ROCKVIU

Flowers + La Banda Trapera del Río, sala Màgic (Barcelona), 23 de febrer de 1994

Cal cap explicació? Bé, posem-ho al menys una mica en contexte. Morfi, Tio Modes i companyia havien tornar a la carretera arrel de l’èxit de la reedició del seu primer Lp i de la edició del perdut Guante de Guillotina. Estaven a punt d’editar el doble disc en directe Directo a los cojones i de passada van crear el Club Trapero, una mena de club de fans del grup.

Per presentar en societat van voler lliurar els primers carnets d’aquest selecte Club Trapero en un concert inoblidable a la sala Màgic. Després de donar-li un a un periodista d’Efe (¡¿?!) van voler entregar-li el seu a en Flowers. Aquest s’ho va agafar a la valenta i va acabar com va acabar… es a dir, buscant les sabates per tot el Màgic (algú els hi va amagar).

El bo i millor ho heu pogut veure en les fotos que he penjat aquest cap de setmana. Només en falta una: quan Flowers va intentar agredir-me amb el pal del micro. Evidentment en aquell moment vaig preferir guardar la meva integritat física i la de la meva càmera que no pas immortalitzar un cop més la seva titola.

Avís: si cliqueu a vull llegir la resta de l’article, la vostra sensibilitat pot quedar irreparablemente malmesa.

Si, un home molt torturat, com el Hendrix:

Flowers + La Banda Trapera del Río, sala Màgic (Barcelona), 23 de febrer de 1994

Més, més, més…….

Això és com una sèrie en fascículs amb plantejament, nus i desenllaç. Encara falta l’apoteosi final.

La Banda Trapera del Río, sala Màgic (Barcelona), 23 de febrer de 1994

El desaparegut Tio Modes, el guitar-killer de la ciutat podria, ens posa sobre avís esmolant la seva guitarra: aquest cap de setmana a Rockviu veureu el que ningú s’imagina. Bé, els que van ser a aquest inenarrable concert de La Banda Trapera del Río a la sala Màgic segur que saben del que parlo.

Us faig un petit avançament, cinc cèntims mal comptats, a vull llegir la resta de l’article.

Si senyor, Flowers en la seva màxima expressió. Les fotos mai vistes. (Ho sento però no se qui és el senyor del costat ni tampoc que hi feia allà la gallina.)

Franz Ferdinand, Espacio Movistar (Barcelona), 24 de novembre de 2008

Crònica del concert dels Ferdinand
Crònica publicada al diari El Punt el dia 28 de novembre de 2008

Futur agredolç

música

FRANZ FERDINAND / XAVIER MERCADÉ.

El
pop britànic ha sabut sempre deixar una bona col·lecció de cadàvers
exquisits de grups que podien haver estat grans i que han quedat en
només bones intencions. Aquí tenim els exemples recents de Klaxons, The
Horrors o The Rakes, grups que havien de menjar-s’ho tot i van acabar
recollint les molles en els escenaris secundaris dels grans festivals
d’estiu. Tot i que les primeres actuacions de Franz Ferdinand en
festivals com el Primavera Sound no els auguraven un llarg futur, la
sort els va somriure i van saber forjar-se el camí gràcies a cançons
com ara Take me out, Walk away o Do you want to?, que van convertir-se en himnes per a una generació faltada de referents.

Dilluns passat, Franz Ferdinand van fer un avançament de les noves cançons del que serà el seu nou disc, Tonight,
previst per al gener de l’any que ve. Una actuació inclosa en una gira
per sales de petita i mitjana capacitat i que la ciutat de Barcelona va
tenir la sort d’acollir en una de les darreres actuacions que es faran
a l’Espacio Movistar abans del seu tancament a finals d’any. Un concert
pel qual les 1.200 entrades posades a la venda van durar un sospir, una
mica més del que van durar les 400 invitacions que el grup va repartir
des del seu Myspace.

Els actuals Franz Ferdinand no són ni els
xavals inexperts del 2004 ni els que a l’any següent no deixaven pedra
sobre pedra al Pavelló Olímpic de Badalona i encapçalaven el cartell
del festival de Benicàssim. A sobre l’escenari de l’envelat telefònic,
la banda d’Alex Kapranos va semblar més continguda i relaxada,
interessada a preservar el que han aconseguit fins ara i forçant una
adolescència que, naturalment, van perdent amb els anys. I ja cal que
ho intentin conservar, ja que els vénen mal dades: cap de les cinc
noves cançons que van presentar va tenir la força immediata dels seus hits. Ni Bite hard o Turn in on, que van sonar al principi de l’actuació, ni No young girls never know, que va sonar a meitat de concert, ni tampoc aquest estrany experiment ballable anomenat Ulysses, que
ja es pot escoltar a la xarxa, van tenir la capacitat de catarsi que
tenen les peces dels dos primers discos del grup de Glasgow. Només el
final accelerat i carregat d’adrenalina de What she came for
feien aixecar alguna cosa més que les celles als seguidors més
insubornables. Això sí, cal dir que per permetre jutjar les noves peces
calia tenir una oïda molt preparada, ja que el so del concert va ser
infame, injust per a qualsevol músic. El grup, en definitiva, només va
prémer l’accelerador en la tanda final de bisos d’un concert
excessivament curt (només una hora i quart) que va deixar una sensació
agredolça.

Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona), 24 de novembre

Los Rebeldes, sala Studio 54 (Barcelona), 10 de maig de 1985

Ja fa dos anys que es va estrenar aquest bloc amb una entrada dedicada a Ia Clua. Un total de 797 post diferents, prop d’un miler de fotos publicades i 207.997 visites.

Voleu saber que ha estat el més vist?

• 1 Fa vint anys que tinc vint anys (La Polla Records)
• 2 Cotxinades i porcades 1 (Erockrica)
• 3 Conillet de vellut (The Sound)
• 4 Llença’t (Lax’n’busto)
• 5 Duri, duri la bona sort! (Adrià Puntí)
• 6 EL FREAK DE L’ANY – 1º POSICIÓ: ARIEL SANTAMARIA (Ariel Santamaria)
• 7 TORNEM A LA REALITAT (Gwar)
• 8 AINA, RETORN PER LA PASTA… SOLIDÀRIA (Aina)
• 9 Sense comentaris (The! Fuck)
• 10 D’aquí a l’eternitat (Radiohead)

Franz Ferdinand, Espacio Movistar (Barcelona), 24 de novembre de 2008

Deixem el banc i negre, la nostàlgia i el passat i tornem al color i a l’actualitat.

Després de deu dies a l’hospital i tres dies reposant a caseta amb el meus, ja era l’hora de tornar a l’activitat i al dia a dia. Encara tinc molèsties a l’abdòmen (molt lluny d’anomenar-les ‘dolor’) i la recuperació és lenta però segura, però també em venia de gust sortir, tornar a sentir el tacte de la càmera i tenir a un grup escopint-me les seves cançons a un metre de distància.

Ah! I amb un forat més al cinturó i els pulmons una miqueta més nets.

set-list

Al voltant de Zeleste d’Argenteria hi havia tota una vida nocturna força curiosa. El Rodri, just a la seva dreta oferia un tracte gairebé familiar i uns combinats que resultaven tot un atemptat al fetge. A l’esquerra hi havia una granja més apropiada pels estòmacs més delicats.

Qui abans d’un concert de Toy Dolls, La Polla Records o L’Odi Social volia canya dura, birres barates i tapes de dubtosa procedència servides amb cara de mala llet podia acostar-se fins el bar que tots anomenavem “Los guarros”, just davant de Santa Maria del Mar. La part més propera al Born eren bars de copes on s’amagavent tots aquells antics laietans i les restes la gauche divine, un ambient que no m’interessava en absolut.

Però si hi havia un lloc imprescindible pels moviements més radicals, punks i hardcore de la barcelona de principis dels 80 aquest va ser sens dubte el Kafé Volter. Situat molt aprop de Zeleste, al carrer Agullers, més o menys davant de santa Maria del Mar direcció a Via Laietana,  hi havia el Kafé Volter.

(segueix)

Era un lloc fosc i ple de fum, sense cap més decoració a les parets que els cartells enganxats amb cel·lo i les pintades dels clients. Per trobar la barra havies de baixar encara més fins un forat on sempre t’atenien amablement el Punky i l’Alícia. M’és impossible recordar com eren els lavabos o simplement si en tenien. La birra era la beguda oficial, però també podies comprar fanzines i maquetes. Sempre estava sonant Tijuana In Blue o els RIP. Un espai únic on es va crear un ambient màgic impossible de repetir. Anarquistes, troskistes, punks, rockers i borratxos i colegials en una estranya cerimònia, tots units, fent força i inspirant  l’Azagra que prenia notes amagat des d’un racó. Assamblees, exposicions, taules rodones i mam, molt de mam en aquelles nits a punt de conèixer els malsons olímpics.

Va durar el que va durar i va resistir tots els atacs de grups fatxes que van poder. Va ser bonic mentre va existir. Segur que dins de les seves parets hi va haver més activitat cultural i social que a molts casals de barri dirigits per l’Ajuntament.

(si, soc jo fa vint anys al Volter)

Flowers + Wilson Pickett, Recta de l’Estadi (Barcelona), 24 de setembre de 1986

Des  vaig publicar aquesta foto de Wilson Pickett a la contraportada del fanzine VollKer, el senyor Flowers va deixar de dirigir-me la paraula… No me’n penedeixo.

