de suspendre’s debut picabaralles internes del grup. Fins a darrera hora, amb el públic ja a les portes del Sant Jordi Club, el grup no va confirmar l’actuació. Aquesta no és manera de tractar a un públic dels més fidels que hi ha i que es va deixar un bon grapat d’euros en la entrada (46 napus) i en la mega-parada de merxandatxe a preus prohibitius.
Tuiteja
//
A aquestes alçades de la pel·lícula comparar a Lady Gaga amb Madonna és com comparar el Folies Bergère parisenc amb el Bagdad barceloní. Cadascú amb el seus gustos, però qui va a local de Nou de Rambla ja sap pel que paga i ho fa amb gust: no vol un show picantó i amb llenceria, vol sexe pel broc gros i sense gaire delicadeses.
Nota al marge: la casa de bruixes de l’escenari ja va aparèixer en els shows de King Diamond de l’any 1986 o, sense anar tan lluny, en el espetacles de Mägo de Oz. Un espectacle visualment distret… Musicalment (amb els músics amagats a les masmorres) ja seria un altre cosa. Ja ho he dit: sense subtileses.
Tuiteja
//