Megadeth, sala Razzmatazz (Barcelona), 28 de febrer de 2008
Una miqueta més de motivació no hagués estat gens malament.
Tenien el públic al seu favor en un clar cas d’overbooking i la banda sonava de collons pero Dave Mustaine li va faltar creure-s’ho una miqueta més.
Megadeth, sala Razzmatazz (Barcelona), 28 de febrer de 2008
Hi ha molts grups que tenen un públic que no se’l mereixen.
Motörhead, sala Zeleste (Barcelona), 9 de juny de 1993
Quan jo era un col·legial tenia uns gustos musicals no gaire habituals. Em deixava la setmanada en discos comprats amb un criteri força ‘eclèctic’, com en dirien anys després. Tan podia anar corre-cuita a comprar el Prepárate d’Obús com els singles de Mecano. Si, també va caure el Rock’N’Rios que em va costar moltes setmanes d’estrènye’m el cinturó per aconseguir les 800 pessetes que costava el doble vinil.
Feia jo primer de BUP als Maristes de Les Corts(*) l’any 1981, i un dia sortint de classe i anant cap a casa, al passar davant de l’hotel que hi ha a la Torre Catalunya -al costat de l’estació de Sants- vaig ensopegar amb el mateix Lemmy Kilmister. Impressionant! era l’època de major glòria dels Motorheäd, aquella nit tocaven al Blaugrana II per presentar l’indispensable No Sleep ‘Til Hammersmith i l’Ace of Spades era ja un himne. Tot nerviós vaig encertar a treure una llibreta de Ciències Socials o Matemàticas de la carpeta i li vaig demanar un autògraf a aquella muntanya humana amb un immens bigoti. Lemmy no només em va deixar la seva signatura si no també les seves empremtes digitals: tenia les mans llardoses! El guitarrista Fast Eddie Clarke o el brutal bateria Animal Taylor van afegir també les seves signatures.
Aquell tros de paper quadriculat era el meu gran tresor, una joia per a un xaval de catorze anys. Havia conegut als Motor en persona! Però aquest somni no va durar gaire, els heavys de tercer de BUP no van tenir cap problema de consciència en arrabassar-me aquell valuós full de paper amb l’amenaça de fer-me un ull de vellut (és el que ara en diuen bulling?).
Per cert, un d’aquells heavys el vaig retrobar anys després en el departament de promoció d’un segell discogràfic. I les xolles, les xapes i la jupa de cuiro s’havien transformat en un pentinat de nen maco i roba de marca, més aviat el que en diríem un pijo.
El concert de la foto a l’any 1993 també te la seva batalleta ja que va acabar com el rosari de l’aurora. Lemmy i els seus van enllestir la seva actuació en poc menys de seixanta minuts i deixant-se temes com Orgasmatron al tinter. I la penya es va cabrejar, i molt. Tan gran era l’emprenyamenta que molts van decidir cobrar-se el preu de l’entrada amb les ampolles de la barra i uns quants més van demostrar la seva disconformitat pixant-se en la furgoneta del grup.
(*) És curiós que després de tants anys d’odi als Maristes, sigui per culpa seva que Conillet de vellut sigui el post més visitat de Rockviu. Si posem al Google a cercar imatges amb “Maristes” no triga gaire en aparèixer la foto de la senyora Maja Iversson remenant-se la pitrera. I aquest és un esquer que ningú que tingui interés per tan religiosa i repressora institució pot evitar.
Obrint Pas, sala Nexus (Vic), 28 de setembre de 1996
Xavi Sarrià, a la final del concurs de maquetes Enderrock. Que jovenets i peluts que érem!
Tothom te un passat…
Non Servium, Cotxeres de Sants (Barcelona), 23 de febrer de 2008
“Un col·legial convidat a una estranya cerimònia” així és com em va definir un periodista d’El País fa més de dues dècades i així és com també em vaig sentir ahir al VIII Festival Anti-feixista celebrat a Cotxeres.
Divendres a la nit en un dels pocs bars punks que queden a Barcelona,
un històric de la història em va regalar l’entrada pel festival. Tenia ganes de
tornar i recordar els vells temps de batalla així que després de veure
a Miquel Gil a l’Hospi vaig endinsar-me a un univers paral·lel que
convertia Cotxeres en una pista de patinatge no gaire artístic. A més,
estic prop de casa, puc deixar la moto tornar a peu i no preocupar-me pels controls
d’alcoholemia.
