Primavera Sound (Parc del Fòrum), 30 de maig de 2009
NEIL YOUNG
SONIC YOUTH
The Jayhawks
Deerhunter
Liars
Shearwater
Kitty, Daisy & Lewis
Herman Dune
Minimúsica-Primavera Sound, Parc de Joan Miró (Barcelona), 30 de maig de 2009
El Petit de Cal Eril
Don Simon y Telefunken
Manos de Topo 
Nito Niko
Fred i Son
Za vs. Mano de Topo
Primavera Sound (Parc del Fòrum), 28 de maig de 2009
Jarvis Cocker
My Bloody Valentine
Vivian Girls
Saint Etienne
Bat Fot Lashes
Throwing Muses
Tokyo Sex Destruction
Joe Henry
The Pains Of Being Pure at Heart
… / …
Primavera Sound, Parc del Fòrum (Barcelona), 28 de maig de 2009
Jesus Lizard
Jesus Lizard
Yo La Tengo
La Bien Querida
Magik Markers
Lighthin Bolt
Phoenix
I un grapat de cosetes més a vull llegir la resta de l’article
Women 
Spectrum
The Vaselines
Lighthin Bolt
Unes poques reivindicacions a nivell professional:
—Si ells (els músics de les quatre últimes fotos) estan treballant i poden beure, nostaltres també volem tenir el mateix dret.
—I de passada volem que la zona de premsa torni al seu espai habitual, que no es discrimini a periodistes i fotògrafs dels Vip’s i, a sobre, se’ns posi a la quinta forca.
—I ja que hi som, si hi ha una zona de premsa volem que, al menys, rutlli, tingui llum i informació dels canvis que hi puguin haver en el decurs dels festival. No pot ser que ens enterem que els My Bloody Valentine fan signar un contracte just quan anem a entrar al foso. L’amic /el_gafapasta ho explica una miqueta millor al seu fotolog.
Una petita mostra del gran nivell de professionalitat que podem trobar als atapeïts fosos del festival:
Elton John, Palau Sant Jordi (Barcelona), 22 de desembre de 2003
I visca el Barça! (n’hi ha més)
Li vam proposar de posar-se-la, però no va voler.
Ron Wood, Estadi Olímpic (Barcelona), 20 de juliol de 1998
Doncs si, en Ronnie Wood ha sigut avi de nou. Una (suposem que) preciosa nena de la seva filla Leah.
…/…
Amb un avi així les cançons de bressol queden descartades! (però jo aniria en compte i vigilaria que li fot als biberons de la criatura).
Conrad Son & The Porno Band, sala Mephisto (Barcelona), 17 de desembre de 1999
Tal i com ens recorden la gent de Vilaweb TV, ja fa deu anys que es va filmar el clàssic del cinema de casa nostra “Les exxcusionistes calentes” l’obra seminal —i mai millor dit— del porno en català dirigida per Conrad Son. (Si algú en te interés en descarregar-la i gaudir-la en la intimitat o ben acompanyat, aquí he trobat un enllaç del Torrent d’aquesta cinta històrica.)
Des d’aleshores es suposa que hem pogut sentir amb tota la naturalitat del món i en català tota mena de converses normalitzades plenes de gemecs sobre cotxinades, porcades, càntirs, pitreres, davanteres, globus, mamelles, melons, pitrams i simplement tetes, potorros, conys, vulves, conillets, carxofes i petxines, tites i titoles, pixes, caralls, artefactes, bengales, cigales i cigalós, moixons, llonganisses i salsitxes, tremperes, sementals, coits, acoblaments, còpules, fornicacions, follar, cardar, fotre, copulacions, palles, orgasmes, escorregudes, mamades, xarrupades, collons, fel·lacions i altres termes que donen més d’una alegria als senyors de Google, i paraules que, siguem francs, desvien visites cap aquest bloc.
Michael Monroe, sala Mephisto (Barcelona), 20 d’octubre de 2000
De ben segur que la sala Mephisto no passarà pas a la història com la més adequada per aglomeracions ni pel seu aire condicionat. Tothom que va ser en aquell concert de Michael Monroe a Barcelona de ben segur que se’n recordarà de la calorada que hi fotia, amb les parets regalimant suor i els cossos al límit. Però també recordarà a un immens Monroe pujant-se per tots els racons de la sala, gronxant-se a les bigues del sostre (quin fàstic!) i posant a prova les seves reserves d’energia.
Però el cos arriba un moment que diu prou el de l’ex Hanoi Rocks ja no va poder més. Va haver de fugir de la sala si no volia patir una lipotímia i acabar la nit a l’hospital del Mar. Per sort el va acompanyar l’imprescindible Senen Armengol ben armat amb una tovallola per donar-li aire. I un cop recuperat, va tornar a la càrrega per acabar el concert
.
El dia de la tovallola?
I si algú vol saber per què avui tothom parla de tovallores, li recomanem que llegeixi el llibre de Douglas Thomas o vegi la peli “Guia del autoestopista galáctico”. Allà sabreu per què és necessària, gairebé imprescindible, la tovallola per explorar les galàxies. Aquí us en expliquen una miqueta més.
Ah! i també feliç dia de l’orgull freak!
Manel, sala Apolo (Barcelona), 22 de maig de 2009
El concert d’ahir dels Manel només cal enfocar-lo de manera elogiosa, un triomf indiscutible amb tota la sala Apolo convertida en un immens karaoke amb els millors professors europeus. Tan indiscutible com un 2-6 conta el Madrid o guanyar la Copa del Generalísimo (perdó! la copa del Rei) amb quatre gols. I com en l’equip de Guardiola, cuidant el planter i cercant la poesia en la senzillesa d’un joc efectiu. Un equip que deixa satisfet a tothom, des del més xic de la casa al més veterà. I amb una música que tant pot enquadrar-se en una festa infantil, en una colònia industrial, en festivals indies com el Primavera Club o el Let’s Festival, acompanyant-me en els pitjors moments, en una sobretaula, fent per-versions, al mig del carrer o en un Festival Internacional de Guitarra com va ser ahir.
Concients que justament el directe era on més afluixava el projecte, els Manel van sortir reforçats i guanyadors amb una secció de vent, una altre de corda, un acordionista, una vocalista i fins i tot una coral. No cal a dir que en aquest format moments com “Captatio Benevolentiae” van aconseguir posar la pell de gallina. I “En la que en Bernat se’t troba” si va acostar amb força.
Ara els Manel semblen haver tocat un suposat sostre amb el seu primer disc. A partir d’ara els toca ja la renovació (sobretot en els acudits) i noves cançons per veure si a sobre d’aquesta teulada encara hi ha més espai per explorar.
El set list dels Manel
Ho sento per aquesta petita legió de detractors que va creixent dia a dia… crec que tindrem ukelele per alguna temporada més.
Gary Moore, Sant Jordi Club (Barcelona), 21 de maig de 2009
Es diu que al Facebook i a altres xarxes socials, ensenyem el que volem que la gent vegi. Als concerts passa el mateix, hi ha molts grups que saben quina imatge concreta volen donar de si mateixos. Ja va passar la nit anterior amb Beyoncé al Sant Jordi oferint als fotògrafs 90 segons per fotografiar-la des de la taula de so (aquesta vegada no hi vaig anar). No està malament si tenim em compte que fa un parell de temporades van ser només 30 segons!
Gary Moore només en deixava una cançó, la segona del seu concert mentre que durant la primera havíem d’estar literalment amagats en un lateral de l’escenari gairebé a les fosques. A la cançó que haviem de disparar mentre cantava estava amb una il·luminació més aviat baixa… fins que va tocar el moment del solo i, com un autòmata, es va dirigir a un punt concret de l’escenari a fer el punteix. Va alçar el cap, va fer cara de cagarrines i -miraculosament- la llum en aquell moment va ser perfecte. Màgia potàgia i tots cap a caseta contents de tenir una foto bona (tots gairebé la mateixa) del senyor Gary Moore.
El més curiós del cas, com ens va fer notar el mestre Jordi Vidal, és que durant aquella cançó no tocava la Gibson Les Paul clàssica —la marca i model que sempre s’han associat a la seva imatge— si no un altre model totalment diferent, una Gibson Firebird (perdoneu la meva ignoràcia) (gràcies Miquel Sospedra!). Problemes amb l’spònsor?
I la foto amb la cara d’estrenyit? L’he amagada a vull llegir la resta de l’article. (Les altres dues d’aquí dalt m’agradaven més)
Love of Lesbian, Ciutat Vella (Barcelona), 20 de maig de 2009
Hi ha coses que no tenen preu, i el concert d’aquesta tarda és una d’elles.
Poder tenir al teu grup preferit davant, organitzat per la teva revista i tocant en un terrat de Ciutat Vella en exclusiva per un grapat d’incondicionals (guanyadors d’un concurs organitzat per Enderrock) en un ambient distés, amable i divertit… no té preu.
Us deixo amb les fotos.
Això si, quina calda que cardava!
Els set list… i alguna cosa més…
El set list és simplement orientatiu ja que només ha servit de base per un repertori que ha funcionat en ocasions a mà alçada. I amb agradables sorpreses com la versió única i exclusiva per a la ocasió del “Man on the moon” dels REM amb la lletra convenientment pervertida per Santi Balmes i titulada “Et tinc al damunt”. Aquí l’Adrià i l’Arale us la ensenyen:
Mujeres, sala Apolo (Barcelona), 17 de maig de 2009
Els vaig intentar veure fa uns mesos a l’Heliogàbal però em va ser impossible entrar a la sala de Gràcia per la gentada que havien congregat. I vist des de fora era espectacular la bogeria que desfermaven, només es veia una massa informe de gent ballant i passant-s’ho teta. Diversos comentaris asseguràvent que aquestes situacions es repetien en cada concert seu i que Mujeres s’havien convertit en tot un fenòmen sense haver editat encara ni un disc, només amb un grapat de temes al seu MySpace i una demo amb portada fotocopiada. Mujeres estan inclosos dins d’un cert moviment de pretès so amateur purament barceloní que està encapçalat per El Guincho i on es troben inclosos noms com Albaialeix, Extraperlo o Joe Crepúsculo.
I si al Guincho és impossible d’entendre en, diguem-ne, una sessió de
tarda sense susbtàncies tòxiques, i al Crepúsculo i als Extraperlo no trobo ni dia ni hora per entendre’ls, a Mujeres tampoc se’ls pot comprendre una nit de diumenge en un Apolo
desangelat. Els faltava el factor sorpresa, la espontaneïtat… Potser
em caldrà esperar a una millor ocasió en que ells, el seu públic i fins
i tot jo mateix estem una mica menys espessos. O es que potser em faig
gran i hi ha coses que em costen de digerir.
Los Carradine, sala Apolo (Barcelona). 17 de maig
Doncs sembla que si, que segons els comptadors i les estadístiques de Vilaweb aquest bloc ha arribat ja a la gens menyspreable xifra de 250.000 visites i ho celebrem amb aquest salt conjunt (bé en Rafa falla una miqueta) que ahir em van dedicar Los Carradine.
Moltes gràcies a tots els que cada dia o de tant en tant o ocasionalment us paseu per aquest bloc!
Què és el que més ha visitat aquest quart de milió d’internautes?
Com ja va sent habitual des de fa força temps el pit i la cuixa, les cotxinades, les porcades, els freaks i les titoles són el que manen entre el més vist de Rockviu. També tenen el seu petit espai els Aina, en Puntí o els Lax.
Amb aquestes estadístiques a la ma puc dir que tots sou una colla de marranots?
Els Trons, Espai Jove de l’Eixample (Barcelona), 16 de juny de 2009
Ahir hagués estat bé fer un petit viatge en el temps. Però en comptes de trobar-me al casal dels Transformadors a mitjans dels anys 80 estava al L’Espai Jove de l’Eixample i en el segle XXI. Peró la resta tot podria semblar igual: la entrada només 5 eurus en una festa muntada per un fanzine (“La escuela moderna”), un espai ple de fum i cervesa, tres bandes d’aquelles que no surten ni en la tele ni en revistes (Els Trons, Meows i Biscuit); un dels Los Negativos penjant cartells de la seva propera actuació (l’ 11 de juny a La [2]), en Miqui Puig explicant el seus nous projectes i demanant-me fotos, grups venent els seus discs de vinil a la paradeta corresponent i un públic on es mesclaven músics de tota mena (des de badabadocs fins a components de Mazoni, gent dels Rippers amb els seu nou disc “Seeds of the new dawn” sota el braç o un maduixot rebel, entre molts altres) amb el modernisme insubornable de la ciutat. Ah! i el del fanzine Voll-ker fent fotos per allà.
I tanta espectació per a què? Doncs per descobrir si el que s’havia escoltat al MySpace d’Els Trons era real i no un fake d’aquells que còrren per la xarxa. Aquella era la seva segona presentació en viu i es nota que encara els hi queda molt per polir, però desprenen una autenticitat i l’amor pels clàssics ieiés garatgers que no ha de passar desapercebut. Dirigits per la guitarra de dotze cordes de Marc Argenter, El Trons recuperen el so clàssic de grups malauradament perduts en l’oblit que enregistraven en català els seus discos pel segell Concèntric als anys seixanta: Eurogrup, Els Corbs, Els Dracs, Picapedrers, Els Xocs o Els Tres Tambors.
Bon cop de fuzz!
