ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Passant del fútbol

Publicat el 30 de juny de 2008 per rockviu

Alanis Morissette, Espacio Movistar (Barcelona), 29 de juny de 2008

Tot i estar fet pols del PopArb i d’haver-me aixecat molt d’hora per anar fins a Martorelles a veure al Gerard en el “dia dels pares” del seu cau, vaig voler fugir de casa a l’hora de començar el partit per no sentir a veins que podria odiar des d’aquella nit. A més el fútbol mai ha estat la meva afició preferida.

Tenia dues alternatives o Marc Anthony al Sant Jordi o Alanis Morissette a l’Espacio Movistar. El primer el vaig rebutjar pensant-me el pitjor —i això m’ho confirma el post que ha escrit avui Donat Putx al seu bloc—: que el concert començaria quan acabés el partit. A més no volia patir les mateixes sensacions de fàstic que vaig sentir dimecres passar al sortir del concert de Miquel Bosé quan a Plaça Espanya em vaig trobar a tota la púrria amb els seus toros i àligues i sortejant passes de toreig a la moto amb una rojigualda. I allò només era la semifinal.

Axí que cap l’Alanis a l’Espacio Movistar. Abans paro un moment a fer un tanto i llegir la premsa al Bracafé de la cantonada, bar que te la virtut d’oferir només fil musical deixant-se de molestes teles que ningú veu i ràdios que ningú escolta.

Anant cap la Zona Universitaria em va enxampar el primer gol. M’ho va fer saber un ésser humà bípede al mig del carrer de Sants, vestit de vermell que amb evident estat d’embriaguesa feia sonar un timbal. Arribo a l’Espacio a la mitja part. Al menys no se senten tant els petards i les putes del voltant van fent la seva feina ensenyant el mamellam a qui el vulgui pagar.

Un teloner que no acaba mai, una ninieta pija dient pel mòbil “sobretodo llámame si España marca algún gol!” i la senyora Morissette que arriba al recinte a les 10 tocades. Entrem al foso i de cop i volta se sent un “oeoeoeoe”, sembla que sigui el reclam per que la canadenca surti d’una vegada a l’escenari. Però no, “ja estem una altre vegada amb el fútbol”, comenta contrariada una noia de primera fila. Finalment a dos quarts d’onze l’Alanis es digna a trepitjar l’escenari i un diu parell de cops “congratulations!”. Ok, ara ho entenc, el partir ja ha acabat.
 
A la sortida les putes i els transvestits segueixen amb la seva tasca. Ara se’n veuen unes quantes més. Suposo que faran una bona caixa aquesta nit.

Al carrer de Sants el senyor del tambor encara el toca però ara ja va a quatre grapes. A la frontera amb l’Hospitalet un grup de joves porta una estanquera de la mida de la de la plaza Colón de Madrid i em conviden a que toqui la botzina de la moto. No, no ho penso fer.

(Segueix)

El que més em va sobtar de tota la colla que vaig veure pel barri va ser tot el col·lectiu de veïns extracomunitaris. Si, els mateixos que no s’interessen pel teixit associatiu del barri, aquells que no apareixen quan hi ha alguna sortida o celebració de l’AMPA de l’escola, aquells que no se’ls veu participant ni a un trist correfoc o a un sopar de carrer a la Festa Major. Tot i que he de reconèixer que hi ha excepcions. Bastants d’ells, fins i tot al paki del badulake de la cantonada, els vaig veure al carrer amb la samarreta vermella, banderetes de tota mida, tirant els petars sobrants de les revetlles i cridant visques a Espanya.