En Roger Palà ja m’havia parlat dels Non Servium, una banda de pelats
sharp, oi, de l’Atletico, obrers i antinazis de Móstoles que arrosseguen
polèmica allà on toquen. Com a mostra un botó de com se les gasten.
També m’havien avisat que Mososs i urbanos estaven a l’aguait del que
pogués passar, tot i que la cosa (al menys a quarts de dues de la matinada) semblava no anar més enllà d’una orgullosa borratxera col·lectiva i reivindicativa.
I ja que hi som, fe-m’ho bé, a viure l’experiència des de les barricades, a fer les fotos a la primera filera, al mig del pogo.
Un cop allà un pelat amb unes dimensions considerables i amb cara
d’haver-se berenat unes quantes anfetes i sopat unes ratlles d’speed
regades amb calimotxo, se m’acosta i em demana permís per passar davant
meu, pujar a l’escenari i estavellar-se contra el terra. Fins aquí tot
normal si no fos per que el personatge en qüestió em va tractar de
vostè!
Fart de rebre cops i patacades decideixo passar a una posició més
segura per la meva integritat i la de la meva càmera. Per allà em veu
el Gos (L’Odi Social i Insershow) que fa de regidor d’escenari i em convida a passar al backstage i
fer les fotos, més còmodament, des de l’escenari. I en això estava quan
un tipus del festi encarregat de vetllar per la seguretat al veure’m
fent les fotos es va imaginar que jo devia ser un element aliè al
festival, un infiltrat de les forces opressores de seguretat, un membre
manipulador dels mitjans de desinformació o un conspirador del sistema
camuflat de fotògraf. Doncs aquest senyor amb la cara de satisfacció
d’haver enxampat a un secreta, m’agafa fortament de la jaqueta i en
convida de molt mala manera a fotre el camp sense dret a donar-li cap explicació. Afortunadament la vella guàrdia
veu l’acció del seu col·lega i en menys de deu segons ja porto penjada al
coll una acreditació.
No està malament: en una nit un skin em parla amb educació de vosté i un altre em confon amb un secreta.
Miquel Gil, Teatre Joventut (L’Hospitlet de Llobregat), 23 de febrer de 2008
El Último de la Fila, sala Studio 54 (Barcelona), 14 de juny de 1985
Als anys vuitanta els voltants del Zeleste van ser el lloc de quedada per la nit. Toqués qui toqués em plantava al Rodri el bar que hi havia al costat, els seus combinats eren excel·lents i amb la graduació alcohòlica perfecte per començar la nit. En aquest lloc fonamental vaig començar a conèixer a gent que van ser indispensables en la meva vida i que encara rebo amb abraçades cada cop que coincidim.
Entre aquell grup de gent amant dels concerts, de la música i la vida nocturna hi havia la Mila i l’Eva. Les dues vivien al costat de Santa Maria del Mar en un àtic sense ascensor d’aquells que ara s’han rehabilitat per a pijos. La Mila era i és pragmàtica i seriosa però amb el somriure sempre a punt. L’Eva en canvi era una cabra boja de Castelló (bé, d’Alquerias del Niño Perdido)
que va estar prenent el pèl a la seva família durant molts anys dient
que estava estudiant quan mai va trepitjar la facultat i vivint del cuentu. Un dia em van
comentar que aquell cap de setmana no vindrien, que anirien a Centelles
a veure la primera actuació d’un grup que abans es feien dir Los
Burros. Quan van tornar em vaig penedir de no haver-me apuntat a l’excursió de les meravelles que m’explicaven.
Quan setmanes després van anunciar una actuació d’El Último de la
Fila a la sala Studio 54 (la tercera de la seva història), no ho vaig
dubtar en plantar-me al Paral·lel. Vaig sortir amb una impressió que
encara em dura avui en dia. Mai havia vist a un grup tant disposat a
passar-s’ho bé i a fer-s’ho passat be al públic. A partir d’aleshores
els vaig fer el meu grup de capçalera. Bellaterra, Girona, Andorra,
Vitoria, Granollers, Vic, Tarragona, Reus i a les actuacions que feien a
Barcelona, allà hi era jo. Encara guardo un pot ple de plomes de
pollastre d’un concert esbojarrat a la Recta de l’Estadi la Mercè de l’any 85.
