Amb la victòria del Barça planejant per sobre el recinte del parc del
Fòrum i l’alentiment d’escenaris que va suposar la seva retransmissió,
la normalitat va tornar dissabte a la nit al San Miguel Primavera Sound.
I sense temps de disfrutar amb Abidal aixecant la copa, Polly Jean
Harvey va aparèixer a l’escenari principal vestida de núvia gòtica, amb
un tocat de plomes d’ocell i lluint el que seria el seu instrument
preferit durant gairebé tota l’actuació: una autoarpa que acaronava com
si fos un nadó. Molt ben acompanyada d’una reduïda però sòlida banda en
què destacava la presència de Mick Harvey (Bad Seeds) i el seu etern
col·laborador John Parish. Sense cap element escènic que distragués
l’atenció i ni gairebé variacions en la il·luminació, PJ Harvey va
atacar directament al moll de l’os de les cançons del seu darrer disc, Let England shake.
Sense concessions i molt cerimoniosa, el seu concert va anar pujant
d’intensitat amb detalls massa subtils per assaborir després d’una
victòria futbolera i molt menys davant d’una massa de públic expectant.
Un concepte de concert més adient per a un auditori recollit que per a
un escenari tan gran. Un contrast esfereïdor que ella va voler portar al
seu terreny, encisadora però sense interactuar amb el públic més enllà
d’un parell de thank you very much de cortesia.

Si el
públic volia cremar les naus amb el directe dels Swans, va ensopegar amb
un petit problema: la banda de Michael Gira anava sense embuts atacant
directament amb un llançaflames per arribar al límit del dolor emocional
i amb la clara intenció de no deixar cap presoner. D’altra banda, Jon
Spencer i la seva recuperada Blues Explosion ho va intentar pel broc
gros amb rock greixós, brut i sense depurar. Efectiu i simple.

Però
aquells que exigien eufòria i pretenien trobar-la definitivament amb
Animal Collective van topar amb una banda decidida a esprémer la seva
faceta més experimental. El grup de Nova York no va voler donar gaire
joc als temes més populars del seu pop calidoscòpic amb notes
psicodèliques i ritmes multiculturals. Una proposta rítmicament variada
però també perillosa quan les textures són massa arriscades.
Surrealistes i onírics com les projeccions que els acompanyaven, Animal
Collective van aconseguir sintonitzar amb el públic només quan van obrir
el ventall de ritmes calents amb Brothersport i, al final de la seva actuació, amb Summertime clothes; finalment es van deixar en el tinter My girls, tot i la insistència del públic a reclamar-la.

Una de les sales de concerts més importants de Barcelona està
batejada en el seu honor (Razzmatazz); el grup més popular del país en
fa habitualment una versió en català (Manel i La gent normal); fa anys va sortir una revista musical amb un títol seu (Disco 2000)
i hi ha dos portals d’internet (Common people i Gent normal) que els
reten homenatge. Amb un llegat així, és lògic que el retorn de Pulp als
escenaris, divendres a la matinada dins del San Miguel Primavera Sound,
fos el concert més sonat de tota aquesta edició i l’acte social que
ningú no va voler perdre’s. Feia nou anys que Pulp va oferir el seu
darrer concert a Barcelona –també al Primavera Sound, però, aleshores,
al Poble Espanyol– i, durant aquests anys el mite no ha fet més que
créixer.

Amb un Jarvis Cocker més teatral i proper que mai,
convertint en tot un art el simple fet de treure’s l’americana i la
corbata, va saber tornar a estendre els llaços d’unió amb un públic que
el va rebre amb bogeria davant d’un set list que, més enllà del repàs global a la seva discografia, es va centrar principalment en les cançons del disc Different Class (1995): Underwear, Something changed, I spy o Disco 2000, entre d’altres.

I
de la mateixa manera que Explosions in the Sky o Low van tenir unes
paraules de suport pels acampats de la plaça de Catalunya, Pulp no van
voler ser aliens a les càrregues policials: “M’han explicat la merda
d’aquest matí –va declarar Jarvis–. Si la policia va a la plaça i
n’envia 100 a l’hospital no és bo”. I si Common People ja era un
himne generacional, just en aquell moment va traspassar murs per
convertir-se en la banda sonora del jovent indignat. Es va desfermar un
deliri col·lectiu que va fer tremolar els ciments del Fòrum, uns
instants de bogeria col·lectiva que de ben segur seran recordats en la
història del festival. Ironies de la vida, el concert va acabar amb la
cançó Razzmatazz, en un festival en el qual, paradoxalment, la sala Apolo hi té un pes específic important.

Una
actuació tan catàrtica, la de Pulp, que va deixar en un segon pla la
que havien fet abans els Belle & Sebastian. Stuart Murdoch ha sabut
treure’s de sobre la timidesa i va comptar amb la col·laboració del
Quartet Brossa en diverses cançons, que van donar a l’actuació un vernís
més intimista.

A quarts de tres de la matinada de dijous, Flaming Lips van
aconseguir que, després d’un dia de cues i adversitats diverses, tothom
sortís del Fòrum amb un somriure. Al cap de pocs minuts, ja havíem vist
Wayne Coyne, que havia passat la tarda conversant amb Nick Cave a la
terrassa de l’hotel Me, passejar-se per sobre els caps del públic dins
d’una gran bombolla inflable i envoltar-se de fans vestits, en aquesta
ocasió, de personatges del Mag d’Oz. Un esclat de color amb
textures experimentals, al·lucinògenes, reflexives i, fins i tot,
tendres que va acabar de la millor manera: Race for the prize i una pletòrica Do you realize?.
Abans, l’escenari de Llevant va viure una intensa actuació d’Interpol,
cada cop més segurs sobre l’escenari tot i la seva dependència, encara,
de grans èxits primerencs per aixecar l’actuació.

Després dels concerts previs als bars, als clubs i al metro, el San
Miguel Primavera Sound va aixecar dijous oficialment el teló en una
jornada prèvia celebrada al recuperat Poble Espanyol. Un inici no exempt
de polèmica ateses les llarguíssimes cues per bescanviar les entrades.
Bona part del públic, després d’estar hores fent cua, es va topar amb la
desagradable sorpresa de no poder entrar al recinte perquè l’aforament
ja estava ple.

Amb la tendència de recuperar discos històrics, Echo & The Bunnymen van treure la pols als seus dos primers treballs, Cocodriles (1980) i Heaven up here (1981),
dividint el concert en dues parts, una per cada disc. Aquesta decisió,
però, va resultar un llast per a un grup que va arribar al seu zenit
creatiu amb els discos posteriors: Porcupine (1983), Ocean rain (1984) i obres, fins i tot, més actuals com The fountain
(2009), que amaga un bon grapat de perles. Amb aquestes regles del joc
sobre la taula encara van sortir-ne ben parats, amb una primera part més
cerimoniosa i una segona més cerebral. Fidel al seu propi estereotip,
creat ja fa més de trenta anys, Ian McCulloch va aparèixer a l’escenari
amb ulleres fosques, una innecessària jaqueta esfilagarsada, fumant
compulsivament i amb el clàssic cabell ordenadament despentinat.

Amb
l’escenari emboirat i gairebé a la penombra, McCulloch va amenaçar
diverses vegades a tallar-li el coll al seu tècnic de so, al mateix
temps que va tenir paraules per desitjar-li sort al Barça per dissabte. A
partir de Villiers terrace, enllaçat amb el Roadhouse blues dels Doors, el concert va agafar volada i va arribar a la màxima intensitat amb All that jazz i Happy death men. Sense arribar a fer tots dos discos del tot (en un festival, el timing
mana), el grup de Liverpool va marxar amb la sensació que, regles del
joc a banda, es podia haver estirat una mica i haver recuperat temes
clàssics com The killing moon o Seven seas.