Un estrany concepte d’integració que tenen alguns i que jo no comparteixo.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Follant com folls al PopArb

Publicat el 29 de juny de 2008 per rockviu

PopArb-Arbúcies (La Selva), 28 de juny de 2008

Follant com folls amb Sisa acompanyat per uns Antónia Font a mig gas

Mishima han deixat crèixer l’estrany: ja tenen una petita legió de seguidors que sua, canta i balla amb les seves cançons

Sanpedro fent el concert de la seva vida

Que maco que és dir-se La Banda Municipal del Polo Norte i començar amb amb “La Internacional”

El culet de Roger Mas

Com mola descobrir bandes com Ix! envoltats d’arbres i amb les primeres cerveses de la tarda

Facto Delafé van fer l’indi al treure el tema del fútbol

L’Orquestra Fireluche fent una particular simfonia per a piscina, ressaca i migdiada

CRÒNICA

Doncs tot això i molt més és el que va oferir el possiblement sigui el millor festival fet a Catalunya.

Més infos altament recomanables del PopArb aquí, aquí i també aquí

CRÒNICA PUBLICADA A EL PUNT EL DIA 30 DE JUNY DE 2008

Els petits plaers del Poparb

El festival de la vila d’Arbúcies ha atret uns 3.000 espectadors en la quarta edició, que van tancar ahir Sisa i Miqui Puig

XAVIER MERCADÉ.
Arbúcies (La Selva)
El ritme volgudament retro
de Miqui Puig en la seva funció de discjòquei va posar punt final
dissabte a la matinada a la quarta edició del Poparb, celebrada aquest
cap de setmana a Arbúcies. Un festival fet ben bé a la mida del públic
que hi acudeix i que va aplegar aproximadament unes 3.000 persones,
atretes bàsicament per un cartell que, tot i tenir noms coneguts (Sisa,
Roger Mas, La Casa Azul, Facto Delafé o Sidonie), va saber apostar
també per propostes emergents com ara les d’Ix!, Conxita, El Pèsol
Feréstec, Anímic o La Banda Municipal del Polo Norte. La possibilitat
de descobrir nous sons realitzats al país i l’afegit d’uns escenaris
envejables gairebé al mig de la naturalesa han estat clau per
aconseguir un públic que ja és fidel al festival.

«L’objectiu de fer un festival on la gent s’ho
passa bé ja està assolit», declarava ahir Marc Lloret, un dels dos
encarregats de la programació del festival. Amb una xifra de 3.000
espectadors, que han passat pels diversos escenaris situats per tota la
població d’Arbúcies, Marc Lloret opina amb satisfacció que «les ganes
del públic de descobrir noves bandes dóna un impuls positiu al balanç
artístic del festival». El futur del festival depèn necessàriament de
la resposta del públic: «No el farem créixer artificialment; si creix
serà per una demanda del públic, la qual cosa voldria dir que la nostra
aposta és vàlida, que hi ha un interès per part de la gent, que cauen
molts prejudicis i que hi ha prou grups per tirar-ho endavant.»

La
jornada de dissabte va ser un catàleg de petits plaers saborosos. Des
del matí, un podia endinsar-se en l’univers oníric de l’Orquestra
Fireluche sorprenent els banyistes de la piscina municipal, descobrir
grups amb molt a dir com els barcelonins Ix! (un encreuament d’Arcade
Fire amb Ia & Batiste) envoltat d’arbres i natura, gaudir a mitja
tarda de les cançons tel·lúriques de Roger Mas en un bucòlic jardí o
veure que un grup anomenat La Banda Municipal del Polo Norte comença la
seva actuació amb La Internacional.

L’actuació més
esperada de la nit era la de Sisa, acompanyat per l’Acapulco All Stars,
és a dir, els Antònia Font sense el cantant Pau Debon i amb l’afegit
d’una violinista. Sisa va fer honor al sobrenom de cantautor galàctic
vestit amb una americana de lluentons, molt maquillat i amb un barret
sideral. La simbiosi amb els Antònia Font, però, no va acabar de
quallar. Joan Miquel Oliver va semblar absent durant més de mitja
actuació, i que el repertori es basés en el disc Ni cap ni peus
tampoc va ajudar a aixecar els ànims. En canvi, els Mishima es van
trobar com peixos a l’aigua. Si fa 4 anys van debutar a l’escenari
petit davant d’uns pocs curiosos, enguany han tocat al principal,
atapeït d’un públic que cantava i ballava les cançons. Els Sanpedro van
oferir una actuació de traca i mocador, i Facto Delafé y Las Flores
Azules posaven el colofó amb el seu repertori carregat de bones
intencions.