Aquesta falera va anar apagant-se amb el temps, però encara recordo
amb emoció aquell primer concert. El contacte amb ells continua igual, segueixo posant fotos
en les caixes que fa Manolo García després de cada gira, i amb en Quimi
Portet el bon rotllo és present en cada concert.
Josel Thió, L’Auditori-sala Tete Montoliu (Barcelona), 22 de febrer de 2008
No tinc ganes de repetir conceptes. Així que us remeto a aquest post i allà on posa Quintana ho substituïu per Thió. Més o menys quadra.
Gràcies
…/…
Apunt fotogràfic:
Jo vinc d’una època en que vaig aprendre a tirar amb la càmera analògica i rodets de 36 exposicions. El preu dels rodets i dels revelats en van ensenyar a estalviar, a no fer la foto si ho veig clar. Clar que amb les digitals en part aquesta despesa desapareix (desapareix però n’hi han altres despeses addicionals i gens barates com són els ordinadors, els discs d’emmagatzematge o les còpies en DVD amb el seu cànon corresponent) però intento no acumular ni fer fotos que mai faré servir o que en la dècima de segon prèvia no em diguin res.
Per això em neguiteja la gent que dispara en ràfagues, que no busca aquella foto que pot concentrar la passió del moment, sinó que fa una sèrie ininterrompuda de dispars i si l’encerto l’endevino. I encara em cabreja més veure que n’hi ha que ho fan en un espai com un auditori, on el silenci i la concentració del músic són fonamentals. I molt pitjor quan se sap que aquell concert s’està enregistrant i hi ha la intenció d’editar-lo.
Joan Manuel Serrat + Glaucs, L’Auditori-sala Oriol Martorell, (Barcelona), 21 d febrer de 2008
Començaven ja a semblar-se a Sau que sempre anunciaven a bombo i plateret "l’última gira" (abans de començar-ne un altre) o "l’últim concert" (quan acabaven la gira).
segueix + crònica
A Glaucs ja els vaig acomiadar el 6 de desembre de 2002 a La Mirona
quan els vaig fer les fotos del corresponent disc en directe, Glaucs (1994-2003).
El desembre de 2006 van tornar per celebrar els deu anys del primer
disc i el passat mes de novembre els vaig tornar a veure a la Sidecar
en motiu de l’edició del disc Antologia.
Pel que sembla el d’ahir va ser el comiat definitiu per la banda de
Begur. Esperem que, tal i com els va dir Serrat "no torneu cada any com
fan el Duo Dinámico".
Crònica publicada a El Punt el dia 24 de febrer de 2008
música
GLAUCS / XAVIER MERCADÉ.
Glaucs
van acomiadar-se del seu públic i dels seus seguidors el desembre del
2002 quan van enregistrar a la sala La Mirona de Salt el disc en viu Glaucs (1994-2002),
però no han pogut evitar la temptació d’unir-se de nou en ocasions
determinades. Primer va ser l’any 2006 a la sala Mariscal de l’Estartit
per celebrar els deu anys del seu primer disc, i també al final de
l’any passat per a tres concerts –Barcelona, Girona i Manresa– amb
motiu de l’edició del disc retrospectiu Antologia. Amb el
concert de dijous a la sala Oriol Martorell de L’Auditori barceloní,
Glaucs van voler posar punt i final a la seva trajectòria amb un
concert solemne, nostàlgic i emotiu.
Excepte en el concert del
novembre passat a la sala Sidecar, Glaucs mai no havien actuat a la
ciutat comtal en condicions, sinó que sempre ho havien fet en cartells
compartits, fent de teloners de Sau o en festivals. «Bona nit,
Barcelona. Tenia moltes ganes de dir-ho per fi», va saludar el públic
només començar l’actuació un Jofre Bardagí amb la seva inseparable
gorra de llana. Una actuació en què el grup va fer un repàs exhaustiu
als grans èxits compilats a Antologia, en un escenari per on
van passar tots el músics que han format part de la història de la
banda de Begur. Jofre va estar flanquejat tota la nit per les guitarres
de Lluís Alsina i Alexandre Reixach, i el teclat de Daniel Ferre,
mentre que el baix José Luís Vadillo va ser substituït en dues cançons
per Miquel Sospedra, baixista en l’última època del grup. La sorpresa
va ser veure que el lloc de la bateria era ocupat per un suplent de
luxe, Jimmy Pinyol dels Lax’n’Busto en substitució d’Àngel Valentí,
víctima d’una malaltia dels ossos. Valentí, però, va protagonitzar una
de les sorpreses de la nit en acceptar el repte d’enfrontar-se a la
part final del concert, abans que Jofre el presentés plorós.
