ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Pop, el poder del pop

Palau de la Música (Barcelona), 27 de febrer de 2009

MISHIMA

Els Mishima (mishetes pels amics) van signar una actuació memorable, d’aquelles que fan sentir-se orgullós de tenir una banda així. Veritablement impressionants, inqüestionables i inapel·lables quan van obrir les ales a “La forma d’un sentit”, la joia d’un repertori adeqüat al es circunstàcies d’un teloner (deu cançons) en la que va fallar un cop més “L’estrany”, una cançó que hauria de ser imprescindible en el cançoner de David Caraben i els seus.

FACTO DELAFÉ Y LAS FLORES AZULES

Era de suposar que el concert Facto Delafe Y Las Flores Azules (FDYLFA pels amics) al Palau seria desaconsellable i perillós pels diabétics per la quantitat de sucre que de ben segur s’abocaria des de l’escenari. Els FDYLFA és un grup que em van enganxar molt en el seu moment però possiblement l’excès de bones intencions i bon rotllisme que transpiren l’Helena i l’Òscar fa que hagi pres una prudencial distància per no enfarfegar-me. Recordo el FIB de fa tres anys en que “El monstruo de las Ramblas” va convertir-se en una banda sonora inalterable que m’acompanyava en tot moment en els trajectes i en els embussos diaris cap el festival, amb la tecla del reply inalterable.

Però el que pocs es podien esperar és que FDYLFA es prenguèssin tant seriosament això de “fer un Palau”. No van sortir amb el format habitual sinó que es va fer acompanyar per tota una banda amb secció de corda, guitarres, quatre coristes i una secció de vent portant el seu llenguatge positiu a un estadi superior. Llàstima que per exigències del Palau no hi va haver l’habitual llançament de confetti ni les bombolles de sabó.

(Set list dels Mishima)

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Tren transsiberià

Els Amics de les Arts, sala La [2] (Barcelona), 22 de febrer de 2009

Si, no ens haviem oblidat del concert d’Els Amics de les Arts a La [2]. Un concert en horari de tarda i envoltats de iaies, mares, tietes, cosins i cosines, amics i també de fans i seguidors amb ganes d’endinsar-se en un univers d’una quotidianitat gairebé surrealista. Llàstima que entre cançó i cançó quimvilaeixin potser massa.
 

 

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Desendreçada habitació

Antonio Vega, sala Luz de Gas (Barcelona), 21 de febrer de 2009

Divendres, després de sortir esperitat de la sala Apolo del concert de
Russian Red, en vaig endinsar en un ambient diferent, en un espai on el
públic fins i tot tenia respecte per l’artista i l’escoltava en
silenci… A excepció, es clar, del fons de la barra del Luz de Gas on
allà la xerrameca sembla enquistada pels segles dels segles.

I l’Antonio, que tal va estar?

En l’Antonio Vega d’aquest 2009 sembla haver-hi una certa milloria.
Físicament, no cal negar-ho, segueix sent una piltrafa. Escanyolit i
geperut, gairebé cadavèric… no és precisament la seva millor imatge.
Però al menys en aquesta ocasió no balbotejava les cançons, sinó que
les cantava i, a sobre, se l’entenia amb més o menys facilitat. Una
rehabilitiació de les cordes vocals notable, tot i que això també
significava poder-lo enxampar equivocant-se en la lletra de “Una décima
de segundo” o “Chica de ayer”, cançons que porta dècades al seu
repertori. No sembla gaire adient per un concert que suposadament s’estava enregistrant en directe.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí…

Pe & Me, Palau d’Esports (Barcelona), 2 de novembre de 1995

La veritat és que quan va fer Pernil Penil de Bigas Luna l’any 1992 jo no creia que aquesta xicoteta arribés tant lluny. Bé, després de veure Vicky Cristina Barcelona tampoc hagués apostat ni un duru a que li donarien cap òscar a Penélope Cruz. Però, es clar, jo no sóc ni cinèfil ni crític de cinema… ells sabran les raons.

Doncs res, felicitats reina.

Però quin públic més ximple tinc

Russian Red, sala Apolo (Barcelona), 21 de febrer de 2009

No es pot negar que Russian Red sigui un producte de moda i que, per tant, tota la modernor vol penjar-se la medalla d’haver-la vist, fer-la seva per uns instants abans de que passi a ser de domini públic i, per tant, perdi la suposada gràcia virginal.

Quan pujava les escales que accedeixen a l’Apolo tenia dubtes de si el concert havia començat o no. La música sonava suficientment forta però els murmuris de la gent la superaven en decibels. La sala estava plena de gom a gom però, més enllà de les primeres fileres, a pocs semblava importar-los el que passava a sobre l’escenari. Estava clar que aquella era un nit per figurar, fer-se veure i poder escriure al seu bloc o a l’estat de Facebook que “jo vaig anar a veure Russian Red i va estar divina amb el seu vestit de color blau (o era verd?) i les seves sabatetes de taló a joc”. Les cançons anaven precedides per una curta introducció gairebé inaudible (a la xicota encara li falta molta sang escènica), seguida d’una ovació i d’un sorollós “ohhhh” quan descobrien quina cançó era després dels primers acords… per tot seguit continuar amb la xerrameca indiscriminada.

Fins i tot mentre baixava les escales de sortida mentre sonaven el darrers acords de la seva versió de l’“I’m sorry” de Brenda Lee me’n vaig trobar un que arribava en aquell moment i li vaig dir que no calia còrrer, que aquells eren els últims moments de l’actuació. I em va respondre accelerant el pas “és igual, jo només vull veure-la!”.

I ella?