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

PopArb: comença la revolució sexual

Publicat el 28 de juny de 2008 per rockviu

PopArb, Arbúcies (La Selva), 27 de juny de 2008

La Casa Azul


Sidonie


Manos de Topo


(CRÒNICA)

Crònica publicada a El Punt el dia 29 de juny de 2008

Revolució sexual al PopArb

Sidonie i La Casa Azul, triomfadors de la primera jornada del festival d’Arbúcies

XAVIER MERCADÉ.
Arbúcies (La Selva)

Quan el Poparb va començar a caminar l’any 2004
n’hi havia que no li asseguraven gaire futur ja que no hi havia prou
planter per mantenir el nivell del cartell. El temps ha donat la raó al
Poparb i el festival continua nodrint-se de propostes fetes al país
dins d’uns paràmetres de risc i actualitat en una escena inquieta que
no para de créixer i que convida a l’optimisme. Aquesta quarta edició
es va encetar divendres amb només els dos escenaris de Can Cassó i amb
un seguit de propostes que van deixar el llistó ben alt.

El
Poparb és un festival gairebé familiar. Sense aglomeracions, en un
entorn amable i agradable i una programació coherent. Un d’aquells
espais en què els músics disfruten veient els concerts dels seus
companys de cartell i on la natura i l’ambient són al·licients
primordials. No era difícil trobar-se Guillamino com a espectador de
Conxita i els Manos de Topo ballant esbojarradament a primera fila d’El
Guincho.

El pop minimalista d’Anímic va ser l’encarregat de donar
la benvinguda als primers espectadors del Poparb. La banda del Bruc va
oferir una curta però càlida actuació.

Els sabadellencs Manos de
Topo irriten o entusiasmen, però no deixen indiferent. I aquesta és una
de les seves majors virtuts ja que són una proposta amb una
personalitat ben definida per la veu de Miguel Ángel Blanca i el
surrealisme de les lletres que provoquen els sentiments i les
sensacions enfrontades a les cançons del seu únic disc Ortopedias bonitas.

Sidonie
és un grup que en directe tenen una solvència contrastada i àmpliament
demostrada al llarg dels anys. El Poparb no seria el festival en què
defraudarien. Amb les cançons de Costa Azul perfectament
engreixades, després d’un any de passejar-les per arreu de l’Estat, van
oferir un concert convincent que va acabar amb la banda tocant al mig
del públic.

El concert de La Casa Azul, el nom més esperat de la
nit, va ser una simpàtica presa de pèl però que no intenta enganyar
ningú. Guille Milkyway va sortir tot sol a l’escenari tocant guitarres
i teclats i envoltat de cinc pantalles de vídeo molt ben coordinades
que van mostrant les imatges dels músics que suposadament l’acompanyen.
És a dir, un 90% de la música era pregravada però això no va decebre un
públic que anava predisposat a gaudir i ballar un arsenal d’himnes
plàstics i fantàsticament pop. El mateix Guille va mostrar un cert
nerviosisme inicial pel risc d’una proposta que va començar amb la
cèlebre La revolución sexual i que va fer moure tothom en una espècie de karaoke modern. Una actuació que dissortadament no va incloure la cançó Vull saber-ho tot de tu, la cançó de l’estiu de TV3.

També
sol dalt de l’escenari es va presentar El Guincho, acompanyat només amb
un tambor i caixes de ritmes. Amb una proposta que agermana
l’electrònica gruixuda de consum nocturn amb la fusió ètnica, la música
d’aquest canari establert a Barcelona va ser efectiva per posar el punt
i final ballable de la primera jornada.

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

A peu d’obra

Publicat el 26 de juny de 2008 per rockviu

Presentació del Museu del Rock, Les Arenes (Barcelona), 26 de juny de 2008


A aquests els tornaré a veure demà al PopArb, però sense casc i a sobre d’un escenari.


Un parell d’entranyabes que sempre és un plaer trobar: el reaparegut Pemi Fortuny i Santi Carulla de Los Mústang


Xavi Vidal i Berni Mora amb un amic de Yoko Ono


Si, encara que no ho sembli són els Smoking Stones i Leslie dels Sírex fent el “Satisfaction”.

Què és tot això?

Doncs que aquest matí en Jordi Tardà ha fet la presentació pública del que serà el Museu del Rock on abans era la plaça de toros de Les Arenes. De moment l’únic que hi ha és el terra, en el futur hi haurà de tot dedicat al món del rock.

Deunidó la calor que es passa amb el casc posat, ha de ser dur treballar de manobre. En Robert Mills, mític promotor de concerts especialitzat en velles glòries, em deia “és millor ser músic que paleta, per això molts músics no ho volen deixar mai”.

Sexualment (o com no avorrir-se en els concerts)

Publicat el 26 de juny de 2008 per rockviu

Juanes, Palau Sant Jordi (Barcelona), 25 de juny de 2008

“SexualMente”, amb el subtítol de “El libro que tu chic@ no querrá que leas” i escrit per Núria Roca. Aques és el llibre amb el que aquesta xicota passava l’estona i els vint minuts de retard del concert de Juanes. “No et pensis, és un llibre molt bo. Estic seguint la gira de Juanes i aquest és el segon cop que me’l llegeixo en pocs dies.” No seré jo qui ho posi en dubte més quan la portada del llibre diu que ja va per les onze edicions.

Massa vegades resulta més interessant el que passa a baix de l’escenari que no pas a dalt.

(voleu veure el culet del de la camisa negre?)

El set list, per si algú en te interés.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

The Dogs D’Amour: Drunk like me!

Publicat el 23 de juny de 2008 per rockviu

The Dogs D’Amour, Telecogresca – Sot del Migdia (Barcelona), 22 d’abril de 1994

Després de tant de Sònar tornem a les batalletes amb una actuació dels Dogs D’Amour que n’hi ha que es refereixen a ella com si es tractés d’una llegenda urbana. Però va ser certa, va passar en una Telecogresca i en alguna cinta Betacam perduda segur que hi ha imatges en vídeo (mot buscades) ja que es va retransmetre per dues pantalles. De moment aquí hi ha un parell de fotos d’aquella nit.

El concert era la ja clàssica salvatjada que fins aleshores eren els bolos dels Dogs D’Amour, una mescla de sexe, drogues i rock’n’roll amb tots els tòpics ben assimilats des de la dignitat d’encapçalar la segona divisió.

I quan els van donar la oportunitat de tocar en un escenari gran i davant d’un fotimer de gent alcoholitzada, Tyla es va creure tota una estrella del rock.

(quina animalada va fer?)

Cap el mig de l’actuació Tyla, totalment drogat fins les celles, va agafar una ampolla de vidre, la va fer miques i amb el coll va començar a tallar-se per tot el cos. Va continuar amb l’actuació, per les pantalles gegants de vídeo se’l veia amb tot el cos sanguinolent tirant-se pel terra i reproduint l’antepenúltima cerimònia del rock and roll, mentre la banda continuava com si no passés res.

Però aquesta no va ser la escena més patètica. El pitjor havia d’arribar als bisos quan va sortir sense haver-se netejat encara la sang del pit ni curar-se les ferides portant a les mans… un cartró de sangria Don Simón! Quina poca dignitat! No tenien cap ampolla de Jack Daniels per quedar una mica millor amb els tòpics?

Recordo també que als camerinos en Salvador Escribà de La Salseta del Poble Sec se’n feia creus del que havia passat a l’escenari on havien de tocar ells després.

Legint la seva bio a l’Allmusic descobreixo que això mateix ho havia fet ja l’any 1990 a Los Angeles i que va significar l’aturada de la banda per dos anys. Després de l’esbudellament de la Telecogresca, els Dogs D’Amour no van recuperar-se de la orgia de drogues i alcohol fins deu anys després… però ja era massa tard. Els intents de rehabilitació de Tyla en els bars de Barcelona, on va viure una bona temporada, no van servir de gaire.

Sònar 2008: Tonteries

Publicat el 22 de juny de 2008 per rockviu

Sònar-Gran Via II (L’Hospitalet de Llobregat), 20 de juny de 2008

SOULWAX

YAZOO


Si fa pocs dies vaig poder sentir en directe el “Video Killed the Radio Star” de la ma d’un dels seus creadors, ahir vaig tenir el moment de llagrimeta tonta al sentir en viu i en directe l’“Only you” de Yazoo. Crec que les dues cançons les tinc en un vinil de portada infame i ple de pols que es deia “Baila con el tecno tecno”. Per cert, les fotos des del públic, la senyora ja està massa gran com per que li fotografiem les arrugues.

MISS KITTIN


Aquest tipus de tonteries són les que em van allunyar del Sònar fa uns anys: t’anuncien un live i quan arribes a l’escenari et trobes a una senyora darrera els plats i les maquinetes i una pantalla immensa de leds que li fan un contrallum aclaparador.

BLONDE DO ROLÊ


Després de sentir rimar anfetamina amb caipirinha, vaig decidir que ja en tenia prou, que ja era hora de plegar. Per cert, vaja tonteria de grup, el segurata de l’entrada del foso em va dir “de veritat vols fotografiar aquesta xorrada?”

(substàncies modificadores de la percepció?)

Una altre tonteria: a les portes d’un dels lavabos (eternament amb cues), va un i em diu (i entenc) “per anar a Sant Sadurní?”… em quedo parat, penso que els cartellets anunciant material defectuós que hi ha a l’stand d’Energy Control tenen la seva raó d’existir. Li faig repetir la pregunta demanant-li que siusplau es tregui la patata de la boca: “per anar sense dormir?”… “Drogues, es diuen drogues” li contesto, i no, no en tinc cap ni una.

Publicat dins de Festivals | Deixa un comentari

Sònar 2008: Dissabte amb nens

Publicat el 21 de juny de 2008 per rockviu

Cabo San Roque, Sònar-CCCB (Barcelona), 21 de juny de 2008

Però, un dissabte al matí no seria millor portar als nens a un happy park que no al Sònar?

Els que coneguin als Cabo San Roque sabran que poder ser molt més divertits que una piscina de boles. A més avui era el Dia de la Música i alguna cosa s’havia de fer i, per si fos poc, les crispetes al Sònar (cortesia del patrocinador cerveser) és de les poques coses gratuïtes que hi pots trobar.


(què difícil resulta fer fotos amb un nen en braços!)

A més, quan li he preguntat al Gerard “vols anar a veure el concert d’un grup que toca amb una rentadora?” els ulls se l’hi han posat com a plats. A primera filera, aguantant la tanca durant tota l’actuació. I això no te preu.

(passant-s’ho com a nens als SonarMàtica)
En Gerard també volia tornar a veure l’expo Future Past Cinema del SonarMàtica. Estava fascinat (i jo també) amb la instalació LevelHead amb uns cubs opacs que al ser projectats apareix un espai per on s’havia de fer circular a un personatge. Fascinant.

L’Adrià en canvi preferia pujar-se al gronxador de la instalació Stage Fright. En el cartellet posava que “pot entendre’s com una mena de teatre en solitari en el qual és possible observar els nostres propis processos perceptius”, però no n’ha fet ni putu cas.