Un
cop més, i seria ja l’últim, Glaucs van demostrar la força d’un
repertori que no va tenir la sort que es mereixia. Treure cinc discos
en cinc companyies diferents no ajuda gaire la promoció, i de record
quedaran peces com ara Tot el que m’agrada, La teva/meva vida, Creus, Ho tornaria a fer, No em sents, Nit de reis o Històries curtes,
encara que aquesta última la definissin com «un error de joventut». La
sorpresa va arribar en la primera tanda de bisos, quan després de fer
una versió d’Helena de Joan Manuel Serrat el seu creador va pujar a l’escenari per fer una lectura més aviat improvisada de Els teus ulls glaucs,
que va acabar amb Serrat i Bardagí partint-se de riure. «De veritat que
aquesta és l’última? Feu més comiats i últims concerts que el Duo
Dinámico!», va comentar Serrat al fill de Mestre Bardagí. I justament
el record de Josep Maria Bardagí, mort ara fa set anys, va fer aflorar
les llàgrimes al seu fill quan va acomiadar el concert amb el sentit
homenatge al seu pare que amaguen els versos de L’última ovació.
|
|
Lloc i dia: L’Auditori, sala Oriol Martorell (Barcelona), 21 de febrer. |
Gossos, Premis Enderrock 2008, sala Bikini (Barcelona), 19 de febrer de 2008
I molts es pregunten: què passa als camerinos?
Recordeu el camarot dels germans Marx? doncs hi havia moments en que
els camerinos de Bikini eren pijor que allò. Músics entrant amb els
instruments, gent que havia de lliurar premis i d’altres que els havien
de rebre, fotògrafs, redactors i mitja revista (l’altre mitja contolant la porta, controlant el so i el vídeo, controlantque tothom arribés als camerinos) intentant posant
ordre i pegant crits: "on són els Lexus?", "que en Miquel Gil vingui
immediatament", "els lesbianos que passin a fer-se la foto", "amageu les criatures que arriben els Sidonie!", "Cesk,
deixa la cervesa que has de recollir el premi", "ja no queden
cerveses?", "on collons és la ratafia!!!".
Fins hi tot hi havia gent que no
teníem ni punyetera idea de qui eren i què hi feien allà, però aquest és un misteri que dura anys rera any.
En un altre moment us comentaré que passa en el Dry Martini (el privat de Bikini) o potser en Roger us explica detalladament els explossius afters al Calexico de Gràcia, que jo al dia següent he de matinar per portar als nens al cole amb un mínim de condicions físiques i psíquiques.
Love of Lesbian + Lluís Gavaldà, Premis Enderrock 2008, sala Bikini (Barcelona), 19 de febrer de 2008
Aquesta vegada amb dues espases làser en ses mans.
I un any més, mil disculpes a tots aquells que em vaig trobar i no vaig poder creuar més d’un parell de frases o a aquells que senzillament no vaig poder ni saludar ni veure per la gentada que hi havia.
Lupe i Papa Juls (Sangtraït), Premis Enderrock 2008, sala Bikini (Barcelona), 19 de febrer de 2008
Doncs un any més aquí estem, satisfets i amb força ressaca. Poc a poc va venint la gent a la redacció explicant les batalletes de la nit. Hi ha algú que demana una aspirina.
Estic per endollar el disc dels Cavalera Conspiracy per posar-hi una mica d’ordre. Al màxim volum, esclar.
Premis Enderrock, aquesta nit a la sala Bikini.
Si, un any més tot està a punt per la catorzena edició dels famosos, cèlebres i incomparables premis Enderrock. Un munt de nervis a sobre, corredisses de darrera hora per que després tot surti bé, fem uns riures, uns quants milers de fotografies a tot els que es mogui i unes copes entre amics aquesta nit a la Bikini que intentarem convertir-la en Biniki.
Bolos per la nit: Love of Lesbian amb Marc Ros i Lluís Gavaldà, Gossos, Asstrio, Sanjosex i Víctor. Personal disponible a no deixar cap racó sense retratar: el Juanmi, en Carles, la Roser i un servidor. En marxa.
On?
Tot i que el bar El Vermut Negre segueix sent el lloc per fer la copa prèvia a l’entrada, no oblideu que ara no s’entra per on sempre, pel carrer Deu i Mata, es fa pel l’Avinguda Diagonal 547. Molt fàcil: FNAC? doncs el passadís que hi ha al costat i que va a parar a l’interior de l’Illa Diagonal. Pels despistats, teniu un mapa a l’arxiu adjunt.
Queens of the Stone Age, sala Razzmatazz (Barcelona), 16 de febrer de 2008
Aquest senyor va ser qui millor es va guanyar les garrofes al concert dels QOTSA.
Crònica publicada a El Punt el dia 19.10.2008
Música/Queens of the Stone Age
Lloc i dia: sala Razzmatazz (Barcelona), 16 de febrer
Aliment per l’esperit
Xavier Mercadé
Els Queens of the Stone Age (QOTSA pels amics) tenien un deute amb Barcelona des de la seva darrera visita a la sala mitjana de Razzmatazz el 27 de novembre de 2002. En aquella ocasió i fruit d’una ressaca d’absenta, la banda va oferir un concert a mig gas i que es va veure escurçat per l’actitut del baixista Nick Oliveri que intentava fer reaccionar al públic a cops d’ampolla. Segons explicava Josh Homme en una entrevista posterior a la revista Mondo Sonoro la cosa hagués acabat encara pitjor si no fos per que una relliscada als camerinos va evitar que inflés a cops de puny la calba del baixista.
Dissabte passat, amb el lloc de les quatre cordes ocupat ara per Michael Shuman després de fer fora a Oliveri, i amb totes les entrades exhaurides des de feia moltes setmanes, els QOTSA van sortir a l’escenari amb l’accelerador pitjat a fons i regalant de bones a primeres Regular John i Avon del seu primer disc. Però potser es van precipitar una mica ja que van sortir un quart d’hora abans del que estava anunciat i encara quedava força gent per entrar a la sala. De totes maneres una marea humana ja estava en marxa disposada a fer seves totes les cançons de la nit com si es tractessin d’aliments per l’esperit.
Tot i que Holmes estava ressentit encara per una bronquitis, el grup va sortir a donar-ho tot i per tots els mitjans. Possiblement va ser el bateria Joey Castillo qui millor va saber-se guanyar les garrofes durant tota la nit marcant el ritme trepidant entre els sons saturats i l’extrema densitat de les guitarres. Psicodèlia setentera amb la força del rock alternatiu i el grunge melodies agres i fins hi tot algun riff heavy, aquesta mescla que s’ha batejat com stoner rock, i que va tenir la seva màxima expressió quan sonaven cançons com Misfit love o Sick, Sick, Sick i la sala tremolava sencera. Fins i tot en moments més tranquils com a Make it with Chu (per cert, els Lax’n’Busto els deuen la meitat del seu Perdut a aquesta cançó) el grup semblava creixer com una banda d’estadi. Amb un escenari dissenyat amb una il·luminació molt similar a la que portaven NIN en la seva darrera gira, amb làmpares cenitals penjant d’una estructura i llums de neó laterals, Josh Homme fins i tot va haver d’aturar el concert que fer pujar a una noia del públic a punt de patir una lipotímia i convidar-la a veure la resta del concert des del lateral de l’escenari. Llàstima que la insistencia de la noia per que pujés el seu nuvi va trencar la màgia del moment. Si el gruix del concert va ser d’una contundència considerable, el final amb temes com Go with the flow, No one knows i A song for the dead va tenir un efecte debastador. Només una hora i vint minuts de concerts, però el públic va sortir al carrer amb la sensació d’haver viscut tota una experiència musical.
Biffy Clyro, sala Razzmatazz (Barcelona), 16 de febrer de 2008
Acabo d’enviar la crònica dels QOTSA i m’he adonat que m’havia oblidat d’esmentar als teloners. L’actuació de Biffy Clyro va quedar totalment eclipsada per l’aplanadora dels QOTSA. I és una pena ja que amb només set cançons aquest escocesos van malbaratar litres de suor i van saber convèncer a cop de destral guitarrera.
El mateix els va passar quan van venir de teloners dels Rolling Stones aquest estiu o a Bloc Party el mes de maig, i ningú els va ni citar a les cròniques.