… / …
Crec que va ser en aquestes festes de la Mercè de l’any 1986 que a una marca de dentrífic anomenat Ultrabrite se li va ocòrrer repartir mostres entre les desenes de milers d’espectadors que acudien als mítics i inoblidables concerts de la Recta de l’Estadi.

El resultat va ser el previsible: tota la muntanya de Montjuïc plena de pasta de dents, gent absolutament alcoholitzada jugant a la guerra de guerrilles i tothom amb la fortor del fluor enganxada a tota la roba. Crec que tots vam odiar aquella maleïda pasta de dents. Va ser la pitjor campanya per la higiene bucal i per l’higiene forestal.

Los Negativos (+ Mágico Víctor), sala Zeleste (Barcelona), 8 de febrer de 1986

La cosa semblava fàcil: buscar un escenari, posar a un parell de grups tocant, que la gent vingui i pagui una entrada: tothom content i feliç.

Si que n’era d’ingenu!!!

La dura realitat

A principis de l’any 1984 jo solet em vaig dirigir al Casinet d’Hostafrancs i els vaig proposar
fer concerts. Suposo que per treure-se’m de sobre em van dir “si,
xaval, molt bé, i ara calla una miqueta i deixa’ns en pau…”, i suposo que
jo només em vaig quedar amb el “si, xaval, molt bé” ja que al dia següent ja estava
buscant grups. Va ser entrar en un món paral·lel dins d’un univers
paral·lel: resulta que al darrera d’un grup sempre hi ha un senyor que
cobra però que no toca, et posa tots els problemes del món i totes les
condicions inimaginables però després el seu nom no surt ni als crèdits
dels discos. Són els mànagers.

Em venia de gust fer alguna cosa amb regust pop i bandes novells,
la meva idea de concert era amb els Extraños en la Noche i els Sprays,
un parell de grups prop de la filiació mod i que tenien ambdós un single al mercat. Per sort vaig espetegar amb
Ramón Bertran de Steep Management, un home de bona pasta, un caràcter
curiós i una professionalitat no exempta de risc ja que va fundar també
la discogràfica Uràntia Records i ha aconseguit mantenir-se en actiu
fins avui en dia. Els Extraños van caure i es van afegir Maremagnum i
Green Blood, dos grups que per molt que intenti exprèmer la memòria no
tinc ni idea de qui éren i perquè els vaig posar al cartell. Al final,
tot i tenir els pressupostos a punt per engegar-ho, dues setmanes abans
de la data del concert els del Casinet em van dir que ho deixés còrrer
d’una vegada, que hi havia canvis a l’ajuntament i que no es podia
tirar endavant. Només van quedar un grapat d’octavetes (avui en dia els hi dirien flyers) fotocopiades que
mai vaig repartir.

El segón concert al menys si que es va poder dur a terme. Va ser
durant la primera i única edició de la “Setmana dels joves de Sants”, un
seguit d’activitats per dinamitzar (maleïda paraula) el sector juvenil
del barri des de Cotxeres de Sants celebrat la primera setmana del gener 1985. Vaig anar a parar al buròcrata municipal adequat i, aquesta vegada, la vaig
encertar. Em van deixar triar els grups de “La Nit de Rock” (3 de gener de 1985) i vaig triar un cartell més
aviat mod: Negativos y Hotel Paradiso. Als Negativos els havia vist les dues primeres
vegades que havien tocat, al festival La Cresta de la Ola al Mercat del
Peix i a la sala Zeleste d’Argenteria (a la foto). Les dues vegades em van
entusiasmar, un power pop amb tocs psicodèlics que enganxava a la
primera escolta. Encertat al 100% i tot just abans de que el club del porc violeta obrís les seves portes. Tant amb l’Alfredo Canonge
com amb en Robert Grima encara existeix ha una excel·lent relació, ells si que van saber sortir del pas com a promotors de concerts.

Però
la vaig cagar amb el segon grup. Dels Hotel Paradiso només tenia la
referència de que eren els exTelegrama, grup badaloní que va aconseguir
editar un single “Chica del metro” i que a tot arreu sortien amb les seves parkes i
banderes britàniques. Doncs resulta que pel seu projecte havien decidit
trencar amb el passat i mirar al futur. Això per una banda britànica
podria ser fàcil però per a una barcelonina la cosa passa pel ridícul
més absolut. Allà sobre l’escenari i amb el públic mod bocabadat teníem
a Hotel Paradiso amb aquells guardapols blancs fins els genolls amb
espatlleres, pentinats crepats i tenyits i fent cançons amb teclats sobre la
pedicura de les balenes, l’amor a sobre de cotxes de luxe  i altres
aspectes socials de la època com va quedar reflectit al seu maxi “Yo te espío” editat per la CBS i com a Hotel, pendent el Paradiso.