Més info d’aquest dos a Blocviu.

Publicat dins de Festivals | Deixa un comentari

Sònar 2008: Un ram de locura

Publicat el 21 de juny de 2008 per rockviu

Sònar-Gran Via II (L’Hospitalet de Llobregat), 20 de juny de 2008

Madness: Shiguirop shiguirop!

Està clar que el Sònar no era el lloc ni el festival per a Madness, com tampoc ho va ser  el FIB 2006 tocant abans de Franz Ferdinand. Ni electrònica ni música avançada, però al menys Madness no van sonar rovellats ni ràncis i vestits amb l’elegància britànica que manaven els cànons estètics del segell 2Tone: vestit de diumenge i sabates bicolors.

Jamie Cullum: pessigolles

Sota el nom de BC ws JC featuring Darren Emerson s’amagava Jamie Cullum i el seu germanet. Jamie, que ja se’l va veure l’any passat entre el públic del Sònar, deixava de banda els auditoris i els festivals de jazz per distreure’s amb un àcid jazz mesclat amb house que només produïa pessigolles.

Justice: l’espectacle era a la pista

Fa molts anys, quan van arribar els primers concert d’Orbital i Chemical Brothers jo m’emprenyava com un mico pel seu concepte de concert, envoltats de maquinetes i sense llum cap els artistes que permetés veure les seves evolucions. Ara em segueix mosquejant no veure als músics, però no em preocupa tant. Que facin el que els roti, però no cal que en donin permís per fer fotos quan no hi ha més que fotografiar que una gran creu lluminosa i un munt de Marshalls falsos.

Publicat dins de Festivals | Deixa un comentari

Sònar de dia: dejà vu

Publicat el 20 de juny de 2008 per rockviu

Sònar, CCCB (Barcelona), 20 de juny de 2008

Tinc una sensació de dejà vu, que aquesta mateixa foto podria pertànyer a qualsevol edició anterior del Sònar. Encara és més, sembla que res, absolutament res hagi canviat en els darrers anys, que el Sònar hagi mort d’èxit i que tot rutlla sol sense necessitat d’evolucionar. Abans al menys la gent es maquejava i es mudava més fent més creïble la fira de les vanitats que és el Sònar.

On abans hi havien fashions i cools ara manen les xancletes, pantalons curts i poc glamur.

(els Justice -aquest si que són fashion- a vull llegir la resta de l’article)

I mentre esperava que em donèssin l’acreditació pels concerts de la nit m’he trobat als Justice prenent la fresca. Curiós, estaven a la porta de l’esglèsia on fa dècades em van donar la primera hòstia beneïda.

Publicat dins de Festivals | Deixa un comentari

Sònar 2008: Primera nit

Publicat el 20 de juny de 2008 per rockviu

Sònar-Gran Via II (L’Hospitalet de Llobregat), 19 de juny de 2008

Goldfrapp, decebedors

Terry Hall: Enjoy yourself

Evidentment aquest senyor no és Leila, la xicota estava massa atrafegada al fons de l’escenari, sense llum i envoltada de maquinetes i teclat. És Terry Hall, el que fora cantant dels The Specials i que va fer de vocalista convidat. Llàstima que estigués més pendent en encendre la cigarreta que no pas en afinar.

(crònica)
Una nit inaugural més aviat freda i decebedora que va servir per comprovar que a Goldfrapp se’ls han esgotat les piles i que fins i tot els clàssics autos de xoc ara estan esponsoritzats per una marca de telefonia.

Crònica publicada a El Punt el dia 21 de juny de 2008

Goldfrapp decep en la nit inaugural
XAVIER MERCADÉ.
La jornada inaugural del Sònar de Nit va servir per comprovar que a Goldfrapp se’ls han esgotat les piles. Amb el seu quart disc Seventh tree, el duet format per Allison Goldfrapp i Will Gregory ha volgut reinventar-se i endinsar-se dins d’un so més folk i eteri allunyat de l’electroclash i les influències dels anys vuitanta del seu disc anterior, Supernature. En el directe que vam veure dijous no hi va haver ni sexe ni ambigüitat ni provocació. La posada en escena tampoc va ajudar. Si l’any 2003 la vam veure al FIB vestida d’estricta governanta i fa dos anys al Sònar va aparèixer acompanyada d’unes ballarines vestides de gatones, aquesta vegada, en canvi, Allison Goldfrapp va sortir descalça amb una mena de camisa de dormir o túnica que l’allunyaven del glamour i de les tendències més cool.

Musicalment van portar les tendències bucòliques de Joanna Newsom al seu particular taller de reciclatge: dues arpes, un violí i flautes que defugien qualsevol tendència bastarda del passat. La primera meitat del concert, amb temes del nou disc, va alentir el concert i va descol·locar un públic que venia amb més ganes de festa que no pas de subtileses d’inquietant esperit hippy. Aquells que volien caixes i bombos més accentuats van haver-se d’esperar que sonessin temes com ara Train, Number 1, Ooh la la i Strict machine, però no van arribar a temps: quan la gent es començava a escalfar, el grup va decidir plegar poc abans de complir una hora d’actuació.

LEILA, AMB TERRY HALL
La londinenca d’origen iraquià Leila tenia la dura tasca de fer aixecar els ànims i ho va aconseguir a mitges amb una recepta que no fuig ni de l’academicisme ni de les melodies però mesclant-les amb tota mena de sorolls, seqüències abstractes i elements externs com ara un samplejat amb la veu de Salvador Dalí. Amagada al fons de l’escenari i envoltada de les seves màquines va tenir la col·laboració de diversos vocalistes, entre els quals va destacar la presència de Terry Hall, el que va ser cantant de The Specials, que va estar, però, més pendent de la seva cigarreta que no pas de donar calor i color a la seva interpretació.

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Sònar 2008: En bona companyia

Publicat el 19 de juny de 2008 per rockviu

Adrià i Gerard, Sònar-CCCB (Barcelona), 19 de juny de 2008

Avui he encetat el Sònar amb molt bona companyia. Bé, tampoc hi havia cap iaia lliure, només havia de recollir les acreditacions, no tenia cap compromís de cobrir cap concert i el dijous és el dia més tranqil del Sònar de dia.

… / …

Durant el dia la gent està una miqueta més civilitzada. Al Sònar de nit encara els hi falten uns quants anys per anar-hi… això si els hi deixo anar!

Publicat dins de Festivals | Deixa un comentari

Coldplay: Concert per a privilegiats

Publicat el 19 de juny de 2008 per rockviu

Coldplay, Espacio Movistar (Barcelona), 17 de juny de 2008

(crònica)

Crònica publicada a El Punt el dia 19 de juny de 2008

Concert per a privilegiats

música
COLDPLAY / XAVIER MERCADÉ.


+ Chris Martin, dimarts, a l’Espacio Movistar. Foto: X. MERCADÉ

Tot i ser un concert per a 1.650 privilegiats
(l’aforament total del local) que van guanyar l’entrada en un sorteig
fet des del web de Coldplay, a més de premsa i convidats, a les portes
de l’envelat de telefonia no hi havia aglomeracions ni fans preparant
conspiracions per saltar la tanca. Això sí, si t’estaves esperant al
voltant de l’Espacio Movistar cinc minuts tenies prou temps per haver
de dir que no a desenes de persones que atacaven amb la pregunta «Et
sobra alguna entrada?». El que sí que hi havia eren experts en l’art de
la revenda que oferien les invitacions per 80 euros minuts abans de
començar el concert.

