La Banda Trapera del Rio, Les Rambles (Barcelona), 25 de març de 2010
Ja ho deia ahir, que el concert de La Trapera seria un d’aquells moments que emmagatzemaríem a la memòria. I ho va ser però superant totes les expectatives.
Va ser començar a sonar “Ciutat podrida” —desafinada, perduda, desconcertada, on les mirades entre els músics valien un imperi— i em va començar a recòrrer l’emoció per tota l’espinada sabent que estava davant d’un moment únic,
irrepetible.
Una nit emotiva quan només entrar ja em vaig trobar a en Fosy (guitarra de Cancerberos i també dels darrers concerts traperos) i em va explicar que Juan ‘Raf’ Pulido estava molt més que xungo a un llit de l’hospital. Morfi als camerinos va ser bastant més esplícit. El càncer i la químio no perdonen. Però sembla mentira com amb els ànims tant decaiguts poguessin fer un concert tan incendiari, com va treure forces i energies per deixar d’estar pendents del telèfon i llençar-se a devorar l’escenari. “Ell ha volgut que tirèssim el concert endavant i així ho farem”. Grans, molt grans.
Així que en Fosy va passar a la bateria (instrument que toca també a Las Furias) i a la segona guitarra s’hi va afegir en Juano (Cancerberos). La resta de l’alineació va ser la mateixa que en el concert de Cornellà amb el fill de Juan Pulido, Raul Pulido a la guitarra, l’històric Jordi Pujadas ‘El Subidas’ al baix i el gran Morfi Grey a les veus, arengues i declaracions de guerra. Més grans que la vida.
Senyors grans i amb una edat més que respectable que van treure la xupa de cuiro de l’armari mesclant-se entre xavalets anfetamínics; històrics de la resistència i quisso-flautes amuntegats a la pista; fotògrafs de la vella escola aguantant les embranzides d’una massa famolenca d’emocions; una noia fent de prostituta per cantar “Salid de las cloacas”; punks tatuats fins les celles enregistrant-ho tot amb una càmera de vídeo; el Flowers presentant el concert i fins i tot Dan Stuart, el cantant de Green on Red, borratxo perdut apuntant-se a la festa per cantar “Nacido del polvo de un borracho y del coño de una puta”.
Si al concert de Cornellà hi havia l’impressió que era un nou retorn, a la carpa Rambleros situada a la part baixa de les Rambles, La Trapera va donar l’impressió de voler cremar les naus d’una puta vegada, de dir adeusiau amb la cara ben alta i amb el que millor han sabut fer durant dècades d’anades i vingudes pujats sempre a un espai que mai ningú els hi podrà treure ni a hòsties. Ells han estat els pioners de tot plegat, els van ser els primers en cagar-se en la puta societat des de la ciutat podrida. Ells seran els mestres de totes les generacions.
Segur que a algú li pot sorprendre que el president Josep Montilla s’atancés a saludar a Morfi Grey abans de l’actuació i que seguís el principi del concert des d’una de les llotges. Però s’ha de tenir en compte que als setanta Morfi i ell van compartir des de Cornellà la mateixa banda de la barricada, encara que un llencés obusos i l’altre ho fes amb pistoles de ganxets. I de totes maneres, m’agrada que el president del meu país tingui els sants collons de plantar-se a un concert de La Trapera, i més en una nit que podia haver triat el camí més fàcil i anar a veure Raimon a l’Auditori.
