Fins ara les mostres que el Primavera Sound feia a la ciutat es reduïen als circuits de clubs, concerts esporàdics al metro o les matinals ressacoses als parcs. Enguany la organització ha volgut anar més lluny i fer la festa de benvinguda i la de cloenda en un gran espai i oberta a tothom. A l’Arc de Triomf es mesclaven joves amb la polsera del festival amb avis jugant a la petanca, passavolants i nens sortint de l’escola encuriosits per esbrinar que era aquell enrenou.

Si els nord-americans tenen Steve Albini com a productor de referència (i un nom ja imprescindible del Primavera Sound al capdavant de Shellac), nosaltres tenim el productor de Sant Feliu de Guíxols, Santi García, que després de cinc anys de silenci ha decidit tornar a la vida el seu projecte No More Lies. Aquests van oferir una descàrrega de post-hardcore rabiós en una hora en què les ombres de les palmeres eren l’espai més buscat i la beguda fresca el millor aliat. Sota aquesta calor, Jeremy Jay va intentar convèncer –sense aconseguir-ho– amb unes cançons hereves del pop vuitanter i sobretot dels The Smiths.

Tot i que tenen un nou disc al carrer, el flamant Valentina, David Gedge i els seus The Wedding Present van decidir, en aquesta nova visita a la ciutat, fer una mirada al passat i ressuscitar les cançons de Seamonsters, el seu disc de l’any 1991. Per la seva banda, els nord-americans The Walkmen van convèncer amb un pop apassionat amb guitarres extretes del rock dels 50 però embolcallant elegantment estructures més actuals. The Black Lips són ja uns vells coneguts pels habituals al Primavera Sound. La seva passió adolescent va fer esclatar la festa. Rock casolà però energètic, gairebé perfecte, per acompanyar l’ambient desinhibit i alcohòlicament distès que regnava en aquelles hores de la
nit en un Arc de Triomf atapeït.

Dijous tot just feia un any que, a la mateixa Sala Apolo, el grup gironí The Pepper Pots i el guitarrista i cantant de Boston Eli Paperboy Reed van formalitzar i mostrar al món la seva relació basada en l’amor pel soul. Llavors només van posar en comú les seves sensibilitats en un parell de peces, però el fruit d’aquella unió va sortir a la llum fa uns mesos amb l’EP Time and place, un disc en què van recollir quatre temes clàssics de soul amagats en els racons de l’ànima i enregistrats a foc lent sota el calor del so real i analògic dels estudis que la banda té a Cornellà del Terri.

Un any després el somni de veure com creix la criatura i, fins i tot, que Eli canviï el seu sobrenom artístic de Paperboy pel de Pepperboy, es va fer realitat de nou a la Sala Apolo en un dels darrers concerts del 23è Festival de Guitarra de Barcelona.

Després d’una setmana de durs assajos, la maquinària va estar prou engreixada per funcionar sense problemes. El toc academicista dels The Pepper Pots va obrir la nit en solitari enfrontant-se a un públic receptiu però ansiós d’emocions més fortes. Tot i el talent de les tres vocalistes, les noies van quedar en un segon pla al primer crit esfereïdor de Paperboy Reed. La química va funcionar perfectament però potser hi va fallar la física. Les vocalistes van esdevenir simples coristes al servei del nord-americà, i la banda, un bon acompanyament que va fer-nos oblidar els The True Lovers, el seu grup habitual. Només hi va haver un encertat apropament entre la cantant Aya Sima i Eli a Don’t mess up a good thing (Fontella Bass i Bobby McClure). Un instant màgic que va provocar veritables guspires, però que malauradament no es va repetir durant la resta d’una nit marcada, això sí, per la suor i la intensitat.