Aquest concert a l’Espacio Movistar era la segona presentació mundial del disc Viva la vida or death and all his friends,
després de passar per Londres i abans de continuar a Nova York la nit
de Sant Joan. Tres concerts que serveixen a Coldplay d’assaig per a la
gira oficial que començarà el 14 de juliol a Los Angeles i que tornarà
a Barcelona (Palau Sant Jordi) el pròxim 6 de setembre, concert per al
qual també ja s’han exhaurit totes les entrades. Un disc amb un títol
inspirat en un quadre de Frida Kahlo i amb una portada basada en el
quadre La Llibertat guiant el poble, d’Eugène Delacroix. Tant
pel grafisme de la portada com per algunes de les cançons, ja els han
caigut acusacions de plagi. Els fans que eren a primera fila tenien els
braços adolorits de pessigar-se per saber si allò era real o era un
somni. Coldplay és un grup que ja ha assolit l’estatus de banda de
masses i és tot un luxe poder-los veure en un espai de poc aforament.

Chris
Martin va sortir a escena esperitat, com si es jugués l’ànima a canvi
de convèncer tots i cadascun dels presents. I després de l’intro instrumental Life in Technicolor, el grup va començar a disparar amb bales de plata iniciant el concert amb el primer single del nou disc, Violet Hill, traient la pols a dos clàssics com ho són Clocks i In my place i mostrant en públic per primera vegada la majestuositat de Viva la vida,
un tema condemnat a ser un dels clàssics del seu repertori, una peça
interpretada i concebuda per crear moviments sísmics en estadis. El que
més sobtava era el fet que gran part del públic ja coneixia fil per
randa les noves cançons d’un disc que no feia ni dos dies que era al
carrer. El mateix Chris Martin s’ho mirava sorprès i en va fer
referència durant el concert: «Increïble!»

Que Coldplay és Chris
Martin va quedar clar des del primer acord. Tots els focus l’apunten a
ell i les mirades no es desvien dels seus moviments desmanegats. La
resta de la banda (Johny Buckland a la guitarra, Guy Berryman al baix i
Will Champion a la bateria) funcionen com a fidels companys i eficients
músics d’un cantant que no perd l’empenta ni un sol moment quiet,
combinant el micròfon, la guitarra acústica i un piano i un teclat
repartits per l’escenari. Durant el concert van interpretar fins a vuit
temes del nou disc mesclats amb títols dels seus tres discos anteriors
com ara Fix you, Trouble i Square One, i el moment més
emotiu va ser quan tota la banda acompanyada només per una guitarra
acústica va pujar al primer pis per fer una interpretació nua de Yellow. També en acústic el bateria va tenir els seus dos minuts de protagonisme per cantar If I should fall of grace with God, de The Pogues, acompanyat a l’harmònica per Martin. Una pluja de confeti a Lovers in Japan va posar punt final a una hora i quart de concert que quedarà gravada a la memòria de 1.650 seguidors.

Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona), 17 de juny

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Coldplay: la vida en tecnicolor

Publicat el 18 de juny de 2008 per rockviu

Coldplay, Espacio Movistar (Barcelona), 17 de juny de 2008

Tot i ser un concert per a 1.500 privilegiats, a les portes de la carpa de telefonia no hi havia aglomeracions ni fans preparant conspiracions per saltar la tanca. Qualsevol insinuació era ràpidament avortada pels guàrdies de seguretat.

Això si, estar esperant al voltant de l’Espacio cinc minuts era temps més que suficient com per haver de dir que no a decenes de persones que atacàven amb la pregunta “et sobra alguna entrada?” en tots els idiomes possibles.

El que si que hi havia eren experts en l’art de la revenda oferint les invitacions per 80 euros minuts abans de començar el concert.

(voleu saber què van tocar?)

El que més em va sobtar era que el públic i les primeres fileres de fans es sabien ja fil per randa les noves cançons d’un disc que no feia ni dos dies que estava al carrer. Les marevelles de les xarxes p2p.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari