Passant del fútbol
Alanis Morissette, Espacio Movistar (Barcelona), 29 de juny de 2008
Tot i estar fet pols del PopArb i d’haver-me aixecat molt d’hora per anar fins a Martorelles a veure al Gerard en el “dia dels pares” del seu cau, vaig voler fugir de casa a l’hora de començar el partit per no sentir a veins que podria odiar des d’aquella nit. A més el fútbol mai ha estat la meva afició preferida.
Tenia dues alternatives o Marc Anthony al Sant Jordi o Alanis Morissette a l’Espacio Movistar. El primer el vaig rebutjar pensant-me el pitjor —i això m’ho confirma el post que ha escrit avui Donat Putx al seu bloc—: que el concert començaria quan acabés el partit. A més no volia patir les mateixes sensacions de fàstic que vaig sentir dimecres passar al sortir del concert de Miquel Bosé quan a Plaça Espanya em vaig trobar a tota la púrria amb els seus toros i àligues i sortejant passes de toreig a la moto amb una rojigualda. I allò només era la semifinal.
Axí que cap l’Alanis a l’Espacio Movistar. Abans paro un moment a fer un tanto i llegir la premsa al Bracafé de la cantonada, bar que te la virtut d’oferir només fil musical deixant-se de molestes teles que ningú veu i ràdios que ningú escolta.
Anant cap la Zona Universitaria em va enxampar el primer gol. M’ho va fer saber un ésser humà bípede al mig del carrer de Sants, vestit de vermell que amb evident estat d’embriaguesa feia sonar un timbal. Arribo a l’Espacio a la mitja part. Al menys no se senten tant els petards i les putes del voltant van fent la seva feina ensenyant el mamellam a qui el vulgui pagar.
Un teloner que no acaba mai, una ninieta pija dient pel mòbil “sobretodo llámame si España marca algún gol!” i la senyora Morissette que arriba al recinte a les 10 tocades. Entrem al foso i de cop i volta se sent un “oeoeoeoe”, sembla que sigui el reclam per que la canadenca surti d’una vegada a l’escenari. Però no, “ja estem una altre vegada amb el fútbol”, comenta contrariada una noia de primera fila. Finalment a dos quarts d’onze l’Alanis es digna a trepitjar l’escenari i un diu parell de cops “congratulations!”. Ok, ara ho entenc, el partir ja ha acabat.
A la sortida les putes i els transvestits segueixen amb la seva tasca. Ara se’n veuen unes quantes més. Suposo que faran una bona caixa aquesta nit.
Al carrer de Sants el senyor del tambor encara el toca però ara ja va a quatre grapes. A la frontera amb l’Hospitalet un grup de joves porta una estanquera de la mida de la de la plaza Colón de Madrid i em conviden a que toqui la botzina de la moto. No, no ho penso fer.
El que més em va sobtar de tota la colla que vaig veure pel barri va ser tot el col·lectiu de veïns extracomunitaris. Si, els mateixos que no s’interessen pel teixit associatiu del barri, aquells que no apareixen quan hi ha alguna sortida o celebració de l’AMPA de l’escola, aquells que no se’ls veu participant ni a un trist correfoc o a un sopar de carrer a la Festa Major. Tot i que he de reconèixer que hi ha excepcions. Bastants d’ells, fins i tot al paki del badulake de la cantonada, els vaig veure al carrer amb la samarreta vermella, banderetes de tota mida, tirant els petars sobrants de les revetlles i cridant visques a Espanya.
Un estrany concepte d’integració que tenen alguns i que jo no comparteixo.