Rammstein / Xavier Mercadé
Per a Rammstein més és més, no hi ha volta de fulla. Encara que tinguéssin tota la pirotècnia valenciana al seu abast, es quedarien curts pels seus espectacles. A força de gires mundials els alemanys han aconseguit anar afegint elements fins a teixir un espectacle que deixa bocabadat a tothom en cada cançó.
Pot semblar efectista i gratuït haver de convèncer a cop de piules, trons i mascletades (amb Green Day ho va ser), però Rammstein possiblement és el grup més autoritzat a fer-ne ús i abús, ja que des dels inicis aquest ha estat un dels trets més característics dels seus directes. El que dijous es va viure a l’Olímpic de Badalona, ple com una olla de pressió, va ser un espectacle que sens dubte va enlluernar aquells que s’acostaven per primera vegada a l’experiència que suposa veure’ls en directe però que tampoc va defraudar aquells que ja ho van viure en el llunyà concert que van oferir l’any 1997 a l’enyorada sala Gartage Club.
Poc importa que el seu darrer disc, Liebe ist für alle da, sigui un dels treballs més fluixos i envoltats de polèmica de la seva trajectòria si en l’obertura del concert es presenten amb dues destrals i una serra radial trencant literalment l’escenari. El grup encara té força i empenta per no defraudar ningú amb tots els mitjans al seu abast, que van mostrar en una posada en escena molt més aparatosa del que és habitual en aquest recintei i que havien arribat en quinze trailers col·locats com un tetris a la part posterior del Pavelló.
Inquietants i pertorbadors, no van malgastar mai un somriure més del compte. Amb un so extremadament potent, qualsevol subtilesa era eliminada a cop de watt, van demostrar durant tot el concert el seu potencial per augmentar l’escalfament global del planeta amb flamarades i explosions de tota mena. Un concert farcit de moments memorables: a la cançó Benzin el cantant Till Lindemann va aparèixer, és clar, amb un sortidor de benzina que va fer servir de llançaflames per de passada flamejar un suposat espontani que s’havia colat a l’escenari; a la polèmica Pussy, va aparèixer un canó gegant simulant un penis que llançava escuma a les primeres fileres, i fins i tot els dos sagnants talls de so que hi va haver a Fühling in Paris va semblar que formaven part del xou.
A qui se li ha de donar sopar a part és al teclista Christin Flake Lorenz; a més de ser el protagonista dels gags més cruels (encara que en aquesta gira no ha acabat sodomitzat pels seus companys de grup, si que va sortir socarrimat d’una banyera mentre sonava Ich tu dir weh i li va tocar pasejar-se en una zodiac per sobre dels caps del públic a Sone), el millor era veure’l caminar sense descans durant tot el concert per sobre de la cinta lliscant que hi havia entre els seus sintetitzadors.