El
tercer i últim intent ja va tenir més forma i fons i molt millors resultats.
Va ser Perros No! a la Zeleste d’Argenteria, però això ja ho vaig
explicar aquí.

Avui en dia hi hauria qui em titllaria d’agitador sociocultural i em seguiria semblant un insult.

(NOTA 1: Si, ja ho se, la foto és de 1986 però tenia ganes de publicar-la, tot i
que en tinc d’anteriors dels Negativos. Les del concert a Cotxeres, en canvi, no han
suportat el pas del temps i m’ha estat impossible recuperar-les d’un
negatiu mal fixat).

(NOTA 2: Si voleu escoltar més àudios i més històries d’aquella època, no puc deixar de recomanar-vos el bloc Barcelona Rock 80s, una pàgina ja imprescindible per l’arqueologia musical barcelonina i recuperar un passat que alguns ens empenyem a no oblidar).

Manifestació Mili-KK, Barcelona, 9 de febrer de 1986

Avui en dia pot semblar una bajanada, un incomprensible i anòmal episodi de la vida política i social ancorat en el passat. Però resulta que fa dues dècades era obligatori tallar la teva vida per la meitat i llençar tot un any sencer, un dels millors de la teva vida, a les escombraries perdent miserablement el temps en l’anomenat servei militar

Tot i que estava molt proper a personatges força actius dins del col·lectiu Mili-KK i que tenia ja els paper per fer-me objector a sobre la taula, vaig decidir jugar-m’ho tot a una sola carta. La meva germana, recent titulada en òptica, va anar manipulant i pujant la graduació de les ulleres —tot sota control— fins aconseguir arribar a superar el límit. Si, era preferible jugar-me una dioptria que no pas perdre un any. La jugada em va sortir bé i la meva (puta) mili no va anar mes enllà d’un mes a les casernes a finals de 1986.

Em va tocar anar fins el destacament de Marines, força proper a València capital. Entre que ens feien les proves, es perdien els papers i el tribunal donava el seu veredicte, els dies i les setmanes anaven passant i vivia en un permís gairebé permanent. L’uniforme verd només me’l vaig haver de posar una sola vegada i era per fer la foto oficial, però, això si, vaig poder constatar en primera persona i per uns pocs dies la misèria i el buit existencial que suposava el servei militar.

Si, la mili era una kk, però hi ha porqueries que encara es mantenen

Un dels caps de setmana de permís vaig decidir quedar-me a València en
una pensió de mala mort del barri del Carme. Uns dies que van coincidir
amb una multitudinària manifestació per la unitat de la llengua. Entre
la gent coneguda em vaig trobar amb un colega del Kafé Voler, aleshores
activista de Terra Lliure (jo no ho sabia) que curiosament en els
darrers anys hem compartit sorrals amb les criatures als diversos parcs
del barri.

Dins de la meva innocència, jo em pensava que una mani per una causa
tan obvia seria més festiva que no pas reivindicativa i m’hi vaig
acostar com a simple espectador. Que lluny estaven els meus pensaments
de la realitat! Com desconeixia la situació del català al País
Valencià! Tot el recorregut de la mani me’l vaig trobar ple de senyeres
amb una franja blava, banderes que eren arrencades a mesura que
avançava la mani. Poques vegades he vist un ambient tant negatiu al
voltant d’una manifestació.

Jo no entenia res… de cop i volta veig a
un energúmen que irromp al mig de la mani atacant amb un spray i fent
retrocedir als manifestants amb les seves pancartes. Titular de portada
a Las Provincias dels dia següent amb la foto del moment: “els
ciutadans es van haver de defensar amb sprays dels atacs dels
manifestants armats amb pals”. Al·lucinant. La cosa va acabar a pedrada neta, amb una
contramanifestació feixista paral·lela ben protegida per la policia.
Aquell va ser el meu primer contacte amb el món blavero i amb
l’absurditat en que viuen alguns dels nostres veïns.

Al dia següent
vaig anar a parlar amb un company de caserna que havia vist amb una
bandereta blavera enganxada al rellotge. Només dir-li que vaig estar
d’espectador a la mani, va donar mitja volta i no em va tornar a
dirigir mai més la paraula. Tampco calia, m’ho va deixar tot molt clar.

Saló del Còmic, Fira de Barcelona, juny de 1985

L’any 1985 als organitzadors el Vè Saló del Còmic se’ls va ocòrrer que potser seria una bona idea donar espai a la premsa marginal i cedir un stand als fanzines. Pobrets, no sabien el que es feien! El cartell era un dibuix de Max amb uns pirates a punt de llançar-se a l’abordatge… Que poc s’imaginaven els del Saló que acabaven de donar espai a una colla de filibusters.

A l’abordatge!!!!
Per primera i única vegada hi va haver unanimitat i consens entre fanzines
musicals, còmiqueros i socials, tots ens vam posar d’acord en que
aquell era el millor moment de fer-la grossa i donar-nos a conèixer. La
organització ens va demanar una llista de coses que poguéssim
necessitar. Aquesta llista va ser més llarga que un dia sense pa: des
de taules fins a nines inflables i tot el que se’ns passés per la
nostra malalta ment adolescent. L’organització en va fer cas com calia:
només un parell de taules. No, no hi havia
cadires ja que no estaven en el llistat del que havíem demanat. Si, crec que a partir d’aquell moment  les
relacions van començar posar-se una mica
tenses.

Nosaltres no ens vam acovardir, ans al contrari. Qualsevol element que
trobàvem camí de la fira ens podia servir, ja fos una pancarta d’Eva
Nasarre o els indicadors metàli·lics de la parada de metro de Plaça
Espanya. Les pobres senyores de la neteja havien de venir cada matí a
recuperar els cartellets d’home/dona dels lavabos.

Incomprensiblement el Saló del Còmic estava situat dins d’de la Fira Internacional de Mostres que no tenia absolutament res a veure. Allà hi havia un
stand de la secretaria de comerç de Sudàfrica. Era la època de
l’aparheid i del free Nelson Mandela, així que nosaltres com a
ciutadans conscienciats amb els problemes que ens envolten, vam afegir el
nostre granet de sorra per que fotessin fora aquell stand dirigit per rostres pàlids. Deunidó la quantitat de pasma de tota mena que vam arribar a mobilitzar el
dia que vam anar a lliurar-les!

El sector més comiquero va muntar també accions per democratitzar l’art
de la vinyeta. Un bon dia van aparèixer uns amb un rotllo de paper
d’embalar immens (a saber d’on l’havien mangat) i el van deixar anar de
banda a banda del saló mentre repartien retoladors i sprays a la bonica
concurrència que passejava per allà.

Després d’aquella edició crec que van trigar uns anys a incloure de nou
als fanzines dins del Saló del Còmic. Encara és més: el saló es va
mantenir dos anys en silenci, recuperant-se de l’ensurt.

Xavier Mercadé, Phil Manzanera i Andy MacKay, Recta de l’Estadi (Barcelona), 23 de setembre de 1985 (NOTA: ni jo era Bryan Ferry ni aquesta era la nova formació de Roxy Music!)

Les visites a les botigues de discos em van portar a descobrir el carrer Tallers i Riera Baixa però també una petita botiga del carrer Torres i Amat. Es feia dir Informe amb el subtítol de “De modos y modas”. La botiga la portava una noia prima, sinistra i molt simpàtica anomenada Juana, ella i el seu company, Christian, tenien un grup amb el modest nom de Dios. Per la botiga no era difícil trobar-s’hi al llarguerut aquell d’El Clot, als presumtes obrers amb botes i tirants (en realitat treballadors de l’achungtament que tant criticaven), als germans Gil de Brighton 64, el Koke dels Kangrena, o als germans Joni D. i Ferran que feien fanzines com N.D.F. (Niños Drogados por Frank Sinatra) o grups com Anti/Dogmatikss. Dissortadament en Ferran ens va deixar fa uns anys, però en Joni amb els anys ha sabut convertir-se en, possiblement, el professional més honrat del món múndial. També en aquells ambients vaig coincidir amb Xavier Castillón quan feia el ‘zine Teorías Histéricas juntament amb l’Albert Aquilué. Allà hi venien roba, calçat, discos, k7’s, fanzines… i s’informava (el nom ja ho deia) de tot el que passava a l’underground barceloní.

Dios, sala Zeleste (Barcelona), 22 de novembre de 1985

Anti/Dogmatikss, sala Zeleste (Barcelona), 13 de gener de 1985

Aquella va ser la meva porta d’entrada a un submón encara més desconegut, a un espai que no sortia ni a les revistes especialitzades. Encara és més, un món ocult on confluïen la música, la moda, les diferents propostes socials, les formes de vida alternatives, el còmic, el disseny o el pensament polític més crític i que tenia els seus propis mitjans per comunicar-se: els fanzines i les ràdios lliures. Lo de les ràdios ho veia massa complicat, però el món dels fanzines em va semblar fascinant: qualsevol podia fer el que volgués, explicar el que li donés la gana, escriure o dibuixar el que li petés, enganxar-ho a sobre d’uns papers, fer-li fotocòpies i distribuïr-ho per la petita xarxa que hi havia en una Barcelona que ni tan sols somniava en unes olimpíades. Si, aixó que molts en van dir el “do it your self”, fes-t’ho tu mateix i que ara alguns en dirien “bloc” o “blog”.

VollKer, la marca del fanzine!

Descobrir que jo mateix podia ser el meu mitja de comunicació em va
fascinar. Primer van ser proves amb els companys de l’escola amb el
Kultura Muzikal i després vaig llançar-me en solitari: Wild Puppets,
Eructos de Barna, La Banguardia, Papers… a cada nou ‘zine li canviava
la capçalera fins que finalment em vaig establir sota el nom de
VollKer, un acrònim de Voll-Damm i pòker i que alguns supervivents
d’aquella època encara utilitzen per referir-se a mi.

Fer-los
era el més divertit de tot. Descobrir noves bandes, buscar nous
mitjans, aconseguir entrevistes, parlar dels discos que m’havia comprat
i de les pelis que havia vist, fer collages de tota mena, jugar amb les
tipografies del Letraset, tallar i enganxar el que em sortia dels
nassos i començar a fer fotos als concerts amb la càmera de la família
per no haver de retallar les fotos de les revistes. Tot d’amagat de la
família que, en aquella època, no  haguessin entés res de res i crec
que tampoc ho entendrien ara.

No posava el preu al fanzine fins
que acabava de fer les fotócòpies als garitos insalubres de la Plaça
Castella. El que em costava ho dividia per les còpies que havia fet
(més un petit marge per les còpies bordes) i ho posava a la portada.
Després de dues setmanes passava a cobrar-ho i amb aquell import o bé
feia una segona edició (30 o 40 còpies) o bé em decidia a donar un pas
endavant i treure un altre número. Cada cop que en treia un de nou em
passava pel programa que el dibuixant Montesol tenia a Radio Juventud i els seus col·laboradors
Ferran Riera i Luís Hidalgo m’entrevistaven.

Pel VollKer van
passar entrevistats gent tant variada com Barricada, Tijuana in Blue,
Felipe y los Ingleses, Los Cardíacos, Elektroputos, King Kurt,
Kingsnakes (a qui vaig entrevistar al seu guitarrista, un jovenet
anomenat Manuel Chao que era l’únic que parlava castellà), El Último
de la Fila, Negativos, The Bluebells, The Explorers, Los Ilegales (amb cop de puny inclós), El
Hombre de Pekín, Aurelio y los Vagabundos, Con el Permiso de la Dama,
Cacao Pal Mono, Nacha Pop, Decibelios, Claustrofobia, Gatos Locos i
fins i tot Hombres G i Ramoncín. Tot això entre 1984 i 1987 i la
majoria eren converses fetes a peu de camerinos un cop acabades les
actuacions.

Va ser curiós l’augment de correu postal que vaig
rebre aquells anys, en alguns casos hi va haver autèntiques relacions
epistolars com la que vaig mantenir amb Pedro Burruezo dels
Claustrofobia mentre patia una hepatitis. Però per altre banda rebre
també cartes de pres@s del GRAPO em va acollonir una mica.

Poca
feina, diran alguns. Doncs si, tenen tota la raó. Quan em vaig posar a
treballar com assalariat en una empresa d’importació de peixos
tropicals (tranquils, aquesta part prefereixo obviar-la de les meves
memòries) vaig deixar de fer els fanzines tot i tenir una mica més de pasta
per finançar-los i fotocopiadora a l’empresa. També a partir
d’aleshores vaig començar a col·laborar en premsa normal, aquella que
es pot comprar en un quiosc, i sis anys després (1993) vaig crear amb
altre gent la meva pròpia revista… però aquesta és ja una altre
història que s’explicarà en el seu moment.

The Meteors, sala Zeleste (Barcelona), 15 de gener de 1987

A Maristes, suposo que com a totes les escoles, existien diversos tipus diferents de professors. A aquells amb algun defecte físic o tic visible i fàcilment identificable, la seva fama corria d’aula en aula a una velocitat de vertígen. Com no recordar del senyor Canut que d’un dia per l’altre va aparèixer davant dels seus alumnes amb un perruquí amagant una calba que si ja en aquells temps era mítica, desde aquell moment va passar a la història amb majúscules en forma de cançons i acudits de mal gust.

N’hi havia que tenien clar que el millor que podia passar era poder acabar amb més o menys seny les hores de classe i que passés el que deu volgués. [Recordo a un que el primer dia a 8è d’EGB va preguntar “alguno de ustedes fuma?”, el més xungo de la classe va aixecar la ma i va dir “jo!”, “vale, pues cada dia quiero un cigarrillo en mi mesa y un encendedor. Cada 20 días te daré el dinero para que compres una nueva cajetilla”. Ell primer dia va aconseguir posar-se al personatge més perillós de la classe a la butxaca… ja no es fan professors així…  No és pot dir el mateix de la primera generació de professors/es de català, duraven poc més d’una setmana i acabaven tots plorant després de cada classe. No, no trobaven gaire recolçament des de la direcció del centre.]

Jo també vaig passar per la sensació de ser el preferit d’un professor però per raons ben diferents, no calia portar-li aquest vicis si no uns altres. Ni tan sols recordo el seu nom, se que era de matemàtiques i el tenia a primer de BUP. Era el clàssic professor anònim, sense cap tic ni defecte visible més que un bigoti normalet. Aquest eren els pitjors: donaven les seves classes, feien els exàmens i ens suspenien.

(i què va pasar?)

Un dia al mig d’un exàmen se’m va acostar dient-me “tu, Mercadé, dèjame
este Rock Espezial que asoma por tu cartera”. Acollonit esperant una de les bronques que fotien habitualment els
hermanos sense cap raó i amb una cara de capullo com la que fa Paul Fenech a la foto d’aquest post, li vaig passar. El profe va tornar a la seva taula i
es va endinsar en una lectura atenta a la revista que el ve fer oblidar l’exàmen i als
alumnes que havia de vigilar. Evidentment tots ens vam posar a
copiar com a desesperats, com mai ho havíem fet en un exàmen.

A partir d’aleshores la
relació entre aquell professor i jo es va estrènyer tot i que
casualment jo portava les revistes de música (només el Rock Espezial,
del Popular 1 en renegava) a la cartera només el dia d’exàmen. Si me’n
oblidava els meus companys de classe ja s’encarregarien d’apallissar-me.

David Bowie, Mini-Estadi (Barcelona), 7 de juliol de 1987

Ja vaig explicar en el seu moment que vaig començar a llegir revistes musicals amb El Gran Musical i altres artefactes de caire comercial. Però un bon dia del mes d’octubre de 1980, jo amb tretze anys, vaig veure al quiosc de sota de casa una revista anomenada Vibraciones. Aquell número 73 tenia una portada molt estranya basada en un quadre de Carmelo Hernando i un sumari on gairebé no coneixia a ningú (Alice Cooper, Pink Floyd, Sex Pistols, Ramones, Clash, Peter Gabriel… sí, em quedava moltíssim per aprendre!) però regalaven un flexi-disc de la cançó “So long” dels Fischer Z, el grup de pop australià anglès de moda en aquell 1980. Tot un xollo: disc + revista a preu únic, perfecta per mangar-la al quiosquer.

El contingut de la revista en va fascinar. Tot i que escoltava programes musicals i revistes que parlaven de músics, allà hi havía tot un catàleg de noms absolutament desconeguts i que no sonaven en les emissores i ni tan sols sortien a l’Aplauso. I amb articles sorgits de les plomes d’Oriol Llopis, Diego Apunto Manrique, Ingaci Julià i Jaume Gonzalo! Articles addictius escrits amb una passió i convenciment que mai havia trobat. I a sobre les grans, immenses, fantàstiques fotografies de Francesc Fàbregas. Sí, quan sigui gran vull fer les fotos com les feia (i encara les fa) ell.

El que més em va cridar l’atenció va ser un tal David Bowie a qui la revista li dedicava el “Vip”, el quadernet central biogràfic.  Quí carai devia ser aquest senyor a qui li dediquen tant espai?

Al dia següent vaig prendre una decissió de la que mai me n’he pendit: vaig acostar-me a una botiga de discos (concretament Castelló, la que hi havia a Tallers amb Ronda Universitat) i vaig demanar “l’últim de David Bowie”, així, a la brava, sense concretar. El senyor botiguer es va donar mitja volta, va remenar a la caixa del singles i em va servir el “Ashes to ashes” del duc blanc. En el metro cap a casa, ja sense la setmanada a la butxaca, frisava per desentranyar els misteris d’un single amb una portada estranya i on sortia un senyor vestit de pallasso, però pallasso d’aquells de mal rotllo.

Va ser posar-lo al tocadiscs familiar i descobrir que s’obrien les portes de la percepció a tot un món que fins aleshores havia estat ocult per a mi.

Ashes to ashes, fun to funky
we know Major Tom is a junkie
Strung out in heavens high
Hitting an all-time low

segueix més avall

Mil preguntes esclataven al meu cervell: qui és Bowie? qui és el Major
Tom? què vol dir junkie? com és que te tres estribillos diferents? existeixen més cançons com aquesta? n’hi ha
més com ell? per què ens ho estan amagant?

A aquell single de Bowie el
va seguir el ChagesTwoBowie (el recopilatori de la segona època) i amb els anys un
munt de discos, llibres, vídeos i tota mena de material que ara omplen una lleixa del moble del menjador de casa meva (n’hi ha una altre
dedicada als Stones i una tercera dedicada a l’obra i miracles de Quimi
Portet i Manolo Garcia).

No cal a dir que si amb la primera recerca
vaig tenir aquells resultats, partir d’aleshores investigar en l’univers
musical es va convertir gairebé en una tasca divina. Més endavant
Vibraciones es va convertir en una Bíblia que cada mes devorava per
descobrir noves bandes, nous sons, noves sensacions… Generalment la
comprava de segona ma, el número del mes passat, en botigues com la que hi havia a l’Avinguda de
la Llum, un altre d’aquests espais màgics desapareguts de Barcelona i
absolutament irrepetibles.

Llàstima que va durar poc, la revista va caure en la seva decadència
absoluta fins que va aparèxier, ara fa un quart de segle, reconvertida en Rock Espezial
(posteriorment coneguda com a Rockdelux).

Desechables, sala Studio 54 (Barcelona), 26 d’octubre de 1984

NOTA INTRODUCTÒRIA: Aquest dies a l’hospital estic tenint molt de temps lliure, nits d’insomni, moltes hores per donar-li voltes al cap i ja posats ¿per què no treure-li profit? Als que em venen a visiar els he dit -mig en conya i mig seriosament- que aprofitava per escriure les meves memòries. Doncs aquí les teniu per fascicles. Avui el primer capítol. No patiu, comencen al 1980 i acaben al 1987, THE FANZINE YEARS.

Si, al cole vam fer un grup. Quatre lerdos que vam coincidir allà i que resultava que ens agradava la música feta des de discogràfiques independents per grups amb noms estrambòtics i que cantaven tota mena de tonteries en castellà. Doncs sí, vam muntar un grup i vam començar amb el més important: el nom dels components. The Residents o Los Iniciados eren la gran influènica (senyors disfressats que no es coneixia la seva identitat real) així que el senyor Soligó va passar a dir-se SoliPOCH, un servidor va canviar el Mercadé per MercaDRO, el senyor Gibert va ser GiBERLANGA i  en Quílez va tenir l’honor de convertir-se en KAKA DE Kílez. Intercanviàvem discos d’ABC, Human League, Los Desechables (la Tere —a la foto— era el gran mite sexual del rock alternatiu), Alaska, Thomson Twins o Talking Heads.

Acompanyats per un Casiotone ‘assajavem’ entre classe i classe i a l’hora del pati dels dias de pluja. Si els germànics Trio havien triomfat amb el Da da da perquè no ho havíem de fer nosaltres? Cal dir que l’únic èxit que més o menys vam aconseguir (i que la meva neurona recorda) va ser una versió de “Las tetas de tu novia”  dels Siniestro Total en la seva traducció al llatí: “Mamae mea esponsae” Per cert, aquest quatre ulleresdepasta que mai feien els deures també vam fer un fanzine, Kultura Muzikal. Dic “un fanzine” ja que va ser un exemplar únic que encara tinc per algun racó de la casa.

Si, erem un colla de nerdos, però, al menys —i que jo sàpiga— el 50 % d’aquella mítica formació (que crec que només recordo jo), estem en actiu en la xarxa, un servidor amb aquest bloc i altres conyes marineres i el senyor Solipoch en aquest bloc.

I com es deia el grup?
Ens fèiem dir Shuami Nitanianda Swami Nityananda o una cosa així. És una traducció fonètica d’un gurú krishna que venia a fer una conferència a Barcelona. Jo trobava molt irónic veure el cartell de la seva actuació, amb la foto d’un senyor amb una cara de gilipolles que feia caure d’esquenes i pensar que al seu davant tindria a tota una colla de llepaculs amb els caps rapats i vestits amb túniques adorant-lo. Vaig penjar el cartell a la classe per fer extensiva la meva conya però alguns hermanos (res de germans, als Maristas que jo vaig conèxier cap d’ells s’expressava en català) no ho van entendre, el seu sentit de l’humor atrofiat per anys de repressió els feia impossible comprendre res més enllà de les seves ulleres de cul de got. No se si va fel el hermano Ibars o el hermano Florencio però el resultat va ser tan clar com incomprensible: expulsió i nota als pares. Una colla de reprimits i frustrats, desertores del arado, que veien com se’ls hi acabava el xollo i es descobria que per ensenyar a infants era imprescindible passar per la facultat de magisteri.

Uns senyors que no acceptaven que podien haver alumnes diferents, que alguns ens anava millor fer les coses amb l’esquerra que no pas amb la dreta, i que existien patologies com la dislèxia o la disgràfia. Gentussa capàs de tornar un exàmen a un alumne amb un “0” ben gran al mig i una nota dient “no lo entiendo”. Colla de cabrons, mai els hi ho perdonaré.

Per la resta del batxillerat, per sort, vaig poder convèncer als meus pares de la necessitat de variar d’aires i d’ambient. El canvi a l’acadèmia CEMS-Fivaller va ser com un miracle, un nou món a descobrir obert i plural que els maleïts Maristas m’havien amagat.