En directe? si, em va convèncer tant el magnetisme de veu i les cançons com l’exposició que fa en viu. Potser li falten unes quantes (moltes) taules i creure-s’ho una miqueta més, ser més convincent a sobre de l’escenari, però l’objectiu d’encisar a l’espectador l’assoleix perfectamet. A més, això no es pot negar, llueix un bon tipet.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

You shook me all night long

AC/DC, Palau Sant Jordi (Barcelona), 14 de desembre de 2000

Esperant amb candeletes la nit del proper 31 de març i, per què no, la nit del 7 de juny. De moment per fe temps i per anar obrint boca us podeu pillar el número 258 del Ruta del proper mes de març que llueix en portada un bonic retratu fet per un servidor.
 
 

Tornant al primitiviste

Soulfly, sala Apolo (Barcelona) 17 de febrer de 2009

Retorn al primitivisme, brutalitat, soroll, guitarres distorsionades, doble bombo, arrels sagnants, tribalisme, morts pel napalm, descàrregues sense treva i amb la directa posada, hardcore i trash en la desmesura justa, energia, intensitat, sang, suor i llàgrimes…

Una reflexió i el set list
Si, possiblement avui em sento com si m’haguésin donat una pallissa i encara em xiulen les orelles, potser no sigui aquest el millor mètode terapèutic, però us puc ben assegurar que em sento amb les piles recarregades. Com necessitava llençar-me de cap a un concert com el d’ahir de Soulfly!

(Evidentment parlo des de la comoditat que va suposar poder veure tot el bolo des d’un lateral del backstage. Si hagués estat a la piscina de cossos humans que era ahir a la pista de l’Apolo segurament no hagués durat ni mitja dotzena de cançons.)

Publicat dins de Jump | Deixa un comentari

Supersònics

Oasis, Pavelló Olímpic (Badalona), 13 de febrer de 2009

Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 15 de febrer de 2009

Supersònics

música

OASIS / XAVIER MERCADÉ.

Les visites dels germans Gallagher a Catalunya sempre han tingut un
caire agredolç. Poques vegades han estat a l’alçada de la llegenda que
carregaven a les espatlles. En les seves primeres actuacions, l’any
1996 (Zeleste), i el 1997 (Palau d’Esports), es van mostrar impersonals
i apàtics. Pitjor va ser l’any 2000 (pavelló de la Vall d’Hebron) quan
es van presentar sense Noel Gallagher, a la guitarra. En el seu darrer
concert, també a la Vall d’Hebron, el 2005, van ser tan murris com
sempre, mentre que el mateix any, a Benicàssim, Liam Gallagher va
aparèixer amb una afonia notable. El deute pendent, però, es va saldar
sobradament divendres a Badalona, amb un concert en què, per fi, ens
vam poder treure el barret davant d’Oasis. La causa? Sens dubte, la
presència física d’un Paul Weller –molt ben acompanyat per una xicota
morena– que va estar seguint el concert amagada en un lateral de
l’escenari. Davant del modfather (la parka el delatava),
els alumnes avantatjats no podien fer més que demostrar que tenien ben
apresa la lliçó oferint un concert d’alt voltatge. Llàstima que aquesta
presència de Weller a l’escenari fos només d’espectador i no es traduís
en una esperada col·laboració sorpresa que hagués fet pujar encara més
el nivell del concert. Només la seva presència es va fer pública quan
Liam li va dedicar Slide Away.

Des que l’estiu de l’any
passat, en un concert a Toronto, un espontani va agredir Noel Gallagher
i el va fer fora de l’escenari, el cos de seguretat personal del grup
desafia la puntualitat britànica i fa iniciar els concerts amb un quart
d’hora de retard. Un retard que no va importar gaire el públic que
omplia tots els racons del Camp de la Penya. Una quantitat de públic
que s’ha duplicat des de la seva darrera visita, l’any 2005, gràcies al
fet que els germans Gallagher ofereixen un nou disc, Dig out your soul, certament superior als que havien editat aquest segle.

El grup va aparèixer sorprenentment comunicatiu; les salutacions van
anar més enllà dels clàssics «bona nit, Catalunya» o el «gràcies» de
rigor; Noel va fer broma amb el seu nou bateria, Chris Sharrock (ex The
La’s), dient que s’assemblava a Frodo (El senyor dels anells), i fins i tot Liam va abandonar el seu habitual posat xulesc,
desafiant i perdonavides, i es treia les mans de les butxaques per
incitar el públic a seguir les cançons picant de mans. Sense més trucs
escènics que quatre pantalles de vídeo fent de teló de fons, Oasis van
fer un repàs al nou disc, tot i que on van triomfar de debò va ser amb
els clàssics dels seus primers discos, que el públic va rebre com si
aquella fos la darrera oportunitat d’escoltar-los en viu i en directe: Supersonic, Wonderwall, Morning glory, Cigrrettes and alcohol, Champagne supernova o un Don’t look back
in anger convertit en un himne d’estadis dirigit amb pols ferm per Noel Gallagher. Una versió gairebé furiosa d’I am the walrus, dels Beatles, va posar punt i final a un concert, per fi, memorable dels Oasis.



Lloc i dia: Pavelló Olímpic (Badalona), 13 de febrer del 2009

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Fa vint-i-un anys que tinc vint-i-un anys

Summercase 2007, Parc del Fòrum (Barcelona), 14 de juliol de 2007

A la foto al costat d’un parell de cracks de les fotos de concerts, en Luís Lecumberry i en Fernando Ramírez, i al darrera de la càmera un altre d’aquells cracks que si no existís ens l’haguèrem d’inventar, en Carles Rodríguez.

I al mig amb un servidor amb una panxeta que està en ple procés d’extinció i que, poquet a poquet, anirà formant part del seu passat…

… / …
I ja posats em faig un altre auto-homenatge: