ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Els àngels ploren així

Estúpida Erikah, Sala B (Barcelona), 29 de setembre de 2011

El set-list d’Estúpida Erikah

// <![CDATA[
(function(d, s, id) {
  var js, fjs = d.getElementsByTagName(s)[0];
  if (d.getElementById(id)) {return;}
  js = d.createElement(s); js.id = id;
  js.src = “//connect.facebook.net/en_US/all.js#xfbml=1”;
  fjs.parentNode.insertBefore(js, fjs);
}(document, ‘script’, ‘facebook-jssdk’));
// ]]>

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

La decadència del luxe

George Michael, Palau Sant Jordi (Barcelona), 27 de setembre de 2011

George Michael ja fa anys que ha entrat en la espiral de músic mandrós incapaç d’oferir material nou. Només cinc discos oficials (un d’ells de versions) editats des de l’any 1987, el darrer (“Patience”) del ja llunyà 2004… Com a bona -ja- vella glòria, només li faltava embolcallar el seu repertori sota una orquestra simfònica.

Com cal pensar en algú amb el seu ego, la orquestra va ser un simple recurs circumstancial, un atrezzo de luxe per un espectacle que hagués lluit millor en la decadència d’un teatre de Las Vegas que no pas al Sant Jordi. Tot sota una il·luminació tènue que no permetia ni veure les evolucions de Michael per l’escenari i acompanyat per unes projeccions que en moltes ocasions no tenien res a veure amb les cançons ni amb le que passava a l’escenari. Ah! i els fotògrafs, com no podia ser d’altre manera, a la quinta forca durant una cançó i quart.

El pitjor no fou que convertís “Going to a town” (Rufus Wainwright) en una melodia d’ascensor, que maltractés “Roxanne” (The Police) o que aconseguís  per primer cop que no se’m posés la pell de gallina escoltant “Wild is the wind” (el classic de Dimitri Tiomkin i Ned Washington popularitzat per Nina Simone o David Bowie). No, el pitjor va ser l’us i abús, de vegades més que notori, de l’autotune, un modulador de veu. Sobretot  en la versió de “True Faith” de New Order i en l’estrena de la nova cançó “Where I hope you are”. Pitgeu sobre el títol i sabreu a què em refereixo.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Ballant contra els elements

Festes de la Mercè, Barcelona, 24 de setembre de 2011

ELS PETS Parc del Fòrum

4rt 1a Carrer Rosselló

GRUPO DE EXPERTOS SOLYNIEVE Plaça Reial


Crònica publidaca a El Punt/Avui el dia 26 de setembre de 2011

Ballant contra els elements

4t 1a no tenen la popularitat de Manel ni d’Els Amics de les Arts.
Per tant, dissabte a primera hora de la tarda, la cruïlla entre el
carrer Rosselló i Cartagena no estava tan plena com en anys anteriors i
les aglomeracions encara van trigar una mica a produir-se. A canvi, la
banda barcelonina va oferir el millor del seu repertori de pop
costumista obsequiant el públic amb una deliciosa versió del No surprises
de Radiohead. Els mestres del club dels barbuts, els francesos Herman
Düne, estaven avalats pel fet de ser la banda sonora de l’anunci de la
Damm d’aquest estiu amb la cançó I wish that I could see you soon, però la seva actuació va ser més aviat discreta, la calma abans de la tempesta.

Es
pot dir perfectament que el concert dels suecs Mando Diao es va
convertir en una lluita aferrissada contra els elements. Tot i sortir
acompanyats per un quartet de corda, el seu concert es va convertir en
una batalla èpica on la pluja va ser l’enemic derrotat. El grup va
augmentar la musculatura del seu repertori i el públic no va defallir
fins que van sonar Gloria o la bomba de pop ballable Dance with somebody, tot i quedar xops de cap a peus.

En
els darrers mesos, Xile està demostrant que és un bon planter de noves
bandes de pop subtil amb noms com ara Dënver, Gepe o Javiera Mena.
Aquesta darrera va oferir un recollit concert a la plaça Joan Coromines
banyant les cançons amb un pop de bases electròniques infectades de
melodies encertades. La plaça Reial va viure les seves habituals
aglomeracions, on els guiris es mesclaven amb les forces d’ordre que buscaven a qualsevol preu a qui oferís “cervesa, beer
mentre, de fons, molts intentaven parar atenció al repertori de J (Los
Planetas) al capdavant del seu projecte Grupo de Expertos Solynieve.

No
deixa de ser simptomàtic, d’altra banda, que als escenaris més
multitudinaris del Fòrum i el dia de la festa gran del cap i casal la
programació es basés exclusivament en grups que canten en català. I
encara sorprèn més que es visquessin unes aglomeracions de públic
gairebé antològiques per escoltar música vinguda d’arreu del país amb
Inspira, El Petit de Cal Eril, Mazoni, Els Pets i Antònia Font. “Estem
al Fòrum!, és el més proper que estarem mai de tocar al Primavera
Sound”, va presentar-se amb ironia Lluís Gavaldà. Els Pets van oferir un
concert retrospectiu dels seus primers 25 anys de carrera començant per
la part més festiva del seu repertori per anar evolucionant cap al pop
més personal i intransferible dels darrers anys. Llàstima que el so no
tingués la potència necessària i patís les interferències de l’escenari
dedicat a l’electrònica. Els mallorquins Antònia Font van seguir el
mateix guió dels concerts de presentació de Lamparetes: una
primera part amb gairebé tot el disc i, després, grans èxits fins a la
matinada, amb la novetat, però, de la col·laboració a Islas Baleares de Selrak, el cantant del grup anarcosatanista Entropia.


El set list d’Els Pets



Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Rutina rockera

Maná, Palau Sant Jordi (Barcelona), 20 de setembre de 2011

Crònica publicada a El Punt Avui el dia 22 de setembre de 2011

Rutina rockera per a tots els públics’

Possiblement Maná és el grup més reconegut de Sud-amèrica. Des de
Mèxic, aquest quartet ha configurat un discurs personal que no s’allunya
dels paràmetres anglosaxons. I mentre que altres noms de l’espectre del
pop llatinoamericà (Ricky Martin o Juanes) veuen disminuir any rere any
el seu públic estàndard, aquest quartet mexicà sap mantenir el pols,
tal com es va demostrar amb un Palau Sant Jordi ple de gom a gom.

El
que van oferir els Maná al Sant Jordi no va ser més que una sessió
extremadament professional del que en podríem anomenar rutina rockera
per a tots els públics. Impecable però previsible, més atractiu
visualment que no pas per l’execució instrumental dels quatre músics
tocant a un volum eixordador, gairebé estrident. Hi va haver tots els
tòpics que podrien esperar-se: no van faltar les cites constants a la
ciutat de Barcelona, hi va haver un set acústic al mig del públic,
populistes versions del folklore de festa major (El rey i Se me olvidó otra vez, totes dues amb aires de cantina), el cantant Fher amb la samarreta del Barça mentre canta Cómo te deseo, convidant una espectadora a cantar Vivir sin aire,
sol·licituds constats per picar de mans, la col·laboració d’un
guitarrista guanyador d’un concurs de Spotify per fer un duel amb Sergio
Vallin a la cançó Me vale i un discurs sobre el contacte
espiritual amb la natura. Però sens dubte, el número més de circ va ser
el llarguíssim solo de bateria d’Álex El Animal González sobre
una plataforma hidràulica que girava mentre tocava tota una col·lecció
inabastable de tambors i que va culminar obrint un dels timbals que li
feia de nevera per treure’n una cervesa fresca, destapar-la amb la
baqueta i empassar-se-la d’un sol glop.

