No deixa de ser curiós que la notícia més important d’un concert de
Guns N’Roses sigui l’absència d’incidents i de retards importants ni
tampoc els llançaments d’ampolles i que la crònica del segon concert del
grup d’Axl Rose a Catalunya s’hagi de construir només a partir de
paràmetres artístics i musicals. I com si volguessin cremar les naus Axl
i la seva banda van sortir a donar-ho tot, amb les piles ben carregades
i a demostrar que sí, que són una banda amb passat, però amb un present
molt tangible. Llàstima que les virtuts de començar un concert a l’hora
(poc més d’una hora després de la meritòria actuació del teloner
Sebastian Bach) el senyor Rose no les hagi descobert fins el darrer
concert de la gira europea de presentació del fallit Chinese Democracy.
Com un vell tahur, Axl va saber donar-li la volta a la truita i
convèncer fins i tot els més escèptics amb un concert dissenyat amb
cervell i executat amb musculatura, nervi i precisió, demostrant que la
maquinària de Guns N’Roses pot viure tranquil·lament de rendes gràcies a
un patrimoni recuperable, reivindicable i disfrutable. Amb tot, no va
ser un concert rodó: van sobrar moltes aturades instrumentals i un excés
de solos de tota mena mentre Axl desapareixia d’escena. Els tres
guitarristes que formen part de l’actual formació de la banda van
demostrar sobradament la seva excel·lència durant tota la nit però: a
qui li interessa com toca el guitarrista Ron Bumblefoot el tema de Pink
Panter? Calia que Richard Fortus mostrés la seva digitació amb la música
de les pel·lícules de James Bond? Les cançons del nou disc van servir
per als lluïments vocals d’Axl, però gran part del públic no estava per a
aquestes subtileses i ho aprofitaven per anar al lavabo o per
acostar-se a la barra a omplir el dipòsit.
Però quan la banda
engegava la directa allò no hi havia qui ho parés. Amb un Axl Rose
encantat d’haver-se conegut, canviant constantment de jaqueta i barret i
que afortunadament ha desterrat els pantalons curts de ciclista (encara
conserva una mica de sentit del ridícul). En una sola nit es va
reconciliar amb un públic català que ha tingut la paciència d’aguantar
les anades i vingudes, cancel·lacions i discos per l’oblit dels darrers
quinze anys. Oferir en els primers vint minuts de concert un paquet
format per Welcome to the jungle, It’s so easy i Mr. Brownstone
desarma qualsevol, però si a sobre ho fa motivat i en forma ja és tot
un banquet que calia devorar fins l’últim minut. Axl va mostrar a
l’escenari tot el catàleg de tòpics que ell va forjar: carreres per
l’immens escenari, girs agafant el pal del micro, crits aguts i
pirotècnia indiscriminada al servei d’unes cançons per a les quals no
passa el temps: November Rain, Don’t Cry, You could be mine, Sweet Child O’Mine, Nightrain o una apoteòsica Paradise City que va tancar dues hores i mitja de mite i llegenda.
Potser aquest Axl Rose Septet sigui la millor cover band
que puguin tenir un diplodocus com Guns N’Roses, però a Badalona van
donar molt més del que hom podia esperar d’ells a aquestes altures de la
pel·lícula.
