The Swell Season, sala Apolo (Barcelona), 27 de feber de 2010

Un cop més la influència del cinema en el món de la música va quedar palesa a sobre l’escenari. Però en aquesta ocasió no era cap patum com Kevin Costner, Woody Allen o Juliette Lewis jugant a veure si sona la flauta amb el seu hobby preferit. En aquest cas era just el contrari, una parella de músics que van ensopegar amb la popularitat després de protagonitzar “Once”.

Entre el públic de l’Apolo (amb molts representant de la comunitat Erasmus) no semblava que hi hagués massa melòmans amants del neo-folk, ni molts que reconeixèssin la figura del mestre Javier Mas (guitarrista de Maria del Mar Bonet o de Leonard Cohen) com a convidat especial de luxe. La majoria dels que estaven allà hi eren per dir “ohhhh!” quan sonava la cançó de la seva escena preferida o per comprovar si la ficció s’acostava a la realitat.

Jofre Bardagí, sala Luz de Gas (Barcelona), 25 de febrer de 2010

El set-list de Jofre Bardagí

Rosario, Palau de la Música (Barcelona), 25 de febrer de 2010

El set-list de la Rosariyo

Maria Coma, Sala B (Barcelona), 23 de febrer de 2010

El set-list de Maria Coma

Camping, sala Sidecar (Barcelona), 20 de febrer de 2010

Tachenko, sala Apolo (Barcelona), 20 de febrer de 2010

Ja sé que faig un dia tard però amb el títol d’aquest post vull afegir-me a la conmemoració dels 25 anys de la mort de Salvador Espriu.
 

Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, sala Luz de Gas (Barcelona), 19 de febrer de 2010

Crònica publicada a El Punt el dia 22 de febrer de 2010

Capses de música

Anna roig i l’ombre de ton chien / xavier mercadé

En el nou panorama
de pop cantat en català que està emergent, principalment arrel de
l’èxit incontestable de Manel, estan sorgint un bon grapat de propostes
que parteixen d’una base gairebé artesana i que tenen com a nexe en
comú la utilització de les xarxes socials per a comunicar-se amb els
seus seguidors i estendre la seva proposta com una taca d’oli. Són
grups com La Brigada 4rt 1a (aquest encara sense disc), Raydibaum, Els
Amics de les Arts o Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, entre molts
d’altres. Aquests darrers han estat tota una descoberta de la collita
del 2009, ja que amb el seu primer disc homònim han guanyat ja guardons
com ara el premi Cerverí a la millor lletra de cançó i l’11è premi
Carles Sabater a la millor cançó (ambdós per Corro sota la pluja), i han estat reconeguts per la revista Enderrock com a millor grup revelació, segons la crítica.

No
és pas un èxit gratuït; el grup s’ho ha guanyat a pols gràcies a la
fusió entre el pop i la cançó francesa, amb un discurs original, amb
una imatge molt marcada i una bona presentació en directe. Amb aquestes
credencials a la butxaca la Sala Luz de Gas presentava un ple
d’excepció per la presentació dins del festival Barna Sants d’aquest
grup penedesenc. I el grup no va defraudar pel que fa a les
expectatives dipositades.

Amb un pentinat del més pur estil de Mirelle Mathieu i vestida de negra com els clàssics de la chanson
francesa, a Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien les comparacions no
resulten gratuïtes, i més quan no amaguen en cap moment les seves
influències. El mateix nom del grup prové de la darrera frase de Ne me quitte pas. Durant el recital van repassar versions de Jacques Brel (La chanson des vieux amants), Serge Gainsbourg (Poupée de cire, poupée de son i Comment the dire adieu) i Claude Nogaro (Une petite fille);
i quan transiten per territoris més propers al pop s’acosten a les
propostes també afrancesades de Belle & Sebastian, Saint Etienne o
Pink Martini.

Sense gaires moviments sobre l’escenari, Anna Roig
sap ser expressiva només amb la seva veu i una col·lecció de mirades
còmplices acompanyada amb precisos moviments de mans. «Del que us
expliqui, creieu-vos-en la meitat», i amb els seus dots teatrals passa
d’una insultant timidesa quan ho dicta la cançó fins a mostrar-se
desimbolta quan convé, i tot amb una seguretat suficient per sortir
aclamada fins i tot quan se li desconnecta el micròfon.

Amb un
repertori cantat entre francès i català, Anna va reconèixer que «ens
agrada cantar en francès perquè no ens entengueu del tot», i així, com
si fossin capsetes de música, va anar obrint-les per explicar-nos
històries d’assassines en sèrie (Trini Sánchez Mata); amors nascuts en una agència matrimonial (Robert et Viviane); mariners enamorats de sirenes (Encore un marin), o simples declaracions d’amor que aclaparen per la seva senzillesa (Je t’aime).

El set list d’Anna Roig

El Patito Feo, Palau Sant Jordi (Barcelona), 19 de febrer de 2010

Així de simple: absoltament patètic (excepte pels que li trobin morbo, però fins i tot això seria digne d’estudi i de psiquiàtric).

El pitjor era veure a nenes de només 10 any absolutament histèriques sota la mirada resignada dels seus pares. Al menys a mi em va servir per estrenar en condicions el duplicador que em van portar els reis.

Kevin Costner, Palau de la Música (Barcelona), 18 de febrer de 2010

Crònica publicada a El Punt el dia 20 de febrer de 2010

L’home que treballa fent de llop

20/02/10 02:00

–

// <![CDATA[

var prefix = 'mailto:';
var suffix = '';
var attribs = '';
var path = 'hr' + 'ef' + '=';
var addy77810 = 'gvidal' + '@';
addy77810 = addy77810 + 'elpunt' + '.' + 'info';
var addy_text77810 = 'XAVIER MERCADÉ';
document.write( '‘ );
document.write( addy_text77810 );
document.write( ‘‘ );
// ]]>
XAVIER MERCADÉ

Kevin Costner
baixava del firmament de les estrelles per mostrar la seva faceta
d’actor al Palau de la Música. Per si algú dubtava que qui pujaria a
l’escenari és el culpable que, possiblement, algun dia tinguem un
president de la Generalitat que es digui Kevin, una pantalla de vídeo
va dedicar els deu primers minuts de la nit a ensenyar-nos els millors
perfils de la seva filmografia, des de les aclamades The Bodyguard, Silverado o Dance With Wolves fins a desastres com Waterworld o The Postman.

No
li va caler ni pujar a l’escenari per posar-se al públic a les
butxaques dels seus texans. Només amb la passejada que va fer per la
platea, repartint abraçades i encaixades de mans amb els qui havien
pagat 98 euros per butaca (a 18 euros les de galliner; però, és clar,
allà no s’hi acosten les estrelles), ja tenia guanyada la partida
mitòmana sense haver extret ni un acord de la seva guitarra. Tot i que
la seva missió al Palau anava més enllà de repartir somriures com si
fossin benediccions papals, i, acompanyat d’una més que competent banda
(tres guitarres, un violí, baix i bateria), va oferir una hora i tres
quarts de recital que va navegar entre el rock americà de radiofórmula
per a adults, el country per a totes les oïdes i alguna balada
trencacors. Amb una veu esforçada i gens menyspreable, els seus
recursos, no obstant això, es van esgotar en les cinc primeres cançons.
Enganxat a la guitarra acústica, es va mostrar en tot moment afable i
proper, explicant els seus records d’infantesa per presentar Superman 14
o deixant anar el tòpic que mai no havia tocat en un lloc tan bonic com
el Palau. Tot i que la seva discografia es basa en un únic disc, Untold Truths,
editat l’any 2008, d’aquest només va fer cinc temes, ja que el gruix
del repertori es va basar en un segon disc encara inèdit. Al resultat
final hi va afegir també una lectura del Mr. Tambourine Man que no passarà precisament a la història de les versions de Bob Dylan.

Però
tot això era el que menys importava a un públic que, a molt estirar,
havien escoltat les cinc mostres de trenta segons que hi ha en el seu
Myspace. «Guapo, guapo» era el crit més recurrent de les espectadores:
no ens enganyem, la majoria de públic més sorollós era femení i d’una
edat que superava la quarantena. Tot i que els Modern West van sonar
com una banda professional i perfectament engreixada, era difícil
abstraure’s i deixar de veure que qui estava cantant era una estrella
de Hollywood passant l’estona amb el seu hobby preferit.

A
la sortida del Palau de la Música, tot eren somriures de felicitat per
haver pogut estar a prop d’una estrella de Hollywood i fins i tot
tocar-lo (un parell de noies que van pujar a l’escenari per ballar amb
ell), però ben pocs van sortir taral·lejant cap cançó de les setze que
van sonar.

Kevin Costner, Palau de la Música (Barcelona), 18 de febrer de 2010

Heus aquí al culpable de que possiblement en un futur no gaire llunyà hi hagi un president de la Generalitat que es digui Kèvin (o Jènnifer, però aquesta seria una altre història).

“Guapo, guapo!” va ser el crit més recurrent de les espectadores ja que, no ens enganyem, la major part del públic més sorollós era femení i d’una edat propera a la quarentena.

A la sortida tot eren somriures de felicitat per haver pogut estar a prop d’una estrella del Hollywood i fins i tot tocar-lo com el parell de noies que van pujar a l’escenari per ballar amb ell, però ben pocs van sortir taral·lejant cap cançó de les setze que van sonar.

1.- La crònica completa demà
2.- El titular del post és un homenatge a Els Amics de les Arts que ahir van tocar també a Barcelona
3.- El set-list de Kevin Costner a “vull llegir la resta de l’article”

Presentació Especial Ie-Ié català de la revista Enderrock, sala Jazzroom (Barcelona), 17 de febrer de 2010

Molt sovint a l’Enderrock ens dona per ficar-nos en un fregats dels quals moltes vegades encara no sé ni com hi entrem ni molt menys com hi sortim. Però al final el resultat sempre fa goig. Jo mateix em vaig pixar de riure  fa uns mesos quan a la reunió mensual que fem per concretar continguts es va decidir dedicar tot un número al ie-ié català dels seixanta amb grups com Els 2+1, Els 3 Tambors, Els 4 de la Torre, Els 5 Xics…

Però un cop vistos el resultats me’n adono que la feinada ha valgut la pena, que tantes hores d’esforços, de rastrejar pistes que semblaven impossibles, de mirar i regirar tota menta d’arxius per trobar les imatges més inèdites i impactants d’aquells anys perduts, tenen com a resultat un número per mirar, llegir, rellegir, contrastar i guardar-lo com un tresor.

Ahir en vam fer la presentació en públic en un guateque a la sala Jazzromm (l’antiga La Cova del Drac) i allà hi vam veure a:

—Eurogrup, la banda més underground de la època, coneguda pel seu hit subterrani “Què passa amb el duros” es van retrobar per la ocasió (encara que sente tocar)

—Núria Feliu vareconèixer que fa cinc anys que no canta ni a la dutxa però que per l’Enderrock fa el que calgui

—Lita Torelló que també va confessar portar molts més anys sense cantar ni a la dutxa ni a fora d’ella…

—Maria Cinta, l’ex nena ie-iè que va rememorar el clàssic “El llimoner”

*El títol del post l’he mangat descaradament de l’Eli Poc-Moderna

Una colla molt ie-iè….

Richard Hawley, sala Bikini (Barcelona), 16 de febrer de 2010

Entrava al frontal de l’escenari per la vida dels camerinos, un camí ràpid que no sempre ens permeten fer a la sala Bikini, quan girant el cap vaig veure la imatge de la nit: Richard Hawley estava, minuts abans de sortir a l’escenari, amb el tors nu, el cabell ja engominat i enclenxinat i ¡planxant-se la camisa! El crooner autor de veritables simfonies sobres cors trencats en estat de descomposició, en un dels seus moments més humans. Llàstima que en aquelles condicions no vaig poder treure la càmera per immortalitzar-ho.

A més de voler creure que em dedicava  els versos de  “It was your birthday, yesterday…” amb que començá “For Your lover, Give Some Time” (jajaja), Richard Hawley va demostrar ser cada cop un millor guitarrista (“Open Up Your Door” va ser simplement grandiosa) però amb un repertori massa tranquil per un incòmode overbooking.

Acompanyat per una banda on cada peça tenia el seu paper vital per construir el mur de so melangiós, per desgràcia un tècnic de llum potiner va estar tota la nit obstinat en amaga-lo dins d’una intransitable penombra que fotia no només als fotògrafs —que sempre ens queixem de tot— sino  al públic que  havia pagar per escoltar-lo i també per veure’l.

La vetllada d’ahir finalment es va convertir en un mantra de serena bellesa per gaudir amb el colze del veí encaixat a les costelles mentre que a l’escenari només es podia veure la llum reflectida a la seva col·lecció de guitarres, a sobre el senyor Hawley no va incloure al repertori la que segurament sigui la seva peça més optimista, “Tonight the Streets are Ours”. Així que com a desgreuge us deixo el vídeo:

El Belda i el Conjunt Badabadoc, sala Luz de Gas (Barcelona), 4 de febrer de 2010 

The New Raemon, sala Apolo (Barcelona), 12 de febrer de 2010

Era la cinquena vegada en menys d’un any que m’anava a enfrontar a un concert de The New Raemon, i em vaig plantejar, gràficament parlant, evitar caure en la rutina, fer alguna cosa diferent. Com que ell segurament no canviaria gaire respecte altres actuacions vaig decidir ser jo qui canviés el meu punt de vista. I en comptes d’agafar la bossa amb els seus kilos de ferralla, vaig decidir anar per la còmoda opció d’agafar només la petita i compacta Lumix LX3 que tants bons resultats m’està donant i volia veure com reaccionava la seva òptica Leica a les condicions lumíniques de l’Apolo. En definitiva, passar-m’ho bé fent fotos en un concert… tal i com ho faig cada dia.

El que no m’esperava és que canviant d’eina canviés també el meu condicionament i també la meva imatge. Com vell animal de costums vaig decidir posar-me amb antelació a la primera filera i un cop començat el concert vaig anar disparant i fent diferents proves d’exposició, enquadres, resolucions, sensibilitats i mesures.

Al cap de tres cançons un parell de noies que tenia al darrera se m’atansen i em pregunten entre la innocència i la curiositat mentre senyalen a Ramón Rodríguez: “Ets el seu pare?” Zas! en toda la boca! Jo em quedo amb cara de moniato, recollint-me els collons del terra, sense saber què dir i amb els ulls oberts com a plats. “Perquè ho dieu????” els hi pregunto… I elles em responen “és que com que no deixes de fer fotos ens pensàvem que podries ser el seu pare” o “algún familiar”, van rematar per intentar-ho solucionar.

És a dir: si vaig amb tota la ferralla a sobre i em planto a primera filera d’un concert sóc “el fotógraf” i la meva presència allà està perfectament justificada. Si en canvi decideixo posar-me a primera filera en igualtat de condicions (amb una compacta digital a les mans) que la resta del públic, estic en un lloc que no em correspon per la edat…

Podria estar-hi més o menys d’acord, però d’aquí a ser el pare d’un senyor amb barba que canta cançons sobre separacions de parella i fa versions de l’Estanislau Verdet… Doncs no! Només fa vint anys que tinc vint-i-tres anys i crec que encara em conservo força bé…

Vinga va, el set list de The New Raemon

Familia Bolson, Cotxeres de Sants (Barcelona), 5 de febrer de 2010

Els teloners de Ràbia Positiva

Mistery Jets, Sant Jordi Club (Barcelona), 6 de febrer de 2010

Els teloners d’Arctic Monkeys

Tracy Gang Pussy, sala Bikini (Barcelona), 4 de febrer de 2010

Els teloners de Backyard Babies

Són els eterns oblidats, aquells a qui ningú els hi fot ni el més mínim cas. Gairebé sempre toquen fora d’hora, algunes vegades el seu nom ni surt als cartells i si surt ho fa en un racó ben petitet. Són aquells que estan a l’escenari quan entrem, ens treiem les jaquetes, controlem l’espai i esperem que surtir el grup per el que hem pagat. Són els que quan acaba l’actuació no poden ni assaborir el seu petit moment de glòria ja que han de tornar a l’escenari a recollir l’equip quan la suor encara els hi regalima per la cara. Els grups als que gairebé no fem fotos, i que surten a l’escenari amb unes condicions de llum i de so absolutament precàries. Són aquells de qui no se’n recorda ni tan sols aquest bloc fins que passen alguns dies.

Són els teloners, aquells a qui ningú els hi fa cas… a no ser es clar que en el futur triomfin. Serà aleshores quan tothom recordarà amb pèls i senyals la seva actuació, quan tothom dirà que es van menjar amb patates al grup principal, quan tothom reconeixerà amb boca petita que va anar principalment al concert a veure’ls a ells seguit d’un “jo ja ho sabia” o “jo vaig ser el primer que va veure a Radiohead fent de teloners de James“.