Maná
Palau Sant Jordi. 20 de setembre

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Bon dia, lluna

Ia Clua (1951-2011), sala Luz de Gas (Barcelona), 15 de novembre de 2006

Ia-Batiste, sala Luz de Gas (Barcelona), 15 de novembre de 2006

Fa molt i molt anys, gairebé fa tres dècades quan jo em pensava que en sabia molt de música a base de fullejar El Gran Musical, uns quants Super Pop i alguns Popular 1. Vaig trobar-me pel carrer de Sants a la RMS, una noia de la meva edat, morena i amb el cavell llarg que en podíem dir que va ser un d’aquells primers amors platònics d’estiu i amb qui vaig anar al famós concert de Lluís Llach al Camp Nou l’any 1985. A sota el braç portava alguns discos, la majoria em sonàven o sabia qui eren, però em vaig quedar estranyat i confós d’un vinil on hi havia un gat amb un barret al cap i que, a més, no coneixia ni el nom d’aquell duet anomenat Ia-Batiste. La llavor estava plantada: les hormones van com van i aquell disc va
quedar-se’m gravat a la memòria fins que vaig poder aconseguir una K7
mal enregistrada descobrint un grapat de cançons simplement fascinants. Com sempre, tot per culpa (o, més aviat, gràcies) a una noia.

Ia-Batiste, Teatre Atlàntida-MMVV (Vic), 2 d’octubre de 1993

L’any 1993 per fi vaig poder assaborir de primera mà en un dels primers concerts que van fer de retorn Ia Clua i Jordi Batiste al MMVV que amb l’emoció del moment em vaig oblidar d’enfocar… A més, el primer post que va inaugurar aquest bloc va ser un dedicat a la presentació del primer disc d’Ia Clua. El gran músic, banda sonora de l’adolescència de molts, i que ahir malauradament ens va deixar.

Bona nit, malparits! (Segona tassa de Sopa)

Sopa de Cabra, Palau Sant Jordi (Barcelona), 10 de setembre de 2011

Ahir vaig repetir experiència amb els Sopa de Cabra, de nou vaig poder viure la il·lusió de tornar a sentir el “Bona nit, malparits” i la bogeria desfermada per Quintana i companyia. I aquest cop ben acompanyat pel meu fill Gerard (11 anys) i entre el públic. En aquesta ocasió ben allunyat del foso, sense carregar pes ni portar la tortuguera a sobre amb la Nikon i els objectius, només amb la funcional, addictiva i sempre sorprenent Panasonic Lumix LX3. Aquells que em demaneu consell per una compacta, ja podeu prendre nota d’aquesta recomanació personal.

I això és el que va passar cançó a cançó i els speechs que va deixar anar en Gerard Quintana:

1 EL BOIG DE LA CIUTAT
“Bona nit, malparits!”
2 TOT QUEDA IGUAL
3 L’ESTACIÓ DE FRANÇA
4 SI ET VA BÉ
“Gràcies per venir. La d’ahir va ser una gran nit, una nit per recordar. Però els d’avui vàreu ser els més ràpids en exhaurir les entrades!”
5 PLOU I FA SOL
6 LLETANIA
Moment tranquil amb la cançó sobre l’Alba i el Pau “que deuen ser grans ja”
Quintana inicia una enquesta entre el públic: quanta gent de Barcelona, de Girona, de Lleida, de València, de les Illes? per acabar amb “quanta gent dels Països Catalans?”. Primera estesa d’estelades.

7 DEIXA’M DIR UNA COSA
“Hem de trobar el nostre propi centre. Ni plataformes ni punyetes, o estem tots junts o no fem res. No fem el país més petit encara del que és.” (Crits d’independència entre el públic) “Tal i com deia Galeano: la utopia és el que et serveix per caminar cap a algun lloc. Hem d’estar units quan veus el que s’acosta: temps de barbes espesses i lletges que amenacen en tallar llibertats i drets. Els mateixos que parlen són els que han fet aeroports que costen milions i que estan tancats o els que van fer un AVE a Albacete per quinze persones diàries.” (../…) “A nivell musical ara estem sentint que el que hi havia fa vint anys era una merda, o que el que hi ha ara és una merda comparat amb el de fa vint anys. Això és mentira. Estem orgullosos de Manel, Els Amics de les Arts, Very Pomelo, Antònia Font, El Petit de Cal Eril, en Raimon al peu del canó, Roger Mas o Gossos que fan feina amb dignitat. No volem que ens separi cap lletraferit des de diaris importants” (en clara referència a l’article de Santi Carrillo aparegut a El Periódico).

8 PER NO DIR RES
9 SOTA UNA ESTRELLA
10 SENTS
11 EL CARRER DELS TORRATS
“El lloc de Girona on vam decidir compartir els nostres somnis”
12 SEGUIREM SOMNIANT
“Suposo que no és difícil veure qui falta. Era la veritable cabra del grup. Estar amb ell era una aventura i encara ho és amb les seves cançons i el seu record.” Homenatge sincer a Joan Cardona ‘Ninyín’.
13 HORES BRUIXES
“Per a mi el mes de novembre és el millor de l’any” diu en Quintana, “per molts anys” li respon en Xarim (Gerard va nèixer el 27 de novembre de 1964)
14 BLOQUEJATS
15 MALA SANG
“Aquesta és una cançó que ens ha donat moltes alegries però que va nèixer d’un moment terrible, d’aquells que deixen el cor fet bocinets. Haurem d’agraïr a aquella nòvia que ens va deixar el poder composar cançons com aquesta”

16 INSTANTS DEL TEMPS
17 FLORS DE FUM
“Què bé que s’està aquí avui, que fàcils ens ho feu!” “Potser no tothom entén els matisos que expliquem a aquesta cançó. Parla de Girona i dels personatges que ens acompanyava a… anava a dir a la post-adolescència però encara hi estem a la post-adolescència! Hi havia gent que ens deia ‘què hi feu amb aquests que estan com un llum?’ però en realitat era gent que tenia moltes llums.”
18 GUERRA (Bob Marley)
Moment Bono: “Fa 20 anys vaig fer un discurs molt visceral amb aquesta cançó del que potser no me’n penedeixo. Un discurs que carregava contra la classe política. Ara el món és més petit perquè és més global i això em fa entendre que la gent que escollim a les urnes no tenen el poder de decisió. Les grans corporacions juguen amb nosaltres, els especuladors poden arruïnar la vida de molta gent.” (../…) “Fa segles van descobrir un món nou i als que vivien allà els van dir salvatges. Hi havia tribus, com els sioux, que el cap només menjava quan tot el poble havia menjat, que el cap tenia abric quan tots estàven ja abrigats. El cap era l’exemple a seguir. En aquest país necessitem a gent que sigui l’exemple per a tots, com és el cas de Pep Guardiola” (ovació) “No en tenim prou amb un, ho hem de fer tots plegats ja que si no arreu hi haurà guerra. Una guerra que només agrada als que s’enriqueixen amb ella. Jo vull un món en pau i per això s’ha de treballar dia a dia, tal i com deia el míster.”
19 ELS TEUS SOMNIS
“Hi ha qui em pregunta d’on ha sortit la idea d’aquesta cançó. Un mateix ho ha de viure i compartir-ho. Aquesta cançó va nèixer per fer realitat els teus somnis.”
20 NO TINGUIS PRESSA
21 EL FAR DEL SUD
“Els d’ahir cridàven més!!!” “Aquesta és una història d’amor plena de llum, la llum d’un far.”

BISOS-Primera tongada
22 SI ET QUEDES AMB MI
23 BLUJINS-ROC / EL SEXO (QUE ME HACE FELIZ)
“A Girona teníem dos germans que eren la bomba: en Pau i en Joan. Els agradava el rock i feien cançons com aquestes.”
24 CADA MINUT
“Aquésta és una cançó del nostre darrer disc i que ahir no vam fer” I tampoc calia, va ser un moment de baixada que només el va salvar el solo de guitarra sense domesticar de Xarim Aresté.
25 MAI TROBARÀS
“Tinc la esperança que en aquest any alguna l’hagi trobat” tot i que això només passa en els pel·lícules de Disney i no gaire en la vida real.”
26 CAMINS
“S’acosta el camí de la sortida, s’acosta el final. Gràcies per aquesta nit.”

BISOS-Segona tongada
27 NITS DE GLÒRIA
“Badalona també és Catalunya!”
28 ROCK AND ROLL (Led Zeppelin)
“Fa molts anys que no fem aquesta versió. Avui ens ve de gust, amb el vostre permís.”

29 L’EMPORDÀ
Anuncia el sorteig de la guitarra de Josep Thió (SMS 2809 amb les paraules ayuda i infancia) i presenta la banda i tot l’equip que ho ha fet possible. “A l’entrada m’han donat el DNI de tots vosaltres. Ara us aniré agraïnt un per un.”
30 PODRÉ TORNAR ENRERA

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Nascuts entre Blanes i Cadaqués

Sopa de Cabra, Palau Sant Jordi (Barcelona), 9 de setembre de 2011

EL BOIG DE LA CIUTAT: Un cop llançat el primer “Bona nit, malparits”, va pagar la pena veure la cara sobretot de’n Gerard Quintana amb un somriure de guanyador, reflectint la  seguretat de saber que el temps els ha donat la raó. Un somriure triomfador després d’un llarg viatge amb retorn apoteòsic.

DIES DE CARRETERA: Tot un encert la escenografia de Lluís Danès. Un retorn així no podia fer-se amb un escenari pelat. Llàstima que per gaudir completament de la il·luminació dels elements i de les projeccions calia estar en una posició frontal a l’escenari.

GUERRA: La nit anterior vam veure Xarim Aresté pegant bots a l’Altaveu i, segons sembla, la energia no se li acaba mai. Tot un encert tenir-lo de setè membre del grup. El solo de guitarra a “Guerra” (“War” de Bob Marley) —brut, directe, sincer, fet més amb l’estòmac que amb el cervell— va valer un imperi.

INSTANTS DEL TEMPS: Sobtava la juventut del públic, una massa pletòrica disposada o a reviure la juventut o a fer realitat el que fins ara era un somni. La llegenda ha crescut amb els anys, ja forma part dels llibres d’història del país.

SOTA UNA ESTRELLA: Sobta el gir i la consciència nacional que ha pres el discurs de Gerard Quintana. Abans eren comentaris críptics o cites constants a la llum. Ara diu “s’ha de saber rectificar, quan vam fer aquesta cançó ens deien que parlàvem de l’estelada, i
nosaltres dèiem que no era veritat. Però el públic sempre ha estat més
intel·ligent” va dir en acabar “Sota una estrella” mentre la catifa humana treia al vent les senyeres i estelades. O recordant el concert de 1991 al Sant Jordi (ull a la dada: la cita a Sangtraït es va endur l’ovació més gran): “llavors no ho teníem clar, el que volíem era un món lliure però però ara que el món és tan global; tenim més clar
que mai que només hi ha un camí per poder ser qui som: aquest que esteu
clamant” deixant uns punts suspensius que van ser trencats amb crits d’independència. A “No tinguis pressa” va mostrar, lluïr, ensenyar i tornar al públic l’estelada que li van llençar a l’escenari.

NITS DE GLÒRIA: El Ying i el Yang junts de nou per primer cop. En Josep Thió i Gerard Quintana sols davant del públic recordant en acústic “Nits de Glòria”, pell de pollastre. Al fons de l’escenari en Cuco i en Pek ballaven un vals.

SEGUIREM SOMNIANT: Sens dubte el moment culminant i més emotiu del concert amb el record a Joan Cardona ‘Ninyín’, amb un Gerard Quintana trencant la veu pels records i la intensitat. “No som els Stones ni de lluny, però ell era el nostre Keith Richards”. Personalment també el millor moment de la nit a recordar a l’amic mentre a la pantalla hi sortien fotos meves.

PODRAN TORNAR ENRERA?: Fa quatre anys els Heroes del Silencio van fer una gira per callar les boques dels crítics i satisfer les demandes dels fans. Després d’aquells concerts cadascú ha seguir la seva vida. El paral·lelisme és evident, els Sopa també han donat un cop de puny sobre la taula i han quedat com uns senyors amb un poder de convocatòria que segurament no s’esperàven ni ells. Allargar aquest orgasme quedaria artificial i forçat. Millor quedar-se amb aquest insuperable regust als llavis.

MALA SANG: Malgrat que a molts encara els hi surtin úlceres o treguin
escuma d’autoodi per la boca cara cop que ensumen a un grup cantant en
català, els Sopa de Cabra van ser i encara són una gran banda de rock
and roll.

El set list del primer concert de Sopa de Cabra al Sant Jordi

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

No vull canviar de pell

Centre Cultural La Mercè — Girona, del 7 de setembre al 4 de novembre de 2011

Era el 19 d’octubre de 1989. M’agradaven molt els Detectors i vaig rebre una invitació de l’Sputnik (TV) per anar-los a veure a la sala Zeleste. Havia estat molt fan d’ells quan la cançó “Suicida infantil” i intentarien aixecar de nou el cap amb el disc Creuer de luxe (Transdisc, 1991), treball que disortadament va ser el seu cant de cigne. Segons posava a la invitació hi havia un grup teloner del que n’havia sentit parlar però que gairebé no en tenia referències, per la qual cosa vaig decidir arribar tard al concert i anar abans a veure als divertits bilbains Dinamita Pa Los Pollos que tocaven en una altre sala de la ciutat.


PRESENTACIÓ DEL PRIMER DISC A BARCELONA
SALA ZELESTE (BARCELONA), 19 d’octubre de 1989

Però la meva sorpresa a l’arribar a la sala Zeleste va ser majúscula quan em diuen que els Detectors ja havien tocar i que, els que jo suposava que eren el teloners, aquells Sopa de Cabra ja estaven a l’escenari. Jo no entenia res. De dins la sala en sortia una cridòria sorprenent i a sobre l’escenari veia una banda desacomplexada que feia tremolar el terra del carrer Almogàvers amb rock and roll de la vella escola.


TELONERS DE TINA TURNER I EL ÚLTIMO DE LA FILA
ESTADI OLÍMPIC (BARCELONA), 6 d’octubre de 1990

Eren els anys en que els més moderns volien inflar-se a èxtasi i viatjar a Manchester o posar-se a ballar al ritme marejant de l’àcid house. El sector més metàl·lic intentava una mutació inexplicable tallant els camals dels pantalons i llençant-se als camins del crossover. I al mig d’aquests pals de cec, un grup d’arreplegats vinguts de ‘comarques’ (sí, es de can Fanga som així) s’ho estaven passant teta a sobre l’escenari recuperant l’esperit stonià del rock and roll, fent versions de Led Zeppelin i cantant-li al sexe, a les dones i als torrats del seu carrer.


A LA CARRETERA
PARC DE SANT JORDI (REUS), 21 de juny de 1997

I varen passar ampolles i anys (juro que fins fa no gaire pensava que la cançó deia “colles i anys”) i aquells xavals gironins es van anar fent grans, immensos. Capaços de mirar cara a cara a Tina Turner i a El Último de la Fila a l’Estadi Olímpic, d’enregistrar un disc en directe espectacular, de trepitjar el cel i també l’infern. De veure com els hi plovien pedres a la Devesa de Girona l’any 1992 a com convencien a tothom des del sumptuós escenari del Palau de la Música l’any 1998. D’acompanyar-los de gira per les carreteres  a Reus (1997) o a la ciutat de Palma (1999) i acabar fotografiant tot el que es coïa en els darrers concerts de la banda l’any 2001 i que va quedar plasmat en les últimes gravacions del grup: Bona nit malparits (Música Global, 2002) i El llarg viatge (Música Global, 2003).


JOAN “NINYÍN” CARDONA
PARC DE SANT JORDI (REUS), 21 de juny de 1997

Que aquella primera nit de 1989 va canviar la meva vida? sens dubte va ser la constatació del naixement i creixement d’un fenòmen que va esclatar dos anys després en el famós concert del Sant Jordi i que va activar els ressorts necessaris perquè tres anys després un grup de sonats uníssim esforços per fer una revista de rock and roll escrita en català… però aquesta és una altre història que ja s’explicarà un altre dia…


LA FORÇA DEL DIRECTE
PAVELLÓ FONTAJAU (GIRONA), 24 d’abril de 1998

Totes les imatges que vaig anar fent durant aquells anys i que s’ampliaran amb les dels concert del Palau Sant Jordi, es poden veure des del 7 de setembre i fins el 4 de novembre al Centre Cultural La Mercè (Pujada de la Mercè 12, 17004 Girona)… molt a prop del mític Carrer dels Torrats (actualment Carrer Nou del Teatre).


FESTIVAL ROCK & LLENGUA
PLAÇA DE BOUS (PALMA), 17 d’abril de 1999


PRESENTANT LES CANÇONS DE NOU (MÚSICA GLOBAL, 1998)
SALA DE BALL (GIRONA), 17 de març de 1999

 

Cròniques de l’Acústica (i IV)

Festival Acústica, Figueres, 1, 2 i 3 de setembre de 2011

Crònica publicada a El Punt Avui el dia 5 de setembre de 2011

La pluja respectuosa

Ahir amb l’actuació d’Els Catarres, es va tancar l’edició més
reeixida del Festival Acústica. Prop de 45.000 persones han omplert els
carrers i les places de Figueres en una edició que suposa “la
consolidació definitiva del festival i que l’ha convertit en una
convocatòria de públic important i constant”, segons declarava el seu
organitzador Xavier Pascual. Totes les alarmes estaven enceses, la
previsió meteorològica augurava poc menys que el diluvi universal versió
2.0 per la zona de l’Empordà. Però finalment la meteorologia va decidir
prendre’s una treva i es van allunyar els xàfecs que podien haver
aigualit el desè aniversari del Festival Acústica. Un festival que va
ser previsor i va traslladar el concert de Sílvia Pérez i Toti Soler al
teatre El Jardí i va augmentar així l’aforament d’un públic que va
acudir a deixar-se seduir per una veu per a la qual ja s’esgoten els
qualificatius per definir-la. Bé, algunes gotes van caure, però això no
va ser un problema per Joan Colomo, que va tocar davant d’una cortina
d’aigua i un bon grapat de valents armats amb paraigües, ni per La Iaia,
la banda osonenca que va guanyar l’edició 2010 del concurs Sona 9 i que
s’estan obrint camí a ser considerats una de les grans revelacions
d’aquesta temporada. Un camí que també volen seguir grups com The
Mamzelles, Acousters o Sense Sal en la semifinal del concurs que es va
celebrar a l’Ajuntament.

El que sí que va penjar d’un fil fins a l’últim minut va ser la segona representació de Salvador Dalí Canta.
Però tot es va solucionar amb un cert retard que també va afectar el
concert de Pastora, ja que la seva vocalista, Dolo Beltran, hi
participava també. Mentre els Sidonie van estrenar peces del seu nou
disc El Fluido
García, de propera aparició, amb un directe amb el qual la
banda vol retornar als inicis, amb un so més contundent, psicodèlic i
proper al trio original i un guitarrista de suport a l’escenari.

Sens
dubte el plat fort i que més públic va aplegar va ser el concert
d’Antònia Font que, tal i com estan fent en tots els concerts d’aquesta
gira, reserven la primera meitat a fer una repassada exhaustiva a Lamparetes mentre que la resta de concert és una traca de grans èxits dels mallorquins.

Un
dels grans encerts d’aquestadesena edició de l’Acústica ha estat la
redistribució dels espais: s’ha traslladat la fira Menjars del Món a la
plaça Catalunya, s’ha eliminat l’escenari de la plaça de l’Església,
s’ha alliberat la Rambla per situar-hi l’escenari més multitudinari i
s’ha esponjat així el centrede la ciutat. Una decisió que ha fet aquest
certamen encara més dinàmic i atractiu.


Crònica publicada a El Punt Avui el dia 4 de setembre de 2011

L’encís de l’Acústica

Els grups que actuen al festival s’impregnen de l’esperit de Figueres

Poques vegades s’han vist els carrers de Figueres tant atapeïts de
públic com la nit de divendres. Moments en què era difícil transitar
pels carrers i places quan van confluir alguns dels concerts més
populars d’aquesta desena edició de l’Acústica.Tot i la clara
competència mediàtica que suposava tocar a la mateixa hora que l’ex-Operación Triunfo Beth (que va tenir la col·laboració de la tamb é ex-OT
Elena Gadel) o el locutor de ràdio Manel Fuentes fent de Springsteen
al mateix moment en què tothom es rendia a la màgia de l’espectacle Salvador Dalí Canta,
la menudaRussian Red també es menjava la seva part del pastís esgotant
les entrades pel deliciós concert que va oferir al claustre de
l’institut Ramon Muntaner.

“Aquest és un dels llocs més macos on hem pogut tocar”, va reconèixer l’autora de Cigarrettes
abans de confessar que Figueres “era el primer lloc on sempre he volgut
tornar després d’haver-lo visitat fa molts anys amb la família”.
Aquesta és la màgia de l’Acústica, aconseguir que els grups que hi
toquin se sentin com a casa, que surtin de la rutina per oferir un
concert diferent. Com el que va oferir Pau Donés en una intransitable
Rambla, tocant en format de trio per segona vegada en els seus setze
anys d’història. O els vendrellencs Lax’n’Busto que, en plena setmana de
celebració dels seus primers 25 anys en el món del rock, van oferir un
concert en format gairebé íntim recuperant l’essència de la denominació
del festival. A qui no li va caler impregnar-se de l’esperit de la
ciutat va ser al figuerenc Joanjo Bosk que va conjugar la seva veu amb
els versos dels poetes empordanesos.


Crònica publicada a El Punt Avui el dia 3 de setembre de 2011

La gent normal

Manel, Le Croupier i The Pepper Pots donen raons per creure en la
música en directe en l’inici de la desena edició del Festival Acústica
de Figueres

Si comença setembre i als carrers de Figueres hi sona música en
directe és que el món encara gira correctament i l’Acústica ja està en
marxa. Dijous a la nit va tenir un nom propi: Manel. Un grup que quadra
perfectament amb l’esperit inicial de l’Acústica, quan, lluny de ser un
festival multitudinari, lluitava contra corrent per aconseguir el
silenci de l’audiència davant de concerts que sublimaven la categoria de
l’unplugged. Un grup que ha nascut mentre el festival es feia
gran i que fins ara no hi havia pogut estar present. “Hem hagut
d’esperar a la millor edició del festival”, augurava satisfet Xavier
Pascual, l’organitzador de tot plegat. La proposta de Manel encaixa amb
un festival fet per a la gent normal i de carrer, amb un cartell on no
cal cap doctorat per descobrir el noms més populars i sí molt d’interès
per descobrir la lletra petita.

Com és habitual, Manel van sortir a
l’escenari amb aquell posat humil que a alguns els fa ràbia però que
han sabut convertir en una marca registrada. El Claustre Ramon Muntaner
va registrar un ple total d’un públic còmplice, amb el figuerenc Kiko
Veneno i el saragossà Juan Aguirre d’Amaral (fan declarat del grup)
mirant-ho bocabadats des de la cadira. Un concert tranquil i mesurat,
com tots els d’aquesta gira de 10 milles per veure una bona armadura,
on el que més semblava preocupar els músics eren les possible picades
dels mosquits que corrien per aquell antic Claustre convertit actualment
en pati d’escola de secundària, les pintades a les portes dels lavabos
de la qual podrien inspirar tot un disc sencer de Manel…

L’altra
cara de l’Acústica, i potser la més real, es vivia entre les quatre
parets del Cafè Soul, on el grup gironí Le Croupier lluitava per
mantenir l’atenció d’una trentena d’espectadors amb el seu petit cabaret
ambulant. Una mossegada de realitat d’uns músics disposats a deixar-se
la pell per expressar els seus sentiments… quan la contractació
precària els somriu. I la segona nit de l’Acústica
va acabar sota ritmes vintage recuperats
per The Pepper Pots, crescuts després d’haver sonat insistentment
aquest estiu a TV3. Ortodòxia soul executada amb veritable amor cap als
sons clàssics de la Motown.

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari