El Barrio, Palau Sant Jordi (Barcelona), 22 de gener de 2010
Quan vaig passar amb la moto per Plaça Espanya la situació no era normal ja que no hi havia el clàssic formiguer que es forma abans d’un concert multitudinari al Sant Jordi. La pujada pel carrer Lleida la vaig fer gairebé en solitari. Tot el problema de trànsit estava a la part del darrera del Sant Jordi: el públic d’El Barrio no és de Barcelona, tots venien de les Rondes provinents de Badalona, Santako, Korneyà, L’H i altres poblacions de l’extraradi de la ciutat. Allà una veritable munió de públic pujava amb el seu barret ja posat disposat a viure una experiència gairebé religiosa.
La rampa habitual per on entrem els fotògrafs estava tancada amb cadena i forrellat, a les taquilles no n’hi havia cap específica per premsa. Finalment trobo l’entrada corresponent i allà m’espera un de l’equip d’El Barrio amb un únic photopass a les mans. Mai hagués imaginat que per un músic capaç de congregar més de 30.000 concerts esgotant les localitats de dos Palau Sant Jordi, només un sol fotògraf s’interessi en reflectir-ho per la posteritat!
Encara més, si vaig tenir tot el foso per a mi solet, també va ser al·lucinant ser l’únic inquilí (si, estava jo sol solet!) de la zona de premsa!!! Conclusió? A El Barrio la premsa l’importa tant com a la premsa l’importa El Barrio. El món continua rodant sense que s’hagin ni d’interactuar ni de necessitar-se l’un a l’altre. El Barrio te prou públic (repeteixo: 30.000 persones esgotant dos dies per un artista amb nou discos al carrer) com per fer i desfer el que li surti dels pebrots. (A mode d’excepció em consta que també era per allà en Lluís Troquel d’El Periódico)
Tants caps, tants barrets
El públic es va prendre el concert com una festa, tota una celebració. Allò superava la definició de fenomen, amb més de la meitat del públic amb el barret posat, un talismà que els identifica amb el que passa a l’escenari i que es converteix en una senyal d’adoració a una figura gairebé mística.
Molt poques vegades he vist (i parlo des de l’experiència: al Sant Jordi he vist des de Rocío Jurado o AC/DC fins els Power Rangers passant pels Backstreet Boys o Julio Iglesias) l’esclat d’alegria i el soroll que es va muntar quan va sortir a l’escenari. Des del minut 0 tothom estava de peu cantant i ballant cada una de les cançons d’aquell senyor amb barret. “Tu si que vales!” era el crit amb que ovacionaven cada cançó. La puta locura.
I com és ell?
La seva sortida a l’escenari va ser molt similar a la de Marilyn Manson a la gira de 2003: sortint del terra de l’escenari, envoltat de fum i assegut en una cadira de fusta. Les semblances gòtiques també anaven en el seu abillament: levita de cuiro fins els peus tapant un cos grassonet, guants negres sense dits, botes militars, ulls pintats amb brotxa i ungles també de negre.
Musicalment la cosa tira cap a Medina Azahara quan es posa rockero o tomba cap a Manolo García en els moments més afortunats, d’altres s’acosta a un simple flamenquillo de banda sonora d’autos de xoc. I les lletres són mes aviat dubtoses, carregades d’una poesia simple (“Tanta hambre, tanta guerra y tanto melodrama, / a mi el cambio de clima me afecta / cada vez que salgo de mi cama / a mi me afecta porque no me pongo pijama” diu a “Moda”), i en ocasions un pèl discutibles (“el presidente no ve la muerte de un inocente” va improvisar en una buleria).
A mode de conclusió precipitada
Als Estats Units tenen a Michael Bolton, els britànics a Tom Jones, els catalans en tenim més que de sobres amb Miquel del Roig, i els espanyols tenen a El Barrio.
