ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Llums i ombres (Mercè, i 4)

Vinila Von Bismark, Mercè — Parc del Fòrum (Barcelona), 25 de setembre de 2010

Bé, la Mercè 2010 ja pertany el passat amb les seves experiències escèniques corresponents afegides a la meva petita biografia de fotògraf de concerts. Algunes han estat força desagradables, d’altres absolutament surrealistes peerò també n’hi ha hagut força de molt positives. Agrair sobretot el tracte de la gent més professional (els d’En Silencio, Francesc Xavier Sànchez, la noia de premsa de la MTV de la qual no recordo el nom però si el seu somriure i molts altres) i enviar a l’oblit més absolut a energumens que no van fer més que entorpir la nostra tasca.

Això si, els encarregats d’il·luminació de TOTS els escenaris de la Mercè haurien de fer un curser accelerat amb la gent encarregada de posar i utilitzar les llums de l’escenari Fòrum-MTV i aprendrien a com donar profunditat, com evitar contrallums molestos, com fer que el fum sigui un aliat de l’espectacle i no un obstacle, com la imatge d’un músic i d’un espectacle pot guanyar qualitat d’una manera dràstica i com tothom pot quedar-ne ben satisfet. En definitiva, poder fotografiar allò que volem, no allò que podem captar amb un cúmul de casualitats lumíniques sense haver de posar constantment al màxim les possibilitat del ISO de les nostres càmeres.

Siusplau, no costa gaire, només ganes d’aprendre’n.

Ash, Mercè — Parc del Fòrum (Barcelona), 25 de setembre de 2010

I com a mostra un parell de botons (Vinila Von Bismark i Ash) dels concerts del darrer dia de la Mercè a aquest escenari del pudent Fòrum.

 

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Només és rock and roll (Mercè 4)

Los Rebeldes, Parc del Fòrum (Barcelona), 25 de setembre de 2010

MÜRFILA

SERGI CASAS (SMOKING STONES)

GABI ALEGRET (LOS SALVAJES)

DANI NEL·LO

LOS REBELDES ’79

LOS REBELDES — Sala Studio 54 (Barcelona), 10 de maig de 1985


CRÒNICA PUBLICADA AL DIARI AVUI / EL PUNT EL DIA 27 DE SETEMBRE DE 2010

És només ‘rock and roll’

Les festes de la Mercè es van inaugurar musicalment dijous amb un
concert en què Loquillo celebrava el seu 30 aniversari a sobre dels
escenaris i es va tancar amb una altre institució del rock and roll
barceloní que fa uns mesos també va bufar les 30 espelmes, Los
Rebeldes. Carlos Segarra, lluint panxeta, es mostrava il·lusionat a
l’escenari del Fòrum recordant que no actuava a aquestes festes des de
feia 20 anys. Acompanyat per la seva banda, va començar el concert al
ritme de swing amb Mia, però poc a poc va anar agafant la ruta del rock and roll d’arrels clàssiques i sense complexos atacant Harley 66
amb la seva guitarra Gibson a les espatlles. La cantant Mürfila i Sergi
Ortiz (Smoking Stones) van ser els primers convidats a pujar a
l’escenari, però no va ser fins a mig concert que va arribar el moment
més emotiu en aplegar-se a sobre l’escenari la formació mítica que l’any
1979 es va ajuntar per donar a conèixer al món la paraula del rockabilly, les noies i la cervesa: Moisés Sorolla, Aurelio Morata, Emilio Díaz, Speed, compartint de nou escenari amb Carlos Segarra.

Posteriorment
se’ls va unir Dani Nel·lo, partícip també de les èpoques més comercials
de Los Rebeldes. Gabi Alegret de Los Salvajes va ser el convidat de
luxe per cantar Louie, Louie i Mi Generación. Tot i les
molestes interferències de l’escenari Electro-BAM amb uns baixos
exageradament forts, Los Rebeldes van acabar la seva actuació amb un striptease protagonitzat per Chiqui Martín sota el ritme de Bajo la luz de la luna i fent sonar clàssics com Mediterráneo i Mescalina, un d’aquells himnes d’èpoques més políticament incorrectes. Un final molt de festa major, que d’això es tractava, no?

Los Rebeldes
Carlos Segarra i la seva banda d’ahir i d’avui
Fòrum, dissabte, 25 de setembre.


El set list de Los Rebeldes a vull llegir la resta de l’article

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

L’olor de la nit (Mercè II)

Mercè 2010, Barcelona, 24 de setembre de 2010

MISHIMA

SAN LEON

WOODENTOPS

WOODENTOPS (Sot del Migida, 20 de setembre de 1991)
Sí, la comparació en aquest cas és molt cruel

20 X GATO: SABOR DE GRÀCIA

20 X GATO: MANEL JOSEPH

20 X GATO: ESTRELLES DE GRÀCIA

20 X GATO: AI AI AI

Crònica publicada al diari El Punt / Avui el dia 26 de setembre de 2010

L’olor de la nit

En els darrers mesos, l’èxit artístic de Mishima s’està convertint en
una envejable rutina. Deixa bocabadat comprovar la seva seguretat a
l’escenari, la
il·lusió per sorprendre cada cop més i la defensa a
ultrança d’un repertori sense daltabaixos. A la plaça Reial –“on moltes
nits hem perdut els papers”, segons va confessar David Carabén– fins i
tot la pluja els va respectar i va deixar que entressin gairebé en
èxtasi artístic mentre atacaven amb convenciment Vine i Sant Pere,
per tancar un concert pletòric. Tot i que el so no els va acompanyar
gaire durant la major part del concert, el grup barceloní va confirmar
les raons per les quals eren una de les apostes més segures en la
travessa d’aquestes festes de la Mercè.

Les nits de la festa major
de Barcelona tenen moltes olors i molts sabors que cal descobrir
escenari rere escenari. San León, antigament coneguts amb el poc
glamurós nom d’El Guisante Mágico, havien de lluitar contra una
esplanada gairebé buida a primera hora del vespre, quan començaven la
seva actuació a l’escenari MTV del Fòrum. Però picant pedra van crear un
directe convincent que tant pot beure del rock anglosaxó com de les
influències mediterrànies i llatines i dels ritmes amb denominació
d’origen barcelonina, amb un cert toc d’elegància i la justa decadència
que porta a la sang el cantant i líder del grup Aldo Comas.

La
crisi mundial porta conseqüències estranyes com la que fa que les velles
glòries agafin la guitarra i surtin de nou a la carretera. El problema
de The Woodentops, però, és que gairebé no van viure cap època de
glòria, ni que fos efímera. Entre el públic encuriosit que s’aplegava al
Fòrum pocs devien recordar-los de la Mercè del 1991, en què van
compartir cartell amb Siniestro Total al Sot del Migdia. En aquesta
reencarnació van mostrar un directe rugós i esmolat però ancorat en un
so ja superat.

La plaça Sant Jaume bullia al so de la rumba en
record dels 20 anys que fa que la ciutat viu sense la presència vital i
necessària de Gato Pérez, el cronista argentí que va descobrir als
barcelonins el valor del tresor amagat dels ritmes del carrer de la Cera
i dels carrers del barri de Gràcia. Comandats per Sicus i els seus
Sabor de Gràcia, van pujar a l’escenari diverses generacions que han
tingut la rumba com a forma de vida, amb noms com ara Ai, Ai, Ai, Manel
Joseph, Yumitus, Joan Garriga (La Troba Kung-Fú), Estrelles de Gràcia,
el valencià Miquel Gil, Los Manolos i Xavi Ciurans (Gertrudis), i van
forçar la màquina per posar en marxa un ventilador que va revitalitzar
la memòria viva de la ciutat.


Set list de Mishima i de 20 x Gato a vull llegir la resta de l’article
Set list Mishima

Set list 20 x Gato

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Les edats del rock (Mercè I)

Mercè 2010, Barcelona, 23 de setembre de 2010

LOQUILLO I EL SEU PÚBLIC

LOQUILLO-Recta de l’Estadi 22 de setembre de 1985

SURFING SIRLES

STANDSTILL

Crònica publicada a El Punt / Avui el dia 25 de setembre de 2010

Les edats del rock

L’any 1985 el cartell de la Mercè era una il·lustració de Damià
Carulla que representava una multitud festiva assistint a un concert a
l’avinguda Maria Cristina. Dos personatges d’estètica after-punk
amb ulls maliciosos i, sobretot, un senyor sense complexos i amb una
ampolla a la mà li van valer, a l’Ajuntament, una crítica de l’oposició
per “apologia de l’alcohol”, fins i tot no va faltar algun acudit
maliciós contra l’aleshores alcalde, Pasqual Maragall. I, en la
programació de la nit del 22 de setembre d’aquell any, hi van actuar a
l’enyorada Recta de l’Estadi Loquillo y Trogloditas, Ilegales i –glups!–
Orgullo de España (afortunadament al cap de poc temps es van canviar el
nom per The Pantano Boas). Com un cercle que es tanca, un quart de
segle (i un dia) després, Loquillo va fer seva l’avinguda Maria Cristina
amb un concert antològic dels seus trenta anys de carrera. En aquesta
ocasió l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, estava al peu del canó,
recolzat a la tanca de seguretat. Davant d’un escenari presidit per la
bandera de la ciutat es desplegava una marea de públic formada per molts
que no havien ni nascut quan Loquillo ja cantava a la màfia del ball.
“Em recorda aquells temps en què amb Ricard Puigdomènech posàvem el
volum a tota pastilla i acabàvem sords a cada concert”, recordava Sabino
Méndez –guitarrista dels millors anys de Trogloditas– mentre s’ho
mirava també des de la barrera.

Però la programació de la Mercè, i
sobretot la del BAM, dóna també l’oportunitat a noves bandes que
recullen l’herència rockera de la ciutat, com la canya irreverent i
anàrquica que ofereixen Els Surfing Sirles compartint escenari i
repertori amb el grup Mujeres. Provocadors i gamberros: “Fora catalans
dels Països Catalans!”, canten els Sirles en una de les seves tornades
més reconegudes.

Però l’actualitat més punyent estava en uns
Standstill imparables, menjant-se la plaça Reial acompanyats del Quartet
Brossa i dels germans Pau i Joan Vallvé a les percussions i vibràfons.
Però subtileses dolorosament emotives com Ayer soñé contigo, Hay que parar o la immensa Elefante eren tot un luxe malbaratat en la petita Babel que conforma el microcosmos de la Reial.

 


 

Set list’s diversos a vull llegir la resta de l’article

Set list d’Standstill

Set list de Loquillo

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Podem ser herois només per un dia

Peter Gabriel, Palau Sant Jordi (Barcelona), 23 de setembre de 2010

Si diuen que la primera impressió és la que compte, doncs vaig veure a Peter Gabriel en molt baixa forma. Però reconec que només vaig fer un mos del concert, les primeres cançons que podíem fotografiar sense poder veure com es desenvolupava la nit. Una Mercè amb tota la ciutat bullint de concerts és un esquer massa poderós com per ser egoista i quedar-me en un de sol.

Si escènicament les darreres gires (he estat testimoni de les de 1993 i 2003) de Gabriel havien estat impecables, en aquesta ocasió el vaig veure absolutament estàtic, i, el que ès pitjor, inexpressiu. Aturat al seu racó de l’escenari, vestit d’avi prejubilat i envoltat d’una aparatosa orquestra mentre feien la que possiblement era una de les més desangelades versions que he sentit mai del “Heroes” de David Bowie. Però, esclar, aquí el meu amor de fan pel duc blanc sempre em pot trair.

 

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Hip-hop en català

Final concurs Hip-Hop.cat, Festival Hipnotik—CCCB (Barcelona),

El passat dissabte el català en el món del hip hop va donar un pas endevant a poder entrar en un espai fins ara tancat (ni en cartells, ni en les entrades, ni en cap programa del festi) a l’idioma del país. La final del concurts Hip-hop.cat demostrà que hi ha saba nova i molt jove (de 14 a 16 anys) disposat a fer ritmes i rimes en la lírica de’n Pau Riba. El guanyadors? Kelar, de Sant Quirze. En Roger Palà us en dona una miqueta més d’info al seu bloc.

KELAR

D’ALTRA BANDA

MOVE MC

FUSK

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

El crim del segle

Supertramp, Palau Sant Jordi (Barcelona), 18 de setembre de 2010

No tothom ho fa amb la cara ben alta, però a mi no em fa gaire vergonya reconèixer-ho (amb els anys l’he perduda gairebé tota): m’agraden Supertramp. En el seu moment “París” (1980) va ser el segon contacte amb la màgia dels dobles en directe (el primer va ser, esclar, el “Rock’n’Rios”). El “Breakfast in America” crec que el vaig mangar a algún veí, i d’una manera o altre algún disc de la banda de Roger Hogson va caure a la meva discoteca. En el moment de cercar música per posar a l’iPod i posteriorment a l’iPhone no vaig dubtar gaire amb la possibilitat d’afegir-hi un tòpic ‘grans èxits’ i el ja citat “Paris”.

Aleshores al concert m’ho vaig passar teta tremolant com un fan i comprant-me el llapis USB amb el bolo enregistrat a la sortida del concert? Doncs, no. Els badalls em van envair gairebé a meitat del concert. Més o menys a partir de “From now on” ja tenia el cul inquiet i ganes d’anar cap a casa a veure un parell de capítols de “Weeds”. I per què? doncs perquè passen els anys i ells continuen igual. Els vídeos que van posar de fons eren exactament els mateixos que des de fa dècades porten als concerts: el tren de “Rudy” o les mans i les reixes de “Crime of the Century”.

Perquè les llums només senyalaven a Rick Davies i, ocasionalment, a John Helliwell mentre que la resta de la banda quedava a en la penombra. Perquè tot i fer una intro diferent a “Dreamer” o incloure un solo de piano patilleru a “Another’s Man’s Woman”, les cançons sonen exactament iguals a com van estar parides, sense cap variació a la partitura. Perquè vaig acabar més amb l’impressió d’estar veient a una cover band que al grup que m’acompanyava quan començava a afaitar-me.

El set list de Supertramp a vull llegir la resta de l’article

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Beautiful freak

Eels, sala Bikini (Barcelona), 17 de setembre de 2010

Hi ha coses que els nets haurien de saber. Com per exemple que Eels van oferir un concert rotund i sobiranista el passat divendres a Barcelona.

És curiós com un personatge capaç de despullat la seva ànima a les cançons o d’explicar-nos amb tota mena de detalls la seva abracadabrant vida al llibre “Thigs the Grandchildren Should Know” (“Cosas que los nietos deberías saber” editat per Blackie Books), després aparegui a l’escenari com si volgués sortir d’amagat, vestit de camuflatge amb un mocador al cap, ulleres fosques, la seva espessa barba i un mono de treball de color blanc i acompanyat per una també barbuda banda a l’alçada i el nivell de les circumstàncies.

Però les seves armes són les seves cançons i quan es fotia elèctric feia
vibrar les parets de la sala mentre que quan es posava íntim, fosc i
introspectiu feia estremir fins el moll de l’os. L’únic inconvenient però per gaudir d’aquest darrer dia d’estiu a la ciutat mentre fora de la sala plovia a bots i barrals, va ser un overbooking que superava el que la dignitat humana pot permetre.

I com a teloner —a més d’Alondra Bentley— vam tenir l’estranya sorpresa d’un ventríloc i els seus ninos lletgistes. Un penós espectacle regat amb un conjunt d’acudits extrets dels pitjors temps (sí, els de Jordi Estadella) de l'”1, 2, 3 Responda otra vez”, gairebé tot un insult a l’inteligència. I com va ser aixó? doncs per que Mark Oliver Everett així ho especificava en el seu contacte. Ell és així: irònic, sorprenent, inesperat.

I a vull llegir la resta de l’article teniu a un senyor de primera filera que ho portava tatuat a la pell…

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Professional i previsible

Alejandro Sanz, Palau Sant Jordi (Barcelona), 15 de setembre de 2010

Crònica publicada a El Punt / Avui el dia 18 de setembre de 2010

Sense sorpreses

Ja fa uns quants anys que la carrera musical d’Alejandro Sanz sembla
estancada en un carreró sense cap més sortida que repetir esquemes per
poder mantenir un públic que el segueix amb una complicitat
insubornable. Això es va demostrar dimecres amb les 14.200 persones que
van acostar-se al Sant Jordi, només cinc mesos després de la seva
anterior actuació al mateix recinte.

L’estructura del concert va ser d’allò més previsible, alternant un gruix de set temes del seu nou disc Paraíso express
amb clàssics incontestables del seu repertori. Però fins i tot els
convidats a l’actuació havien estat ja prèviament anunciats, eliminant
així qualsevol factor sorpresa: la seva apadrinada Malú (Desde cuando), Antonio Orozco (Cuando nadie me ve) i els Estopa, que es van accelerar a Corazón partido
i van haver de començar-la de nou. I si musicalment no va oferir figues d’un altre paner, en canvi l’espectacle va ser força vistós amb unes cortines de LED que envoltaven al cantant i a la seva banda de músics professionals. Sanz va estar gairebé tota
l’actuació enganxat a la seva guitarra i sense moure’s de davant del
micro, deixant gairebé intacta la passarel·la que s’endinsava al públic.
Una fredor que contrastava amb la passió amb què eren cantades totes
les cançons com si allò fos un karaoke gegantí. Només es van trencar les
previsions quan Txell Sust (corista a la banda de Sanz) es va llançar a
cantar en català una estrofa de Nuestro amor serà leyenda. També va sorprendre el fet que s’afegís un riff de del Back in Black d’AC/DC al mig de No es lo mismo,
o que, al final, Sanz decidís no posar-se la samarreta de la selecció
espanyola (sí que en va mostrar una regalada per Gerard Piqué) després
de la picabaralla que va mantenir el mes de juliol amb el pilot
mallorquí Jorge Lorenzo a través de Twitter, on va assegurar que se la
posaria el proper cop que toqués al Sant Jordi.

Alejandro Sanz
Palau Sant Jordi (Barcelona)
15 de setembre de 2010

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Pantalons curts i els genolls pelats

Limp Bizkit, sala Razzmatazz (Barcelona), 16 de setembre de 2010

No sé, jo em miro al senyor Fred Durst amb els seus quaranta anys (20.8.1970) vestit amb una gorra, pantalons curts, tautat fins les celles, mitjons fins els genolls, bambes, samarreta sense mànigues i me n’adono que aquest senyor ja viu de vendre el tòpic, d’haver d’assumir de per vida la imatge d’etern adolescent enfadat amb tothom i que lluita per trobar el lloc que es mereix en aquest món de merda. Una disfressa per un personatge que ja  necessita un teleprompter per poder recordar les lletres de les cançons.

I enganxat al passat i vivint del cuentu, així continuen els Limp Bizkit en actiu, fent temes amb un patró gairebé calcat l’un de l’altre i prenent-se tot el temps del món entre cançó i cançó per agafar aire i recuperar-se de l’embranzida. Al menys va ser un concert un xic millor que el que van oferir va sis anys a la mateixa sala, un Razz que aquesta vegada va tornar a recuperar el vilipendiat ‘efecte sauna’ a l’oblidar-se de posar en marxa els aparells de ventilació.


Que ningú s’estrany ni llenci coets al veure la senyera a l’escenari dels Bizkit. A Bilbao van treure una ikurrinya i a Madrid fan fer el mateix amb l’estanquera. Pur markèting.

Tema fotogràfic: solució salomònica. El grup mira molt la seva seguretat, al menys aquesta és la raó que van esgrimir l’any 2001 per cancel·lar l’actuació del Festimad (encara que després sortissin a la llum pública imatges del grup anant de putes per Madrid a l’hora en que havien d’estar a l’escenari). L’encarregat del grup —l’omnipresent figura de “el guiri”— al veure el llefiscós foso de la Razz va decidir enviar-nos a tots al primer pis. Però la promotora d’aquí va saber-se moure i organitzar dos grups però només d’una cançó cada un. Sempre serà millor poc que a la quinta forca. Això si, pena de mort pels encarregats de la llum i per les maleïdes màquines de fum que no fan més que castigar la visibilitat dels escenaris i, evidentment, els resultats gràfics.

El set list de Limp Bizkit a vull llegir la resta de l’article

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

No és el mateix

Alejandro Sanz, Palau Sant Jordi (Barcelona), 15 de setembre de 2010

Senyors músics, artistes, mànagers, promotors i similars: si ens volen col·locar a la taula de so per treballar, la millor foto que podem fer allà és justament la de la taula de so.

No se que es guanya amb aquesta mena de decisions. Des de allà la foto resultant no és ni tan sols informativa. El xurro que traiem de les nostres càmeres no servirà ni per l’anuari de torn ni tan sols per poder fer una retrospectiva del músic/grup/artista. És només una foto d’un immens escenari amb tot de braços alçats.

I si el que volen es que deixem constància gràfica de l’espectacle que envolta al músic, siusplau senyors mànagers, indiqueu als tècnics de la il·luminació que no ho omplin tot d’enlluernadors contrallums i feu que el músic ressalti al mig d’aquell guirigall. En altres paraules, encara cal aprendre molt de Madonna. I per una altre vegada millor que posin una plataforma o algun espai elevat per no haver de lluitar, a sobre, amb el mar de mans aixecades de les 80 primeres fileres que tapaven a l’artista. O es que potser haurem d’acabar pagant un “golden ticket” per tenir com a mínim les mateixes possibilitats que el públic de peu? Uff, més val no donar idees.

Un altre fet que em va posar (també) de molt mala lluna: de tots els fotògrafs que estàvem acreditats només uns tres o quatre érem habituals dels concerts. La resta (la immensa majoria) estaven tots amb les càmeres dirigides a les grades, més pendents dels vips, famosos i jugadors del Barça que no pas del concert. Una postura amb el que l’únic que s’aconsegueix és que al final estem encerclats per quatre tanques i vigilats com si fóssim a un camp de concentració durant el retard que va significar l’actuació de dues teloneres no anunciades.

El set list d’Alejandro Sanz a vull llegir la resta de l’article

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Mossegades de realitat (Altaveu, i III)

El Retaule, Festival Altaveu-Sant Boi, 11 de setembre de 2010

Crònica publicada a El Punt / Avui el dia 13 de setembre de 2010

Mossegades de realitat

Dissabte, amb el maridatge artístic entre la banda Caníbala i
Santiago Auserón, es va cloure una 22a edició de l’Altaveu que, com ja
és habitual en les darreres edicions, va mostrar eclecticisme estilístic
en la programació i una obertura de mires cap a noves produccions.
Segons Albert Puig, director artístic del certamen, el resultat
d’aquesta edició “ha estat molt positiu, ja que, a més d’aconseguir
plens a gairebé totes les actuacions, totes les propostes que s’han
presentat han tingut un nivell artístic molt elevat”.

Aquest va ser el cas de Standstill, que dijous es van encarregar d’inaugurar el festival amb Rooom, un espectacle solemne en tres actes basat en les cançons d’Adelante Bonaparte,
el triple EP que han editat aquest any. Un espectacle audiovisual
gairebé hipnòtic que porta la banda a una nova dimensió i posa a favor
seu el factor més emotiu, però els allunya dels seus directes més
elèctrics.

La de divendres va ser una nit d’estrenes en exclusiva.
Gairebé simultàniament, i a pocs metres de distància, Kiko Veneno i
Refree ensenyaven les seves noves cançons a públics ben diferents però
complementaris. El sevillà d’origen figuerenc va mostrar cançons del seu
nou disc, Dice la gente, que entronquen amb el seu particular sentit de cançó popular que es va mostrar en clàssics com Echo de menos, En un Mercedes blanco i Volando voy, que va interpretar en una curiosa versió a cappella.
Per la seva banda, Raúl Fernández va ressuscitar el seu projecte Refree
per oferir-nos una nova ració de cançons amb lletres basades en la
quotidianitat. Acompanyat per una banda en què destacava l’orfebreria
tecnològica de Xavi Lloses, Refree va servir un mos del seu cinquè disc,
Matilda, unes cançons lluminoses i optimistes.

La jornada de dissabte va estar marcada per l’espectacle El retaule,
una producció pròpia del festival, que es va convertir en la
constatació del bon moment que viu la música al nostre país. Una dotzena
de músics –i un mestre de cerimònies– de diferents disciplines, tots al
voltant d’una taula amb ampolles de vi, ginebra i whisky, alguna
d’aigua i un munt de llaunes de refrescs que havien sigut convenientment
buidades des de les sis de la tarda. José Domingo, Isaac Ulam, Bikimel,
Maria Rodés, El Petit de Cal Eril, Maria Coma, Ferran Palau (Anímic),
Joan Colomo, Le Petit Ramon, Sanjosex, Pere Agramunt (La Brigada),
Mazoni i el poeta i músic Josep Pedrals posant ordre a tot plegat. Tot
un ventall de bons músics que van compartir repertoris i van oferir
duets i col·laboracions inèdites, improvisacions i una unitat
generacional que cal tenir molt en compte. No es va arribar al caos ni
al foc de camp, com es podria preveure per la ingesta d’espirituosos,
però qui sap si aquest Retaule pot acabar sent la pedra de Rosetta d’un moviment fundacional.

En
l’apartat Frontera, la plataforma per a nous valors, van destacar les
actuacions dels mallorquins L’Équilibriste, amb un conglomerat de
guitarres demolidores, i la francesa resident a Barcelona Edith Crash,
que al darrere d’una inseguretat novella amagava un grapat de cançons
hereves de P.J. Harvey i Patty Smith defensades fermament.

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari